II.
El context editorial dEl País Valenciano: «Guías de España», una col·lecció paradigmàtica
Ja he apuntat anteriorment la importància de la col·lecció «Guías de España», dEdicions Destino, en el context de la prosa turística publicada a lEstat espanyol durant el segle XX. És obvi, també, que és fonamental analitzar-la com a context editorial en què es publica El País Valenciano. Dentrada, Joan Fuster mateix considera transcendentals les característiques de la col·lecció a lhora de plantejar-se la seva manera dacarar lencàrrec rebut.
Quan Fuster decideix dincorporar al volum III de les seves obres completes la versió traduïda al català dEl País Valenciano, lacompanya duna introducció en què fa al·lusió, sobretot, a la recepció poc amistosa «gens normal», diu que lobra va tenir entre els valencians, entre «un cert sector indígena» dels valencians. Ferran Archilés (2012: 103-132) i jo mateix (Grau 2012), entre altres, hem escrit sobre aquest lamentable episodi. Tanmateix, el que resulta més pertinent en aquest moment és la referència que fa Fuster a la col·lecció en què es publica la seva guia:
En el present volum publiquem, en català, el text dEl País Valenciano, que, originàriament, acompanyava un admirable material fotogràfic de Ramon Dimas dins la col·lecció «Guías de España» dEdicions Destino. El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits «maliciosos». Intentava respondre al to merament «literari» que les guies de Destino tenien i tenen: mhi havien precedit Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán, i més i més variats escriptors, tots els quals hi aplicaren, respecte a la «regió» privativa, una òptica lliure, segons el tarannà de cadascú. No crec haver-men desviat massa. (OC3: 11)
És remarcable, inicialment, la humilitat amb què Fuster tracta la seva aportació. Diu, com veiem, que el seu text acompanyava el material fotogràfic de Ramon Dimas i no que les fotografies acompanyaven el text, que és realment el que, sens dubte, sesdevé. Amb tot, el que és més significatiu de la citació és la referència als paràmetres que la col·lecció «Guías de España» sembla establir: «el to merament literari que les guies tenien» Fuster, amb les cometes, insisteix en el mot «literari» i jo insisteixo a insistir-hi, a dir que és el mot més significatiu de la citació, i la interpretació que cada escriptor fa daquests paràmetres en tractar la seva «regió privativa» les cometes en «regió» ofereixen, òbviament, moltes interpretacions, bàsicament polítiques, en què no entraré. És en aquest sentit ho avanço que trobo apropiat dassignar-hi letiqueta «guies dautor».
Cal apuntar, a més, un petit detall que pot passar desapercebut si no es llegeix el fragment citat amb atenció. Fuster hi afirma que lhan precedit «Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán», agrupant-los per parelles, amb la voluntat estilística, em sembla, de situar duna banda els catalans i de laltra els no catalans. Són, evidentment, els autors més coneguts. I continua: «i més i més variats escriptors». Aquests darrers mots deuen fer pensar a qualsevol lector que la llista dautors que han precedit Fuster és molt extensa, però, lluny daixò, només se nhi han dafegir dos més: Juan Antonio Cabezas i Carlos Martínez-Barbeito. Potser ni Fuster mateix sadona del detall, perquè quan escriu aquesta introducció («S., Corpus Christi del 1971») el que deu tenir en ment és tota la llista dautors que han anat completant la col·lecció i el 1971 només falten per editar-sen les dues darreres.
«Guías de España» sinicia el 1943 tot i que, com observarem una mica més endavant, cal parlar daquesta data amb prevenciói arriba fins al 1977. És a dir, més de trenta anys, que se solapen quasi perfectament amb el període de la Dictadura franquista i la primera Transició. Això havia de marcar també, necessàriament, les característiques de la col·lecció. Són 16 guies, en 17 volums a Dionisio Ridruejo, se li concedeix la llicència de dividir en dos volums la seva heterogènies i homogènies alhora. Heterogènies per la llista dautors només Pla repeteix i escriu tres guies i per la transformació del territori i de la societat espanyola al llarg dels més de trenta anys al·ludits, però homogènies des de dos punts de vista primordials: duna banda, el més visible, el més superficial, és a dir, el tècnic, amb una edició acuradíssima, de gran qualitat i amb un complement gràfic molt remarcable, i, de laltra, el que té a veure amb la concepció literària del projecte, una concepció que determinarà, de manera òbvia, lelecció dels col·laboradors.
La llista de guies és la següent: Josep Pla (1943): Guía de la Costa Brava; Josep Pla (1950): Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza; Carles Soldevila (1951): Guía de Barcelona; Pío Baroja (1953): El País Vasco; Juan Antonio Cabezas (1954): Madrid; Carlos Martínez-Barbeito (1957): Galicia; José María Pemán (1958): Andalucía; Josep Pla (1961): Cataluña; Joan Fuster (1962): El País Valenciano; Gaspar Gómez de la Serna (1964): Castilla la Nueva; Claudio de la Torre (1966): Gran Canaria, Fuerteventura y Lanzarote; Alfredo Reyes Darias (1969): Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro; Dolores Medio (1971): Asturias; Josevicente Mateo (1971): Murcia; Dionisio Ridruejo (1973/1974): Castilla la Vieja, i Santiago Lorén (1977): Aragón.
Com veiem, el que resulta clarament heterogènia és la distribució geogràfica de les guies. Hem de recordar que durant el període en què sediten, lEstat espanyol es troba dividit en 50 províncies agrupades en 15 regions. Aquesta distribució, però, no té un reex exacte en la que presenten les «Guías de España». Sigui per motius històrics, per motius editorials o, senzillament, per les característiques dels autors a què sencarreguen, les guies es reorganitzen de la manera següent: una guia inicial que podríem qualificar de comarcal1 la que Pla dedica a la Costa Brava; dues guies ciutadanes Barcelona i Madrid; dues guies provincials les corresponents a les dues províncies canàries, una guia supraregional i supraestatal, atès que El País Vasco, de Baroja, inclou el conjunt de les set províncies basques, amb Iparralde i Navarra, i les altres deu amb una distribució regional. Cal tenir en compte, però, que si mirem les guies des de la divisió actual, només sis daquestes regions coincideixen amb les actuals comunitats autònomes: les Illes Balears malgrat que el títol de la guia no fa servir aquesta denominació, Catalunya, el País Valencià, Galícia, Astúries i Aragó. Les altres, mantenen lagrupació preconstitucional: Castella la Nova, Castella la Vella i Múrcia amb les províncies de Múrcia i Albacete. Una distribució complexa però, sens dubte, interessant que pot semblar fins i tot arbitrària si no considerem altres òptiques que vagin més enllà de les estrictament geogràfiques. A més a més, cal consignar que queden sense guia Extremadura i Lleó.
Cal subratllar que les tres primeres guies inclouen en el títol lexpressió «Guía de», que desapareix en el de totes les altres. En canvi, aquestes tres guies inicials encara no duen el nom de la col·lecció. És com si, malgrat que sí que tenen unitat respecte al disseny dels llibres, Edicions Destino encara no hagués decidit constituir-ne una col·lecció o, si havia pensat a constituir-la algunes dades puntuals em fan pensar que sí, encara no nhagués decidit labast tornaré sobre aquest aspecte en pàgines posteriors. És a partir de la quarta guia, la de Pío Baroja, que en la portadella sinclou la denominació de la col·lecció, seguida pel títol del llibre, títol que es repetirà en la portada, en la coberta i en la sobrecoberta. No deixa de resultar colpidor que la denominació «Guías de España» es faci servir per primera vegada en lúnica guia, la del País Basc, que, com he comentat, surt dEspanya per visitar el País Basc francès. També cal fer notar que les guies de Josep Pla i Carles Soldevila incorporaran el nom de la col·lecció en la portadella a partir de la quarta edició de la Guía de la Costa Brava (1955), de la segona edició de Mallorca, Menorca e Ibiza (1962) i de la tercera edició de Barcelona (1964). Així mateix, mantindran el títol amb el «Guía de» durant les primeres edicions però shi eliminarà posteriorment: seran Mallorca, Menorca e Ibiza a partir de la segona edició al·ludida (1962), Costa Brava a partir de la cinquena i Barcelona a partir de la tercera, totes dues de 1964. Podem afirmar, doncs, que, en certa manera, és la incorporació dEl País Vasco el que marca el pas a una voluntat dampliar labast editorial fins a concebre el conjunt de llibres els publicats en aquell moment i els futurs com una vertadera col·lecció.
Des del punt de vista formal, els llibres daquesta col·lecció tenen unes dimensions de 22 × 17 centímetres, amb enquadernació amb tapes dures folrades amb tela vermella i sobrecoberta amb solapes.2 Lornamentació de la tela és de Ricard Giralt Miracle i la major part de les sobrecobertes van signades per Frederic Lloveras, considerat un dels millors aquarel·listes catalans de la postguerra, la qual cosa dóna a la col·lecció una gran homogeneïtat estètica. Lloveras anirà fent noves il·lustracions per a algunes edicions, que actualitzaran la imatge general del territori tractat a partir de la incorporació de nous motius, però mantindrà sempre la unitat en el tractament de la imatge. Hi trobarem la pinzellada àgil i la transparència típiques de laquarel·la, amb un predomini dels tons freds el blau intens dels cels i dels mars dominen els paisatgesamb lexcepció, potser, de Cataluña i sobretot dels dos volums de Castilla la Vieja, en què Lloveras es decantarà pels tons càlids.
Totes les guies estan il·lustrades amb nombrosíssimes fotografies, sempre en blanc i negre. Els primers anys, aquest material provindrà de diferents autors professionals o aficionats o fins i tot darxius fotogràfics. En guies posteriors, o fins i tot en les reedicions de les primeres guies, Destino encarregarà, generalment a un únic fotògraf, el reportatge de la guia: Francesc Català-Roca, Ramon Dimas, Raimon Camprubí i Josip Ciganovic seran els fotògrafs que signaran la majoria del material gràfic de les guies. Daquesta manera també la il·lustració tindrà un to més unitari, amb una clara predilecció pel que podríem anomenar fotografia dautor.
A més a més, les guies van acompanyades duna sèrie de mapes anecdòtics dibuixats i un mapa general a escala, fora de text. En la pàgina de crèdits de cada guia sens dóna una llista de les persones que hi han col·laborat (fotògrafs, dibuixants, dissenyadors...). En les pàgines finals, hi trobem un índex de noms que, segons ledició, inclou només topònims o també antropònims, un índex dil·lustracions, un índex general i un colofó amb la informació tècnica dels responsables de la impressió i el dia en què es va acabar dimprimir cada edició només Murcia i Aragón no duen colofó.
Els llibres simprimeixen, a més a més, sobre bons papers, dun gramatge elevat. Són compaginats amb la família tipogràfica Baskerville (dissenyada per John Baskerville el 1757), una tipografia amb serifs de la més pura tradició neoclàssica anglesa, adequada per a una lectura continuada. Defugen, excepte en els índexs de noms, els cossos molt petits típics dobres de consulta alguns tipus de guies de viatge sí que en fan servir, justament perquè no estan pensades per a una lectura continuada, sinó per a lectures puntuals amb la intenció de localitzar determinades informacions concretes. «Guías de España» tampoc no fa servir la negreta ni, habitualment, abreviacions, més enllà de les molt usuals. Tot i que les dues primeres edicions de la Guía de la Costa Brava no arriben a les 400 pàgines, la majoria de les guies superen les 500 algunes fins i tot les 600 i pesen més dun quilogram.
Com podem observar, tant per les dimensions com pel tipus dedició, no són precisament llibres de butxaca. Difícilment podem pensar que siguin llibres per a dur damunt mentre sestà visitant una catedral o com a complement del banyador i del parasol quan es va a la platja. Tampoc el preu de les guies i, sobretot, lestil dels autors, fa intuir una munió de turistes fent cua a la porta duna llibreria per adquirir-les. Són llibres pensats per a llegir a casa, en la tranquil·litat de la biblioteca o al costat de la xemeneia «amb el dit sobre el mapa».
És amb aquest objectiu, em sembla, que els responsables dEdicions Destino aniran escollint els autors que escriuran les diferents guies. I una vegada escollits, la sensació que sextreu duna visió conjunta de la col·lecció és que Destino no devia donar gaires directrius als seus autors. Jo diria que els autors tenen bastant llibertat per a establir els paràmetres de la seva col·laboració. I això, vist des del resultat final, encara fa més excepcional i més atractiva la col·lecció. El que des de Destino sembla que volen són, per damunt de tot, bons escriptors, bons assagistes, concretament. No dic que la manca de directrius sigui una decisió preconcebuda de leditorial. Crec que més aviat degué ser una manera dactuar a partir dels primers autors escollits, tots consagrats i amb molta experiència. La majoria, certament, ja havien publicat materials de la mateixa tipologia o de qualsevol de les tipologies incloses en la literatura de viatges abans dacarar la redacció de la guia sobre el territori que sels assigna. Potser la gran excepció en aquest sentit és Joan Fuster, a qui, fins a la publicació de la seva aportació a la col·lecció «Guías de España», se li coneixen ben pocs textos daquesta temàtica. Hi ha un breu text, en la solapa posterior de la sobrecoberta de la guia Cataluña, de Josep Pla, que em sembla que pot confirmar, en certa manera, aquestes apreciacions generals sobre la col·lecció. El text, que va encapçalat amb el títol «Guías de España», és de 1961, quan la col·lecció ja estava del tot consolidada, i va seguit de la llista de títols publicats:
La riquísima variedad de las tierras españolas exigía una cuidadosa atención y profundo afecto que comprendiera no sólo el dato pintoresco, sino la auténtica raíz histórica, social y espiritual de cada región y de cada ciudad. De ahí el éxito de estos volúmenes encomendados a los mejores escritores, y enriquecidos con mapas en color, planos y centenares de fotografías.3