El «Nuevo Estado» no tenia cap inconvenient a cedir-li aquest paper a lEsglésia, no sols perquè molts dels seus jerarques estaven penetrats del més alt clericalisme, sinó perquè lEsglésia sabia acomplir-lo a la perfecció. Així, quan arriba el primer doctubre o sesdevé lobertura de la Universitat Literària, cal inventar-se al costat una Universitat Pontifícia per a complir amb el postulat medieval duna integració de tots els sabers sota la mirada de lEsglésia. Tal Universitat Pontifícia mai no arribà a existir, malgrat que Olaechea, per altres motius, la convertí en un dels seus somnis, però lintegrisme dels magres sabers sí que es convertí en una realitat aixafadora. Els discursos inaugurals ens posen en el bon camí. En la Universitat Literària parlà el seu degà, Francisco Alcayde, sobre «El concepto de nación en José Antonio», assenyalant ben clarament les noves fonts de la ciència. En la Pontifícia dissertà el catedràtic de Lògica i Metafísica, Mariano Bertolin, el tema del qual, «La superación de la lógica en la vida», ens diu ben clar lesforç de lEsglésia per a beneir les categories feixistes. És de tots sabut que el raciovitalisme dOrtega, per a qui la captació de lÉsser i de la realitat només es dóna en lelite i no en les pretensions igualadores de la «plebe», inspirà notablement José Antonio i li serví de mediació per a arribar a Mosca i Pareto. LEsglésia filosofa, i àdhuc fa teologia sobre el vitalisme, per a justificar no sols la gratuïtat carismàtica i vital dels vencedors, sinó també la indiscutible autoritat dels seus postulats i creences. Ella és un daqueixos llocs privilegiats de coneixement de la Suprema Veritat per estar formada per homes escollits per Déu mateix i en contacte amb la Vida, amb majúscula. Daquesta manera alhora que justifica la «lògica» dels vencedors i la seua implantació i actuació arbitrària, intenta col·locar-se per damunt seu. En un altre apartat tindrem ocasió de tractar aquest tema detingudament, a propòsit de Rodilla i lorientació ideològica del Seminari.
Obert el curs amb auspicis tan prometedors, lEsglésia es fa present en tota la vida de lensenyança i de la cultura. Se celebrà amb solemnitat la reposició del crucifix a les escoles (el general Aranda assistí a la cerimònia al «Centro Escolar Cervantes» segurament per a testimoniar que es tracta de la creu i lespasa), comencen les classes de Teologia a la Universitat (a càrrec descolàstics insubornables com el jesuïta R Tomás López), hom participa en els actes culturals, com la celebració en el «Centro de Cultura Valenciana» del centenari de Jaume I, en què el Dr. Hijarrubia situa el sentit de la conquesta de València en, és clar, la lluita contra linfidel. Ningú no podia pensar, llavors, potser perquè ho tenia tan a prop, que les guerres es feren per la necessitat de cercar pastures o dobrir mercats. Fins a les darreries dels anys cinquanta, en què el magisteri de Reglà i Jover simposaria en la nostra Universitat, no hi hauria altra interpretació de la història que la providencialista i ideològica. Per a tot açò lEsglésia exigia un lloc en la formació cultural. Li fou concedit el privilegi de controlar-la.
LEXERCICI DEL PODER
Lharmonia fou, com hauria desitjat Leibnitz, la preestablerta. Ací no tinguérem la figura enutjosa dun Segura creant contínues friccions al Règim. Ben entès que tals problemes els creava Segura no precisament arrossegat pel seu esperit liberal, ans pel seu tarannà ultrareaccionari i per les seues fidelitats polítiques. Per a larquebisbe de Sevilla el problema no era que lEsglésia sestigués encadenant al poder polític, sinó que entrar sota pal·li només ho mereixia el rei. El seu problema no era només que calia vigilar severament els balls, sinó que calia prohibir-los absolutament, la qual cosa, hom recordarà, ocasionà divertits successos, com el dorganitzar-los en els límits justs de la seua diòcesi. Al capdavall el cardenal fou un símbol de resistència en anys dabsoluta submissió.
Ací, res daixò. Larquebisbe Melo venia nomenat pel Govern de Burgos i, si no arribà al paroxisme franquista dun Gomá, era, sens dubte, un home del Règim. Diríem que no servilment afecte, però sí aristocràticament servicial. De larquebisbe hom deia, tot jugant amb el seu nom i cognoms, que era prudent amb els polítics, melós amb les dames i alcalde amb els capellans. La frase no és elegant ni excessivament aguda, però resulta una descripció durgència, eficaç. Ultra açò monsenyor Prudencio era ja una persona anciana i cansada, un vell pergamí duna altra època. La seua mort esdevingué quatre anys més tard. Milers de valencians desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Tron del recent inaugurat Palau Arquebisbal, moguts un xic per la curiositat de penetrar en aquell recinte magnífiç, que portava quatre anys restaurant-se, i, un molt, per la inèrcia col·lectiva de subscriure ladhesió religiosa, que en forma intimidadora es propagava des del poder. Però, daquells milers de valencians, ningú no podria haver-nos dit res de larquebisbe. Visqué prou retirat, limitant-se a complir la litúrgia de lèpoca, aliè del tot, no sols a la realitat social, la repressió i la fam, sinó també a la realitat mateixa de la seua diòcesi. Aquesta estava composta per un clericat que, o bé shavia salvat de la persecució, o bé havia fet la guerra. En tot cas, un clericat amb mística de «cruzada» i convenciment restauracionista. Valdria la pena de recordar la pàgina dEl poder i la gloria en què el capellà, que ha passat per totes les humiliacions i en qui fins i tot sha detectat una nova sensibilitat, torna a trobar-se acollit. La seua instintiva reacció de domini és tremendament expressiva i reflecteix molt bé lactitud dels nostres capellans, de nou situats, de nou mandarins i «mandons». Als pobles, laliança alcalde-falangista-capellà, segellada sobre el frontó de lEsglésia («José Antonio, presente») es constituí, alhora que en la forma de lexercici del poder, en linstrument duna pastoral basada en la imposició dels valors religiosos. Larquebisbe ni impulsà ni frenà la forassenyada entronització, perquè pràcticament no governava la diòcesi. Aquesta la posà en mans de Rodilla, que començà com a vicari, per a encomanar-li després el Seminari; de Montañana, ressorgit, com hem dit abans, de les catacumbes, personatge dun valencianisme folklòric i romàntic a qui entusiasmaven les jactàncies de grandesa religiosa del Nou Règim; i dHijarrubia, el seu secretari particular, personatge de sinistre curialisme (sadornava duna enorme tonsura), que, com a degà de la Catedral, manejava els fils del poder intraeclesial i accentuava les línies més reaccionàries. Mitjançant Hijarrubia la influència ideològica dels formats al Patriarca, entre motets de Victoria, culte a les autoritats i teologia sòlida i segura, es converteix en una constant, que ni la personal antipatia que Marcelino els dispensà aconseguí desbancar, i que perdura fins als nostres dies. Lelite governant, front a la plebs de capellans de «calvot», la constitueixen els becaris del Patriarca. Un dells, Hervàs, intel·lectual de bones notes, és nomenat poc després vicari i més tard bisbe auxiliar.
Aquest és lequip de Melo, un poc heterogeni en la seua composició malgrat els trets comuns que la seua identificació amb els valors del moment els donava. Alguns sacerdots consultats ens han oferit la seua impressió que larquebisbe, en una ancianitat inoperant, vivia presoner del reaccionarisme de la cúria. Ens sembla exagerada lafirmació. Vivia absent, això sí. El seu tarannà de príncep medieval i solitari no tenia el bonifacesc geni del cardenal Segura, sinó que estava passat pel refinament renaixentista. Era un Tedeschini, a qui havia conegut i admirat essent bisbe auxiliar de Madrid, sense subtilesa vaticana, però amb la seua mateixa afecció als salons; amb idèntic amor a la immortalitat de la pedra, però sense Miquelàngels; amb una certa exquisidesa en els seus gusts, més enllà del culteranisme provincià del canonge de La Regenta, però més ací del príncep de lEsglèsia passejant de Villa Frascati. Eclesialment gongorí i cortesanament quevedesc, i per això ni lun ni laltre. No anava als toros ni escrivia dècimes com Góngora, però li agradava tocar el piano. Era fidel als seus principis, però sense arribar a posar un memorial de greuges sota el tovalló del virrei, Planas de Tovar. En resum, un arquebisbe per a la posa dun retrat a loli en què aparegués amb mitra, bàcul i la gran capa pluvial. Compareixia en totes les commemoracions feixistes, no sols sabent el terreny que xafava, sinó el que contribuïa a assentar. Possiblement es féu la il·lusió que el poder que recobrava lEsglésia era omnímode i que allò de Sant Ambrosi i Teodosi, o allò de Canosa, podia repetir-se arribat el cas. Però els fets li farien comprendre que no era més que una il·lusió, un ornament més per a la posa a loli. El Règim volia lEsglésia al seu costat, però no per damunt. Li cedia parcel·les senceres de poder, però no el seu poder indiscutible. I les coses funcionarien bé mentre es respectassen les mútues esferes. Si sen sortia, el Règim escopia la intromissió amb aspror i sense contemplacions. Una amarga experiència la degué tenir monsenyor Prudencio quan la cruel tossudesa del Régim volgué exemplificar el càstig en la prestigiosa persona del Dr. Peset, amb la mateixa estultícia sanguinària que en el cas de Federico, només que amb més premeditació. Larquebisbe intentà una tímida intercessió, que fou rebutjada. Estava clar fins on podia arribar. Lessència de la Dictadura larbitrarietat del poder i la corrupció de les classes dominants era terreny vedat. Uns pocs anys més tard un jove bisbe, Tarancón, el més intel·ligent potser, com sha demostrat avui, quan la reforma petitdemocràtica li ha permès de pensar, escrivia una pastoral que mai no veié la llum pública. Hi atacava durament el Govern per la seua connivència amb la corrupció dels qui es lucraven amb la fam del poble. El bisbe de Solsona hi firmà un interminable bandeig i només després del Concili, quan lEsglésia recobrà una certa capacitat de maniobra, pogué eixir cap a Oviedo. Mentrestant, dotzenes de submisos ineptes havien estat promocionats a diòcesis superiors. Tarancón es dedicà a escriure, i les seues pastorals, sobre temes dactualitat, però no especialment conflictives, eren lúnic mitjanament intel·ligible de tota la producció literària de lEpiscopat (valga com a exemple la que publicà el 1958 sobre els problemes del clericat jove, arran dun conflicte intern al Seminari de la Seu dUrgell). Entre els trets més acusats del general Franco estava el de no saber oblidar ni perdonar. La relliscada de Marcelino en el referèndum del 1947 li valgué un permanent veto a les seues aspiracions al cardenalat. Prudencio comprengué sàviament i porugament que punxava en os. Com el cavaller de Cervantes, palpàs la gonella, «fuese y no hubo nada». Millor dit, hi hagué, sí, la submissió, que, coberta amb la fatiga dels anys i menys espectacular, fou igualment absoluta.
Hi ha un fet significatiu que indica com monsenyor Prudencio havia après bé el principi de la supremacia del Règim. Com ja hem dit, en la persecució desfermada i incontrolada (car el «Tribunal de Responsabilidades Políticas», que substitueix els Consells de Guerra, perpetuant els seus criteris, no controla la repressió, ans lestén), l«aval» dalgú afecte al Règim podia salvar una persona. Tingas en compte que per al simple fet deixir de València hom necessitava el «salvoconducto» i que aquest només podia obtenir-se amb «avals». En cap dictadura regeix un sistema de garanties igual per a tots els ciutadans, i a Espanya sembla que és ara quan les tindrem. En aquells anys, però, lúnica garantia era la que volien atorgar les «jerarquies» i restants persones del sistema. La inseguretat més absoluta davant el caprici o la venjança amagada, el recel, la desconfiança mutus provocaven un estat col·lectiu de submissió i adulació al poder i als seus pobletans executants. Cal destacar que en aquest sistema de pesos i mesures hi hagué, junt a tèrboles venjances, dignes exemples de defensa de ciutadans amenaçats. Els «avals» permetien la intervenció salvadora, i no es pot negar que de vegades es tingué. Els «capellans» es veien especialment concernits davant la necessitat de frenar aquella escalada que tenien les Torres de Quart, les de Serrans i Sant Miquel dels Reis, que se neixien, amb deu i més persones en cel·les on avui poden malviure dues. És escaient recordar ací aquella immensa angúnia culpable del capellà de Réquiem por un campesino español, tan admirablement narrada per Sender. Molts sucumbiren a la complicitat, i, el que és pitjor, sense potser sentir-la. Laïllament de lEsglésia en molts pobles, per darrere de lapariència de les adhesions públiques, caldria buscar-lo en la complicitat amb uns fets que dividirien irremeiablement la gent. Hi hagué, però, capellans impulsats per un elemental deure humanitari: tirar-li una mà a lhome que coneixien per les seues idees, però també per la seua honradesa. Doncs bé, el Boletín Oficial del Arzobispado publicà la següent nota a requeriment de lautoritat civil: «Se encarga a todos los sacerdotes del Arzobispado recuerden y cumplan, con la mayor entereza y caridad, la disposición sobre avales dada en abril de 1939, según la cual les está terminantemente prohibido avalar a cualesquiera personas, sean feligreses o no, en cuanto se refiere a su aspecto político.» LEsglésia lligava de peus i mans els seus sacerdots, perquè lautoritat civil no podia permetre que se li escapàs cap peça de la cacera.
Els espais estaven clarament definits i lEsglésia saplicà a conrear el seu, sense adonar-se que amb açò nuava el seu posterior aïllament. Larquebisbe Melo centrà la seua atenció pastoral en els afers arquitectònics, ben entès que no en el vessant urbanístic que convertirà lEsglésia, anys més tard, en una immobiliària, ans en allò que podríem anomenar aspecte iconogràfic i sumptuari. Al seu esperit selecte i aristocràtic li preocupava el desolador aspecte interior de les esglésies, per a larranjament de les quals recaptà repetides vegades fons de les autoritats del Règim. En una de les primeres sessions de lAjuntament sacordà ajudar a la reconstrucció de lEsglésia de la Verge. El 19 de juny es constitueix a València la «Comisión de Reconstrucción», depenent de «Regiones Devastadas», que jugaria una important tasca eclesiàstica. Uns dies més tard, el 30 de juny, el propi Ajuntament carrega amb una comissió directament responsable de la reconstrucció de temples, presidida per larquebisbe. No intentem ací fer demagògia barata sobre el malbarat de fons públics que suposaven totes aquestes obres en uns moments tan aclaparadors per a la reconstrucció econòmica. Per als fins del «Nuevo Estado» era perfectament coherent. Leterna repetició que la revolució no havia estat social, sinó una guerra provocada pels enemics de Déu, havia de veures confirmada per aquest fervor de reconstruir esglésies i vestir sants. El Règim capitalitzava sàviament el malbarat. Ho expressarà molt bé Carrero Blanco en un cèlebre discurs, un any abans de la seua inesperada i tràgica desaparició vora la Casa Professa dels jesuïtes de Madrid. Com es recordarà, en aquest discurs lalmirall intentava una vegada més, però planyívolament en aquesta avinentesa, cobrar la factura dels favors otorgats a lEsglésia. Aquesta shavia hipotecat sense miraments. Que lEsglésia canalitzàs tant de diner a obres que, sense cap demagògia, cal considerar supèrflues, és greu. Per exemple que en aquests anys sinicie una subscripció pública per a la restauració de la custòdia, arribant a acumular un vertader tresor en joies, només pot explicar-se a la llum daquest esquema: som al «Nuevo Imperio» que camina devers Déu, versió rediviva de la nostra més gloriosa època. Som sota el rei catolicíssim, en aquest cas «caudillo» per la gràcia de Déu. Plasmem la nostra fe en obres, com es féu amb lor de la conquesta que originà aquesta meravella de lart, la custòdia de Toledo, o amb les catedrals. El P. Antonio de León, persona altrament irreprotxable, molt conegut en els mitjans aristocràtics, sencarregà de recaptar fons per a la custòdia. El mateix arquebisbe Melo, si no fou el constructor de catedrals que hauria reclamat un Claudel, almenys sentossudí en el Palau. Lobra durà quasi sis anys, fins poc abans de la seua mort, de manera que no sols per la seua impròpia grandiositat, sinó també per la confluència de la seua fi amb la del seu inspirador, bé sel pot anomenar un mausoleu. Calgué enderrocar lantic Palau i continuar les obres, iniciades ja, del nou. Larquitecte oficial de la Diòcesi era Vicente Traver, a qui no sols cal atribuir aquest presumptuós disbarat, sinó també alguns més (com el Seminari...). Havia guanyat així mateix el concurs duna nova capella de la Verge que no arribà a realitzar-se, però que intermitentment ens amenaça amb la seua possibilitat. Si es portàs a cap, un cop més es diria que, després de mort, el Cid de Cario Ponti derrotava amb la seua grandiositat el bon gust, perquè pels exemples esmentats ja nhi ha prou per a conèixer les línies arquitectòniques del Sr. Traver: majestuositat imposant, barroquisme dins un ordre, obres pomposes i bunyoleres. Al capdavall tampoc no pot cridarnos latenció aquesta violació de lespai, que es convertí en norma dels constructors. Larquitecte de la «Comisión de Reconstrucción de Levante» era en aquell temps P. Muguruza, un dels artífexs del Valle de los Caídos. Larquitecte municipal, Javier Goerlich, a qui es degué la remodelació de la Plaça del Caudillo. Aquest home, no sabent què fer amb tant de buit, li planificà aquella immensa coca que sanomenà popularment «lescopidora». De les coses que el feixisme destrueix, cal comptar entre les primeres lart. LEsglésia fou còmplice de primera magnitud en el foment del monumenta-lisme, una manera fanfarrona dexpressar el buit del conjunt.
La trajectòria de larquebisbe Melo podria simbolitzar-se ideològicament com una paràbola a través dun espai monumentalment buit; materialment, com un recorregut a través dun espai cruelment buidat. En els primers dies de la «Victoria» el nou arquebisbe sallotjà a casa dels Noguera, i vingué a morir al seu propi Palau. Tant fa. Dos punts sobren per a definir una línia recta i certament la de monsenyor Prudencio ho fou. Una línia que en la història daquests anys serveix de subratllat al poder de loligarquia i del Règim. Una línia que serveix per a unir-los.