LAcción Católica deriva, a través dels «Cursillos», en un cristocentrisme pinxo i feixugament brivall, encara que, no per això, menys pietista i sacramentalista. Marcelino eclipsa del tot les processons del Sagrat Cor amb els seus trasllats de la Verge. El pietisme es va decantant a un marianisme pujadíssim de to, que arribarà a reclamar en els anys cinquanta no res més que la «mediación universal de María»; és a dir, la proclamació del dogma que tots els favors divins havien de passar per la Verge, exigència per la qual arriben a pronunciar-se els claustres dalguna Universitat (Sevilla). Aquesta exaltació mariana coincidirà amb els anys de laïllament (1945 i següents), en què la recerca de loriginalitat ens porta, com veurem, a extrems curiosíssims. La teologia de la pòlissa i del favor marià sadequa a un temps descassesa en què el favoritisme era lúnica forma de trobar ajut. Per als primers anys dobscuritat i por, la mel·líflua devoció al Cor de Jesús, barrejada amb la seua vindicativa exigència de reparació i entronització en una terra que era més seua que no cap altra, proporcionava la millor formulació.
De les anècdotes pietistes hauríem de passar a les costumistes: lAcción Católica convertida en censor de les bones maneres. Hem esmentat abans lacord entre Govern i Església per a implantar el rigorisme més purità en el camp sexual. Tanmateix, per extremat que avui ens semble, no arriba a satisfer la jerarquia i el clericat, que en aquest aspecte es mostra implacable. LEsglésia sentremet en tots els organismes de censura del Règim i bloqueja la seua ja escassa agilitat. No obstant això, quan a aquests sels escapa algun lludrigó, polemitza irritadament. El cas més famós és el de Gilda, que ens tocarà constatar en lèpoca de Marcelino. En aquests primers anys el panorama despectacles va de pel·lícules de Miguel Ligero (El fantasma y D.a Juanita, Nobleza baturra... algunes delles deliciosament ingènues i amb un cert aire jardielesc, altres perfectament estúpides), a llandes patrioteres com ara Raza o A mí la Legión, on Alfredo Mayo i Pepe Nieto encartonen totes les seues possibilitats interpretatives. Per a major amenitat es projectaven terrorífics reportatges dels triomfs nazis, contra els quals lEsglésia no té res a dir. Enmig daquest panorama la cinematografia nacional es proposa alguna obra de major entitat i realitza El Escándalo de Alarcón i El Clavo. Els dos films són espavents visuals, però significaven almenys una recuperació literària i cultural. Alarcón no assoleix en el rànquing menendezpelayesc les altures immarcessibles de José María Pereda, però no sel considera absolutament menyspreable com Galdós. És un autor de tesis catòliques, en què el qui la fa, si no la paga, almenys les passa prou malament, servint dexemplar mostra de lesgarriament. Doncs bé, els dos films oferiren ocasió a lEsglésia dintervenir amb força, prevenint els fidels de la seua extrema cruesa. Els productors quedaren escarmentats i quan tornaren amb obres serioses ja no eixiren de les gestes enormes de la història dEspanya.
LEsglésia també escarmenta amb episòdis com lesmentat i, tot i no renunciar a la vigilància ni afluixar el cinturó de castedat, situa les seues bateries preferentment en el terreny propi. «La gravísima inmoralidad del baile agarrado», és un dels molts pamflets amb què el clericat dóna batalla dadoctrinament a les seues hosts. Aquestes reben la santa prohibició de participar en les festes on se celebren balls daquest tipus. El propòsit central dels Exercicis dels joves era «no ir con chicas», per això aquesta prohibició no suposava gaire problema (a part, és clar, del problema del mateix propòsit). Però no ocorria el mateix amb els casats, que difícilment podien arribar, havent-hi la indissolubilitat pel mig, a un radicalisme tan rigorós. Alguns capellans tallaven la dificultat de soca-rel i dacord amb lalcalde suprimien el ball. El cas més graciós és locorregut a Rafelguaraf. El capellà hi decretà que, si hi havia ball, no hi hauria processó, davant la qual cosa la corporació municipal tragué un sant particular i el portà en civera pel seu compte. Aquesta escaramussa, pròpia de Guareschi, no ha de fer-nos pensar que lambient repressiu tenia una tonalitat rosada i simpàtica, ja que, com és ben sabut, resultava aclaparador. Amb la distància del temps ens sembla tan aberrant que produeix més la rialla que la irritació. Sobretot sorprèn la paradoxa entre les afirmacions jovenívoles de la Falange (que encara trenta anys més tard reivindicaria lencartonat Sr. Fernández Miranda, encarnació del pentinat amb fixador i brillantina dels anys quaranta, dient que volíem una Espanya curta de faldilla i alegre), i algunes modes externes de lèpoca, com el pentinat «Arriba Espanya» i la faldilla per dalt del genoll; sorprèn, diguem, aquesta pretesa alegria vital i la persecució aferrissada dels mil·límetres de carn que sensenyaven. «Los movimientos de extrema derecha, por más puritana y represiva que sea su realidad, ofrecen a la vista una superficie erótica», diu Susan Sontag. Així és. Lexaltació castrant del sexe està prou allunyada, excepte en les seues manifestacions inicials, de la mística del masculí teatralitzat, tal i com es donà a lAlemanya nazi. Es dóna, més aviat, per la via docultació i privatització de la dona; és a dir, de la teatralització del seu encant prohibit i sacrificat. Les lleus i fugaces aparicions dels encants femenins no són un senyal de llibertat i vida (com ho serà el mini-short de Carnaby-Street), ja que arrosseguen la prohibició i la condemna. De totes maneres, en aquesta lluita de lEsglésia contra la sexualitat és important que vegem que no es juga un aspecte parcial, ans tota una forma de configuració social. Com mostrà plàsticament Ángel Facio en el seu muntatge de La casa de Bernarda Alba: en tancar lendolada senyora, representada a més per un home, en un espai escènic del qual era impossible alliberar-se, estava dient-nos el que la dominació i obsessió de la protagonista significava en veritat. La irracionalitat imposant-se el seu propi càstig i aquest principi convertit en norma social de destrucció. Un poble que es veu obligat a representar la seua vida com un «Auto Sacramental» calderonià, en què la Bellesa i la Culpa són un mateix personatge, està de debó vivint en una horrible casa de Bernarda Alba. El mateix Calderón ho intuí i acompanyà els seus «Autos» daquelles comèdies de capa i espasa, on lamor es converteix en delicte i la venjança per actes carnals en acte dhonor. En aquesta gigantesca representació els homes i dones dAcción Católica es multiplicaren com a acomodadors.
El que passa és que la rigidesa compacta dels primers moments és impossible de mantenir, i dun intent de militaritzar la societat en els usos i costums es passa a clericalitzar-la. En certa manera, amb Hervàs i la seua dedicació a lAcción Católica i amb el creixement daquesta, es va passant del sacramentalisme multitudinari a lindividual, i de la societat cristiana per obra i gràcia de la victòria, a la societal que cal cristianitzar amb audàcia i valent-se de tots els mitjans. Els anys cinquanta assenyalaran el cim daquesta nova orientació, i la conversió dHervàs als «Cursillos de Cristiandad» mostra el punt més alt dexacerbació daquesta tendència. Però llavors Monsenyor Hervàs és ja a Mallorca. El vicari brillant i eficaç en la seua manera dactuar, ascendit al delfinat de Monsenyor Prudencio, no encaixava dins del compacte equip de joves navarresos que es porta Marcelino. De totes maneres el treball dHervàs té importància com a precedent i inici, ja que deixa al seu successor unes estructures dAcción Católica consistents, quantitativament nombroses i amb uns dirigents de cert pes entre les capes mitjanes, susceptibles de làmplia operació dinflux social que realitzarà Marcelino.
LEsglésia també escarmenta amb episòdis com lesmentat i, tot i no renunciar a la vigilància ni afluixar el cinturó de castedat, situa les seues bateries preferentment en el terreny propi. «La gravísima inmoralidad del baile agarrado», és un dels molts pamflets amb què el clericat dóna batalla dadoctrinament a les seues hosts. Aquestes reben la santa prohibició de participar en les festes on se celebren balls daquest tipus. El propòsit central dels Exercicis dels joves era «no ir con chicas», per això aquesta prohibició no suposava gaire problema (a part, és clar, del problema del mateix propòsit). Però no ocorria el mateix amb els casats, que difícilment podien arribar, havent-hi la indissolubilitat pel mig, a un radicalisme tan rigorós. Alguns capellans tallaven la dificultat de soca-rel i dacord amb lalcalde suprimien el ball. El cas més graciós és locorregut a Rafelguaraf. El capellà hi decretà que, si hi havia ball, no hi hauria processó, davant la qual cosa la corporació municipal tragué un sant particular i el portà en civera pel seu compte. Aquesta escaramussa, pròpia de Guareschi, no ha de fer-nos pensar que lambient repressiu tenia una tonalitat rosada i simpàtica, ja que, com és ben sabut, resultava aclaparador. Amb la distància del temps ens sembla tan aberrant que produeix més la rialla que la irritació. Sobretot sorprèn la paradoxa entre les afirmacions jovenívoles de la Falange (que encara trenta anys més tard reivindicaria lencartonat Sr. Fernández Miranda, encarnació del pentinat amb fixador i brillantina dels anys quaranta, dient que volíem una Espanya curta de faldilla i alegre), i algunes modes externes de lèpoca, com el pentinat «Arriba Espanya» i la faldilla per dalt del genoll; sorprèn, diguem, aquesta pretesa alegria vital i la persecució aferrissada dels mil·límetres de carn que sensenyaven. «Los movimientos de extrema derecha, por más puritana y represiva que sea su realidad, ofrecen a la vista una superficie erótica», diu Susan Sontag. Així és. Lexaltació castrant del sexe està prou allunyada, excepte en les seues manifestacions inicials, de la mística del masculí teatralitzat, tal i com es donà a lAlemanya nazi. Es dóna, més aviat, per la via docultació i privatització de la dona; és a dir, de la teatralització del seu encant prohibit i sacrificat. Les lleus i fugaces aparicions dels encants femenins no són un senyal de llibertat i vida (com ho serà el mini-short de Carnaby-Street), ja que arrosseguen la prohibició i la condemna. De totes maneres, en aquesta lluita de lEsglésia contra la sexualitat és important que vegem que no es juga un aspecte parcial, ans tota una forma de configuració social. Com mostrà plàsticament Ángel Facio en el seu muntatge de La casa de Bernarda Alba: en tancar lendolada senyora, representada a més per un home, en un espai escènic del qual era impossible alliberar-se, estava dient-nos el que la dominació i obsessió de la protagonista significava en veritat. La irracionalitat imposant-se el seu propi càstig i aquest principi convertit en norma social de destrucció. Un poble que es veu obligat a representar la seua vida com un «Auto Sacramental» calderonià, en què la Bellesa i la Culpa són un mateix personatge, està de debó vivint en una horrible casa de Bernarda Alba. El mateix Calderón ho intuí i acompanyà els seus «Autos» daquelles comèdies de capa i espasa, on lamor es converteix en delicte i la venjança per actes carnals en acte dhonor. En aquesta gigantesca representació els homes i dones dAcción Católica es multiplicaren com a acomodadors.
El que passa és que la rigidesa compacta dels primers moments és impossible de mantenir, i dun intent de militaritzar la societat en els usos i costums es passa a clericalitzar-la. En certa manera, amb Hervàs i la seua dedicació a lAcción Católica i amb el creixement daquesta, es va passant del sacramentalisme multitudinari a lindividual, i de la societat cristiana per obra i gràcia de la victòria, a la societal que cal cristianitzar amb audàcia i valent-se de tots els mitjans. Els anys cinquanta assenyalaran el cim daquesta nova orientació, i la conversió dHervàs als «Cursillos de Cristiandad» mostra el punt més alt dexacerbació daquesta tendència. Però llavors Monsenyor Hervàs és ja a Mallorca. El vicari brillant i eficaç en la seua manera dactuar, ascendit al delfinat de Monsenyor Prudencio, no encaixava dins del compacte equip de joves navarresos que es porta Marcelino. De totes maneres el treball dHervàs té importància com a precedent i inici, ja que deixa al seu successor unes estructures dAcción Católica consistents, quantitativament nombroses i amb uns dirigents de cert pes entre les capes mitjanes, susceptibles de làmplia operació dinflux social que realitzarà Marcelino.
A grans trets aquesta és la València dels anys 1940-1945 configurada ideològicament, com la resta de lEstat nacionalcatòlic, sota el senyal de la creu i de lespasa. Álvarez Bolado ha resumit amb encert els trets més importants de la teologia que subjau a la presa de posició de lEsglésia.
«Las cuatro características serían: a) la mediación nacional católica de la fe; b) el carácter eclesiocrático en la relación de la Iglesia con la sociedad civil; c) la explícita y militante antimodernidad de esta teología, d) su carácter de teología de reconquista. Las cuatro características están en mínima conexión y se posibilitan recíprocamente.»
Qui ens haja seguit en la lectura haurà pogut veure que entre nosaltres es plantegen amb extrema agudesa. La fe es resol mitjançant la implantació de lordre dels vencedors, que es converteixen en norma última i recorrent dinterpretació. A partir dací, i des de la mateixa plataforma que el Règim cedeix de bon grat a lEsglésia, aquesta emprèn la configuració de la societat, el que Álvarez Bolado anomena amb poderós eufemisme «relación de carácter eclesiocrático». El tipus de conformació ideològica que lEsglésia imposa és, com hem vist, pregonament «antimoderno»; més clar, el més reaccionari possible. El resum del teòleg ens sobraria, si les peculiaritats de la nostra formació social, articulades amb característiques pròpies de lEsglésia a València, no ens oferiren resultats específics i dignes danotar-se. Esquematitzant el que hem anat veient pas a pas i amb una certa dispersió, ens permetem el següent resum: la legitimació dels vencedors passa per fets molt concrets, per Sant Miquel dels Reis i pel Cementiri de Paterna, per Planas de Tovar (que amb els diners de les seues arbitràries multes construïa aqueix gran reformatori destil africà, el S. Francisco Javier, i el posava en mans de les monges), i el «Tribunal de Responsabilidades Políticas». Però, a més a més, lEsglésia legitima la recuperació del poder per les classes dominants. Loligarquia torna a ocupar el lloc preferent en la piràmide social amb caràcter dexemplaritat. Honor als rics cavallers cristians de noble estirp. Salve. La qual cosa no vol dir que siguen els únics a rebre benediccions. Davant els «nous rics», que les condicions de la postguerra comencen a engreixar, lEsglésia observa una actitud benèvola i de paternal apropament. Al cap i a la fi estan més necessitats de protecció, car els nobles sempre tenen la defensa de les llinatjudes històries, mentre que el nou ric necessita la justificació social amb més urgència. LEsglésia legitima, especialment als pobles, fets amb noms i cognoms: el falangista convertit en alcalde, el «pinxo» vestit de sherif justicier, la venjança erigida en llei, lodi obert. Esborronament i comptes vells. Per fi, i com a conseqüència daixò, lEsglésia santifica i dóna suport al procés de corrupció i desmoralització de les consciències que es convertirà en el fil conductor de tots aquests anys. La simulació i la impotència es converteixen en una segona naturalesa. La gràcia, diu ladagi eclesial, pressuposa la naturalesa. Aquesta naturalesa.