III.
El País Valenciano i lassaig
1. EL PAÍS VALENCIANO I LA DICCIÓ FUSTERIANA. LASSAIG COM A ATRACTOR
Per acarar lanàlisi dEl País Valenciano magradaria partir dunes reexions prèvies bastant generals. Moltes vegades, en la literatura contemporània i sobretot en les arts plàstiques, hi ha una tendència, potser no explicitada, a refusar o, com a mínim, a menystenir, les obres fetes per encàrrec. Sovint, són els autors mateixos els que consoliden aquesta idea en parlar-ne amb un cert grau de displicència. No és difícil sentir en boca dun pintor, dun escultor, dun dissenyador gràfic, dun músic, dun cineasta..., expressions que es podrien resumir amb la frase següent: «Fer aquest encàrrec em permet tenir els ingressos necessaris per a fer el que realment vull en el meu temps lliure: art». De vegades, un escriptor fa de guionista en una sèrie de televisió i després dedica el seu temps lliure a aquella novel·la que ha de ser la seva obra mestra. Altres vegades, dedica la seva jornada laboral a la traducció o completa formularis darrere la taula humil de loficinista, per arribar després a casa i seure davant el full en blanc que acabarà convertit en un poema. Un pintor fa decorats per a teatre i al seu estudi pinta els quadres que vol, sense que ningú li digui sobre què ha de pintar. Els exemples serien inesgotables i podrien abastar totes les arts i gairebé totes les feines. De fet, algunes de les arts clàssiques tan relacionades amb la prosa turística, com ara larquitectura, difícilment es podrien entendre situades fora de lencàrrec.
Joan Fuster, «pro pane lucrando», moltes vegades no escriu el llibre que voldria escriure, dacord amb la tan citada primera frase de la introducció a Nosaltres, els valencians. Crec, però, que cal plantejar-se si les obres dencàrrec i les obres fetes, diguem-ne, motu proprio, han de tenir una consideració diferent respecte a la nostra recepció com a lectors o com a crítics. Tornant a les arts plàstiques al·ludides fa un moment, ens hauríem de preguntar si un pintor com Picasso situaria en un nivell inferior de la seva obra un quadre com el Guernica, pel simple fet que va ser un encàrrec del govern republicà per al pavelló espanyol de lExposició Internacional de París de 1937. O si hem de considerar una obra menor els murals ceràmics que Joan Miró va fer, també sota encàrrec, per a la seu permanent de la UNESCO a París (1957). O què hem de pensar, més recentment, de la intervenció de Miquel Barceló a la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de lAliança de Civilitzacions del Palau de les Nacions Unides a Ginebra (2008) perquè, també aquesta, la va pagar el govern espanyol. I què fem amb Velázquez i Goya? Considerem obres dart els diferents retrats que van pintar de membres de família reial o de la noblesa espanyoles o, com que els van fer també, hi insisteixo, «pro pane lucrando», com Fuster molts dels seus llibres, no han de rebre aquesta consideració?
La qüestió és si un pintor o un escultor deixa de ser un bon pintor o un bon escultor quan la motivació de la seva obra és del tot externa. En la història de lart són ben coneguts els esforços de tants i tants pintors per aconseguir encàrrecs, per entrar a la cort de tal o tal rei. És cert que en el món de lart podríem dir que les relacions econòmiques cal centrar-nos-hi, perquè, al capdavall és el que hi ha al darrere de tot el que estem considerant van començar a canviar profundament ja ben entrat el segle XX. Ara estem acostumats a pensar que el pintor fa els quadres que vol i el comprador particular o institucional els adquireix en una exposició o en una galeria dart. Segurament, no deixa de ser un punt de vista una mica romàntic, però és el que volem pensar que passa. I, sobretot, és el que els artistes ens voldran fer creure o voldran creure ells mateixos que passa. Personalment, sempre he pensat que el bon pintor, que el bon artista, converteix en obra dart tot el que fa. La gènesi pot estar associada a un impuls extern lencàrrec però la tècnica i els recursos que hi aplica faran que el resultat no difereixi o difereixi ben poc del que hauria fet amb una gènesi del tot, diguem-ne, autònoma.
Tornem a la literatura i tornem a les «Guías de España» per recalcar que totes les guies de la col·lecció són fetes per encàrrec. Alguns autors fins i tot van estar temptats de rebutjar lencàrrec o, com a mínim, van protestar per les condicions que sels imposaven no parlo ara, evidentment, de condicions econòmiques, tot i que també es podrien considerar. Altres autors potser no caldrà trac-tar-ho tampoc també van protestar, o es van sentir ofesos, però justament pel fet contrari: perquè lencàrrec va anar a altres mans quan ells pensaven que el mereixien. Sigui com sigui, podríem dir que la col·lecció en conjunt té una gran qualitat. Cada autor ha interpretat de maneres lleugerament diferents lencàrrec, precisament, perquè des dEdicions Destino no sols es permetia aquesta llibertat dinterpretació, sinó perquè fins i tot es potenciava.
Com ja he apuntat anteriorment, les característiques del gènere «guia dautor» han permès que cada escriptor hagi decidit a què donava prioritat en la seva guia. Amb voluntat de síntesi, podríem concloure que entre el pol de la guia turística més tècnica i el pol del llibre de viatges, cada autor ha fet anar la seva obra cap als espais en què sha trobat més còmode. Podem dir que, en conjunt, el que hi ha dominat ha estat lhibridisme, amb més o menys tendència cap a la literaturització. En tots els casos, sens dubte, lestil de cadascun dels autors, i no les indicacions editorials, són les que han marcat el camí. La major part dels llibres de la col·lecció són, certament, bastant heterogenis, en el sentit que, dacord amb el seu tarannà personal i amb els objectius de cada moment, lautor ha insistit en uns aspectes o en uns altres. Això és, segurament, el que fa que la col·lecció com a ens unitari resulti tan interessant.
Pel que fa al cas concret de Fuster crec que cal assenyalar, dentrada ja ho he dit, que hi ha hagut una tendència molt generalitzada a presentar-lo com un personatge amb dues facetes molt marcades i gairebé antagòniques: duna banda, el nacionalista; de laltra, lassagista. Aquesta divisió em sembla que neix duna recepció extremadament reduccionista que alguns han fet dels magnífics estudis seminals sobre la seva obra que Josep Iborra va aportar ja durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Bàsicament, Fuster portàtil (1982) i la seva tesi doctoral, Humanisme i nacionalisme en lobra de Joan Fuster, defensada el 1984 i publicada recentment, el 2012.
Personalment, penso i no sóc ni el primer ni lúnic a veure-ho així que aquesta és una separació poc convenient, perquè des del punt de vista analític tendeix a deixar de banda, o com a mínim en un segon pla, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. Podria resultar útil per a fer-ne una distribució temàtica que és essencialment com la planteja Iborra, però realment afecta dues categories que no entren en conicte: la ideològica i la professional. En Fuster, el que hi domina és lescriptor i la seva escriptura es modalitza sempre sota lòptica de lassagista, com molt bé assenyala Enric Sòria (1993: 32) i recorda Joan-Elies Adell (1997: 188). La seva decisió vital lexplicita moltes vegades és la de viure de lescriptura. En les primeres pàgines de les «Notes per a una introducció a lestudi de Josep Pla», que fan dintroducció al primer volum de lobra completa de lempordanès, Fuster fa una sèrie de reexions sobre la professionalització dels escriptors catalans i, concretament, sobre la professionalització com a escriptor de Josep Pla, que ben bé podrien referir-se a si mateix. «La solució que arbitra Josep Pla és el periodisme», diu Fuster (NJP: 14). La que sarbitra per a si mateix és relativament similar. Tot i que Fuster mai no es considerarà a si mateix com un periodista i certament no len podríem considerar, la seva dedicació professional a la premsa als diaris i a les revistes és intensíssima: principalment, com a col·laborador en pàgines dopinió, però també amb altres tipus de papers, com veurem més endavant. En la introducció a la traducció catalana dEl País Valenciano també fa una referència a la seva pròpia professionalització:
Finalment, van anar venint els encàrrecs editorials, i la meva condició de jornaler de la ploma em privava de desdenyarlos. (OC3: 9)
En aquesta introducció està parlant de la quantitat important de «planes de tema valencià» que va haver descriure. El País Valenciano és, òbviament, un daquests encàrrecs editorials que li van anar venint i forma part, també òbviament, de les planes de tema valencià. I, com a bon escriptor, en acceptar lencàrrec i dur-lo a terme, Fuster hi aporta tots els seus coneixements i totes les seves virtuts. El resultat final és del tot recognoscible. Sajusta a lencàrrec sense forçar-ne els límits. És lleial a les exigències i a les voluntats de leditorial, però alhora manté la fidelitat al seu estil i a la seva ideologia. Això no sols el converteix en un gran professional, sinó en un gran escriptor. Com afirma Manuel Pérez Saldanya (2008: 9):
Amb petites diferències i èmfasis, la llengua i lestil de Joan Fuster es mantenen al llarg de tota la seua producció escrita i, salvant les peculiaritats que imposa cada tipus dobra, també en els diferents gèneres que va conrear.
El conjunt de la seva obra té unitat de criteri i de forma, amb les modalitzacions genèriques que cada cas concret exigeix. Expressat en termes més metafòrics «la metàfora, el salt eqüestre de lanalogia arriscada», diu Vicent Salvador (2008: 25), podríem dir que Fuster porta laigua cap al seu molí..., i el seu molí treu la farina passada per una mola assagística. Podríem dir, situats en altres paràmetres més intel·lectuals, que Fuster fa passar tots els encàrrecs editorials pel filtre de la seva ment cartesiana i la manera descriure montaigniana. En el cas que ens ocupa, reexiona per conèixer el territori que ha de descriure i per conèixer-se respecte a aquest territori. Pensar i escriure també viatjar, però de manera més secundària esdevenen un mètode per a lautodescoberta. Tot plegat és un procés creatiu que, des del punt de vista del gènere literari, el fa arribar al seu espai natural: lassaig. És per això que podem parlar de lassaig com a atractor genèric del seu corpus literari. Tot això connecta inevitablement amb les reexions que Fuster apunta en el seu assaig Les originalitats respecte a la unitat de lobra dun autor:
Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de levolució que, pel temps, shi pugui rastrejar, aquesta obra junta o dispersa és sempre una... i única. (OC4: 162)1
No és que Fuster escrigui sempre el mateix llibre a la manera de Cézanne, que pintava sempre el mateix paisatge: la muntanya de Santa Victòria, sinó que la seva dicció personal, basada en una manera de fer primordialment assagística, serà la que dominarà en totes les seves produccions textuals.
És dacord amb aquesta òptica que em disposo a analitzar El País Valenciano. Com ja he indicat en un article introductori anterior (Grau 2014), el propòsit literari és del tot present en la seva guia. Mai no lamaga. De fet, comprovarem que és al que vol donar preeminència. Ara bé, sap que ha de complir també els propòsits difusos, de vegades exigibles a tot bon cicerone: la descripció del territori i de les gents, dels monuments, de les obres dart... No defuig aquest propòsit de transmissió de coneixement, amb la qual cosa sestableix, com ja he apuntat una mica més amunt, una espècie de lluita interna entre els dos pols de dicció genèrica: el pol del coneixement científic geogràfic, pictòric, escultòric, arquitectònic... i el pol literari assagístic. La lluita es resol satisfactòriament amb el procés dhibridació a què mhe referit, en què el compromís de presentació sistemàtica i més o menys documentada de la matèria objecte destudi acaba integrat en un procediment de literaturització dominat pels aspectes assagístics propis de lobra fusteriana, que, segons el meu parer, converteixen El País Valenciano no sols en un referent daquest tipus de subgènere que he volgut qualificar de «guia dautor», sinó en un dels llibres fonamentals en la seva bibliografia.
Per a això, en primer lloc, Fuster incorpora al seu discurs tot un entramat de citacions dautoritat que li serveixen per a presentar el territori duna manera indirecta, amb gran càrrega literària. Utilitza les seves lectures per a anar dirigint-nos pels diferents llocs que hem de visitar o per a explicar-nos de la manera més transparent possible i sobretot més literària, sense academicismes com hem estat i com som els valencians. Però si les mostres derudició poden acabar resultant avorrides i fins i tot pedants en molts textos acadèmics, en Fuster, gràcies a lús discursiu que en fa, tenen la funcionalitat contrària: la damenitzar el text. Ho aconsegueix, sens dubte, amb una elecció indiscutiblement apropiada de les citacions. En general, Fuster aprofita de cada autor allò que li resulta més idoni per a cada context. De vegades, seran referències mínimes. Altres vegades, per contra, podríem arribar a pensar que litinerari seguit en alguna part del llibre ens ha fet passar per un lloc que ha permès a Fuster dexplotar al màxim un autor determinat penso ara, per exemple, i ho veurem en el moment oportú, en Monòver i Azorín. Ara bé, el treball delaboració fet al voltant de les citacions i dels autors és sempre tan meticulós que el lector mai no arribarà a pensar que Fuster en fa un aprofitament injust o innecessari. Ans al contrari, tindrà la sensació que totes les citacions vénen perfectament a tomb.
A més a més, la introducció en la guia dels aspectes tècnics relacionats amb lart i larquitectura, duna banda, i la informació econòmica, de laltra, està resolta seguint també la mateixa voluntat amenitzadora. Les informacions tècniques són incorporades allà on resulten necessàries, però la fredor de les dades és contrarestada amb diferents processos de desterminologització, entre els quals destaquen una adjectivació humanitzadora dels termes i, sobretot, una constant ironia.
Tots aquests aspectes de lobra de Fuster, amb les derivacions que pertoquin, són els que em proposo danalitzar detingudament en els apartats que vénen tot seguit.
2. ASPECTES TÈCNICS I PARATEXTOS LINGÜÍSTICS
És ben evident que els aspectes paratextuals, tot i ser importants, no són els essencials dun llibre per pura definició del terme, de fet. Tanmateix, ens serveixen per a emmarcar-lo i per a algunes coses més algunes de ben significatives, com ara mateix considerarem. La sobrecoberta o la coberta, si no té sobrecoberta, per exemple, és el primer que veiem dun llibre quan cau a les nostres mans o fins i tot quan encara no lhem tocat, quan encara en som simples observadors i no nhem esdevingut ni lectors. En una llibreria, davant una taula amb les darreres novetats editorials, una imatge cridanera ens pot despertar la curiositat. Un bon títol també serà important. I, sens dubte, si coneixem lautor i és dels que ens agrada, és ben probable que agafem el llibre i el fullegem. En aquesta situació, si encara no ens hem decidit a adquirir el llibre, potser llegirem el text que leditor haurà disposat en la part posterior de la coberta o en les solapes. Leditor sap que, en aquest text, shi juga gran part de les possibilitats que té de vendre un llibre. Ens hi ha dexplicar les virtuts del llibre i també les virtuts de qui lha escrit. Ens ha de convèncer que necessàriament aquell llibre ha de formar part de la nostra biblioteca. Al capdavall, ledició no deixa de ser una activitat comercial més i convèncer el client és primordial. Per això, com a futurs lectors, hem de tenir una mica de prevenció davant els textos de les cobertes i assumir que formen part de lestratègia comercial. De ben segur, tots ens hem sentit enganyats defraudats és possiblement un mot més idonien llegir un llibre si el que sens explica en el text de la coberta no sadiu del tot amb el que després ens hem trobat a linterior. Com dic, forma part del joc editorial.