Una de les virtualitats de laparell ideològic és que no opera directament i de la mateixa manera sobre tot el cos social. Per més que lEsglésia intente convèncer els pobres i desheretats que en el nou ordre volgut i santificat per Déu, en el «Nuevo Estado», tenen un lloc preferent, mentre sàpiguen harmonitzar pacientment els seus interessos amb els dels dominadors, per més que la seua coerció no permeta escletxes, i menys per la part de baix, lEsglésia sap bé que té molt poc a dir-los. La ideologia religiosa té dos fronts privilegiats: la justificació dels de dalt i el convenciment dels denmig. La ideologia sarticula com a totalitat, perquè les classes mitjanes es creguen en el centre. I es presenta amb objectius de distracció, perquè aqueixes classes mitjanes no vegen que es tracta de justificar la seua pròpia misèria, amagant-la. Per això lassentament dels valors religiosos com a valors de la nova societat pretén abans de res donar coherència a aqueix conjunt gelatinós que ocupa el centre, oferir-li seguretat. LEsglésia dels anys quaranta reconstrueix el teixit social amb la finalitat de donar consistència ideològica a les classes mitjanes. Loligarquia sap que en aquesta visió de món no li toca perdre res i sadapta. Les classes populars no accepten lopi de la resignació cristiana. Aquest mecanisme marxista ens sembla massa simple. El que accepten és una societat resignada, sotmesa, reprimida en una conjuntura que els és adversa, arribant a prendre-la com a pròpia. Aquesta ideologia és la que subministra lEsglésia.
Dos aspectes fonamentals de tal ideologia per a mitjanies són la seguretat doctrinal i el control moral. LEsglésia es converteix en la guardiana duna moralitat pública, restreta, lògicament, al terreny sexual, que tranquil·litze i done sentit a la família. La família lúnica zona de domini i àdhuc de propietat de lhome mitjà, del petit burgès sidealitza fins a límits insospitats. La doctrina de lEsglésia, la religió, és la seua més ferma defensora, en contrast amb la dissolució de costums de les societats modernes, i no parlem ja de lamor lliure propugnat pels marxistes i ateus. Sense religió no hi ha família i sense família no hi ha societat. O millor dit, sense família no sap el burgès mitjà quina flauta toca en la societat. Endavant, doncs, amb la religió centrada en el moralisme repressiu. El nou Estat li tira una mà en el seu ajut, o dues o tres, les que caiga. Una ordre del 15 de gener de 1940 del «Ministerio de la Gobernación» assentava els sans principis:
«Los gobernadores civiles se inspirarán en un criterio severamente restrictivo respecto del funcionamiento de los salones de baile, no autorizando la apertura de los nuevos sobre todo en localidades rurales.»
Sembla, doncs, desprendre-sen una subtil distinció entre la concupiscència desenfrenada dels homes del camp i la més moderada dels habitants de les urbs; o dit més simplement, un cruel menyspreu devers els pobles. A part daçò, la prohibició preveu la impossibilitat dinterdir tots els balls. En la Fira, per exemple, lAjuntament organitzava estupefaents balls de gala a lAlameda. En aquest aspecte el caràcter repressiu de lEstat es mostrava un poc més benèvol que no lEsglésia, lobsessió de la qual per combatre el ball durà fins entrats els anys cinquanta, i arribà a provocar algunes divertides friccions. Tal vegada, però, també puga veure-shi un símptoma més de la doble moral que en tots els camps aplega a ésser habitual al sistema: permissibilitat i mànega ampla per als poderosos, mà dura i repressió per a la resta de la sofrida població. De totes maneres, i tornant al nostre tema, lEstat es llança a secundar lestret moralisme sexual de lEsglésia. El criteri severament restrictiu dels governadors tingué la seua versió grotesca a València. El Sr. Planas de Tovar tenia, pel que sembla, un criteri severíssim i laplicava personalment. Trobant-se una volta a Xàtiva, on solia anar amb freqüència a descansar, prenia un refresc a la terrassa del Casino, quan de linterior arribaren les notes del ball de moda («arriba con el tirolí, abajo con el tirolí»). La nostra màxima autoritat sentén ací màxima autoritat en tots els ordres, inclòs el sexual interpreta allò com una provocació. Ignorem si pels moviments de l«animadora» (les vedettes sanomenaven llavors, molt a to amb una època dentusiasmes forçats, «animadoras»), o per considerar la lletra al·lusiva, aneu a saber, el cas és que entrà en tromba, manà parar la música, detenir el conjunt i rapar al zero la descarada. El fet és rigorosament cert.
Lactitud de lEsglésia a València no fou ni més blana ni més dura que en altres llocs, encara que difícilment podia demostrar més rigor i estupidesa que els generalitzats. Una de les batalles més constants i aferrissades fou la de lobligatorietat de les mitges i les mànegues per a poder entrar a les esglésies. Traiem un brillant text del Boletín Oficial del Arzobispado que ve a resumir-nos un sens fi danècdotes amb rectors escridassers, dones a qui es nega lentrada, mànega fins al canell o fins més avall del colze, manegots, que es portaven junt amb el vel i el catre, ja que no hi havia a les esglésies cadires per a tothom i es cobraven: «Nuestro devoto sexo femenino no hacía caso, ni mucho ni poco, de nuestras exhortaciones. Estaban al pie del púlpito oyéndonos tan devotitas, pero se quedaban tan tranquilas. Les decíamos que les íbamos a negar la comunión, que les despediríamos del templo, que lo mandaba el Papa. Nos creían incapaces de hacer lo que decíamos. Ha bastado que el sacerdote se haya puesto a la entrada de la Iglesia y las haya hecho volver a salir para conseguir lo que parecía imposible. La mayor parte se han retirado silenciosas para vestirse como Dios manda. Bastantes incentivos al pecado llevamos todos dentro y fuera de nosotros para que, al juntarse en el Templo, a donde acudimos buscando nuestra santificación, nos seamos mutua ocasión de pecado.»
Lexhortació acaba sense concessions: «todos a una, siga implacable la consigna». La consigna, sens dubte, continua insistint en aquest i altres punts del mateix calibre. En anys posteriors, durant el govern més intel·ligent de Marcelino, veurem que persisteix amb el mateix caràcter obsessiu.
El conjunt daquestes ordenances i pràctiques constituïa un entramat mental, una visió del món. La repressió sexual materialitzava la presència de l«enemic» i lestat dalerta i dexcepció tan útils a un estat de repressió generalitzada i normalitzada. Ja se sap que la quantitat denergies reprimides i lestat dinfortunia acceptat i de masoquisme col·lectiu que un tipus així de societat provoca serveixen delements configuradors de la dictadura. Per estúpid i ridícul que parega, làrdua missió de vigilar policialment els fills es converteix en locupació dels pares, elevada per lEsglésia a la categoria de deure sagrat. El rigorisme sexual no és, doncs, una faceta, ans tipifica la ideologia en el seu conjunt. Una ideologia frustrant per a una societat castrada.
ELS PENSADORS
Els mecanismes de sublimació són paritàriament polítics i religiosos. O, millor dit, un únic sistema en què sharmonitzen ambdós elements. La síntesi del «Siglo de Oro». En aquest sentit la ideologia de la qual se serveix el «Nuevo Estado» és menys la falangista que no la d«Acción y Renovación Española» a través del sector mes dretà de la CEDA. Si la transmissora ha désser lEsglésia, és evident que es troba molt més familiaritzada amb la seua pròpia criatura, encara que en els primers anys la retòrica feixista li servesca de metàfora. Ja el 1937 una disposició del «Ministerio de la Educación», al front del qual es troba Pedro Sainz Rodríguez («Renovación Española»), ordena que simpartesquen cursos de cultura segons Menéndez y Pelayo. Com qui diu: lectura del Sant Evangeli segons San Marcelino. La visió cultural de Menéndez y Pelayo, somnífera com cap altra, i amb més volums que la col·lecció de Sants Pares feta per Migne, divideix el món en ortodoxos i heterodoxos. Els primers acaparen gairebé tots els valors literaris i científics, de manera que la batalla cultural se simplifica enormement. I no sols això: els ortodoxos són Espanya; els heterodoxos, lanti-Espanya. Marcelino Menéndez y Pelayo entronca amb les Lecturas buenas y malas del Pare Garmendía de Otaola, ja que la seua monumental obra no és més que una mena de part múltiple del mateix esquema mental. Si vols divertirte, com diu Fernando Savater, llegeix les Lecturas buenas y malas, mentre que el Sr. Menéndez y Pelayo és més aconsellable per als insomnis pertinaços. En ambdós casos, però, es tipifica la mateixa concepció cultural nacionalcatòlica. Per altra banda, «Renovación Española» entronca amb Maeztu, la Hispanitat, i altres grandiloqüències. Cadascú pot trobar-se amb allò que millor li vaja: la Falange, amb lImperi i la raça; lEsglésia, amb la missió evangelitzadora; el pensament reaccionari, amb els tòpics sobre el liberalisme principi i fi de tots els mals; els carlins, amb Vázquez de Mella...; i tots, amb el comú denominador de lenviat de Déu que estableix els valors eterns.
Les diverses connexions establertes a nivell teòric tenen a València noms i realitats concretes. Mentre Lluís Lúcia, que dintre la CEDA no representava una ala esquerra com la de Jiménez Fernández, però tenia sòlides concepcions democràtiques, era desterrat a Mallorca (i hi moria tot exclamant: «Pare, perdonals, encara que saben el que fan»), altres membres qualificats de «Derecha Regional Valenciana», com Moroder, es prestaven a col·laborar amb el Nou Règim. És a dir, la CEDA, oligàrquica i feudal, tornava a trobar fórmules concordes amb el seu pensament més genuí. La «Derecha» valenciana convertia Calvo Sotelo en el seu ideòleg. És curiós notar que hi ha en aquests primers anys més homenatges i mencions per a aquest que per al propi José Antonio, tot i que aquests abunden. I és que el Calvo Sotelo de «Renovación» recollia una gamma molt més àmplia de la tradició reaccionària de la dreta. En primer lloc aplegava el valencianisme pitjor entès, aqueix valencianisme de les bones famílies que té com a la nostra millor època els anys de la Dictadura. Gràcies a Primo de Rivera, que col·locà Calvo Sotelo com a ministre d«Hacienda», es remodelà el centre de la ciutat. Ítem més, Calvo Sotelo fou el noi prodigi de laltre autoritari de la Monarquia: Maura, que el nomenà governador de la provincia... A través de Calvo Sotelo, via Maura - Primo de Rivera, els comtes de Trénor, marquesos de Montortal i del Túria, etc., enllaçaven amb la monarquia alfonsina, a la qual tant vull i tant maprecia, en els seus dos moments dautoritarisme més eficient. A través del protomàrtir, ara via Maeztu, i dací pujant encara més a la dreta fins a arribar a Donoso i Vázquez de Mella, podia recobrar-se tot lultramuntanisme carií, amb el qual sembla que encara sidentificaven alguns Manglanos i Cucalós de Montull, i algun periòdic amb aspiracions dABC i expressions dEl Pensamiento Navarro, Las Provincias celebrava una sessió necrològica dedicada, entre altres, a José M. Burriel García Polavieja, president del Consell dAdministració, i a Maeztu, col·laborador de lesmentat periòdic. Precisament en Las Provincias havia escrit Maeztu un daquells articles furibunds en què es mostrava «dispuesto a todo», esperant només lordre per a salvar Espanya. Després diuen que l«Alzamiento» no estava preparat.
Però si hom vol un indici més significatiu dels components ideològics de la nostra classe dominant el tenim en aquesta altra notícia. El BOE del dia 12 de setembre publica la llista de membres del «II Consejo Nacional de FET y de las JONS», en què Franco, superada ja la crisi de la unificació, procedia a un reajustament dels diversos corrents. Tingas en compte que el «Consejo Nacional», molt abans que Romero lanomenàs «Cámara de las Ideas», precisament quan ja se li havien gastat les poques que tingué, no fou mai un òrgan de poder polític, sinó dinfluència ideològica. Per al punt que ens ocupa és, doncs, significatiu. Bé, València es felicita per la incorporació a aquell daquests tres personatges: López Ibor, Juan Granell i José M. Valiente. El primer, monàrquic que més tard tindrà algun conflicte amb el Règim per adherir-se al manifest de Juan de Borbón el 1943, és una mostra de lestreta relació que abans assenyalàvem entre moralisme i repressió sexual, repressió política i misèria cultural. No tan bàrbares com les del seu col·lega Vallejo Nájera, que demanava en un article la creació dun «Cuerpo General de Inquisidores», les idees de López Ibor ens deixen esbalaïts. Recomanem la lectura de larticle «La psiquiatría española», de C. Castilla del Pino, per fer-sen una idea. López Ibor teoritza, donant-li un to científic a la cosa, sobre «el español y su complejo de inferioridad», i troba per via de la psicoanàlisi (almenys així lanomena) les mateixes causes i remeis que Maeztu, o José Antonio. Per exemple, resulta xocant, a més a més, la crítica que fa al liberalisme i a la democràcia basant-la en el «ressentiment».
Dels altres personatges al «Consejo Nacional» no cal dir molt. Juan Granell, borrianenc i taronger, havia estat diputat tradicionalista i arribaria a sotssecretari d«Industria». José M. Valiente protagonitzà en la CEDA un enfrontament personal amb Gil Robles i se nanà, girant més cap a la dreta, fins a desembocar en el tradicionalisme. Darrerament encara figurava com un dels dirigents de la «Comunión». Aquests dos últims eren antics alumnes dels jesuïtes, dada que convé retenir per a quan parlem de la influència daquests, i López Ibor havia estat becari del Burjassot, cap de pont de lOpus a València. Però açò és ja una altra història. Ressenyem ací que laportació ideològica valenciana al «Consejo Nacional» no podia ésser més mediocre a laltura de les circumstàncies, però sí que fou suficientment representativa del pensament de lèpoca i, sobretot, dels seus orígens i vinculacions polítiques i econòmiques.
Un principi fonamental del pensament nacionalcatòlic era la seua ortodòxia més estricta. «Cuando el espíritu español ventea la heterodoxia, renuncia a ella, porque, de lo contrario, debería renunciar a su propia consideración de persona, soporte de valores eternos», ens diu López Ibor, que per la seua part com a científic està disposat a acceptar les possessions demoníaques, perquè lEsglésia hi creu. Aquest paper de lEsglésia com a definidora de la veritat i dels límits del pensament restava garantit per tota una xarxa dinstruments coactius: des de la seua presència als organismes depuradors (una llei de 1938 li assegurava un paper decisiu en la censura de llibres i espectacles) fins a lorientació de leducació, que es posava del tot en les seues mans. Larquebisbe Melo reivindica aquesta funció en pastoral de 15-6-40: «Cumpliendo nuestro deber pastoral llamamos la atención sobre la obligación sacratísima que, los que estamos en posesión de la verdad, tenemos de procurar su propagación a fin de que sus beneficios se extiendan a todas las almas.»
El «Nuevo Estado» no tenia cap inconvenient a cedir-li aquest paper a lEsglésia, no sols perquè molts dels seus jerarques estaven penetrats del més alt clericalisme, sinó perquè lEsglésia sabia acomplir-lo a la perfecció. Així, quan arriba el primer doctubre o sesdevé lobertura de la Universitat Literària, cal inventar-se al costat una Universitat Pontifícia per a complir amb el postulat medieval duna integració de tots els sabers sota la mirada de lEsglésia. Tal Universitat Pontifícia mai no arribà a existir, malgrat que Olaechea, per altres motius, la convertí en un dels seus somnis, però lintegrisme dels magres sabers sí que es convertí en una realitat aixafadora. Els discursos inaugurals ens posen en el bon camí. En la Universitat Literària parlà el seu degà, Francisco Alcayde, sobre «El concepto de nación en José Antonio», assenyalant ben clarament les noves fonts de la ciència. En la Pontifícia dissertà el catedràtic de Lògica i Metafísica, Mariano Bertolin, el tema del qual, «La superación de la lógica en la vida», ens diu ben clar lesforç de lEsglésia per a beneir les categories feixistes. És de tots sabut que el raciovitalisme dOrtega, per a qui la captació de lÉsser i de la realitat només es dóna en lelite i no en les pretensions igualadores de la «plebe», inspirà notablement José Antonio i li serví de mediació per a arribar a Mosca i Pareto. LEsglésia filosofa, i àdhuc fa teologia sobre el vitalisme, per a justificar no sols la gratuïtat carismàtica i vital dels vencedors, sinó també la indiscutible autoritat dels seus postulats i creences. Ella és un daqueixos llocs privilegiats de coneixement de la Suprema Veritat per estar formada per homes escollits per Déu mateix i en contacte amb la Vida, amb majúscula. Daquesta manera alhora que justifica la «lògica» dels vencedors i la seua implantació i actuació arbitrària, intenta col·locar-se per damunt seu. En un altre apartat tindrem ocasió de tractar aquest tema detingudament, a propòsit de Rodilla i lorientació ideològica del Seminari.