En els darrers anys, han augmentat es-pectacularment les publicacions sobre els bombardeigs al País Valencià, especialment les monografies: Angel Beneito Alcoi, objeti-vo de guerra (Alcoi, 2007); Grup per la Re-cerca de la Memòria Històrica de Castelló Castelló sota les bombes (Benicarló, 2007); els treballs de M.S. Puchol sobre Vila Joiosa, Manuel i Xàbia (2002, 2004, 2005); Palomar Abascal (2002), Carbonell Rubio (2002), Carbonell i Baños (2004), Girona Rubio (2002 i 2008) sobre Sagunt; Nel·lo Navaro (2009) sobre La Vall dUixó; els in-formes publicats amb motiu del 70e aniver-sari del final de la guerra als diaris (2009) Información i Levante, etc., tots aquells tre-balls i daltres, han millorat molt notable-ment els coneixements que teniem dels bombardeigs. També algun altre bombar-deig, com el de Xàtiva, compta amb treballs publicats per Germà Ramírez (1991 i 1999) i Eladi Mainar (1997), reeditats junts en una monografia recent que reuneix altres textos i lactualització de les víctimes feta per G. Ramírez (2009).
Sobre els bombardeigs de la ciutat dAla-cant, deixant a banda el ja citat Vicente Ramos, cal citar Cerdán Tato (1986) i, re-centment, laproximació narrativa i ben do-cumentada de Pérez Oca (2006) sobre el bombardeig del mercat, així com la relació i estudi fet per Luis Capdepón (2006) sobre els bombardeigs aeris i navals de la ciutat dAlacant i de la província. Tanmateix, però, sembla que la ciutat dAlacant encara espera una completa monografia que li faci justícia i aclareixi dubtes pendents.
Algunes ciutats o zones com, entre dal-tres, Benassal, Sagunt o lAlt Palància, han tractat aquest tema en la web. En aquest sentit, sha de remarcar que en els últims temps la constitució de grups sobre la recu-peració de la memòria històrica en moltes ciutats del País Valencià ha contribuït, sens dubte, al coneixement i divulgació dels bombardeigs i els seus tràgics efectes sobre els ciutadans, tant en publicacions com a través de les distintes webs creades.
Fet aquest ràpid repàs, que no vol en ab-solut ser exhaustiu, sobre les publicacions centrades en el tema principal que tractem en les pàgines daquest llibre, els autors vo-lem recordar que la finalitat del mateix es oferir una obra de síntesi del que foren els bombardeigs sobre el País Valencià i posar, fins allà on els ha estat possible, el màxim de noms i cognoms a les víctimes hagudes en cadascun dels pobles i ciutats bombarde-jades del País Valencià, tasca que molts his-toriadors que han treballat localment ja ha-vien fet en diverses poblacions de manera individual i que, òbviament, nosaltres hem utilitzat citant-los en el lloc convenient. Però faltaven, a més daltres, les víctimes de València capital i mancava, també, que figu-ressin totes les víctimes conegudes, o iden-tificades ara, juntes en un mateix docu-ment. Esperem que lintent sigui reeixit.
Com en tota investigació, els autors son deutors de latenció, ajut i informacions, tant del personal encarregat dels arxius i or-ganismes consultats, com dels historiadors i erudits amb els que hem connectat. El nos-tre agraïment, en primer lloc, als amics i amigues del Centre dEstudis Històrics In-ternacionals i de la Biblioteca del Pavelló de la República, per moltes i diferents raons. També, al personal dels arxius visitats, tan estatals com locals o estrangers, i al personal de lAdministració de Justícia encarregat dels Registres Civils, que tan cordialment ens ha facilitat la recerca en els registres on hem estat. Així com a les responsables de la Biblioteca de la Universitat de València, tan amables i ràpides en la seva feina.
A Paola Lo Cascio, receptiva i minuciosa en el treball, pel seu ajut; als companys Vi-cent Ramon Querol, Víctor Hurtado, David Gesalí, Emili Gispert...; Benjamin Lajo Cosi-do, burgalés afincat al País Valencià, que ens ha facilitat imatges i dades desinteressada-ment; a Nel·lo Navarro, de La Vall dUixó, per motius similars. I, òbviament, a lamic Antoni Segura, per moltes coses desprès de tant de temps.
Per finalitzar els autors volem expressar que darrera aquest llibre hi han motius per-sonals. En el cas de Joan Villarroya, fill de Badalona, es un homenatge a la memòria del seu pare, Vicenç Villarroya Querol, fill de Sant Rafael del Riu i que de petit va veu-re molts alemanys pels carrers del seu po-ble, pilots o no de la legió Còndor que utilit-zaven el camp daviació de la Sènia. Una vegada estant amb el seu cosí germà Ra-mon, uns alemanys els hi preguntaren on podien comprar oli. Ells els hi indicaren on, i agraïts els hi donaren unes monedes. Ells dos, tots contents, aixecaren el puny i crida-ren !Salut! Aleshores els alemanys els hi di-gueren, ara ¡Salut! no, ara ¡Arriba España! Tot aixecant el braç dret. I ells dos, obedi-ents, els imitaren.
En el cas de Rafael Aracil aquest treball suposa un record dels seus orígens valenci-ans dAlcoi. En tot cas, aquest llibre, a més de ser un retorn amb major o menor grau a les arrels dels autors és, sobre tot, un home-natge a la II República.
Assenyalem, finalment, que aquest treball sinclou en un Projecte de Recerca, subvenci-onat pel Plan Nacional dI+D+i del Ministeri de Ciència i Innovació, Projecte dInvestigació Fonamental (Referència HAR2009-10979. Subprograma HIST). Igualment, els autors for-men part del Grup de Recerca Consolidat per lAnàlisi del Món Actual (GRANMA), de la Generalitat de Catalunya (Referència SGR99). Tant el Projecte de Recerca com el Grup de Recerca, pertanyen al Centre dEstudis Histò-rics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
Barcelona, 6 doctubre de 2009.
1. Laviació i la intervenció estrangera el 1936
En un tema com aquest, és obligatòria la referència al paper de les aviacions que van intervenir durant la Guerra Civil espanyola. Precisament una de les armes que més va evolucionar a finals dels anys trenta va ser laviació. Si comparem la qualitat i la quan-titat dels avions existents a Espanya al juliol de 1936 amb la disponibilitat daparells al final de la guerra, el pas va ser de gegant. Aquest augment no hagués estat possible sense lenviament de centenars davions per part, principalment, dAlemanya, Itàlia i lURSS, que van utilitzar el cel dEspanya com a camp de proves i dentrenament de les seues forces aèries.
Al final de juliol de 1936, concretament el dia 30, van arribar procedents dItàlia els primers avions de bombardeig italians S-81 per reforçar laviació franquista, els quals eren dels més eficients i veloços entre tots els bombarders pesats de les aviacions europees, encara que estaven a punt de ser superats per altres molt més moderns. Aquest primer en-viament seria la base de la participació de lAviació Legionària italiana (Aviazione Legio-naria) en la Guerra Civil espanyola. Dun to-tal de 764 avions enviats en el transcurs de tota la guerra per part dels italians, uns 200 van ser de bombardeig: vuitanta-quatre S-81, cent Si-79 tretze BR-20. A aquests bombar-ders cal afegir deu hidroavions CZ-501, qua-tre CZ-506 i quatre M-41.1
Les peticions dajuda de Franco a lAle-manya hitleriana van tenir una resposta posi-tiva i des de lúltima setmana de juliol, aque-lla va començar a arribar. Com en el cas dItàlia, eixes primeres ajudes es van centrar en laviació. Ràpidament van començar a arribar els primers Ju-52 als aeròdroms naci-onals. En total es van rebre vints avions daquest model, la meitat dels quals van ser desembarcats del vaixell Usaramo a Cadis el 6 dagost. Aquests aparells de transport, ha-bilitats per a bombardeig, van constituir du-rant els primers mesos de la guerra el nucli central de laviació de bombardeig franquis-ta. Al llarg de la contesa es van rebre diver-ses desenes daquests aparells, i al final daquesta, havien fet cinc mil quatre-cents serveis de guerra i havien llançat sis mil cinc-centes tones de bombes.
Un salt qualitatiu important es produirà al principi de novembre de 1936 amb la cre-ació per part dAlemanya de la legió Còn-dor.2 Encara que en aquesta gran unitat amb comandament, personal i material propis, van figurar petits contingents de lExèrcit de Terra i de la Marina de Guerra, la major part del personal procedia de laviació.
Tot i que hi ha discrepàncies sobre el nombre davions enviats per lAlemanya hit-leriana, recentment la publicació de nova documentació permet acostar-nos bastant a la realitat. Segons la llista de lOberkoman-do der Wehrmacht. Sonderstab W, publica-da per Lucas Molina i José M. Manrique, el nombre davions de bombardeig o amb ca-pacitat de bombardeig era el següent: tren-ta-quatre Do-17, vint-i-vuit He-70, noranta-set He-111, seixanta-set Ju-52, cinc Ju-86, dotze Ju-87, vint-i-set He-59 i set He-60. LHe-70, conegut com Rayo, era un avió de reconeixement i bombardeig lleuger que va ser utilitzat, entre innumerables missions, per als bombardeigs de les centrals hidroe-lèctriques dels Pirineus al febrer de 1937. Al març del mateix any tots els avions dispo-nibles daquest model van passar a laviació nacional.3 Quant als hidroavions, com lHe-59, amb una càrrega de bombes de 1.000 kg, van tenir gran importància en atacs noc-turns als ports del Mediterrani, així com en missions dintercepció de les comunicaci-ons terrestres i marítimes al llarg de tota la costa mediterrània, sobretot de les comuni-cacions ferroviàries.
En el costat republicà, durant els mesos dagost, setembre i octubre de 1936, sutilit zaren diversos tipus davions de bombardeig francesos que no van complir les expectati-ves que els mateixos francesos hi havien po-sat. La capacitat de bombardeig de les forces aèries de la República va canviar pel mes doctubre, quan van arribar a Espanya els primers trenta-un avions de bombardeig Tu-polev SB-2, coneguts amb el nom de Katius-ka. En total van arribar a Espanya un cente-nar de katiuskes, concretament noranta-tres, dels quals només uns vint van sobreviure al finalitzar la guerra. Alguns autors encara neleven la xifra a cent setze i fins a cent vint-i-vuit.4
Atesa la importància que va tenir per a les operacions de bombardeig lAviació Legionà-ria amb base a lilla de Mallorca, ens detin-drem a precisar quina en va ser la composició al llarg de la guerra. La seua aparició a lilla es va produir els primers dies de la contesa, en concret el 19 dagost de 1936, i des daquell moment el seu potencial no va parar daug mentar. Els primers avions de bombardeig que hi van arribar foren els Savoia Si-81, al principi de 1937, i es creava el XXV grup de bombardeig pesat, anomenat Pipistrelli delleBaleari.
Plaça dEmili Castelar, València, 1937 (BN)
A partir del mes de febrer de 1937, van aparèixer els moderns Savoia S-79 i a partir del mes de juny van formar un grup de bombardeig ràpid, els Falchi delle Baleri,5 que fou progressivament reforçat. El primer bombardeig daquests nous aparells al País Valencià fou el del 7 de març de 1937, so-bre la ciutat de València.6
Però quan lAviació Legionària va aug-mentar enormement els seus efectius va ser durant lany 1938. Exactament a principis dany, formaven les esquadrilles amb base a Mallorca els aparells següents: vint-i-set Sa-voia S-79, pertanyents al 8è Stormo, i onze Savoia S-81, pertanyents al XXV Gruppo.7
Així, la suma davions destinats al bombar-deig del litoral en mans dels republicans era de trenta-vuit, encara que cal tenir en compte que no sempre estaven operatius en la seua totalitat.
Amb totes aquestes dades, és evident que tant en quantitat com en qualitat, el conjunt de laviació franquista va tenir en avions de bombardeig una superioritat in-discutible respecte a laviació republicana. A la qual cosa hem dafegir que el comanda-ment franquista va tenir una idea clara de com utilitzar aquesta superioritat per a neu-tralitzar els ports i les comunicacions de la zona republicana i al mateix temps realitzar bombardeigs amb clara intenció intimidado-ra sobre les ciutats de la mateixa zona. Ma-drid, Durango, Gernika, Barcelona, Lleida, Granollers, València i Alacant constitueixen, entre moltes altres, un clar exemple daquesta utilització dels bombardeigs per part del comandament franquista. La majo-ria dels atacs aeris que van afectar nuclis urbans i que, per consegüent, van causar un nombre més gran de víctimes civils, van ser realitzats per laviació italiana.
1. Ferdinando Pedriali: Guerra di Spagna e avia zione italiana, a Aeronautica militare italiana, Roma, Ufficio Storico, 1992, 2a ed., p. 390.
2. Karl Ries, Hans Ring: The Legion Condor. A His-tory of the Luftwaffe in the Spanish Civil War. 1936-1939, Pennsylvania (USA), 1992; Raúl Arias: Legión Cóndor, Madrid, 2000; Lucas Molina i José M. Man rique: Legión Cóndor. La historia olvidada, Valladolid, Quirón, 2000; Patrick Laureau, José Fernández: LaLegión Cóndor, Boulogne-sur-Mer, 1999.
3. L. Molina i J.M. Manrique: Legión Cóndor..., op. cit.
4. Rafael de Madariaga Fernández: La aviación de bombardeo republicana, a La aviación en la gue rra española, Monografías del Ceseden, 39, Madrid, 2000, p. 67.
5. Alcofar Nassaes: La aviación legionaria en la guerra española, Barcelona, 1975, pp. 223-224.
6. Vegeu Rafael Montaner (coord.): Documentos: 70 aniversario del fin de los bombardeos, Levante (València, 28/03/09), p. 2.
7. F. Pedriali: Guerra di Spagna..., op. cit.
2. Els primers bombardeigs aeris i navals
Des que van arribar a Madrid les primeres notícies de la sublevació militar al nord dÀfrica, el govern republicà va prendre una sèrie de decisions encaminades a impedir que la sublevació sestengués, entre les quals destaca la de bombardejar per mitjà de lavi-ació i la marina les ciutats del protectorat que shavien sollevat. Per a aquests bombar-deigs, el govern de la República només comptava amb els avions Douglas DC-2 i els Fokker F-II. Ambdós models eren comercials i ràpidament van ser transformats en avions de bombardeig. Des de laeroport sevillà de Tablada, abans que fos dominat pels solle-vats, es realitzaren una sèrie dincursions sobre Ceuta, Melilla, Larache i Tetuan els dies 17 i 18 de juliol, com a conseqüència dels quals al campament de la legió de Meli-lla van morir dos legionaris i foren ferits uns altres set; sobre Tetuan es van llançar vuit bombes que van tocar la part posterior de ledifici de lAlta Comissaria, produint nom-broses víctimes entre la població autòctona, els impactes es van produir a la mesquita i el barri àrab. Això va estar a punt de produir un enfrontament entre els insurreccionats que controlaven la situació i la població mar-roquina de Tetuan, que va reaccionar amb protestes irades i manifestacions massives i amenaçadores. La presència del gran visir Sidi Amed El Gamnia va salvar la situació tranquil·litzant els ànims. Al final, lúnica cosa que es va aconseguir amb el bombar-deig fou irritar els marroquins i aglutinar-los al voltant dels sollevats.
Els bombardeigs de laviació van ser seguits de molts altres navals, realitzats pels vaixells de lesquadra, que es mantenien sota el control del govern de la República després que les dotacions shavien enfrontat als comandaments dels vaixells i havien im-pedit que aquests passaren al control dels insurreccionats. El govern de la República va ordenar, des del mateix dia 19, bombardejar les places del protectorat insurreccionades. El destructor Sánchez Barcáiztegui va com-plimentar aquesta ordre lendemà: Cumpli-mentando órdenes de V.E., i emetia per rà-dio el dia 20 he bombardeado plaza Ceuta a corta distancia, hasta que el intenso fuego de sus baterías ha indicado retirada. Varias casas de Ceuta, suponemos edificios milita-res, están ardiendo bajo nuestro fuego.8