Tots aquests aspectes de lobra de Fuster, amb les derivacions que pertoquin, són els que em proposo danalitzar detingudament en els apartats que vénen tot seguit.
2. ASPECTES TÈCNICS I PARATEXTOS LINGÜÍSTICS
És ben evident que els aspectes paratextuals, tot i ser importants, no són els essencials dun llibre per pura definició del terme, de fet. Tanmateix, ens serveixen per a emmarcar-lo i per a algunes coses més algunes de ben significatives, com ara mateix considerarem. La sobrecoberta o la coberta, si no té sobrecoberta, per exemple, és el primer que veiem dun llibre quan cau a les nostres mans o fins i tot quan encara no lhem tocat, quan encara en som simples observadors i no nhem esdevingut ni lectors. En una llibreria, davant una taula amb les darreres novetats editorials, una imatge cridanera ens pot despertar la curiositat. Un bon títol també serà important. I, sens dubte, si coneixem lautor i és dels que ens agrada, és ben probable que agafem el llibre i el fullegem. En aquesta situació, si encara no ens hem decidit a adquirir el llibre, potser llegirem el text que leditor haurà disposat en la part posterior de la coberta o en les solapes. Leditor sap que, en aquest text, shi juga gran part de les possibilitats que té de vendre un llibre. Ens hi ha dexplicar les virtuts del llibre i també les virtuts de qui lha escrit. Ens ha de convèncer que necessàriament aquell llibre ha de formar part de la nostra biblioteca. Al capdavall, ledició no deixa de ser una activitat comercial més i convèncer el client és primordial. Per això, com a futurs lectors, hem de tenir una mica de prevenció davant els textos de les cobertes i assumir que formen part de lestratègia comercial. De ben segur, tots ens hem sentit enganyats defraudats és possiblement un mot més idonien llegir un llibre si el que sens explica en el text de la coberta no sadiu del tot amb el que després ens hem trobat a linterior. Com dic, forma part del joc editorial.
En els casos de llibres incorporats a una col·lecció, com és el que ens ocupa, lestructura de les sobrecobertes com lestructura general del llibre se sol repetir en tots els que en formen part. Ja hem vist que els llibres de «Guías de España» tenien molta unitat estètica en les sobrecobertes. Totes, excepte la corresponent a la primera edició dEl País Vasco de Baroja, les va dissenyar laquarellista Frederic Lloveras. La il·lustració de Lloveras ocupa de manera continuada tota la sobrecoberta excepte les dues solapes, que queden amb un fons blanc sobre el qual es compon, en la solapa inicial, el text descriptiu de la guia en qüestió i, en la solapa posterior, o una breu descripció de guies editades amb anterioritat o, quan el nombre de guies es va fer més gran, una llista amb els títols i els autors de totes les aparegudes. La sobrecoberta dEl País Valenciano també serà de Lloveras i en parlaré en lapartat final daquest capítol, que dedicaré als paratextos gràfics. Aquest és el text que duu El País Valenciano en la solapa inicial:
«Valencia, jardín de ores...» El País Valenciano es una tierra conocida en toda España, y en todo el mundo, por esta frase tópica. Y aunque no puede decirse que esta imagen de Valencia esté faltada de base, no es menos cierto que, referida al conjunto del País Valenciano, resulta parcial e insuficiente. La confusión se produce por la aplicación de la misma palabra Valencia a la ciudad y a todo el territorio que se llamó Reino de Valencia.
La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano. Fuster, nacido en Sueca, autor de varios libros de ensayos de capital importancia, es un nuevo y excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana. Su agudeza de percepción y el total conocimiento de su país y de todos sus problemas le convierten en el guía más valioso si se trata de apreciar, por igual, la sugestiva superficie y también las más profundas raíces del País Valenciano. Y, ciertamente, la tarea no era fácil. Se trataba de examinar la diversidad en las costumbres y en el léxico, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo, en el peso que la historia pone a cada paraje, y al mismo tiempo hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo. Este es el gran acierto de este volumen, el más importante que se ha publicado hasta hoy sobre el País Valenciano, y especial mención merecen las ilustraciones, más de 400 fotografías obtenidas especialmente para esta edición, debidas a Ramón Dimas, un mapa general a escala y varios mapas pintorescos.
Com veiem, és la voluntat de superar el tòpic la que remarquen els editors en aquest text, que ja avança, a més a més, algun dels motius de la confusió. Podríem dir que és comprensible que sigui aquest laspecte que els editors volen subratllar, perquè és, en certa manera, el que domina tot el El País Valenciano. No sols aquest text de la solapa sinicia parlant dels tòpics sobre el País Valencià que cal superar, sinó que el llibre mateix començarà amb aquesta òptica. Això, que segurament no hauria de ser cap sorpresa avui, devia copsar en el moment en què va aparèixer la guia de Fuster. Duna banda, perquè la tendència de les guies en general i no estic parlant ara precisament de les de Destino és justament la de donar prioritat als tòpics, sobretot si són laudatoris, i accentuarlos. De laltra banda, perquè els llibres descriptius del territori valencià gairebé sempre havien agafat aquest camí escassament crític. Recordem en aquest sentit ja ho he apuntat en el capítol I com Vicenç Rosselló insistia a mostrar-nos el to ditiràmbic que solen tenir les societats sucursalistes en descriure el seu territori. I jo diria que lapreciació és bàsicament aplicable a totes les societats i molt general entre les guies turístiques.
La segona part del text citat més amunt compleix els objectius promocionals habituals dun text de solapa de sobrecoberta. Com he assenyalat, presentar-nos lautor com el més idoni per a dur a terme la tasca encomanada una tasca que, com sempre, ofereix grans dificultats. La cosa interessant és que, tot i afirmar que Fuster té un «total conocimiento de su país», el que no fan els responsables dEdicions Destino és el que havien fet en guies anteriors respecte als autors corresponents. Generalment, a més de presentar-nos els autors com a grans coneixedors dels seus països respectius, ens informaven de la bibliografia descriptiva que ja havien publicat de manera concreta o, senzillament, fent referència a aquest tipus de producció textual. En el cas de Fuster no ho fan per la senzilla raó que El País Valenciano és el primer llibre de prosa turística que publica. Ara bé, la gent de Destino no sestan dafirmar que Joan Fuster és un «excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana». El Fuster nascut a Sueca i Sueca presentada en solitari, sense la referència provincial que podríem esperar en una guia incorporada a una col·lecció dàmbit espanyol, el valencià que escriu El País Valenciano, forma part de la cultura catalana i nés un valor excepcional. Hem de recordar per si sens ha passat per alt que el text és del 1962. Limpacte que una afirmació com aquesta podia causar en aquell moment devia ser profund. Un impacte, daltra banda, similar al que malauradament encara avui causa una expressió de catalanitat feta amb aquesta transparència i amb aquesta normalitat. Han passat més de cinquanta anys i sembla que en aquest sentit les coses han canviat ben poc.
No em puc estar de reproduir en aquest context de paratextos fusterians el breu text de la solapa de Nosaltres, els valencians, en què els que apareixem identificats com a catalans som tots els valencians:
Nosaltres, els valencians és el primer intent seriós de presentar en una sòlida visió de conjunt, densa dincitacions civils i intel·lectuals el passat i el present dels homes que viuen entre Morella i Elx. Els valencians hi trobaran suggestius punts de reexió sobre els temes més vigents de llur actualitat. Per a tots els altres catalans, encara, serà un instrument imprescindible per a comprendre «el cas valencià», que, en definitiva, tan directament els afecta.
Aquest text es reproduirà en totes les reedicions catalanes de Nosaltres, els valencians en les primeres edicions en la solapa i posteriorment, a partir de la tercera edició, de 1977, quan la coberta sedita sense solapes, en la part posterior. Només en conec una excepció, molt simptomàtica, daltra banda: la que va promoure la Generalitat Valenciana el 1992, pocs mesos després del traspàs de lautor, amb motiu dels trenta anys de la primera edició del llibre i del desè aniversari de laprovació de lEstatut dautonomia valencià. Aquesta edició, que reprodueix amb total fidelitat ledició de la col·lecció «El Cangur» dEdicions 62 que alhora reprodueix la segona edició, que és la que podem considerar definitiva duu un preàmbul del llavors president de la Generalitat, Joan Lerma, titulat «La lúcida veu pública», datat el 9 doctubre de 1992, en què qualifica dindispensable la figura i lobra de Joan Fuster. El text esmentat amb la referència a la nostra catalanitat ha desaparegut completament. Tot, com dic, molt significatiu.
Laltre element important del text de la sobrecoberta dEl País Valenciano que, a més a més, es relaciona amb aquest incís que acabo de fer és lexplicitació dun altre dels objectius primordials del llibre de Fuster: «hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo». Com més endavant crec que podré demostrar, aquest aspecte és el que fa connectar El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, dos llibres que sovint han estat presentats com a radicalment diferents però que tenen punts de convergència més que evidents més enllà de lobvietat de versar sobre el mateix territori. Fuster mateix, certament, va inuir profundament en aquesta percepció divergent. Duna banda, com ja hem vist en la citació anterior i com insisteix en la introducció al llibre i en el pròleg a la segona edició, ens presenta Nosaltres, els valencians com el «primer intent seriós» danalitzar els valencians actuals amb «decisió de futur», a partir duna revisió del nostre passat feta amb perspectiva històrica, social, econòmica i cultural. Per a això, parteix dun «apriorisme militant» (NV: 11) que consisteix a deixar clara la seva adscripció nacional. De laltra banda, afirma que El País Valenciano és un llibre «merament literari» (NV2: 9), una guia «informativa, una mica molt apologètica, i, en alguns aspectes, tocada defusió» (OC3: 11), és a dir, un llibre neutre, del tot innocent. I no, El País Valenciano, afortunadament, no és tan innocent ni tan neutre com Fuster ens vol fer creure. Reprendré aquesta línia argumental una mica més endavant.
Tornem als paratextos dEl País Valenciano. La sobrecoberta es completa, en la solapa posterior, amb la llista dobres publicades en la col·lecció «Guías de España» fins al 1962: les dues guies inicials de Josep Pla, seguides de les de Soldevila i Baroja, més Madrid, Galicia i Andalucía, fins a arribar a la que havia aparegut justament abans de la de Fuster, és a dir, Cataluña, de Pla.
La coberta dEl País Valenciano és la característica de la collecció «Guías de España» a partir de 1950: tapa dura folrada amb tela vermella amb una ornamentació daurada dissenyada per Ricard Giralt Miracle. La part frontal de la coberta duu gravat només el títol de la guia emmarcat en una gran caixa de sis línies que sajusta a lalt i a lample del llibre. El títol i les línies són impreses en tinta daurada. El llom, més complex, incorpora el títol i lautor del llibre en tinta daurada sobre una caixa de fons negre i una sèrie de línies i altres motius que combinen la tinta daurada i la negra per ocupar-lo totalment. La part posterior de la coberta apareix totalment neta, sense cap impressió.
El llibre té dues pàgines de cortesia, seguides de la portadella, amb el títol de la col·lecció i el del llibre. En la portada hi ha les dades habituals: autor,2 títol del llibre i peu dimpremta, en aquest cas: «Ediciones Destino - Barcelona». A més a més, sens informa que el responsable de les fotografies és Ramon Dimas. La pàgina de crèdits, com en tots els llibres de la col·lecció, dóna detall de les diferents persones que han participat en lelaboració de la guia. El text concret és el següent:
COLABORADORES DE ESTA OBRA
Véase al final de la obra la relación detallada de la parte fotográfica debida a Ramón Dimas con la colaboración de Archivo Mas y otros fotógrafos. La sobrecubierta es de Federico Lloveras. Los cinco mapas dibujados son de Francisco Fontanals. El mapa general a escala, de Pablo Cots. La ornamentación de la tela, de Ricardo Giralt Miracle. (PV: 6)
Com podem comprovar si repassem la llista de col·laboradors de les altres guies, són els més habituals de la col·lecció. La pàgina de crèdits també ens informa que la primera edició és de setembre de 1962. El dipòsit legal és B. 5107. - 1962 i el número de registre, 114 - 62. DEl País Valenciano, només sen va fer aquesta primera edició. Cal remarcar, però, que el darrer llibre de la col·lecció que va tenir reedicions va ser precisament Cataluña, el previ a El País Valenciano. Totes les guies posteriors van tenir una única edició.3 El País Valenciano té 528 pàgines.
En la pàgina que segueix la contraportada, hi trobem la dedicatòria del llibre. No caldria parlar-ne si no fos perquè resulta excepcional en el conjunt de lobra fusteriana. Fuster no és gaire aficionat a fer dedicatòries en els seus llibres. Sense voluntat de ser exhaustiu, matreviria a dir que aquest és lúnic llibre que dedica. A tot estirar, trobem dedicatòries individuals dalguns dels poemes de Terra en la boca (Barcelona, Barcino, 1953) alguns dels receptors daquestes dedicatòries són Josep Iborra, Jaume Bru, Josep Albi, Josep Maria Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Agustí Bartra...4 La dedicatòria dEl País Valenciano és breu, senzilla i directa: «Als meus pares». És una dedicatòria que resulta extremadament personal. Duna banda, pel fet de ser tan excepcional en la seva obra i, de laltra, perquè està feta en català en un llibre que sedita en espanyol, la qual cosa reforça la connexió amb la llengua familiar. És clar que Fuster va voler dedicar als pares un llibre sobre el seu país la relació etimològica entre pàtria i pare és òbvia en la llengua que compartien. Podríem dir que hi trobem la relació família-llengua-país. És obvi, també, que Fuster no preveia que el llibre pogués resultar tan polèmic. Mai no lhauria dedicat als pares si hagués sospitat el reguitzell de crítiques i fins i tot datacs personals que provocaria. Cal assenyalar que aquesta dedicatòria no sincorpora a la traducció al català dEl País Valenciano, quan, convertit ja en El País Valencià, formarà part de Viatge pel País Valencià, el tercer volum de les seves obres completes. Potser té a veure amb la decisió deliminar la dedicatòria el fet que els pares ja havien mort.5 Potser és el context mateix de lobra completa el que recomana no incloure-hi dedicatòries. Potser la polèmica suscitada fa decidir a Fuster que els seus pares no quedin relacionats amb aquests fets...