Així, doncs, no sexhaureix lesquema de relacions amb la simple constatació que es complí el ritual per ambdues parts, extraient cadascuna delles els beneficis que li corresponien: les nostres digníssimes autoritats, la gràcia del Sagrament de la Confirmació en el comandament; els nostres venerables pastors, la del penediment dun poble que tornava a la cleda. Així fou, sens dubte. Però lEsglésia aporta al Règim, des del primer moment, si no la base àmplia de les seues organitzacions, sí els quadres daquestes. El Règim no podia, per la seua escassa consistència, ni volia recórrer exclusivament als falangistes, i ja hem dit que la seua base de sustentació fou la dreta més conservadora. Aquesta li la proporcionà directament o indirectament lEsglésia. Atenent la composició de la primera Junta Gestora Municipal (12 abril), del primer Consell Municipal (14 novembre) i de la primera Diputació (4 dagost) podem fer algunes observacions sobre la seua vinculació a lEsglésia. Hi ha un predomini aclaparador de la noblesa tradicional, emparentada tota ella entre si en complicades genealogies (i àdhuc ideologies: els uns són alfonsins; els altres, carlins; la resta, joanistes del Pacte dEstoril), que no és el moment de desxifrar ací. Més de sis persones entre Trénors, Gómez-Torres, Manglanos, etc. La seua ideologia és, òbviament, tradicional, diríem que de cristià vell. Una ideologia de materials nobles: honestedat i cavallerositat, no exemptes de nepotisme i proteccionisme familiar, amor a la pàtria i a la terra, religiositat arrelada. Tots ells participaren activament en la Guerra o la patiren en la seua carn. Així, quan al 1944 sinaugura a Manises un monument als «caídos» de lExèrcit de lAire, tots ells són de les millors famílies (Tasso, el marquès de San Joaquín, el comte de Pestagna) i hi ha tres Trénor. Entre els assassinats hom pot esmentar Leopoldo Trénor Palavicino, que fou president de l«Asociación de Antiguos Alumnos» dels jesuïtes, de 1929 a 1936. La dada és important si hom té en compte, a més a més, que gairebé tots els qui acabem de citar havien tingut una vinculació molt estreta amb els jesuïtes (el comte de Pestagna era parent del sempitern factòtum del «Colegio de San José», el P. Antonio de León Núñez-Robres). Leopoldo Trénor, junt al marquès de Santaengracia i altres fidels amics de la Companyia, assumí poc menys que la identitat de lorde dissolta per la República, i la defensa dels seus béns i institucions. Vol dir açò que tot aquest bloc ben definit de persones, que sincorporen a la direcció de la política valenciana, representen quelcom de semblant, encara que sense punt de comparança en el seu poder financer, als Oriol, Urquijo, Churruca, al País Basc. Són els pares de la Pàtria, els fills de lEsglésia, els vaticanistes de luxe per a les grans ocasions, ja que per a la baralla diària hom recorre a uns altres. Seria excessiu afirmar que lEsglésia els introdueix en el poder municipal amb premeditat animus operandi. Es tracta, més aviat, com hem dit, dun ajut que el Règim necessita des del primer moment per a frenar els joves falangistes (Rincón de Arellano, Cunat) i oferir una imatge de venerable respecte. LEsglésia revalida la funció daquesta classe social a linterior del nou Règim, contribuint al seu assentament.
La jerarquia comprèn, però, la necessitat doperar més directament, de tenir representants propis. És a dir, la necessitat de nodrir el Règim amb quelcom més que amb elements sumptuaris. Homes amb una clara política dEsglésia. Llançar i ajudar aquests homes és una missió de primer ordre en lAcción Católica i serà una de les causes de les seues repetides friccions amb les Congregacions Marianes, tal i com després veurem. Passa un fenomen curiós, que revela la secular experiència política de laparell eclesiàstic. La jerarquia veu en els feixismes una ocasió privilegiada de recuperar el poder social mitjançant la unió amb el poder polític, però les experiències dAlemanya i Itàlia la fan cauta. Per això, junt a la total identificació amb el Règim, es reserva un espai des del qual actuar, arribat el cas. Les organitzacions de laics són aqueixes forces de reserva, que lEsglésia té bona cura de preparar i lentrada de les quals en escena va dosificant. Primer els trànsfugues de la CEDA, després els «propagandistes» dArtajo, més tard els tecnòcrates de lOpus, per a tornar amb els propagandistes convertits en «tácitos» i en «centristas»... Amb aquestes onades successives lEsglésia recompon el sistema, incapaç de valer-se a si mateix, i hi manté posicions de poder.
Limitant-nos a València, i tornant al moment que estàvem analitzant, és fàcil observar que, junt al grup abans descrit, hi ha noms clarament dEsglésia, alguns dels quals entren en el joc pressionats per ella. En la composició dels organismes esmentats (Junta Gestora, Corporació Municipal, Diputació) apareixen alguns noms significatius, com ara José Duato, lligat estretament al gilroblisme, i primer president de lAcción Católica reconstruïda. Duato, home honest i bondadós, deixa molt aviat la política, perquè no li sembla correcta la que es va fent. Però allò més curiós del cas, típic gilroblista, és que per honestedat ha de deixar també lAcción Católica a causa del silenci total de lEsglésia quan la campanya difamatòria del Règim contra Juan de Borbón. LEsglésia volia els seus homes a linterior del Règim, però els demanava tantes transaccions com només ella mateixa era capaç de fer.
Al costat de Duato apareixen: Desiderio Criado, president del «Centro Escolar y Mercantil», Paco Ramon Rodríguez-Roda (que està a la vegada en lAlcaldia i en la Diputació), íntim amic i col·laborador de Luis Campos i de Miguel Castells (avui candidat del PNV i pare dun dels més famosos defensors dETA). Diguem que Luis Campos, assassinat el 1936, fou un dels més actius cadells dÀngel Herrera, participant en la fundació del Debate i organitzant el primer consell nacional de joves dAcción Católica. Amb açò queda prou definida la personalitat del seu company de fatigues, lesmentat Paco Ramon. Per fi citem Barcia Goyanes, metge prestigiós i president també dAcción Católica. Amb ells queda completat el quadre de les nostres corporacions. Retrat de família amb dama, podríem dir amb títol de H. Böll. Quadre familiar amb marc dEsglésia.
La composició de forces que hem descrit no dura massa temps. La concentració nobiliària es va diluint, tot i conservar la presidència de les corporacions durant molt de temps. Les incrustacions directes dAcción Católica van caient per desenganys propis i perquè Marcelino orienta la seua política en una altra direcció. Les nostres corporacions han de recórrer a personatges de segona fila quan fallen els homes il·lustres. És prou simptomàtic un repàs als cognoms. Així, recordem la llista dalcaldes: Baró de Càrcer, comte de Trénor, un Manglano menor, el magistrat desconegut Sr. Baltasar Rull, el marquès del Túria, Rincón de Arellano (que ja havia ocupat la Diputació), un metge durgència, el Sr. López-Rosat, i, al capdavall, algú que, com diu lEvangeli, estime molt, perquè deu molt, el Sr. Ramón Izquierdo, prou lligat al Règim com per a acompanyar-lo en els seus darrers moments. Diem que és simptomàtic el repàs perquè demostra el buit dhomes públics, però també el provincianisme típic en què ens hem mogut. Al nostre parer no és suficient explicació, com a casualitat universal, la mediocritat del franquisme, el silenci i la mordassa imposats, la impossibilitat de canalitzar la més mínima inquietud política. Açò és ben cert, però també existí per a altres sectors socials que, no obstant això, anaren preparant amb coratge els seus quadres i existí per a la pròpia burgesia en altres llocs, que tanmateix, en la discreta ambigüitat del col·laboracionisme, oferí quelcom més que labsència. La repetició embafadora dels nostres mandataris no prové del refús de la classe dirigent a col·laborar amb el Règim, ans de la seua forma subordinada de fer-ho. Entraríem ací en un tema excessivament tractat i gastat: el paper de la burgesia al País Valencià; si la hi hagué, si no la hi hagué, el que féu, el que no féu. Prescindint, doncs, de la polèmica històrica, ací apareix amb prou claredat una manera de procedir col·lectiva. La nostra burgesia no intenta capitalitzar políticament la força que li dóna representar durant la postguerra el 50 % de la capacitat exportadora total (segons deia el mateix Sr. Noguera). Renuncia a tenir poder al país. Necessita del poder, però les seues necessitats queden cobertes amb el recurs a curt termini. Per una part, la cobertura brillant dun País Valencià ancorat en les seues tradicions les dels homes i les terres dEspanya que a tots ens agermanen i representat per allò més granat i noble que hom té a mà. Per altra part, i en compensació daquest sucursalisme, un altre encara més palès: la visita a Madrid amb els diners per davant, amb la riquesa que llavors teníem, per a aconseguir arrodonir el negoci obtenint alguna que altra concessió. Les dues coses ens sortiran en uns altres llocs del llibre. Ací només les esmentem per a explicar levolució del bloc dominant en la seua relació amb lEsglésia. Podríem dir, tot recordant Poulantzas, que el bloc en el poder deixa una classe regnant (en el petit regne municipal i en el provincial de la Diputació, i sotmesos a limperi dels governadors civils) constituïda fonamentalment per lantiga noblesa. Quan fins i tot aquesta abdica, cal tirar mà dalgun falangista que encara tinga pendent la seua revolució. La dimissió del marquès del Túria com a protesta per lincompliment de les promeses governamentals, després de la riuada del 1956, i la tornada de Rincón de Arellano, el pas del qual per lAlcaldia té molts punts de contacte amb el de Girón per Marbella, assenyalen aquest punt dinflexió.
La composició de forces que hem descrit no dura massa temps. La concentració nobiliària es va diluint, tot i conservar la presidència de les corporacions durant molt de temps. Les incrustacions directes dAcción Católica van caient per desenganys propis i perquè Marcelino orienta la seua política en una altra direcció. Les nostres corporacions han de recórrer a personatges de segona fila quan fallen els homes il·lustres. És prou simptomàtic un repàs als cognoms. Així, recordem la llista dalcaldes: Baró de Càrcer, comte de Trénor, un Manglano menor, el magistrat desconegut Sr. Baltasar Rull, el marquès del Túria, Rincón de Arellano (que ja havia ocupat la Diputació), un metge durgència, el Sr. López-Rosat, i, al capdavall, algú que, com diu lEvangeli, estime molt, perquè deu molt, el Sr. Ramón Izquierdo, prou lligat al Règim com per a acompanyar-lo en els seus darrers moments. Diem que és simptomàtic el repàs perquè demostra el buit dhomes públics, però també el provincianisme típic en què ens hem mogut. Al nostre parer no és suficient explicació, com a casualitat universal, la mediocritat del franquisme, el silenci i la mordassa imposats, la impossibilitat de canalitzar la més mínima inquietud política. Açò és ben cert, però també existí per a altres sectors socials que, no obstant això, anaren preparant amb coratge els seus quadres i existí per a la pròpia burgesia en altres llocs, que tanmateix, en la discreta ambigüitat del col·laboracionisme, oferí quelcom més que labsència. La repetició embafadora dels nostres mandataris no prové del refús de la classe dirigent a col·laborar amb el Règim, ans de la seua forma subordinada de fer-ho. Entraríem ací en un tema excessivament tractat i gastat: el paper de la burgesia al País Valencià; si la hi hagué, si no la hi hagué, el que féu, el que no féu. Prescindint, doncs, de la polèmica històrica, ací apareix amb prou claredat una manera de procedir col·lectiva. La nostra burgesia no intenta capitalitzar políticament la força que li dóna representar durant la postguerra el 50 % de la capacitat exportadora total (segons deia el mateix Sr. Noguera). Renuncia a tenir poder al país. Necessita del poder, però les seues necessitats queden cobertes amb el recurs a curt termini. Per una part, la cobertura brillant dun País Valencià ancorat en les seues tradicions les dels homes i les terres dEspanya que a tots ens agermanen i representat per allò més granat i noble que hom té a mà. Per altra part, i en compensació daquest sucursalisme, un altre encara més palès: la visita a Madrid amb els diners per davant, amb la riquesa que llavors teníem, per a aconseguir arrodonir el negoci obtenint alguna que altra concessió. Les dues coses ens sortiran en uns altres llocs del llibre. Ací només les esmentem per a explicar levolució del bloc dominant en la seua relació amb lEsglésia. Podríem dir, tot recordant Poulantzas, que el bloc en el poder deixa una classe regnant (en el petit regne municipal i en el provincial de la Diputació, i sotmesos a limperi dels governadors civils) constituïda fonamentalment per lantiga noblesa. Quan fins i tot aquesta abdica, cal tirar mà dalgun falangista que encara tinga pendent la seua revolució. La dimissió del marquès del Túria com a protesta per lincompliment de les promeses governamentals, després de la riuada del 1956, i la tornada de Rincón de Arellano, el pas del qual per lAlcaldia té molts punts de contacte amb el de Girón per Marbella, assenyalen aquest punt dinflexió.
LES CLASSES PIETOSES I SERVICIALS
Som encara, però, en els anys quaranta. LEsglésia tracta de configurar la seua força amb una certa independència del franquisme i de lestament nobiliari. Alhora com a força dajut al Règim i com a possible recanvi, en cap dels casos com a força contraposada. Monsenyor Hervàs es distingeix en aquesta tasca posant en peu un poderós moviment dAcción Católica. El 1942 se celebra la primera assemblea dhomes al cinema Olympia, ple a rebentar. Si considerem les persones que dirigien el moviment i el seu ritme de desenvolupament, podem deduir algunes conseqüències. Els seus primers presidents foren Barcia (metge), Duato (vinculat a una empresa tradicional de teixits), Cogollos (dun conegut comerç de la ciutat), Ana Balaguer i Mercedes Castelari (aquesta darrera substituí la marquesa de Dos Aguas, que ocupà per un breu temps la presidència de les dones). Un poc més tard sincorpora José M. Haro (magistrat). Els noms esmentats són prou significatius: professionals o pertanyents a la burgesia mitjana tradicional. El que hom pretén amb lAcción Catolica ve tipificat expressivament en ells. Del punt de vista de la nostra anàlisi, que és política i ideològica, prescindim de laspecte espiritual i apostòlic de lassumpte. És evident que lEsglésia pretenia ampliar la seua influència pastoral i moral entre els sectors socials que normalment li són més afectes. No ho neguem; però, com és obvi, no fem una anàlisi dintencions, ans de pràctiques socials i dels seus pertinents efectes. Amb lAcción Católica saglutinen les classes mitjanes i hi reben una ideologia molt més apropiada que loferida pels excessos verbals del feixisme, encara que diguals conseqüències quant a aconseguir una conformista adhesió daquestes. Un cop passats els primers efectes de la victòria i les seues concentracions multitudinàries, convocades ja sols en moments de dificultat, fins a les darreries del Règim, es fa palmari que lajut de masses ha de venir duna manera més acurada i permanent. Dubtem molt que li passàs alguna volta pel cap al Règim comptar amb ladhesió de les masses populars quan el seu primer objectiu fou anorrear-les. L«Alzamiento» fou, en frase orteguiana, la rebel·lió contra les masses. Segons sembla hi hagué algun despistat que no sassabentà dun fet tan ostensible. I hom conta daquell delegat de Sindicats, Patricio González, que convocà una gran manifestació obrera a Madrid el 1941 i, naturalment, fou cessat. Com un còmic personatge de Gila, shavia equivocat irremissiblement de guerra. La cosa no tenia solució. El Règim no tenia masses, encara que de tant en tant les aglomeràs en algun lloc. LEsglésia, llavors, és responsable de dues coses. Dhaver accentuat el procés de simulació general del conjunt de la població (procés que, com cap altra cosa, més contribuïa a la desmoralització del poble), i dhaver consolidat i donat sentit a ladhesió de les classes mitjanes. No vol dir açò que deixe dhaver-hi concentracions religioses i patriòtiques, el grau de sinceritat de les quals no té per què ésser sempre posat en qüestió, per més que un afirme que els mecanismes dalienació i mobilització podien funcionar amb enorme facilitat. Encara el 1952 lEsglésia i lEstat munten lespectacle del «Congreso Eucarístico Internacional», com a reafirmadó de la nostra sortida del bloqueig després dels pactes amb EUA i el Vaticà (Spellman i Tedeschini són, respectivament, les vedettes de la festa). Durant tots aquests anys continua havent-hi actes daquest tipus. Veurem com Marcelino els multiplica, encara que amb un sentit diferent. Essent açò, però, cert i rellevant, és important detectar també com lEsglésia sorienta vers el seu públic i hi aconsegueix un nivell fort dadhesió. En aquest sentit és on cal situar la desbordant i eficaç labor dHervàs amb lAcción Católica. El 1944, data en què Melo el consagra com a bisbe, veient en ell el successor, lactivitat dHervàs ofereix un balanç molt alt. Els joves tenien 17.000 afiliats, les dones, 17.700, i els homes, 6.500. Amb la relativa fiabilitat que presenten totes les xifres i amb la desconfiança que sempre inspira la simple afiliació, no pot negar-se que al moviment dAcción Católica shi incorporà molta gent i que hi participava activament. És clar que es tractava duna activitat pietosa sense cap incidència sobre la vida pública, com no fos la presència ostensible dels mateixos actes pietosos o el control de la moralitat i els costums sexuals. El lema de lAcción Católica, pietat, estudi i acció, revertia sobre si mateixa i convertia la dinàmica de lacció en grans actes de pietat o en la conversió individual, el més alt ideal de la qual es resumia en la missa i comunió diàries. Les memòries anuals de les distintes rames dAcción Católica recullen aquesta doble trajectòria de lacció. Així, per exemple, amb motiu de la festa de Crist Rei (any 1944), les set processons radials que conflueixen en un gran acte a la Catedral amb participació de deu o catorze mil persones. Interessa destacar que el matís dactes com aquest és sensiblement diferent a les concentracions patriòtiques i militars de lAlameda. que abans hem assenyalat. Ací lEsglésia juga amb la seua clientela. Junt a aquests actes, les memòries anuals ressenyen innumerables tandes dexercicis i retirs. Laugment creixent de participants en aquests retirs, monopolitzats pels jesuïtes, portarà Marcelino (prou astut com per a no permetre poders paral·lels) a crear quatre o cinc cases diocesanes dexercicis, diversificant loferta. La pràctica de la comunió diària porta a lextrem pintoresc que en la Capella de la Verge es repartesca la comunió cada tres minuts. Les «memòries» anuals no ens indiquen aquesta vida quotidiana de pietat, però apareix amb insistència en el recompte de les seues campanyes: de la comunió diària, del rosari en família, dels costums... Lanècdota mai no pot formular-se com a afirmació categòrica, però té un cert valor simptomàtic. La frase ritual de retirs i actes és aquell «confessaren i combregaren tots». Especialment els primers divendres es converteixen en ocasió de mobilització de la massa fidel, ja que la promesa del Cor de Jesús a qui combregàs nou mesos entroncava amb la de «Reinaré en España de una forma especial». Era una promesa fonamentalment espanyola de la realització de la qual shavien dencarregar els espanyols més conscients i pietosos. En veritat, amb una promesa així i una IBM shauria pogut tenir la certesa en un moment donat que un tant per cent força elevat despanyols estàvem ja salvats. Lestoicisme amb què suportàrem els anys de la fam, el bloqueig, la pertinaç sequia i restants plagues francmaçòniques tal vegada calga atribuir-ho, ja que no a comptabilització exacta, almenys a la sospita que erem molts els espanyols amb els divendres a la butxaca. Nosaltres hem conegut el sacerdot ancià i comprensiu que sasseia a lentrada de lesglésia, estupend lhome, que ho sentia tot sense preguntar i que sempre tenia llargues cues, que liquidava amb afectuosa celeritat. En una espècie de marcapasses comptava penitents per centenars les vespres de Primers Divendres. La devoció al Cor de Jesús tenia un caràcter fonamentalment contrastat. Front a laspecte social «Reinaré en España», oferia un vessant intimista i personal. Sentronitzava sobre les institucions (tot España es consagra al Cor de Jesús, el nostre Ajuntament, la nostra Diputació), però es dirigia sobretot a les famílies cristianes que tenien la seua imatge sobre el piano. Dada que no és ni molt menys irrelevant, ja que aquesta devoció era una peça més del «pastiche» educatiu de les famílies de la burgesia mitjana. El Cor de Jesús acollia els pecadors i, per tant, era un bon motiu de mobilització del penediment col·lectiu, fàcil de despertar en un clima de por, però es dirigia especialment a les ànimes pietoses: al beguinatge de la confraria parroquial, a través de la seua típica versió edulcorada. En el pietisme, que constitueix la base inicial de la reconstitució dun moviment propi de lEsglésia, la devoció al Cor de Jesús i als Primers Divendres és base fonamental: és més devoció de rectors dedat, tradicionals, centrats en les «arrecogías» de la beateria, i, per tant, marcada per linsalvable desprestigi de lescapulari. Per això va cedint terreny i prestigi.