Perquè a diferència de la literatura, el que el públic troba en els processos és un poc més que paraules inventades, per intenses que fossen. En aquests processos trobarà un poc més que història: hi ha històries reals ocorregudes a individus que van ser de carn i ossos, que en alguns casos podrien haver inspirat com els va succeir a Boccaccio o Chaucer històries literàries. Tal vegada fos això un dels aspectes que els fan interessants: el seu compendi entre realitat i font literària. Perquè es tracta de processos autèntics, en tant que van testificar els testimonis que hi declaren, i es van realitzar les actuacions que shi detallen. Si el que els testimonis diuen és veritat, o mentida, o una mitja veritat, amb seguretat absoluta ni ho sabem ni ho sabrem mai, com tampoc ho van saber en la seua època. Però a més, amb el seu formulisme, els processos van construint un «relat», van donant una informació parcial, que ha danar encaixant en el cap del jutge instructor, les actuacions del qual, al seu torn, donen noves pistes al lector modern, si està atent, i pot situar-se així, encara que amb menys elements de judici, en la pell dun daquells juristes al servei del rei dAragó, com si estigués llegint el procés en el seu domicili medieval o instruint-ho en una oficina del Palau Reial de Barcelona.
Al mateix temps, aquests personatges autèntics, aquestes persones reals, vistos amb el tamís del formulisme judicial, es presenten, al meu parer, reflectides en els espills del carreró del Gato: per defecte de la capacitat narradora dels testimonis i de lescrivà judicial, i per efecte del formulisme procedimental, els protagonistes pareixen titelles, un tant còmiques en el seu dramatisme. Sense voler desvetllar massa indicis, quan Bernat Gamissà mor a les mans del marit burlat, a penes aconsegueix exclamar: «Santa Maria!», per dues vegades. Els testimonis així ho van declarar i el notari es limita amb concisa fredor a consignar-ho en el procés. No obstant això, es tracta dun efecte teatral de gran dramatisme. Com ho és ladulteri de Blanquina i el bot que el seu amant fa per la finestra, amb tanta precipitació que deixa indicis evidents del seu delicte i amb molt males conseqüències per a la seua integritat física. Limpactant de la violació de les xiquetes Ermessenda o Clara, si van ocórrer, com pareix, i no van ser un invent de les criatures i els pares, és que van succeir així de doloroses, dramàtiques i grolleres. Per sobre dels segles transcorreguts, i a poc que se senta una mica dempatia pel dolor aliè, ens commou el sofriment dels nostres protagonistes, que ho van viure de forma real i intensa en les seues carns, la qual cosa ens realça la seua dimensió profundament humana i els distància dels personatges de ficció o mers intervinents en un relat historiogràfic. No obstant això, anem previnguts en la lectura perquè, en presentar-se les seues peripècies a través del llenguatge jurídic (val per al de totes les èpoques), i vistes amb tanta distància (temporal, social, cultural), les seues desgràcies podrien adoptar un cert tint de falsa comicitat, de la mateixa manera que les nostres angoixes, pors i drames no perden intensitat encara que intuïm que dins duns quants segles puguen provocar una certa hilaritat benvolent als nostres descendents, si es contemplen amb el prisma deformador de les actes judicials.
Ai, pobre Ermessenda! Tallaré ací abans de posar-me melancòlic. Perquè, en el nostre cas, un dels riscos de lestudiós és caure en el sentimentalisme o «sensibleria» (o en els seus vessants moralistes, bé reaccionària, bé progressista), a la qual un cert enfocament humanitari podria conduir-nos, tendència molt comuna sobretot entre el públic profà que mira el passat amb entendriment, de la mateixa manera amb què es mira els xiquets. Com si els nostres antecessors haguessen estat menors dedat. La conclusió pot ser la de Miret i Sans: «sempre han tingut bec les oques». Aquesta simpatia, en el seu sentit etimològic, pels nostres personatges (encara que siga, com en el cas de Miret, per a reprovar la seua conducta) és la que inspira la novel·la històrica ara tan de moda.
Amb tot, la consideració daquests casos com a mers quadros costumistes amb interès «humà» no val com a mètode ni com a objecte. Quan he insistit en lautenticitat dels personatges i en la seua tragicomèdia em referesc a altres aspectes. Es tracta més aviat de factors a considerar en el moment de construir el nostre propi relat i que determinaran en gran manera el nostre punt de partida, i he dinsistir en això: són històries reals, no ficcions literàries, protagonitzades per persones que van tenir existència històrica documentada i que no són, per tant, personatges literaris que actuen dacord amb el que dells espera lautor o el lector, sinó seguint els impulsos i determinacions realment existents, però el coneixement del qual ens és donat al seu torn a través dun «relat», duna reconstrucció de caràcter especial, per mitjà de procediments judicials regulats per les lleis i disposicions legals i socials de lèpoca. Observada la realitat amb aquest prisma-màximament tenint en compte que ho veiem amb el procediment llavors aplicat, que és lenquesta judicial per mitjà de testimonis que juren dir la veritat i amb molt poques proves pericials complementàries-, els protagonistes adquireixen un alè que els assimila a certs personatges literaris, amb lavantatge a favor seu que la seua actuació pot ser documentada. Qualsevol «relat» historiogràfic que es faça sense tindre clar aquest punt de partida ens pot avocar a una altra ficció tan perillosa o més que la pròpia «novel·la històrica».
Opine, no obstant això, que no són necessàries tantes prevencions. Els nostres personatges no permeten visions beates ni sensibleres. Els protagonistes daquests processos i els qui els envolten, a lactuar amb la brutalitat i el cinisme amb què ho van fer en la majoria dels casos (a lactuar tan humanament), ho impedeixen, i són la millor garantia de no caure en la sensibleria o moralisme, sota qualsevol de les seues variants. En açò, i amb independència que compartim o no els seus pressupostos, va encertar plenament Miret i Sans. A més, de tan intensament humans que són, els seus comportaments concrets tenen un caràcter universal, que sobrepassen lestret marc territorial i temporal en què estan inscrits. Un dels llibres de crítica literària que recorde amb més grat és el que Alonso Zamora Vicente va escriure sobre Luces de Bohemia, titulat La realidad esperpéntica (Madrid, 1969). Crec que una de les grans lliçons que dóna, potser sense pretendre-ho el propi Zamora Vicente, radica a demostrar que Luces de Bohemia és una obra dabast universal (és a dir, que interessa a lectors de cultures, èpoques i societats molt diferents) precisament pel seu enorme arrelament en la realitat de la seua època i lloc, fins al punt que poden documentar-se un a un els personatges, llocs i situacions de lobra. El geni de Valle-Inclán va consistir precisament a transcendir aquests personatges, llocs i situacions per a construir una tragèdia explosiva i subversiva de les concepcions polítiques i de la cultura, en sentit ampli, i a crear una nova estètica.
Aquestes consideracions ens durien molt lluny del que ha de ser la mera presentació duna col·lecció documental, que ha derivat cap a un to més assagístic que pròpiament historiogràfic. Potser hauria calgut centrar-se en la llum que processos com els que ací incloem puga aportar al paper que lhonra i lhonor sexual han exercit i exercixen en la cultura i en limaginari col·lectiu espanyol, que tant ha canviat en les últimes tres dècades, i als quals shan dedicat grans estudis, com el pioner dAmérico Castro («Algunas consideraciones acerca del concepto del honor en los siglos XVI y XVII», Revista de Filología Española, III, 1916, pp. 1-50 i 357-386) o el magistral de Julio Caro Baroja («Honor y vergüenza. Examen histórico de varios conflictos», en El concepto del honor en la sociedad mediterránea, Barcelona, 1968, pp. 77-126). Però continuar per aquell camí seria abusar de leditor i desconfiar de la intel·ligència del lector. No és aquesta locasió. Hora és ja de callar i donar començament a la funció del gran teatre del món.
Aquestes consideracions ens durien molt lluny del que ha de ser la mera presentació duna col·lecció documental, que ha derivat cap a un to més assagístic que pròpiament historiogràfic. Potser hauria calgut centrar-se en la llum que processos com els que ací incloem puga aportar al paper que lhonra i lhonor sexual han exercit i exercixen en la cultura i en limaginari col·lectiu espanyol, que tant ha canviat en les últimes tres dècades, i als quals shan dedicat grans estudis, com el pioner dAmérico Castro («Algunas consideraciones acerca del concepto del honor en los siglos XVI y XVII», Revista de Filología Española, III, 1916, pp. 1-50 i 357-386) o el magistral de Julio Caro Baroja («Honor y vergüenza. Examen histórico de varios conflictos», en El concepto del honor en la sociedad mediterránea, Barcelona, 1968, pp. 77-126). Però continuar per aquell camí seria abusar de leditor i desconfiar de la intel·ligència del lector. No és aquesta locasió. Hora és ja de callar i donar començament a la funció del gran teatre del món.
Però, abans, més grat acabar aquesta introducció amb la manifestació del meu agraïment a la Universitat de València i al seu Servei de Publicacions per la seua gentilesa dacollir aquest treball. Especialment, estic agraït als professors Antoni Furió i Enric Guinot, directors de la col·lecció de Fonst Històriques Valencianes, per la seua benevolència, suport i amistat. El seu esforç i intel·ligència per a consolidar aquesta col·lecció fins a convertir-la en una referència prestigiosa i mantenir-la en temps molt difícils mereixen el reconeixement de tot el medievalisme hispànic.
Traducció de Rosa Gregori Roig
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ
Edite el text el més net possible daparell crític, a fi de permetre una lectura àgil amb les mínimes interferències de leditor. Aquests processos no són textos literaris. Són les pàgines que un escrivà va redactar amb rapidesa i sense pretensions retòriques, amb un interès i un objectiu utilitari immediat. El procés judicial es va expedir per a jutjar segons el dret crims i conductes humanes. Qui tinga un interès purament filològic no pot estalviar-se la consulta directa dels manuscrits i, en conseqüència, la interpretació dels mateixos des daquest particular punt de vista. Aquesta edició pot donar alguns indicis filològics, però està al servei dun públic amb interessos historiogràfics més amplis.
Em permetré només unes poques advertències sobre els criteris dedició, que són els que habitualment emprem. Els processos es transcriuen íntegres, excepte en els més llargs, en els quals sabrevien algunes de les providències i tràmits intermedis, mancats daltra banda dinterès, ni tan sols procedimental. He procurat respectar al màxim les grafies emprades, amb poques excepcions. Es conserven les consonants dobles internes, però no les inicials. Generalment, saccentua i es puntua segons les normes en vigor. Per a les grafies arcaiques i la seva accentuació, he utilitzat com a referència les formes acceptades pel Diccionari català-valencià-balear dA. M. Alcover i F. de B. Moll. Es regularitzen les majúscules i minúscules i la grafia c/ç segons lús actual. Sempra el punt volat per a marcar les elisions que no tenen actualment representació gràfica. Es desenvolupen les abreviatures sense indicació. Labreviatura «ts.» es transcriu per testis en els textos llatins i testimoni en els textos catalans. El mateix ocorre amb labreviatura Barch., que es desenrotlla com Barchinona en llatí i com Barcelona en català. Quan la superfície del paper ha desaparegut, està trencada, corcada o foradada per loxidació de la tinta, i és impossible la lectura, sindiquen entre claudàtors els mil·límetres de text perdut. També entre claudàtors pose les paraules de lectura aproximada o reposada, i amb un interrogant (?) les lectures no segures o dubtoses. He subratllat lús combinat del llatí i el català en un mateix text, tan habitual llavors, mitjançant lús alternatiu de la lletra cursiva o redona, segons les èpoques i els processos.
RELACIÓ DELS PROCESSOS EDITATS
1. Geralda, Guillem i Bernat (Alzira, 1296)
1296, abril 12-28. Alzira.
Informació testifical en la causa seguida davant Ramon de Sales, jurisperit comissionat pel rei, contra Guillem Garret, veí dAlzira, per homicidi comès en la persona de Bernat Gamissà i lesions ocasionades a la seva muller Geralda, sorpresa en fragant adulteri.
Quadern en format foli, de 16 fulls, els tres últims en blanc. Bon estat de conservació.
ACA, Reial Cancelleria, Processos en foli, 3/2.
2. Jaume i Guillemona (Barcelona, 1314)
1314, agost 5-8. Barcelona.
Procés informatiu davant el jutge Simon des Llor, veguer de Barcelona i el Vallès, sobre les ferides infligides per Jaume Adarró, ciutadà de Barcelona, a la seva muller Guillemona i a Ramon Esgrimidor, amb qui convivia.
Quadern de 8 fulls en quart, lúltim en blanc amb restes de dos segells de cera al dors. Lleugerament corcat en els marges interns i inferior.
ACA, Reial Cancelleria, Processos en quart, 1314D.
3. Catalina Pola (València, 1317)
1317, juny 6. València.
Denúncia presentada davant Bernat Dalmau, jutge de València, per Pere Catany, familiar de Ferrer Mir, contra el prevere Guillem des Forn, per haver intentat violar la muller del dit Ferrer Mir.
Dos fulls en quart. Ben conservat, encara que debilitat el suport.
ACA, Reial Cancelleria, Processos en quart, 1317G.
4. Guillem, Guillema i Bernadó (Vilafranca del Penedès, 1324)
1324, juliol 15-31. Vilafranca del Penedès.
Enquesta incoada per Ferrer Oller, batlle de Vilafranca del Penedès, sobre la mort violenta de Guillem Mestre, barber de Vilafranca, assassinat per gelosia.
Tres quaderns cosits en format quart amb 22 fulls en total, el dors de lúltim en blanc, en bon estat de conservació.
ACA, Processos en quart, 1324 J.
5. Ermessenda (Esponellà, 1333)
1333, abril 16. Esponellà.
Procés informatiu davant Ramon de Mallorca, sotsveguer de Besalú i comissari reial, sobre la virginitat dErmessenda, filla de Guillem Sabater, dEsponellà, instat per Bernat dels Horts, del mateix lloc, acusat de la seva violació.
Inclou el procés sobre la violació, incoat i conclòs el 4 de desembre de 1327.
Un quadern en format quart de 10 fulls, el primer, el penúltim i el recte de lúltim en blanc. En el vers de lúltim, restes de dos segells, trencats a lobrir el plec, amb la direcció. Molt afectat pel corcó.
ACA, Reial Cancelleria, Processos en quart, 1333 C.
6. Bartomeua (Mallorca, 1374)
1374, novembre 21desembre 7. Mallorca.
Enquesta incoada per Ramon dAlmenara, notari, regent lescrivania criminal del batlle de Mallorca i comissionat pel governador daqueix regne, contra Berenguer de Maguerola, acusat dhaver assassinat a la seva muller, Bartomeua, per haver comès adulteri.
Un quadern de 8 folis, el vers del penúltim i el recte de lúltim en blanc. Al dors de lúltim foli, restes del segell de cera, amb la direcció. Afectat pel corcó i amb taques dhumitat. Restaurat.