Però el gran utopista que ha tingut la ciutat de Barcelona, qui lha «escrit» duna manera definitiva, ha estat lurbanista Idelfons Cerdà. Com és sabut, a partir del 1860 es creà un barri nou, l«Eixample», lespai barceloní per excel·lència per a la vida urbana moderna. Barcelona era una de les ciutats líders en la revolució industrial a Espanya durant el segle XIX, i aviat sentí com poques limpacte de laugment de la densitat urbana. Cerdà era diputat al Congrés pel Partido Progresista i estava preocupat per la situació de les classes obreres, com demostra el seu llibre Teoría general de la urbanización. Loriginalitat del projecte de Cerdà és la divisió de la ciutat en blocs quadrats, o mançanes. Segons el projecte inicial, a cada bloc només shavien de construir dues línies dedificis de pisos, permetent així la creació de grans espais per a serveis públics (com parcs, escoles, etc.) comuns. Cerdà estava molt preocupat per millorar lestat de salut dels seus conciutadans (Muñoz, 119-121). La necessitat de més edificis de pisos i la força de lespeculació immobiliària modificà radicalment el projecte. El resultat és una àrea hiperpoblada que conserva alguns dels trets del projecte original. Com veurem aquests moviments especulatius han estat evocats amb profunda ironia al la novel·la dEduardo Mendoza La ciudad de los prodigios. La «febre dor» del segle XIX va permetre la creació dun barri molt original, el qual segons la càustica predicció de Josep Pla shavia de convertir en el garatge dels seus hereus.
El més notable és que la creació de lEixample va permetre a una comunitat nacional, sense gaire pes polític, de trobar una veu. El punt dinflexió es va produir quan va arribar el moment de posar nom als carrers del nou barri de lEixample. Era una invenció, o millor, una reivindicació dels noms, que pertanyien a una realitat històrica i política que havia estat oculta. Lhome responsable daquesta operació no era altre que Víctor Balaguer, un poeta que es va convertir en polític. Poeta romàntic i polític, es va disfressar dhistoriador i va començar una operació a escala política, de gran èxit, que al seu torn seria un exercici de mitificació del passat. Així, els carrers horitzontals van ser batejats dacord amb zones geogràfiques i institucions relacionades amb lantiga Corona catalano-aragonesa: Còrsega, Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Gran Via de les Corts Catalanes. Els carrers verticals corresponen a figures polítiques, militars o literàries: Comte dUrgell, Villarroel, Casanova, Muntaner, Aribau, Granados, Balmes, Pau Claris, Roger de Llúria. El bateig de lEixample és un exemple perfecte de la presència de lantic en la modernitat. Barcelona esdevingué un llibre dhistòria de pedra per als seus habitants i visitants, una «lliçó dhistòria aplicada» segons Michonneau, o un llibre dhistòria de pedra (Quintana, 2006), com una mena de variant del que Victor Hugo havia previst.
Michel de Certeau sha fixat en el valor simbòlic dels noms de lloc en les ciutats:
En ses noyaux symbolisateurs sesquissent (et peut-être se fondent) trois fonctionnements distincts (mais conjugués) des relations entre pratiques spatiales et pratiques signifiantes: le croyable, le mémorable et le primitif. Ils désignent ce qui «autorise» (ou rend possibles ou croyables) les appropriations spatiales, ce qui sy répète (ou sy rappelle) dune mémoire silencieuse et repliée, et ce qui sy trouve structurée et ne cesse dêtre signé par une origine en-fantine (infans). Ces trois dispositifs symboliques organisent les topoi du discours sur/de la ville (la légende, le souvenir et le rêve) dune manière qui échappe aussi à la systematicité urbanistique.
Aquesta afirmació reforça el caràcter de planificació utòpica que té lEixample barceloní. No és només lorganització de lespai. A Barcelona shan produït altres episodis de planificació utòpica que han tingut un efecte en lordenació actual de la ciutat. El Barri gòtic pot ser llegit com a projecte nacionalista. Els intel·lectuals de la Renaixença i els modernistes van tenir una ambició medievalitzant. Com a part del projecte de reinvenció nacional, heretat del Romanticisme, es plantejà la reivindicació de lanomenat «barri gòtic» de Barcelona. Les reaccions van ser de diversa magnitud i en molts casos van desvetllar la ironia. Els dibuixos dOpisso en els quals ironitza sobre la falsedat del Barri gòtic són la millor denúncia daquest procés denvelliment programat. Fins i tot Gaudí participà daquesta ambició. En la reforma de la plaça del Rei que planificà Josep Puig i Cadafalch lany 1907, Gaudí contribuí amb la idea dinscriure en les parets del recinte frases extretes de la Crònica de Jaume I. Daltra banda els topònims religiosos, tan abundants a la ciutat de Barcelona (Tibidabo, Bonanova, Sants, la Vall dHebrón, etc.) denoten la presència duna lluita entre atavisme religiós i noves idees, i mostren com el mapa de la ciutat esdevé significatiu. També demostra com el mapa prèviament delimitat de la ciutat es va convertir en camp de batalla dun altre episodi significatiu de la confrontació ideològica que va caracteritzar la Catalunya del canvi de segle.
La ciutat de Madrid també tenia plans dampliació, en particular el Pla Castro del 1860. En aquest pla es va introduir per primera vegada el concepte de zonificació, la separació entre els terrenys dedicats a la indústria, lhabitatge intensiu, i les zones de densitat mitjana o parc urbanitzat. El pla ampliava la ciutat en una orientació ortogonal del Nord, Sud, Est i Oest, amb carrers de diferents amplàries (30, 20 o 15 metres) dacord a la seva jerarquia. Es van crear tres tipus de barris: laristocràcia al voltant de la Castellana, els burgesos al barri de Salamanca, i la classe obrera en el Districte de Chamberí (Zuazo Ugalde). A inicis del segle XX Arturo Soria va planificar la Ciudad Lineal, en una àrea al nord-est de la ciutat. Va ser lesforç més ambiciós per crear una sèrie de colònies suburbanes, combinant habitatges de baix cost i altres edificis de més prestigi, en general en un format de casa unifamiliar. Era una mena de projecte utòpic que va ser superat fàcilment per lespeculació immobiliària. Potser la diferència més gran entre les dues ciutats és la magnitud de la intervenció i les conseqüències de ser una capital, molt clar en el cas de Madrid, vacil·lant, en el cas de Barcelona (Cirici, 145).
En la seva excel·lent història de Madrid, Santos Juliá va explicar les dificultats de Madrid per convertir-se en una capital. Descriu la transformació en una ciutat capital, gràcies a quatre intervencions (la més important fou la de Franco) que es van produir durant el segle XX. Aquesta transformació ha superat un obstacle històric: «Madrid artificio, Madrid culpable, deviene Madrid capital históricamente frustrada en el doble sentido de no haber podido cumplir su función de capitalidad y de crecer ella misma frustrada como ciudad». Molts intel·lectuals van fomenter lopinió «de un Madrid que, por ser corte y no capital, ha carecido de una idea que guiara su crecimiento y que se encuentra, tras la pérdida del Imperio, desorientado, sin saber qué camino tomar, encerrado en su cerca, sin medios para elevarse al rango de capital europea» (Juliá, 256). Algunes opinions de Manuel Azaña sobre Madrid reflecteixen una incomoditat col·lectiva. Les preocupacions sobre la identitat de Madrid es poden il·lustrar amb algunes de les diatribes de Manuel Azaña sobre la manca de les característiques que farien reconèixer Madrid com una capital:
Si no existe una idea de Madrid es porque la villa ha sido corte y no capital. La función de la propia capital consiste en elaborar una cultura radiante. Madrid no lo hace. Es una capital frustrada como idea política a que debe su rango. La destinaron a ciudad federal de las Españas, y en lugar de presidir la integración de un imperio no hizo sino registrar hundimientos de escuadras y pérdidas de reinos. (Azaña, 219)
En altres textos del mateix període fa referència al menyspreu que sent per les imperfeccions de la ciutat:
Madrid no me inspira una afición violenta. Si el amor propio de los madrileños no se irrita, añadiré que Madrid me parece incómodo, desapacible y, en la mayor parte de sus lugares, chabacano y feo. Es un poblachón mal construido, en el que se esboza una gran capital. () Su gran coso (Prado-Castellana) es como una plaza de pueblo a la que baja Madrid a verse, a contemplarse; no le sirve para ir a parte alguna.
Azaña considera de manera positiva un aspecte relacionat amb la lluminositat: «En Madrid lo único es el sol. La luz implacable descubre toda lacra y miseria, se abate sobre las cosas con tal furia, que las incendia, las funde, las aniquila. () Madrid no me parece alegre, sino estruendoso». I conclou amb una consideració sobre el que queda de la imatge de Madrid en la ment dels visitants: «Madrid cambia menos de lo que se piensa. Cierra los ojos, lector: ¿qué ves al acordarte de la villa? La mole blanca de Palacio y unas torres y cúpulas bajas perfilándose en el azul, sobre las barrancadas amarillas que bajan al río y dominan el Paseo de Melancólicos» (Azaña, 215).
Joan Maragall, un dels més destacats escriptors de la Barcelona del tombant de segle, plantejà en molts dels seus articles una reflexió sobre el doble caràcter de la ciutat, que amplià en algun dels seus poemes més coneguts, com ara l«Oda nova a Barcelona». En un article, «La ciudad del ensueño» (IV-1908), per exemple, imaginava un futur millor per a la ciutat desagradable del present:
Hoy puedo decir que he sido ciudadano del ensueño, porque a mi ciudad la he visto entre su pasado y su porvenir. Y tanto he hundido en ellos mis ojos que, al volverlos al presente, estaban tan bañados de ensueño, que el presente mismo lo he visto como ensueño, como lo verán los ojos de los futuros ciudadanos y como lo verían los de los pasados; y ya no ha habido presente, ni pasado, ni futuro, sino que todo se me ha hecho presente en una niebla de eternidad que me ha envuelto y desvanecido. Por esto puedo decir que hoy he sido ciudadano del ensueño.
Com és habitual en ell, veu la ciutat sota la perspectiva de l«amor» i defensava el doble sentit, contradictori, de la ciutat de Barcelona. Maragall es fixa en la relació entre passat i present i com va fer en tantes altres ocasions subratlla la necessita de lamor que resol tots els defectes:
¿Y es ésta la ciudad mía? ¿Cómo pudo parecerme alguna vez hermosa y grande? Pero así y todo, como ahora la veo, no puedo sino amarla. La amo como a un sueño, como al del porvenir monstruoso en que pudieron verla mis antepasados desde el fondo obscuro de sus callejones; como el sueño de un pasado heroico en que la verán tal vez las futuras generaciones, cuando la contemplen como yo he contemplado hoy sus barrios moribundos.
Igual que Azaña, escriu dures crítiques a la seva pròpia ciutat ridiculitzant els elements odiosos que percep en el paisatge urbà:
Mira cómo, entre ese confuso barroquismo tuyo y suyo, florece un espíritu, un estilo nace. He visto hoy un quiosco estrambótico inaugurar su fealdad en medio de las Ramblas, y me he dicho: He aquí una fealdad bien barcelonesa; ese mal gusto, venga su modelo de donde venga, no puede confundirse con el mal gusto de ninguna otra parte del mundo; eso es bien nuestro. ¡ Ah! ¿Luego hay una cosa nuestra? Pues estamos en lo vivo.
Maragall utilitza un concepte clau, el de la «vida», que és crucial per a la seva teoria poètica de defensar una posició veritable i pura. A diferència dAzaña, els ulls dun poeta poden entendre la necessària convivència de la foscor i la bellesa en el paisatge urbà:
Me alegro de que haya en nosotros algo que nos estorbe el buen gusto. Algo se agita dentro de nosotros; algo se agita dentro de la ciudad, que le da mareos y extravíos del sentido y gustos perversos. Hay un ser vivo dentro. No maldigas los hastíos ni la deformidad de la que ha de ser madre. (Maragall, 744-746)
Maragall feia de lespai urbà una penyora de futur, un símbol esperançat des del qual podia emmirallar-se el present. I és justament aquest doble signe allò que sintetitzà de manera excel·lent en l«Oda nova Barcelona» (Bou, «Amor redemptor», 240).
Diversos escriptors espanyols han reflexionat sobre la ciutat de Madrid, i shan referit, en particular, al seu simbolisme, al caràcter espiritual de representació, més enllà duna mera llista (o delimitació) de les cases i carrers. Corpus Barga, per exemple, es va referir el 1922 a larquitectura com a llenguatge. I es queixava de la imitació sense sentit de models alemanys:
El fondo de la plazuela es una casona verde y emocionante, mucho más moderna decorativamente que esa germanofilia de la construcción mal traducida al castellano y adulterada con un neoclasicimo mal traducido al cemento, con que los arquitectos modernos están apabullando a Madrid.
Quan va arribar la Segona República, Corpus Barga va opinar amb força sobre el sentit del plànol de Madrid. Lamentava el feudalisme municipal, o el fet que Madrid seguia sent una feu de la monarquia desapareguda:
El plano de Madrid es una indecencia para sonrojar al madrileño que no haya perdido toda dignidad ciudadana. Madrid ha dejado intacta su parte hospitalaria acaparada por la Monarquía y se ha ido desarrollando por la parte más inhóspita. En lugar de tenderse barrios agradables hacia la Moncloa y el Pardo (como en París y en Berlín se han desarrollado los barrios ricos hacia los bosques), la burguesía madrileña ha constituido ese barrio de Salamanca tan cursilito.
Corpus Barga va escriure molts articles sobre Madrid, molts dels quals han estat recollits en el volum Paseos por Madrid. Lany 1926, en un article titulat «Teoría de la esquina», presentava una varietat de tipus de ciutats segons la mida, amb referències concretes a les dimensions físiques del cos humà:
Hay ciudades gordas y ciudades flacas, como hay ciudades bajas y ciudades altas. Hay, en todos los sentidos, la variación de las ciudades. Madrid, por ejemplo, está creciendo más que engordando. La ciudad más alta es, sin duda, Nueva York. París es la más esbelta. Viena es, quizá, más elegante, pero está más entrada en carnes. Ciudades gordas son las del Mediterráneo: Barcelona, Marsella, Génova, Nápoles. ¡Qué curvas en las plazas y, sobre todo, en las afueras!
Va insistir en la seva valoració simbòlica de lespai urbà utilitzant una terminologia prosopopeica. El nucli de larticle li servia per informar i denunciar que una ciutat com París estava perdent els seus cafès de cantonada, i eren reemplaçats pels bancs:
La calle tenía su teoría: la manifestación. La plaza, la plaza pública, la discusión. La esquina, la emoción (al doblar la esquina). París le ha dado esquinazo a la plaza pública. La plaza pública es la esquina, sin otra teoría que la del público que se sucede para ver en el escaparate del Banco la teoría de los cambios. ¡La libra a 253! Y hay el que se apoya en la esquina: «¡Hasta que la libra no esté a 500 el franco valdrá cero!» La esquina, con toda su emoción, es una cifra. (El Sol, 23-VII-1926).