Aquesta idea de lacumulació present en els mots de Lotman es pot relacionar amb una famosa frase de Wittgenstein: «El nostre llenguatge pot ser vist com una ciutat antiga: un laberint de petits carrers i places, de cases antigues i noves, i de cases amb addicions de diferents èpoques, envoltat per una multitud de barris nous amb carrers rectes i regulars cases uniformes». Les oposicions generades per lacumulació són la clau per assignar significats diferents o fins i tot contradictoris a la ciutat. Per exemple, en barris com el Raval de Barcelona, o Lavapiés a Madrid, es qüestiona la divisió social i funcional en barris i districtes. Hi ha districtes centrals, dacord a la seva posició, però amb elements típics de la perifèria, amb la presència dels immigrants i la necessitat de traducció entre cultures i pràctiques. Les oposicions divideixen i obren la possibilitat de posar laccent en una divisió del territori i generar processos de «mestissatge». El mecanisme de la frontera de Lotman, uneix i separa alhora, i funciona com un mecanisme que crea la paradoxa dautoconsciència a través de la separació. La ciutat genera la seva pròpia alteritat i identitat, que és sempre relacional.
Els textos literaris obren una línia dinvestigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions durbs i de civitas, la transformació de lespai, la juxtaposició de capes. Ens permet de pensar en la ciutat en els termes del concepte de Thirdspace dEdward Soja, una noció despai que combina la sociabilitat i lespacialitat de manera històrica. Thirdspace és una idea interdisciplinària de lespai, la història i la societat que tracta les micro-geografies de la vida quotidiana amb la mateixa atenció amb què es tracten les grans tendències històriques. Ambdues geografies són crucials per a una interpretació matisada del lloc que sinvestiga. De la mateixa manera, la literatura ha de combinar aquests enfocaments macro i micro.
Lestudi de lescriptura sobre les ciutats pertany a una tradició molt específica. La ciutat és un epítom de la modernitat, amb els seus efectes de canvi total en termes de la tecnologia, la societat i la psicologia. A partir del creixement demogràfic, el capitalisme de consum, i limpacte de la tecnologia en la vida quotidiana, en definitiva, dels efectes de la industrialització, es produeix una identitat urbana renovada. Georg Simmel va ser el primer a considerar aquests canvis didentitat. A «La metròpolis i la vida mental» (1903), va identificar alguns dels canvis: el xoc, la indiferència, la neurastènia i lestranyesa. Loposició entre la vida rural i urbana, crucial en la transformació de la modernitat, va ser analitzada en el clàssic estudi de Raymond Williams, The Country and the City. Com va escriure: «el contrast entre el camp i la ciutat és una de les principals oposicions a partir de la qual prenem consciència duna part central de la nostra experiència i de les crisis de la nostra societat». Una de les categories més conegudes establertes per Williams en el seu estudi és la de «comunitats cognoscibles», i la pèrdua de l«estructura de sentiment». Loposició que planteja Williams entre les dues formes de vida és clarament resumida en aquest passatge:
Amb el camp sha associat la idea duna forma natural de la vida: la pau, la innocència i la virtut senzilla. Amb la ciutat sassocia la idea dun centre daprenentatge, de comunicació, i de llum. També shan desenvolupat daltres poderoses associacions negatives: la ciutat com un lloc de soroll, mundà i dambició; el camp com un lloc dendarreriment, dignorància, de limitació. El contrast entre camp i ciutat, com a formes fonamentals de la vida, es remunta a lèpoca clàssica.
Raymond Williams situa aquesta oposició a les Bucòliques de Virgili, quan es presenta Melibeu com a antic propietari duns terrenys que li han estat embargats per la força. També analitza el segon epode dHoraci, escrit uns anys més tard, com la reflexió sentimental dun usurer que rumia de convertir-se en agricultor, reclama els seus diners i després, en el clímax del poema, els torna a prestar. Williams explora aquest doble tema: lArcàdia en termes de béns immobiliaris, una terra generosa explotada pels rics i que treballen els pobres. També cal esmentar el treball seminal de Walter Benjamin sobre París, on defineix un paisatge de consum massiu format per larquitectura i les diverses experiències que shi desenvolupen, com ara les galeries o passatges, els boulevards i els flâneurs.
La ciutat-llibre
La visió que proposo és de doble direcció: duna banda minteressa analitzar com la literatura ha influït en la formació duna imatge (o imatges) de la ciutat. De laltra, vull veure com la ciutat modifica la literatura. Més enllà dels estudis clàssics de Georg Simmel, «La metròpolis i la vida mental», i de Walter Benjamin, «Paris, capital del segle XIX», cal considerar daltres estudis més recents que obren noves vies daproximació. Roland Barthes a «Sémiologie et urbanisme» féu una proposta molt original que ara minteressa de reprendre. Comparava la ciutat amb una manifestació literària que podia ser llegida en clau semiòtica: «la ville est un poème () qui déploie le significant, et cest ce dèploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter». Unes pàgines abans Barthes shavia referit a les diverses maneres de dir la ciutat i lentitat que té com a idioma que ens parla i ens fa parlar: «La cité est un discours, et ce discours est véritablement un langage: la ville parle à ses habitants, nous parlons notre ville, la ville où nous nous trouvons, simplement en lhabitant, en la parcourant, en la regardant». Per això creia que la revolució semiològica avançaria molt en el terreny de lurbanisme quan es pogués parlar dun «llenguatge de la ciutat», no en un sentit metafòric, sinó real. La ciutat té una pluralitat de significats a partir dun únic significant. És de la intervenció de cada usuari/passejant que depèn el sentit que li podem donar. Com indicà Barthes: «la ville est une écriture; celui qui se déplace dans la ville, cest-à-dire lusager de la ville (ce que nous sommes tous), est une sorte de lecteur qui, selon ses obligations et ses déplacements, prélève des fragments de lénoncé pour les actualiser en secret». Per tant, els habitants de la ciutat o els usuaris creen una experiència doble, ja que arriben a conèixer i dir lexperiència mentre caminen per la ciutat. Barthes es referia aquí a un capítol de Nostra Senyora de París de Victor Hugo, en el qual reflexionava sobre els sentits dels monuments en la ciutat. Victor Hugo, en efecte, en el capítol «Això matarà allò» jugava amb una frase del sermó dun capellà: «Això matarà allò, el llibre matarà ledifici». La frase admet dues lectures. En primer lloc com a frase que és dun capellà el qual expressa el terror de la religió davant la força de la paraula impresa: el llibre eliminarà el sermó, «la premsa matarà lesglésia».
El segon sentit és que la impremta destronarà larquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són lacumulació de pedres en grans espais. I els temples dEgipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, larquitectura fou lescriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes darquitectura des de lantiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, lhorror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de lhome i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». Laltra mena darquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, loriginalitat, lopulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre larquitectura teocràtica i laltra hi ha la mateixa diferència duna llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a lart, de Salomó a Fídies».
El segon sentit és que la impremta destronarà larquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són lacumulació de pedres en grans espais. I els temples dEgipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, larquitectura fou lescriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes darquitectura des de lantiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, lhorror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de lhome i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». Laltra mena darquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, loriginalitat, lopulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre larquitectura teocràtica i laltra hi ha la mateixa diferència duna llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a lart, de Salomó a Fídies».
Gràcies a Victor Hugo ens adonem que quan ens enfrontem a una ciutat podem adoptar dos enfocaments. El primer ens la fa llegir en un «sentit literal», més a prop de la lectura dels mapes; el segon ens introdueix en un sentit de lectura «simbòlica», en desxifrar el sentit profund duna ciutat determinada. Com recorda Marc Augé, lespai de lantropologia és un espai simbolitzat, i és aquesta simbolització la que permet que un espai determinat esdevingui llegible per tots els seus usuaris. Tots ells segueixen altres dissenys similars dorganització amb les mateixes convencions ideològiques i intel·lectuals, que organitzen lordre social. Aquests valors tornen als temes principals de lantropologia: la identitat, la relació i la història (Augé LImpossible voyage 14).
De fet, la proposta dHugo-Barthes es pot ampliar encara més amb laportació de Michel de Certeau. Lantropòleg i historiador francès escriví en un capítol de Linvention du quotidien (1990) unes agudes reflexions, que són molt útils per al meu propòsit. Situa un observador hipotètic dalt de lúltim pis del World Trade Center de Nova York i compara la visió que pot tenir des dallà dalt amb la dun caminant per la jungla dasfalt que hi ha als seus peus. El primer en fa una lectura global, des de dalt. El segon, des de baix, on no hi ha visibilitat, no pot llegir el text urbà que escriuen els mateixos vianants en caminar per la ciutat. Hi ha unes pràctiques alienes a lespai geomètric o geogràfic de les construccions visuals panòptiques o teòriques. Aquestes pràctiques de lespai corresponen a una altra «espacialitat». Com diu De Certeau: «Une ville transhumante, ou métaphorique, sinsinue ainsi dans le texte clair de la ville planifié et lisible». De Certeau utilitza una terminologia i uns conceptes inspirats en la lingüística, que són molt útils en la definició de «caminar». Daquesta manera, es pot definir el caminar com una espècie denunciació. Se suposa que un caminant segueix un procés dapropiació de lespai i el seu sistema topogràfic, duna manera similar com un parlant sapropia dun llenguatge determinat. Caminar és una realització de lespai, de la mateixa manera que els actes de parla són una bona execució de les llengües.
De Certeau distingeix també entre estratègia i tàctica. Lestratègia és el càlcul (o la manipulació) de la correlació de forces que és possible des del moment en el qual un subjecte de voluntat i poder (empresa, exèrcit, ciutat, institució científica) és aïllable. Postula un lloc susceptible de ser considerat com un model i de ser la base des don dirigir les relacions amb el conjunt exterior de les amenaces. A lestratègia correspon la planificació urbana. A la tàctica correspon lexperiència de la ciutat. La tàctica és lacció calculada que determina labsència dun model. La tàctica no té un lloc propi, sinó que el seu lloc és el de laltre:
Les tactiques sont des procédures qui valent par la pertinence quelles donnent au temps aux circonstances que linstant précis dune intervention transforme en situation favorable, à la rapidité des mouvements qui changent lorganisation de lespace, aux relations entre moments successifs dun «coup», aux croisements possibles de durées et de rythmes hétérogènes, etc.
Estratègia i tàctica, o planificació urbà i lexperiència de la ciutat, utilitzen lequació espai-temps duna manera molt diferent. És per això que De Certeau arriba a la conclusió:
les stratégies misent sur la résistance que létablissement dun lieu offre à lusure du temps; les tactiques misent sur une habile utilisation du temps, des occasions quil présente et aussi des jeux quil introduit dans les fondations dun pouvoir.
Estratègia i tàctica, per tant, també tenen una lectura molt diferent sota aquest enfocament: lestratègia és fonamental en lorganització de lespai, i la tàctica en lús de lespai urbà. De vegades les ciutats de la Mediterrània semblen haver estat construïdes des duna perspectiva de la tàctica i no de lestratègia.
En conclusió, a partir dels plantejaments dHugo, Barthes i De Certeau es dibuixen uns paràmetres alternatius per «llegir la ciutat». La ciutat és un llibre que podem llegir, els lectors/autors en són els vianants-habitants i es dibuixa un doble enfocament: des de dalt (i des de fora), des de baix (i des de dins). Proposo, doncs, dues visions, o millor dit, dues possibles «lectures» de la ciutat. Una ens remet a la ciutat vista com a idea, en abstracte, des de dalt. La segona correspon a una visió des de dins de la ciutat, com a experiència de qui la passeja, de qui lescriu.
La ciutat des de dalt (i des de fora)
Com he assenyalat abans, el fet de mirar la ciutat des de dalt ens porta a adoptar una visió afí a la planificació i lurbanisme, una visió global. Estem molt a prop de la planificació utòpica perquè el somni dels urbanistes és fer que passi el que sembla impossible. És la visió de la ciutat com a problema general. Les ciutats han tingut una munió dutopistes que en moments de canvi han fet propostes de somni. Antoni de Bofarull, per exemple, participà en el concurs organitzat per lAjuntament de Barcelona sota el lema «Barcelona: el seu passat, present i esdevenidor» (1877), i proposà la construcció dun tren directe París-Barcelona, la consolidació del port, i el creixement de la ciutat unint tots els pobles del Pla de Barcelona. Els seus conciutadans van trigar més dun segle a completar parcialment aquest gran pla, que va ser crucial per al creixement econòmic de la zona.
Però el gran utopista que ha tingut la ciutat de Barcelona, qui lha «escrit» duna manera definitiva, ha estat lurbanista Idelfons Cerdà. Com és sabut, a partir del 1860 es creà un barri nou, l«Eixample», lespai barceloní per excel·lència per a la vida urbana moderna. Barcelona era una de les ciutats líders en la revolució industrial a Espanya durant el segle XIX, i aviat sentí com poques limpacte de laugment de la densitat urbana. Cerdà era diputat al Congrés pel Partido Progresista i estava preocupat per la situació de les classes obreres, com demostra el seu llibre Teoría general de la urbanización. Loriginalitat del projecte de Cerdà és la divisió de la ciutat en blocs quadrats, o mançanes. Segons el projecte inicial, a cada bloc només shavien de construir dues línies dedificis de pisos, permetent així la creació de grans espais per a serveis públics (com parcs, escoles, etc.) comuns. Cerdà estava molt preocupat per millorar lestat de salut dels seus conciutadans (Muñoz, 119-121). La necessitat de més edificis de pisos i la força de lespeculació immobiliària modificà radicalment el projecte. El resultat és una àrea hiperpoblada que conserva alguns dels trets del projecte original. Com veurem aquests moviments especulatius han estat evocats amb profunda ironia al la novel·la dEduardo Mendoza La ciudad de los prodigios. La «febre dor» del segle XIX va permetre la creació dun barri molt original, el qual segons la càustica predicció de Josep Pla shavia de convertir en el garatge dels seus hereus.