La trajectòria de larquebisbe Melo podria simbolitzar-se ideològicament com una paràbola a través dun espai monumentalment buit; materialment, com un recorregut a través dun espai cruelment buidat. En els primers dies de la «Victoria» el nou arquebisbe sallotjà a casa dels Noguera, i vingué a morir al seu propi Palau. Tant fa. Dos punts sobren per a definir una línia recta i certament la de monsenyor Prudencio ho fou. Una línia que en la història daquests anys serveix de subratllat al poder de loligarquia i del Règim. Una línia que serveix per a unir-los.
LA RECERCA DUN ESPAI PROPI: LACCIÓ CATÒLICA
La més notable absència daquesta actuació es dóna en el terreny de lenfortiment de la mateixa Església. És evident que lEsglésia sassenta sobre una societat que el propi Règim té interès a teocratitzar. En açò Melo participa de la complicitat general. El seu absentisme aristocràtic, la seua vetustat, però, el col·loquen sense iniciativa i agressivitat per a aprofitar lenorme espai deixat a lEsglésia per al seu propi engrandiment. Hi veiem, doncs, que lactuació de Marcelino és del tot diferent, molt més hàbil i amb objectius personals. Els anys de Melo estan marcats sobretot pel servilisme clerical del seu secretari Hijarrubia, per a qui lactuació de lEsglésia comença i acaba a acompanyar el cerimonial del Règim. Això no obstant, comencen a funcionar altres tendències que tindran la seua importància. Convé, en aquest punt, detenir-se un moment en la consideració de Rodilla i dHervàs. Aquests dos personatges enriqueixen un xic el trist panorama que hem descrit. El primer, Antonio Rodilla, mereixerà una atenció més detallada en parlar de la formació ideològica del nou clericat, en el capítol següent. Melo el nomena rector del Seminari per evitar la molesta competència de poders amb Montañana i Hijarrubia, i no es pot negar que era una de les poques persones capacitades per a això. Destacava per damunt de la mediocritat intel·lectual, i àdhuc incultura, del clericat davantguerra. Marcelino lutilitza com a peça clau, ja veurem en quin sentit. En aquesta primera època la personalitat de Rodilla al Seminari no es deixa a penes notar. Cal tenir en compte que lEsglésia no necessitava, com la Universitat, dun exili per a convertirse en erm intel·lectual. Ho havia estat sempre per dret propi. Dotar el Seminari duna mínima personalitat intel·lectual és labor duns quants anys, però el que sí que aconsegueix Rodilla en aquest temps és convertir-se en lhome insubstituible. És molt possible que Marcelino hagués volgut imposar algun dels seus homes més fidels en un lloc de tanta importància, i tingués por del canvi. La veritat és que el Seminari és un dels pocs enclavaments que no és «navarritzat» per monsenyor Olaechea, i que Rodilla es converteix en un bastió inexpugnable, fins i tot quan ja ha perdut laparent fulgor dels seus primers anys. Sol ésser típic de la forma de governar personal i autoritària, com és el cas de lEsglésia, que aquells homes que han estat linstrument duna determinada política, quan aquesta canvia, creen més problemes que no pas en solucionen. Però llavors la seua posició és ja tan forta, per obra i gràcia del mateix sistema, que aquest no pot desfer-se de la seua incòmoda actuació. Aquest és el darrer acte daquesta peça dramàtica i literària que fou Rodilla, com a rector del Seminari.
En lèpoca de Melo, en el període 1940-1945 que estem tractant, Rodilla, a part docupar una posició decisiva per a després, serveix de reforç al treball dHervàs. Juan Hervàs era un jove sacerdot en acabar la guerra. Havia estat becari del Patriarca i dins aquesta elite de col·legials tenia fama dintel·ligent i d«empolló», pietós i actiu. Melo hi veié el seu possible successor i el promocionà a bisbe. La joventut i modernitat dun bisbe les provava en aquells temps el fet de conèixer les orientacions de Roma sobre lAcción Católica, de posar-Íes en pràctica. Recordem que el moviment dAcción Católica, promogut per Pius XI, representa la resposta catòlica davant la implantació definitiva de la societat moderna. LEsglésia enyora permanentment lAntic Règim, en què ha exercit el poder al costat de monarques absoluts. Es mostra hostil, fins a exemples vertaderament inconcebibles, al tipus de societat que naix amb la Revolució Francesa. El jurament «antimodernista» (ja el nom és un poema) pot aclarir i valer de mostra. Tanmateix, a mesura que el poder de la burgesia es va assentant i sorgeix el perill duna autèntica revolució social, lEsglésia decideix ocupar posicions en la nova societat, posicions que la mateixa burgesia està disposada a atorgar-li. Lestratègia varia segons els casos: condemna per una banda de posicions ultres, com el Sillon a França, quan pot ocupar un espai polític suficient, però dóna una fervent volta enrera (salazarisme, feixismes, cas espanyol) quan un règim dictatorial ofereix avantatges més amplis. En situacions normals, de democràcia burgesa, lEsglésia opta per la via intermèdia: els pactes. En el segle XX es posen de moda els concordats, mitjançant els quals lEsglésia reivindica un terreny autònom i inviolable. Selabora una eclesiologia en què el punt clau és la concepció de lEsglésia com a «societat perfecta». És a dir, dalguna manera hom renuncia a lomnicomprensiva «societat cristiana», saccepta de mala gana el pluralisme, però saferma el baluard propi. Allò més curiós daquesta concepció és la seua incoherència. Lacceptació de la societat civil no es pren, tal i com és en veritat, com a referència englobant en la qual lEsglésia ha dinserir-se en la mateixa forma que qualsevol altra ideologia o força social. Hom reconeix la societat civil en la mesura que aquesta reconega lEsglésia com una societat perfecta. I, per tant, lúnica amb capacitat per a exigir privilegis, exempcions i poders especials. LEsglésia assegura amb tota fermesa el seu propi terreny lescola, la protecció del clericat i del culte, el matrimoni canònic... i, per poc que les circumstàncies li siguen favorables, tracta dampliar-lo a la societal civil, i àdhuc de sobreposar-lo. Per molt que lEsglésia diga acceptar la societat plural i democràtica, lesquema que descrivim perdura i funciona soterradament. Així, per exemple, en el plantejament actual sobre lensenyança, en reclamar el dret a tenir les seues escoles, front a lescola pública, preval la seua afirmació que és lautèntica posseïdora de la veritat contra el respecte de cadascú a buscar-la. ¿Per què no alça la veu, escrivia Alfonso Carlos Comín, perquè els ateus puguen tenir els seus centres densenyança, igualtat doportunitats en la propagació de les seues idees, etc., si segons ella el que està en joc és la llibertat? No, per a gran part de lEsglésia el model de societat continua essent teocràtic, o si més no aquest era el model de Pius XI i Pius XII. És per això que sacceptaren amb tanta facilitat els totalitarismes, per la possibilitat dincrustar-shi i imposar la totalitat eclesiològica. El que passa és que la societat democràtica li exigeix un replegament, que el temps està fent veure com irreversible i que per diverses circumstàncies farà saltar els mateixos esquemes mentals en què sassenta. La teoria i la pràctica dels concordats encara responen als conceptes de negociació privilegiada entre les dues societats perfectes.
La teologia política de Pius XI i Pius XII i de lalumne avantatjat de qui ara ens ocuparem: reverend Hervàs respon a aqueixos pressupòsits. El Pacte de Letrà serveix de model dacomodament en localitat preferent. El Concordat amb Portugal, com a model dimplantació eclesiàstica en la societat. Lactuació de Pius XII, com a desmesurat exemple de contínua ingerència de lEsglésia. Caldria recordar ací les seues al·locucions setmanals i àdhuc dues o tres vegades per setmana sarribava a pronunciar el sant baró, amb vigoria de vertader campió, fins a tal punt que la revista Ecclesia no donava abast a recollir tots els seus discursos. El Papa aprofitava cada visita, dun grup de bombers, comares o marines dun vaixell escola, per a dirigir-se universalment a tothom, sentant els principis sobre els quals hauria de regir-se la seua actuació. No es tractava dal·locucions paternals, ans de discursos sòlidament preparats i amb pretensió dassentar doctrina sobre el tema. Quelcom, afortunadament, irrepetible.
La teologia política de Pius XI i Pius XII i de lalumne avantatjat de qui ara ens ocuparem: reverend Hervàs respon a aqueixos pressupòsits. El Pacte de Letrà serveix de model dacomodament en localitat preferent. El Concordat amb Portugal, com a model dimplantació eclesiàstica en la societat. Lactuació de Pius XII, com a desmesurat exemple de contínua ingerència de lEsglésia. Caldria recordar ací les seues al·locucions setmanals i àdhuc dues o tres vegades per setmana sarribava a pronunciar el sant baró, amb vigoria de vertader campió, fins a tal punt que la revista Ecclesia no donava abast a recollir tots els seus discursos. El Papa aprofitava cada visita, dun grup de bombers, comares o marines dun vaixell escola, per a dirigir-se universalment a tothom, sentant els principis sobre els quals hauria de regir-se la seua actuació. No es tractava dal·locucions paternals, ans de discursos sòlidament preparats i amb pretensió dassentar doctrina sobre el tema. Quelcom, afortunadament, irrepetible.
Tanmateix, ni la delimitació defensiva dun espai propi, ni la implantació ofensiva del seu magisteri sobre la societat haguessen estat suficients per a mantenir el poder de lEsglésia, si aquesta no hagués tingut cura de proveir-se dun braç secular. A açò responen els partits polítics cristians els partits populars, com sels anomena primer, per a denominar-se després demo-cratacristians i lactuació organitzada dels seglars a través dels moviments dAcción Católica. La manca de sinceritat democràtica de lEsglésia es palpa en la proclivitat dels esmentats partits a la defensa de formes totalitàries (cas Dollfuss o el transvasament dhomes de la CEDA al franquisme, via «Propagandistas»). Allò més lamentable és que lEsglésia concep tals partits, i en aqueixa mesura els ajuda, com un instrument al servei dels seus interessos, a part que ja per ells mateixos siguen instruments de la dreta. Dací que lAcción Católica, creada encara més directament per a fer prevaler els drets eclesiàstics en la societat, es convertesca en la base daqueixa actuació i proporcione els quadres dòcils i clericalitzats necessaris per a tan ingrata tasca. Trista manera dentendre el paper dels laics, tema preferit de Pius XI i Pius XII. Així, el Sr. Gil Robles es veu obligat a defensar a les Corts amb el mateix ardor combatiu els béns dels jesuïtes i els dels hisendats andalusos i madrilenys, mostrant les coincidències no gens sorprenents dels principis amb els fins. No en va lescolàstica es proposa la concordia opossitorum.
Tanmateix cal reconèixer una major honradesa en alguns dels fills fidels que en el conjunt de la jerarquia. Quan lequilibri social, dominat per la burgesia i en què lEsglésia té el seu lloc dhonor, es desplaça cap a formes autoritàries, la jerarquia cedeix amb gust. Els partits democràtics són dissolts i perseguits, i àdhuc els democrataeclesials es troben davant el dilema dannunzià: renovar-se o morir. Integrar-shi o desaparèixer. La jerarquia, sens dubte, sintegra i atrau gran nombre dels seus demòcrates amb la seua justificació. No tots. Ja hem esmentat el cas exemplar de Lúcia. Podria afegir-se el de la democràcia cristiana catalana reduïda al silenci per la seua resistència al franquisme. O el mateix Sr. Gil Robles. LEsglésia abandona els fills que tan fidelment la defensaren, encara que tampoc no els excomunica, ja que poden ésser una bona reserva per a temps pitjors. Decideix, però, actuar sobre altres bases i és ací on cal interpretar el desenvolupament de lAcción Católica.
LES CLASSES DIRIGENTS
A la nostra manera de veure hi ha diversos moments entrellaçats, en ocasions superposats i a poc a poc distanciats, en el moviment dAcción Católica. En un primer temps, el maridatge estretíssim entre lEsglésia i lEstat fa que aquella visca de lentusiasme de les celebracions. Els actes religiosos somplen dhomes i dones, i açò fa que la jerarquia i el clericat es deixen seduir per la pastoral de «formar files». Sobretot quan hom pot estabilitzar aquesta situació en punts clau mitjançant les «capellanías». Dalguna forma el Règim infla lEsglésia, no sols omplint de gom a gom les seues misses patriòtiques i coaccionant la seua assistència regular, ans també oferint-li grups homogenis als quals dirigir-se i sobre els quals influenciar (agrupacions jovenívoles, etc.). No sembla que es done en el nostre país el fenomen alemany en què potents organitzacions jovenívoles de lEsglésia (el cèlebre Jugenbewegung, en els orígens del qual havia participat Romano Guardini) es transvasen a les organitzacions nacionalsocialistes oferint-los una base de masses. Tampoc podrà dir-se, sense greu inexactitud, el contrari; és a dir, que lemmarcament en organitzacions del Règim derivàs en organitzacions de lEsglésia. Però sí que oferia una plataforma per al treball dels capellans. La primera JOC nasqué a València, com en altres parts, de les classes obligatòries de religió en escoles daprenents o en campaments del «Frente de Juventudes», on el capellà feia amistat amb els xicots més desperts i els convidava a continuar-la en algun grup jocista. Però açò passa en anys posteriors i no hem davançar la història. En aquests primers anys, i a més amb un bisbe passiu i absent, lEsglésia es limita a la pastoral de lal·luvió sense més preocupacions. No hi ha a València una personalitat com la del P. Llanos, que reconvertesca aquell esperit jovenívol militar, idealista, aristocràtic, de tot un poc, enfocant-lo devers una vida cristiana entesa sota aquestes categories. Llanos ens conta la història daquella «centuria azul» que féu la caminada de Madrid a Aranjuez per acompanyar lamic que entrava al noviciat. Ací tinguérem, naturalment, oficiants del nou ordre, capellans, confessors, però cap amb talla per a donar-li un to que no fos el de la seua pròpia retòrica. Almenys hauria convingut, com diria un preceptista clàssic, acompanyar-la duna poètica.
Així, doncs, no sexhaureix lesquema de relacions amb la simple constatació que es complí el ritual per ambdues parts, extraient cadascuna delles els beneficis que li corresponien: les nostres digníssimes autoritats, la gràcia del Sagrament de la Confirmació en el comandament; els nostres venerables pastors, la del penediment dun poble que tornava a la cleda. Així fou, sens dubte. Però lEsglésia aporta al Règim, des del primer moment, si no la base àmplia de les seues organitzacions, sí els quadres daquestes. El Règim no podia, per la seua escassa consistència, ni volia recórrer exclusivament als falangistes, i ja hem dit que la seua base de sustentació fou la dreta més conservadora. Aquesta li la proporcionà directament o indirectament lEsglésia. Atenent la composició de la primera Junta Gestora Municipal (12 abril), del primer Consell Municipal (14 novembre) i de la primera Diputació (4 dagost) podem fer algunes observacions sobre la seua vinculació a lEsglésia. Hi ha un predomini aclaparador de la noblesa tradicional, emparentada tota ella entre si en complicades genealogies (i àdhuc ideologies: els uns són alfonsins; els altres, carlins; la resta, joanistes del Pacte dEstoril), que no és el moment de desxifrar ací. Més de sis persones entre Trénors, Gómez-Torres, Manglanos, etc. La seua ideologia és, òbviament, tradicional, diríem que de cristià vell. Una ideologia de materials nobles: honestedat i cavallerositat, no exemptes de nepotisme i proteccionisme familiar, amor a la pàtria i a la terra, religiositat arrelada. Tots ells participaren activament en la Guerra o la patiren en la seua carn. Així, quan al 1944 sinaugura a Manises un monument als «caídos» de lExèrcit de lAire, tots ells són de les millors famílies (Tasso, el marquès de San Joaquín, el comte de Pestagna) i hi ha tres Trénor. Entre els assassinats hom pot esmentar Leopoldo Trénor Palavicino, que fou president de l«Asociación de Antiguos Alumnos» dels jesuïtes, de 1929 a 1936. La dada és important si hom té en compte, a més a més, que gairebé tots els qui acabem de citar havien tingut una vinculació molt estreta amb els jesuïtes (el comte de Pestagna era parent del sempitern factòtum del «Colegio de San José», el P. Antonio de León Núñez-Robres). Leopoldo Trénor, junt al marquès de Santaengracia i altres fidels amics de la Companyia, assumí poc menys que la identitat de lorde dissolta per la República, i la defensa dels seus béns i institucions. Vol dir açò que tot aquest bloc ben definit de persones, que sincorporen a la direcció de la política valenciana, representen quelcom de semblant, encara que sense punt de comparança en el seu poder financer, als Oriol, Urquijo, Churruca, al País Basc. Són els pares de la Pàtria, els fills de lEsglésia, els vaticanistes de luxe per a les grans ocasions, ja que per a la baralla diària hom recorre a uns altres. Seria excessiu afirmar que lEsglésia els introdueix en el poder municipal amb premeditat animus operandi. Es tracta, més aviat, com hem dit, dun ajut que el Règim necessita des del primer moment per a frenar els joves falangistes (Rincón de Arellano, Cunat) i oferir una imatge de venerable respecte. LEsglésia revalida la funció daquesta classe social a linterior del nou Règim, contribuint al seu assentament.