Però tot allò hauria estat impossible sense la recomposició del teixit social, i a aqueix sargit i brodat és al que saplica amb més constància el treball de lEsglésia. Pensem que ha quedat prou explicada la tasca daglutinament de les capes mitjanes fins a aconseguir formar-hi un resistent conjunt feixistitzat.
LES CLASSES DOMINADES
Potser cride latenció que no dediquem especial consideració al proletariat i a les classes populars, però pensem que la seua relació amb la ideologia consisteix, en primer lloc, en un buidat daquesta, per a passar després a una acceptació submissa i impotent de la que se li vol imposar. Els fets sobre la repressió i la farsa nacionalsindicalista són prou expressius. El poble no es prengué seriosament totes aquelles promeses, lúnic argument de les quals havia estat i continuava essent la guerra. M. Antonia Machiochi, gentil marxista, ha polemitzat amb encert contra els qui, atribuint al feixisme tots els mals, neguen que mai no haguessen tingut suport de les masses. Però el que sens dubte és vàlid per a Itàlia i Alemanya a saber, que les masses proletàries prestaren en algun moment la seua adhesió a les promeses feixistes, és del tot incorrecte traslladar-ho a Espanya. La crueltat de la guerra i lobjectiu més clar i definit de la postguerra acabar amb les organitzacions del proletariat, no permetien cap dubte. Si hi ha hagut res absolutament increïble durant aquests quaranta anys ha estat la CNS i la política obrera del Règim. Només la demagogia de Girón aconsegueix una mínima recuperació de la confiança, desbaratada de seguida, en entrar en lespiral inflacionista i veures frenada per la primera estabilització del 1958-1959. En aquella època un nou moviment obrer comença a nàixer, i va implantant a poc a poc en els sectors més avançats una ideologia de classe que substitueix la submissa desmoralització. Així doncs, en el camp obrer a València no cap anotar daquests primers anys més que lacció agressiva contra els rebels (i els rebels són el poble) i el muntatge duna farsa infantil, però intimidant. Ja és prou. LEsglésia hi participa assistint puntualment als actes que el sindicalisme prepara. El primer 18 de juliol se celebra la «fiesta del Trabajo» amb una magna concentració a lAlameda, en què participen, sorpresa i meravella, empresaris i productors. La bellíssima senyoreta M. Luisa Aranda, filla del general, entregà una bandera a la «Central Nacional Sindicalista». Després, com està manat, missa i desfilada. I a continuació, acte de confraternització, segons ens diu la premsa, «en que se dió a conocer la consigna». Ignorem quina fou, però suposem el seu contingut altament revolucionari. Així fou el primer 18 de juliol a València. Els qui no coneguérem aquells actes, però sí el muntatge daltres demostracions sindicals més recents, ens en fem una idea. Subratllem el fet de la Missa, perquè la relació de lEsglésia amb el fet sindical serà un dels punts més importants de la nostra història. El Règim és conscient de la necessitat que té en aquest terreny de suports ideològics legitimadors. No tant de cara al propi moviment obrer com de cara a lopinió pública, davant la qual ha de justificar la coacció superior que exerceix en aquest camp. Com és lògic, lEsglésia, que havia vist en els avanços organitzatius del proletariat un autèntic perill per a la seua existència (com molt clarament ho expressa la Rerum Novarum), es presta de bon grat a predicar la reconciliació de classes, essència pura del sindicalisme vertical. Nogensmenys la doctrina social dels Papes havia insistit reiteradament en el sindicalisme lliure. La força material daquesta premissa radicava en el desig de lEsglésia de contrarestar els sindicats obrers amb sindicats cristians (damagat, patronals). Per això quan surt en lhoritzó la possibilitat no menyspreable dels sindicats corporatius (experiència de Portugal i dItàlia) la jerarquia hi reconeix lideal sindical. Els sindicats corporatius no ataquen la propietat privada, heart of the matter, tornada incansable dels missatges pontificis, reconcilien amorosament les classes (motiu ideològic) i, a més a més, entronquen amb una concepció gremial de la societat, cosa que el marcat antimodernisme de lEsglésia considera, contra tota versemblança, possible i desitjable en ple segle XX. Realment la doctrina social dels Papes és una barreja explosiva de disbarats, això no pot negar-se, i amb interessos materials molt concrets, que també es poden apreciar fàcilment. Així doncs, ja abans de la guerra el jesuïta P. Azpiazu, que havia estat un dels paladins del sindicalisme groc, tot i importunar alguna vegada les excessives complaences del P. Nevares amb patrons catòlics com el marquès de Comillas, es converteix al corporativisme. Els seus llibres constitueixen durant els anys quaranta la font dinspiració del catolicisme social que sorienta claríssimament al suport de la CNS. En especial desaconsellable és el llibre titulat Orientaciones cristianas al «Fuero del Trabajo», en què panegiritza duna forma cega lOrganització Nacional de Muts, el Sindicat Vertical. El Règim havia tingut bona cura demmarcar els seus projectes en una grandiloquència catedralicia. El preàmbul del «Fuero del Trabajo» es desenvolupava així: «Renovando la tradición católica de justicia social y alto sentido humano que informó nuestra legislación del Imperio, el Estado Nacional en cuanto que es instrumento totalitario al servicio de la integridad patria, y sindicalista en cuanto representa una reacción contra el capitalismo liberal y el materialismo marxista, emprende la tarea de realizar con aire militar, constructivo y gravemente religioso la Revolución que España tiene pendiente y que ha de devolver a los españoles, de una vez para siempre, la Patria, el Pan y la Justicia.»
Açò convencia qualsevol, encara que també es veritat que hi havia textos inquietants, com per exemple el que prometía convertir Espanya en un «gigantesco Sindicato de productores» i, a aquests, «ordenarlos en milicias». Però lEsglésia no sho degué prendre molt seriosament, i, sens dubte, tingué raó. Altrament el Règim tingué lastúcia de materialitzar la bellesa de cartó pedra dels textos en la clàssica oferta dels canonicats: sinventà la figura del consiliari espiritual de Sindicats, al qual lEsglésia saferrà sense pensar-ho. No ens estendrem en el que significa un càrrec així, comparable al de capellà de presons. Era beneir (pitjor encara, «enchufarse», com era costum en la casa) una institució muntada per destruir el moviment obrer. A València no hi hagué consiliaris especialment significats, sinó simplement capellans reaccionaris, que shan limitat a donar les seues classes a l«Escuela Sindical», barrejant avorrides lliçons morals sobre el treball amb teories sobre la reconciliació de classes, i escandalitzant els enllaços i jurats, quan entre aquests començaren a col·locar-se homes conscients. Per sort no tinguérem el «Gran Consiliario», el jesuïta Martín Brugarola, un dels verticalistes més contumaços, que arribà a polemitzar amb els bisbes quan aquests posaren objeccions a la representació de circ que fou el Congrés de Tarragona.
En aquesta primera època que estem narrant, la relació de lEsglésia amb el món obrer (no podia esperar-se una altra cosa de laristòcrata Melo o de lespiritual Hervàs) és purament litúrgica. Ni sassabentaren ni volgueren assabentar-se de més. Cal tenir en compte la situació del moviment obrer després de la guerra per a comprendre la gravetat de la seua desorientació. La desarticulació no sols és organitzativa, sinó també social. En els primers anys després de la guerra, lAjuntament sol·licita del governador lajut del Govern perquè es posen en funcionament les factories d«Astilleros» i del Port de Sagunt. Ho fan a poc a poc recollint un proletariat dispers, derrotat i famolenc. Aquestes són les dues úniques grans factories junt amb «Talleres Devis». La resta és en la seua majoria artesanat de petits tallers amb grans dificultats per a engegar-se. La misèria creix no sols entre molts homes que lal·luvió de la guerra ha deixat per ací davant el temor de tornar als seus llocs dorigen i que esperen el treball que isca, sinó també entre els mateixos treballadors ja arrelats. LEsglésia vivia ignorant aquest món. En alguna ocasió larquebisbe acompanya les autoritats i la bellíssima fallera major, Elvirita Gómez Trénor, a repartir aliments...
En aquesta primera època que estem narrant, la relació de lEsglésia amb el món obrer (no podia esperar-se una altra cosa de laristòcrata Melo o de lespiritual Hervàs) és purament litúrgica. Ni sassabentaren ni volgueren assabentar-se de més. Cal tenir en compte la situació del moviment obrer després de la guerra per a comprendre la gravetat de la seua desorientació. La desarticulació no sols és organitzativa, sinó també social. En els primers anys després de la guerra, lAjuntament sol·licita del governador lajut del Govern perquè es posen en funcionament les factories d«Astilleros» i del Port de Sagunt. Ho fan a poc a poc recollint un proletariat dispers, derrotat i famolenc. Aquestes són les dues úniques grans factories junt amb «Talleres Devis». La resta és en la seua majoria artesanat de petits tallers amb grans dificultats per a engegar-se. La misèria creix no sols entre molts homes que lal·luvió de la guerra ha deixat per ací davant el temor de tornar als seus llocs dorigen i que esperen el treball que isca, sinó també entre els mateixos treballadors ja arrelats. LEsglésia vivia ignorant aquest món. En alguna ocasió larquebisbe acompanya les autoritats i la bellíssima fallera major, Elvirita Gómez Trénor, a repartir aliments...
Amb larribada de Marcelino veurem un important canvi. El nou bisbe és conscient de la misèria del poble i intenta solucions. Encertades o no, ja ho veurem. Coneix els mecanismes duna societat que es recupera industrialment i aborda el problema. Sadona de la gran massa existent a València que pertany a lartesanat i del seu «populisme». Per fi, es desidentifica clarament de laparell sindical i intenta la batalla pel seu compte. Lavanç duna situació a laltra és clar, la qual cosa no vol dir que Marcelino tingués un enfocament correcte en totes aquestes qüestions, però almenys sabia que la classe obrera existia i que lEsglésia tenia una greu responsabilitat davant seu.
LA SUBORDINACIÓ DEL CONJUNT
El punt nodal que sustenta i vertebra una ideologia és la consciència de poble que genera. En aquest punt és massa conegut que la Dictadura fou exhaustivament anorreadora. No val la pena repetir ací lobsessió nacionalista que caracteritza el Règim de «la unidad de los pueblos y de los hombres de España» ni donar-ne proves. El fantasma més agitat i perseguit, junt al marxisme i la francmaçoneria, fou el separatisme, contra la simple possibilitat del qual desplegà tots els seus recursos: la desfiguració de la història, la proscripció de la llengua, el desprestigi de la cultura; en suma, tots els mitjans coercitius propis del brutal despotisme analfabet que el caracteritzà.
A València no necessità el Règim dun desplegament molt aparatós de força. Recordem que la guerra ens agafà en un procés dautoconsciència, amb lEstatut a punt i amb unes forces socials en el camí del nostre retrobament col·lectiu com a poble, però sense afermar, sense haver consolidat res del que la burgesia anà escampant des de la fallida Renaixença i el blasquisme, embrollant i confonent. Per això li basta al Règim tornar a posar la burgesia tradicional en la seua habitual situació de domini perquè el servilisme més estúpid, accentuat pel que una dictadura imposa, tornàs a ésser norma. La nostra classe dominant fa gala immediatament duna subordinació fora de la normal, com volent fer mèrits. A Las Provincias llegim un significatiu «parte» de la victòria «nacional»: «Ese entusiasmo inenarrable era una demostración de que Valencia se había encontrado a sí misma, pues nunca había sido más roja que otras ciudades, aunque la desgracia y la cobardía de algunos hombres pudieran hacerla aparecer como tal.»
El contingut ideològic de tan poques paraules ve donat en les identitats que sestableixen i que recorden lesquema menendezpelayesc aplicat a València. De la mateixa manera que ortodox i catòlic sidentifiquen amb espanyol i tota la resta és anti-Espanya, en el text esmentat (text per altra banda innocent, la qual cosa li confereix més valor) es conjura el mite de les dues Valències o, millor dit, de la «valencianía» autèntica front als «antis». Per aquest costat els «rojos» que no són València (a més de pocs, roïns i covards); per laltre, els homes honrats, que són de dretes i nacionals, els autèntics valencians (València «se había encontrado a sí misma»). Lequació franquista (francmaçons, separatistes i comunistes, amb el comú denominador destar venuts a lor estranger) sadapta a la nostra realitat. De moment no es parla de separatistes, perquè el terme hauria resultat exòtic atesa la trajectòria del projecte autonòmic valencià, però ja nhi haurà temps. Perquè allò més notable de lesquema és que perdura i sutilitza amb renovada agressivitat en els nostres dies, i al seu voltant soriginen els més excelsos tòpics. Els valencians som gent laboriosa i alegre, amants dels nostres costums i zelosos dels nostres drets, però integrats com cap altra regió en el conjunt espanyol. Açò, més que ningú.
Amb aquesta concepció de la història no és estrany que hom col·loque al front dels nostres nous destins els representants de loligarquia tradicional i espanyolista, i que hom difonga una ideologia el caràcter més exaltant de la qual és la subordinació. Per això la primera nota désser valencià (bon valencià, sentén), o del «complex» valencià, consisteix en la seua permanent obsessió per guanyar-se lespanyolitat. Després de la victòria nacionalista, a part dels coneguts missatges dadhesió al salvador de la Pàtria, considerats llavors dobligació, les nostres jerarquies en realitzen uns altres de pura devoció. Per exemple, demanar la «laureada» per a Queipo de Llano i una menció dhonor per al santuari de Santa María de la Cabeza. Trametre una representació municipal amb lalcalde, la senyera i senyoretes valencianes al front, a estrènyer llaços amb Galícia, missió que suscita unes estupefaents declaracions de lalcalde sobre les possibilitats destablir relacions comercials entre Galícia i València (les senyoretes valencianes no sabem que diguessen res a la seua tornada, potser per seguir el consell baudelerià: soie belle et tais-toi). També assistir a les festes del Pilar... LEsglésia, per suposat, participa en aquest pelegrí vagareig de reafirmadó pàtria. A Galícia tramet la pròpia Verge dels Desemparats. Tingas en compte que nosaltres no estem defenent que lafirmació pròpia calga veure-la en termes dexclusió de la resta, de manera que relacions daquest tipus ens semblarien normals. El que volem assenyalar és el caràcter que tenen les que ressenyem: es tracta de destacar-hi la mística de la unitat de la Pàtria, la riquesa regional i, com a conseqüència, de demostrar el nostre regionalisme. LEsglésia contribueix a donar el to religiós, legitimant la nostra unitat com a sagrada. Lexaltació de la Verge del Pilar que no volgué ésser ni francesa ni francmaçònica, ans capitana de la Guàrdia Civil aglutina religiosament el mite espanyolíssim, com després la dels Desemparats servirà a Marcelino per a accentuar el populisme. Tota la jerarquia és patriotera fins al deliri, com quedà plasmat en la «Carta Colectiva», en labandó en què deixà el bisbe Múgica, i en el menyspreu amb què tractà els capellans bascos nacionalistes. Per a mostrar que fe catòlica i unitat pàtria són una mateixa cosa es remuntà en ocasions a Recaredo, encara que normalment només ens feia arribar als Reis Catòlics i Cisneros. Larquebisbe Melo no quedà a la saga. En la seua primera pastoral, escrita des de Burgos, on havia estat nomenat (inaugurant així la sèrie darquebisbes vinguts tots de fora), se li amunteguen les cites: «revolución contra Dios y contra la Patria», «nuestra España», «¡Dios y España!», «devolver a la Madre Patria el sagrado patrimonio», «loor a los invencibles salvadores de España». Repetim que les frases són duna pastoral, no crega el lector que es tracta dun discurs de lalcalde de Móstoles. El missatge evangèlic es degrada fins a aquests extremes: «La Patria está en peligro, acudid a salvarla». Cap preocupació, ni tan sols menció per al poble del qual té la responsabilitat pastoral. Ésser bon valencià és ésser catòlic i espanyol.