Resulta imprescindible, doncs, de cara a situar laportació fusteriana a la col·lecció, danalitzar la manera amb què cada autor enfoca la descripció del territori de la seva guia i lempremta personal que hi aporta. Em centraré, sobretot, per raons cronològiques més que evidents, en les guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano. No en podré fer, per motius obvis despai, una anàlisi extensa i amb la profunditat que magradaria, però intentaré resseguir en què ha pogut inuir cada guia i cada autor en la tasca de Fuster. També faré referència a alguna guia posterior, perquè minteressa mostrar com la guia de Fuster pot, alhora, haver inuït en la dicció dalgun autor que va publicar en la col·lecció després de la seva aportació.
Em sembla gairebé inqüestionable ja ho he apuntat inicialment la importància primordial de la figura de Josep Pla en la concepció general de la col·lecció, potser més per la seva manera de fer que per una decisió premeditada de la gent de Destino. El seu tarannà intel·lectual i personal i el fet de ser un escriptor amb una gran autonomia difícilment dirigible editorialment, vull dir i amb un reconeixement ja tan gran com a autor de cròniques i de llibres de viatges a banda de lamistat personal amb leditor Josep Vergés deu haver-li donat una independència a lhora dacarar la redacció de les seves guies que pot haver inuït en la manera amb què els editors tractaran també la resta dautors. Així doncs, es determinaran uns criteris editorials que tindran com a base lestabliment duna relativa llibertat de concepció textual per part dels autors que rebran lencàrrec descriure sobre els seus territoris respectius.
La primera guia, més que un encàrrec editorial, devia respondre a limpuls creatiu de Josep Pla, que escriu sobre el seu territori privatiu més estricte, la seva comarca. La primera edició de la guia de la Costa Brava (1941), que duu el títol Costa Brava. Guía general y verídica, té un format petit, en vuitè, completament diferent al que posteriorment esdevindrà el característic de la col·lecció. Així mateix, en aquesta edició el nombre de fotografies és pràcticament anecdòtic. A partir de la segona edició (1943), amb el títol Guía de la Costa Brava, les dimensions ja seran les definitives de la col·lecció (22 × 17 centímetres) i shi incorporarà un reportatge fotogràfic que resultarà força rellevant en el conjunt del llibre, a banda duna sobrecoberta i una sèrie de mapes. Es veu que comencen a establir-se les bases del que serà la col·lecció, si més no, des del punt de vista formal.
Amb tot, encara no sembla que hi hagi una voluntat deditar una col·lecció dabast estatal, sinó més aviat una sèrie de llibres centrats en territoris dinterès turístic. Per això, la segona guia que apareix és Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1950), també de Josep Pla. Aquestes dues primeres guies estan marcades, sens dubte, pel tarannà personal de lautor, que, per exemple, mostrarà una gran predilecció per la descripció de paisatges humanitzats i per la incorporació de dades de navegació. Com a guies de territoris en què la costa té una gran presència, Pla hi aportarà una descripció de les costes respectives vistes també des del mar. Serà aquesta una visió molt particular que tindrà poca continuïtat en la resta de guies i que no trobarem, certament, en El País Valenciano, però tampoc en la darrera de les guies planianes, Cataluña (1961), on el de Palafrugell, ja bastant més gran, es mostra, diguem-ne, una mica més passiu i canvia el punt de vista per oferir-nos la mar des de la costa, com després farà, molt més superficialment, Fuster. Així mateix, tindran un gran pes en les guies de Pla ara sí, en les tres, tot i que en diferents graus: Cataluña resulta una mica més asèptica, duna banda, les anècdotes personals i, de laltra, la incorporació de tota una sèrie delements textuals procedents daltres materials bibliogràfics, que Pla hi inclourà de manera no gaire subtil.
Com a conclusió estilística general, podríem dir que Pla passa de lexpressió pràcticament telegràfica al lirisme extrem i quasibucòlic, duna dada econòmica puntual a una descripció del paisatge carregada de colors matisats, de navegar les costes amb el detall de cada far, de cada roca i de cada vent a observar el paisatge de manera gairebé passiva... I no sembla que li importi gaire si totes aquestes variacions donen a la seva dicció un to massa heterogeni. La dicció de Fuster, en canvi, com veurem en el capítol següent, és bastant més homogènia, més sòbria. Potser toca també part daquestes cordes, però la seva obertura de compàs estilístic no és tan ampla i per tant els contrastos que també nhi ha, òbviament mai no resulten estridents.
La tercera guia de la col·lecció serà Guía de Barcelona (1951), de Carles Soldevila. Es tracta, doncs, duna guia que se centra en una sola ciutat i està marcada, encara, per un interès clarament turístic. Així mateix, de la lectura dels elements promocionals, sen desprèn que els responsables de Destino valoren profundament lexperiència de lautor en la publicació de materials de prosa turística com un dels majors mèrits per a encomanar-li la tasca de preparar una guia per a la seva col·lecció. De fet, analitzat el conjunt de les guies, podem concloure que aquest serà el criteri principal de tria en la majoria dels encàrrecs. Tots els autors, amb lúnica excepció de Joan Fuster, han publicat aquest tipus de materials de manera prèvia a rebre lencàrrec de Destino. Des del punt de vista estilístic, serà lelegància de lescriptura de Soldevila el que dominarà aquesta guia. Serà, així mateix, una guia adreçada, bàsicament, a un públic autòcton, a un lector barceloní, malgrat que la presència del turista com a lector model es fa inevitable per la concepció genèrica textual mateixa. També laspecte humà, amb un capítol específic dedicat a descriure el caràcter i els costums dels barcelonins, resultarà significatiu en aquesta guia.
La guia de Pío Baroja, El País Vasco (1953), marca el punt dinexió que em duu a concloure que és a partir daquest moment que Edicions Destino té la voluntat dampliar-ne labast fins a concebre el conjunt de llibres com una vertadera col·lecció que ha dincloure tot lEstat espanyol i no sols territoris caracteritzats principalment per presentar un interès turístic primordial. Confirma aquesta apreciació el fet, ja apuntat, que és aquesta guia la primera en què apareix el nom de la col·lecció i que, a més a més, selimina del títol lexpressió «Guía de». De manera una mica sorprenent, però també ho he dit, justament en la primera guia en què apareix explicitat el títol de la col·lecció com a «Guías de España» sens descriu un territori, Iparralde, que pertany administrativament a la República Francesa. Novament, lautor de la guia marcarà el tarannà de la col·laboració. Un Pío Baroja que ja es troba en els darrers anys de vida aportarà una visió molt personal a la descripció dun paisatge i dun poble que es presenten com a singulars. Sobre aquesta descripció dominaran els records i les anècdotes de lautor, centrats a descriure i reivindicar amb certes pinzellades de nostàlgia per un temps passat que ja no pot tornar els aspectes més típics del seu país, que van desapareixent amb la uniformització, gairebé necessària, que marca el progrés. Per això, en les seves descripcions sempre predomina el camp sobre la ciutat. En certa manera, el Fuster dEl País Valenciano es posiciona en laltre extrem. No és que no descrigui el País Valencià fent referència també als elements tradicionals, sinó que el que trobarà a faltar, justament, serà el progrés necessari per a fer canviar determinats aspectes del país. Per exemple, posarà èmfasi en lescassa incidència al País Valencià de la revolució industrial. Per això, Alcoi en serà una excepció positiva. Presentant de manera sintètica loposició amb Baroja, el que per a Fuster és una agradable excepció, Alcoi, per a Baroja és una gran decepció, Bilbao.
La guia de Pío Baroja, El País Vasco (1953), marca el punt dinexió que em duu a concloure que és a partir daquest moment que Edicions Destino té la voluntat dampliar-ne labast fins a concebre el conjunt de llibres com una vertadera col·lecció que ha dincloure tot lEstat espanyol i no sols territoris caracteritzats principalment per presentar un interès turístic primordial. Confirma aquesta apreciació el fet, ja apuntat, que és aquesta guia la primera en què apareix el nom de la col·lecció i que, a més a més, selimina del títol lexpressió «Guía de». De manera una mica sorprenent, però també ho he dit, justament en la primera guia en què apareix explicitat el títol de la col·lecció com a «Guías de España» sens descriu un territori, Iparralde, que pertany administrativament a la República Francesa. Novament, lautor de la guia marcarà el tarannà de la col·laboració. Un Pío Baroja que ja es troba en els darrers anys de vida aportarà una visió molt personal a la descripció dun paisatge i dun poble que es presenten com a singulars. Sobre aquesta descripció dominaran els records i les anècdotes de lautor, centrats a descriure i reivindicar amb certes pinzellades de nostàlgia per un temps passat que ja no pot tornar els aspectes més típics del seu país, que van desapareixent amb la uniformització, gairebé necessària, que marca el progrés. Per això, en les seves descripcions sempre predomina el camp sobre la ciutat. En certa manera, el Fuster dEl País Valenciano es posiciona en laltre extrem. No és que no descrigui el País Valencià fent referència també als elements tradicionals, sinó que el que trobarà a faltar, justament, serà el progrés necessari per a fer canviar determinats aspectes del país. Per exemple, posarà èmfasi en lescassa incidència al País Valencià de la revolució industrial. Per això, Alcoi en serà una excepció positiva. Presentant de manera sintètica loposició amb Baroja, el que per a Fuster és una agradable excepció, Alcoi, per a Baroja és una gran decepció, Bilbao.
Madrid (1954), de Juan Antonio Cabezas, és possiblement una de les guies que millor equilibri ofereix entre la informació aportada i el to literari. El de Cabezas és un text tremendament literari i amb una gran càrrega afectiva, però shi incorporen, alhora, un nombre considerable de dades geomorfològiques puntuals, referències històriques, informacions toponímiques... Possiblement, entre tots els altres autors de la col·lecció, només en Fuster tornarem a trobar aquesta capacitat expressada duna manera tan notable. Així mateix, i com a complement, molt en la línia que posteriorment mostrarà també Fuster, en Madrid trobem un gran nombre de referències erudites i literàries que no interfereixen perquè Cabezas compleixi a la perfecció la seva funció de cicerone. El que domina en la guia serà la descripció del Madrid del moment, una descripció que sempre estarà molt associada tant als llocs que cal visitar com a les persones que hi transiten. La sensació que Cabezas dóna en la seva guia és que les persones i els sentiments dominen els edificis i els monuments, i no a linrevés. Hi ha un element que marca una diferència clara entre Cabezas i Fuster: Cabezas, novel·lista, incorpora passatges narratius a la seva guia, com a estratègia de descripció de la ciutat. És una tècnica que no farà servir Fuster, autor, com ell mateix reconeix, escassament dotat per al gènere narratiu i, menys encara, per a la ficció.
De les vuit guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano en la col·lecció «Guías de España», Galicia (1957), de Carlos Martínez-Barbeito, és, probablement, a la que més sassembla la de Fuster, si més no, en lestructura general. Comparteixen, per exemple, el fet dincorporar-hi una dedicatòria. Així mateix, la guia de Martínez-Barbeito comença, com començarà posteriorment la de Fuster, amb una àmplia «Introducción general», que serà, també com la de Fuster, una mena dassaig sobre el país. Finalment, tant Martínez-Barbeito com Fuster fixaran vuit itineraris per recórrer els seus territoris respectius. Ara bé, si superem aquest aspecte estructural, les semblances comencen a diluir-se. Per exemple, Martínez-Barbeito planteja lentrada al seu país en termes de contrast; Fuster, de manera antagònica, optarà per fer-ne palesa la continuïtat. A més a més, Martínez-Barbeito secciona la seva introducció en multitud dapartats, molts amb una gran càrrega de tipisme. Totes dues característiques són del tot alienes a la praxi fusteriana. És remarcable també la diferència en el tractament que donen tots dos autors a la llengua pròpia. Finalment, des del punt de vista estilístic, la guia de Fuster és molt més literària més dautor que la de Martínez-Barbeito.
Amb la publicació dAndalucía (1958), de José María Pemán, Edicions Destino incorpora a la col·lecció un territori que, per a molts, sobretot per a molts estrangers, turistes o no, representa o representava llavors la part més essencial de lEstat espanyol. Aquesta incorporació es presenta com una necessitat, com també semblava necessària la tria dun autor clarament adepte al règim del general Franco, atès que els escollits fins a aquell moment podien resultar lleugerament sospitosos. De fet, la terminologia general que farà servir Pemán se situa completament dins els paràmetres que podríem esperar en un autor del règim. Amb tot, la guia de Pemán és, indubtablement, una de les més poètiques de la col·lecció. Novament, les característiques personals de lautor dominaran sobre les laxes directrius editorials. Pemán estructurarà la seva guia sobre el poema «Canto a Andalucía», de Manuel Machado. A més a més, la presència de citacions literàries, fins i tot dautocitacions de poemes propis, serà considerable.
Pel que fa a les guies publicades amb posterioritat a El País Valenciano, crec que es pot afirmar que Josevicente Mateo pren la de Fuster com a model per a estructurar la seva: Murcia (1971). La introducció del llibre presenta una divisió en cinc apartats pràcticament idèntica a la de Fuster: hi ha només una lleugera reordenació i la substitució dun títol per un altre que té pràcticament el mateix significat. També coincidiran en la dedicatòria. Com Fuster, també Mateo recorrerà sovint a citacions literàries i compartiran preferència per Azorín. Tots dos faran, però, un ús de les citacions subtilment moderat. Coincidiran, així mateix, en lanàlisi de les realitats econòmiques respectives.
1. No faig servir aquí el terme comarcal referit a la divisió territorial catalana. En aquest cas concret, la Costa Brava inclou el litoral de les comarques de la Selva, el Baix Empordà i lAlt Empordà, és a dir, el litoral de la província de Girona.
2. Com a mínim alguns títols de la col·lecció entre els quals hi ha El País Valenciano es van publicar també amb una enquadernació pretesament més luxosa, en símil de pell, així mateix vermella. Linterior del llibre, però, coincideix totalment en totes dues presentacions.
3. Aquest mateix text i la llista de títols publicats corresponent apareix en altres sobrecobertes, com ara, per exemple, en la de la segona edició dEl País Vasco. Més endavant, tanmateix, quan el nombre de guies augmentarà, seran els títols els que ocuparan tota la solapa i en desapareixerà el text esmentat. És el que ja trobarem, de fet, en la sobrecoberta dEl País Valenciano.