Sobre el concepte de gènere en el discurs literari són fonamentals i ben conegudes les reexions teòriques de Dominique Maingueneau (2004). Si ens centrem en la relació entre literatura i territori, trobo molt suggeridores, així mateix, les aportacions fetes per Enric Bou (2013), que analitza la ciutat o el nucli de població com a referent més genèric com a element constitutiu en làmbit literari: en determinades expressions literàries, lespai deixa de ser un contenidor inert per a esdevenir un agent de significació i constituir-se en un autèntic agent provocador de sentits. Atès el nostre camp destudi més concret, ens resultaran força útils i idònies les aportacions de Fernando Arroyo Ilera (2008). El seu treball no és sols una molt bona anàlisi de la col·lecció «Guías de España», en què es publica El País Valenciano, sinó que serveix per a introduir les característiques de les guies de viatge i els llibres de viatges, dos subgèneres entre la descripció geogràfica i la literatura, amb multitud dexemples en els quals domina, com he comentat, lhibridisme.
Per a Arroyo, les guies de viatge són un llibre informatiu per a tot aquell que prepara un viatge a terra desconeguda, amb una descripció de les característiques i dades útils del país que es vol visitar: adreces, horaris de mitjans de transport, recomanacions gastronòmiques, apunts estadístics, etc. Lautor duna guia queda en segon pla, per la qual cosa no és estrany trobar-ne algunes que sens presenten sense signar o sota lempara duna editorial o duna institució, com si es tractés duna elaboració estrictament tècnica, ja sigui realitzada de manera individual o col·lectiva. Fins i tot la llengua de redacció de les guies resulta secundària i, per això, és habitual trobar a les botigues de records guies de la ciutat visitada traduïdes a les considerades llengües de cultura que el lector farà bé de llegir amb la renúncia prèvia a una bona qualitat lingüística en els aspectes més bàsics.
Daltra banda, els llibres de viatges tenen molta més potencialitat de creativitat estètica. En aquests, la personalitat del viatger de lautor i les circumstàncies del periple són sempre presents. Algunes vegades, el principal és largument del viatge, més fins i tot que les terres visitades, per la qual cosa shi poden incorporar elements de ficció sense que el lector els consideri impropis del gènere. Altres vegades, el viatge té com a finalitat conèixer i descriure terres, països i llocs diversos. En aquest cas, la descripció del territori, a mesura que el descobreix el protagonista lautor, novament, guanya presència. Però no importa solament el que es descriu, sinó com es descriu des del punt de vista artístic, literari. La qualitat discursiva és primordial i per això alguns llibres de viatges i els seus autors poden acabar ocupant un espai en el cànon literari de la llengua en la qual estan redactats o fins i tot en el de la literatura universal.
El que jo denomino «guies dautor» tendeixen a situar-se en un ampli espai intermedi: sense defugir les obligacions de descripció pròpies de les guies de viatge o algunes de les obligacions, segons els casos, els gustos o les prioritats de cadascun, cada autor va incorporant-hi elements característics de la seva dicció, amb la qual cosa es reforça la seva presència i sindividualitza la seva aportació al gènere.
Els investigadors solen convenir que, tot i que encara podríem trobar antecedents previs en Polemó dAtenes i Istros dAlexandria, entre els exemples més antics de literatura de viatges hi ha els deu llibres que conformen la Descripció de Grècia del geògraf Pausànies, escrits entre el 160 i el 177 dC. Es tracta duna obra en què lautor descriu les observacions fetes durant els seus viatges per Grècia, amb un to informatiu i escassament literari, però de contingut precís i detallat, com sha confirmat per les troballes arqueològiques posteriors. La importància de la Descripció rau en el fet que va ser molt utilitzada posteriorment, durant els segles XVIII i XIX. Com que no hi havia guies més recents, els aristòcrates europeus que visitaven Grècia per ampliar la seva cultura clàssica van popularitzar lobra de Pausànies, que va acabar esdevenint una mena de primera guia de viatges.
Pel que fa als autors llatins, i en el nostre àmbit, resulta especialment interessant lOra maritima de Ruf Fest Aviè, poeta del segle IV dC, que descriu el litoral de la península Ibèrica i de lAtlàntic fins a la Gran Bretanya. El llibre descriu la costa dels Països Catalans sobre la base de documents més antics grecs, dels segles VI o V aC, però amb notícies que corresponen a lèpoca de lautor, difícils de destriar cronològicament. Per això ha estat molt estudiat i discutit, i shan formulat diferents hipòtesis respecte a les identificacions geogràfiques dels llocs que esmenta.
També en la literatura àrab medieval era molt comú aquest gènere. Les figures cabdals són Ibn Jubayr (1145-1214) i Ibn Battuta (1304-1377). Jubayr, que ben probablement va néixer a València o a Xàtiva, va viatjar des de Granada fins a la Meca. Va embarcar a Ceuta cap a Alexandria i després va prosseguir el viatge per terra, via el Caire on va visitar les piràmides, que va descriure fins a la Meca. Va visitar Medina, Bagdad, Mossul, Alep, Damasc i Tir, i va tornar a València, travessant novament la Mediterrània, amb una estada a la cort de Palerm. El seu llibre Viatges és una de les fonts fonamentals per a descobrir com es trobaven el món mediterrani en general i els països sota el domini islàmic en particular, la navegació del moment i les relacions entre els musulmans i els cristians durant el segle XII.
Jubayr és el creador de tot un gènere dins la literatura àrab, la rihla o relació de viatge, que després es continua i reprodueix sistemàticament. Entre els seus imitadors destaca, de fet, Ibn Battuta, que es va inspirar i fins i tot va reproduir paràgrafs exactes del relat del viatger valencià. Com Jubayr, Battuta també va emprendre un viatge de peregrinació a la Meca per tal de perfeccionar la seva educació, però aviat va abandonar aquests objectius i es va dedicar a conèixer noves terres. Va partir de Tànger per viatjar a Egipte, Pèrsia, la Rússia meridional, lÍndia, Sri Lanka..., fins a arribar a Sumatra i a la Xina. Va tornar al Magrib el 1349 i va reprendre, poc després, els seus viatges per la península Ibèrica i lÀfrica subsahariana. De tornada a Fes, el 1354, va dictar les memòries dels seus viatges a Ibn Guzayy, que en va embellir lestil i hi va intercalar nombrosos fragments de poesia. La seva Rihla, relat daquests viatges,3 tot i resultar fantasiosa i exagerada en alguns passatges, constitueix una valuosa contribució documental del món, sobretot musulmà, contemporani.
La literatura de viatges també es va fer popular durant la dinastia Song (960-1279) de la Xina medieval. Autors com ara Fan Chengda (1126-1193) i Xu Xiake (1587-1641) incorporaven una gran quantitat dinformació geogràfica i topogràfica als seus escrits, mentre que lassaig Registre de la Muntanya de les Campanes de Pedra del poeta i home destat Su Shi (1037-1101) presentava com a objectiu central un argument filosòfic i moral.
Un dels primers casos registrats dun viatge de plaer és la pujada de Francesco Petrarca (1304-1374) al Mont Ventor el 1336. Afirma que va pujar al cim pel plaer de veurel. Després va escriure sobre lascensió fent comparacions al·legòriques entre la pujada a la muntanya i el seu propi progrés moral en la vida.
Un dels primers casos registrats dun viatge de plaer és la pujada de Francesco Petrarca (1304-1374) al Mont Ventor el 1336. Afirma que va pujar al cim pel plaer de veurel. Després va escriure sobre lascensió fent comparacions al·legòriques entre la pujada a la muntanya i el seu propi progrés moral en la vida.
Durant els segles XV i XVI, els descobriments de noves terres comencen a ser motiu de relacions: els viatges de Cristòfor Colom, dAmerigo Vespucci, de Fernão Magalhães, etc. No en la mateixa categoria dels viatges de descobriments, però sí en el sentit de relació documentada quasi notarialment dun viatge, podríem situar el Diari de viatge a Itàlia per Suïssa i Alemanya de Michel de Montaigne. Aquest text, interessant per se, resulta extremadament important en el context daquesta reexió si tenim en compte lascendència de lassagista francès sobre Joan Fuster. Montaigne no deixa dinsistir, però, en laspecte eminentment formatiu del viatge:
viatjar em sembla un exercici profitós [...] i no sé de millor escola, com he dit sovint, per a formar la vida que proposar-li incessantment la diversitat de tantes altres vides, opinions i costums, i fer-li tastar una varietat constant de formes de la nostra natura. (Montaigne 2012b: 308-309)
En el segle XVIII la literatura de viatges consistia principalment en diaris marítims. A Anglaterra gairebé tots els escriptors famosos van treballar en aquest gènere: els diaris del capità Cook (1784), per exemple, van acabar esdevenint lequivalent dels bestsellers davui en dia. I en la mateixa línia essencialment científica trobem les obres dAlexander von Humboldt, David Livingstone o Charles Darwin, objectius que shan mantingut fins avui, amb un interès especial per les regions inaccessibles polars (Robert F. Scott, Roald Amundsen, etc.) o de lHimàlaia (Maurice Herzog, Edmund Hillary, etc.).
El segle XIX és, principalment, el dels escriptors romàntics, molts dels quals són, també, grans viatgers: Goethe, Byron, Stendhal, Shelley, Pound, Mérimée són alguns dels il·lustres escriptors que visiten terres mediterrànies. Prosper Mérimée és, segurament, lescriptor europeu del XIX que millor coneix lEstat espanyol. Si més no, és dels viatgers que shi acosta amb una mentalitat més oberta, sense idees preconcebudes. Com a mínim això és el que traspuen els seus textos. El 1832 publica Lettres dEspagne, un volum que recull unes extensíssimes cartes profundament impregnades dun atractiu i àgil to literari que abans shavien publicat en premsa. Doncs bé, de les quatre Cartes dEspanya, dues estan datades a València i hi fan referència.
Com hem anat veient, doncs, el viatge, real o fictici, és un dels grans temes de la història de la literatura. Les grans epopeies grecollatines tenen en el viatge el rerefons necessari: des de lOdissea dHomer fins a les Argonàutiques dApol·loni de Rodes o lEneida de Virgili. I amb més o menys grau de realitat, el viatge és present en lÈxode bíblic, en Il Milione de Marco Polo o en la Divina Comèdia de Dante, en els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en el Càndid de Voltaire, i en Joseph Conrad o Samuel Johnson... I en tota la llarga tradició de la literatura daventures, amb Jules Verne i Emilio Salgari, i tants i tants altres. Fins i tot el Quixot o el Tirant lo Blanc no deixen de ser, en certa manera, llibres de viatges.
Amb la popularització del grand tour que és quan podríem considerar que neix el turisme més o menys com lentenem avui dia, la demanda dobres descriptives de les terres que es volien visitar desperta linterès comercial dalguns editors. El 1828, lalemany Friederich Röhling publica una guia per als viatgers que pretenien recórrer el Rin entre Magúncia i Colònia. Quatre anys més tard, Karl Baedeker adquireix aquest negoci i impulsa una sèrie de guies de viatge que van ser referència per a tots aquells que volien visitar Europa, atès que aquestes publicacions, a banda de descriure els paisatges i els monuments, incloïen informació sobre transports, allotjaments i preus. De fet, el nom de Baedeker sacabaria convertint, amb un gir metonímic ben obvi, en sinònim de guia de viatge.
Des de 1878 a 1918, els germans escocesos James i Findley Muirhead van traduir a langlès les guies Baedeker, i també en van publicar dels Estats Units i del Canadà. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial va provocar que la col·laboració entre la firma alemanya i els Muirhead es trenqués. Els editors escocesos es van aliar, llavors, amb leditorial francesa Hachette, que havia publicat també algunes guies de França i un itinerari descriptiu dItàlia el 1855. Daquesta col·laboració, en van sorgir les Guies blaves, que es diferenciaven del color roig que havien tingut les alemanyes. Aquestes guies van dominar el mercat editorial turístic durant gran part del segle XX. De principis del segle XX són també les Guies Michelin, que, tot i que van néixer com un element promocional daquesta marca de pneumàtics, han acabat tenint una gran inuència, sobretot en un dels aspectes que les caracteritza: les recomanacions gastronòmiques.
A lEstat espanyol, aquest tipus de publicacions només apareixen en èpoques més tardanes. Hi ha lantecedent de les guies de forasters, publicacions semioficials, entre lalmanac i la informació turística, que seditaven anualment i feien referència a diferents ciutats. Solien contenir una llista de les institucions i de les persones que ocupaven càrrecs oficials, a més dun calendari santoral amb indicacions de les fases lunars i previsions meteorològiques. La primera, de Madrid, data de 1722. Al nostre àmbit territorial, la primera de València és del 1741, i la primera de Barcelona, del 1776. Les guies turístiques pròpiament dites arriben bastant més tard. El mercat editorial necessitava un públic més ampli i els turistes forans en tenien prou amb les guies editades als seus països dorigen la Baedeker corresponent a Espanya i Portugal és del 1898, per exemple. Amb tot, com indiquen els reculls bibliogràfics de María del Mar Serrano (1993) i Carlos García-Romeral (2010), les guies editades a lEstat espanyol també són nombroses. Cal destacar, segons Arroyo (2008), les guies urbanes de Madrid (López i Mesonero), Barcelona (Bofarull i Cornet), Granada (Ganivet) i València.
De València, cal destacar-ne les guies de Vicent Boix (Xàtiva, 1813 - València, 1880) i de Vicent Salvador i Montserrat, tercer marquès de Cruïlles (València, 1825-1895). El Manual del viagero y guía de los forasteros en Valencia de Boix, publicada per Josep Rius el 1849,4 té 384 pàgines i es divideix en dues seccions dos llibres, realment, corresponents, duna banda, al Manual del viagero i, de laltra, a la Guía de Valencia. El Manual, molt més interessant des del punt que estem tractant, té sis parts: part històrica, amb la història de la ciutat des de la fundació, furs i privilegis, valencians cèlebres, sants; part estadística, amb població, caràcter dels valencians, passeig per la ciutat, cases nobles i un interessant recull de làpides de personatges il·lustres; part governativa i judicial, amb informació estrictament administrativa; part monumental, religiosa i civil, amb la descripció de la catedral i de les diferents esglésies de la ciutat, els convents, els col·legis i els edificis públics; part industrial, i part recreativa. La Guía és, realment, una mena de directori dels encarregats dels diferents organismes de la ciutat.