b) Els mèdia posen permanentment en valor el capital lingüíistic i cultural duna comunitat de llengua. Els mèdia doten una llengua del valor més important dús i de canvi en els mercats lingüístics, especialment en lera digital en xarxa. Gràcies als mèdia una llengua pot crear i preservar les condicions del patrimoni cultural, específic i únic, que la comunitat de llengua aporta a la cultura humana. El conjunt dels mèdia, en la seva activitat rutinària i contínua, revalora el patrimoni cultural particular en les diverses dimensions i manifestacions de la llengua. Sense el concurs duns mitjans de comunicació aptes per expressar i recrear la llengua a través dels seus múltiples gèneres, formats i registres, una llengua es veuria abocada a lempobriment i a la pèrdua de vigor i dutilitat com a llengua de comunicació i cultura.
c) Lús de la llengua en els mèdia és el factor discriminant més perceptible en les relacions entre lecosistema de les llengües i lecosistema de la comunicació, sigui a nivell mundial o local. Els mèdia solen incorporar i mostrar la seva dimensió identitària adoptant una llengua com a pròpia. En efecte, fora dalgunes excepcions, els mèdia adopten una sola llengua com a llengua pròpia, que passa a ser la llengua «institucional» del mitjà, la llengua que saplica «per defecte» en la producció de textos. Les grans llengües solen disposar de mitjans de prestigi en la llengua pròpia i no solen preocupar-se de facilitar els seus textos en altres llengües (si no és per motivacions polítiques comercials). En tot cas, són els mèdia de llengües febles o minoritàries les que, tot i mantenir la llengua pròpia, procuren fer-se visibles a través dalguna altra llengua. A partir de la irrupció dInternet i la transformació radical de lecosistema mediàtic, amb nous mèdia i nous actors, la necessitat de fer presents els textos dels mèdia en la llengua pròpia al ciberespai es fa més urgent a efectes de visibilitat de la comunitat de llengua en la Babel digital.
d) En correspondència amb la funció anterior, els mèdia són avui els instruments més eficaços per assegurar la intercomunicació a través de la traducció entre una comunitat de llengua i cultura i la resta de comunitats lingüístiques i culturals del món, tant en una perspectiva sincrònica com diacrònica. Si la llengua duns textos mediàtics és la marca de la diferència cultural, la gestió de la traducció sha dentendre avui com el procediment a normalitzar amb vista al coneixement, al reconeixement i a lintercanvi cultural. La traducció afirma alhora la necessitat de la diferència, lexistència de fronteres lingüístiques i la necessitat dun règim equitatiu de cooperació i dintercanvi permanents. Si això és vàlid per a la literatura o la ciència, per exemple, ho és igualment per als textos audiovisuals o per als hipertextos.
e) Els mèdia constitueixen la principal «escola oberta» per a laprenentatge no reglat de la llengua. La riquesa, amplitud i varietat dels textos que de forma periòdica o continuada posen a disposició dels seus públics, permeten laccés i el contacte amb la llengua de tots els interessats. Per als mateixos parlants i coneixedors de la llengua, la facilitat daccés i ús dels textos mediàtics, en forma oral, escrita, audiovisual o multimèdia, els permet una constant actualització de les seves competències lingüístiques bàsiques, així com del coneixement de nous termes i expressions o de noves propostes expressives i creatives, per exemple, en literatura, en arts escèniques, en ficció audiovisual, etc. I per als usuaris procedents daltres llengües, els mèdia representen una font única doportunitats de contacte i de familiarització amb la llengua dacollida, ja sigui per a una millor integració (immigrants) o per facilitar el procés daprenentatge (estudiants) o per ajudar a la comprensió de la cultura particular (turisme).
f) Finalment, els mèdia ofereixen una plataforma immillorable per a la revitalització de la mateixa llengua, sobretot des de dos punts de vista. Duna banda, obligats a seguir i relatar les novetats de lactualitat del món, els mèdia presten una atenció gairebé malaltissa a la innovació, no sols respecte dels continguts de cada àmbit dinterès, sinó també de les formes dels llenguatges que usen en la confecció dels seus textos. Així, és fàcil observar com periodistes, escriptors, locutors, guionistes o publicistes, exerceixen un clar lideratge en la renovació de lescriptura, de la locució i de les diverses narratives difoses a través dels mèdia. Daltra banda, els textos dels mèdia tradicionals o new mediaafavoreixen igualment la revisió i actualització dels repertoris normatius aplicables a la llengua: en aquest sentit, lactualització dels diccionaris i dels vocabularis despecialitat, així com les polítiques destandardització i datenció a la variació duna llengua prenen els textos dels mèdia com a font bàsica de consulta i contrast.
Així, doncs, lopció dun mitjà de comunicació per una llengua o una altra no és gens banal. Què determina en últim terme que un mitjà de comunicació adopti com a pròpia una determinada llengua i, per tant, que es comprometi en lassumpció i desplegament de les funcions lingüístiques esmentades? Tal com hem argumentat en altres ocasions (Gifreu, 2002), els factors tradicionals determinants en lelecció duna llengua per part dun mitjà de comunicació són dos: el mercat i lestat. Són dos factors que no sexclouen, sinó que més aviat tendeixen a reforçar-se. En el cas dels mitjans privats, el pes de la llengua com a mercat lingüístic simposa per damunt daltres consideracions. Ara bé, aquest criteri no és suficient per donar raó de les opcions lingüístiques dels mèdia, entre altres coses perquè els mercats han estat i estan fortament regulats. I ja se sap que qui regula és lestat. En aquest sentit, la capacitat dels estats (nacionals) dincidir de múltiples maneres en la decisió per una llengua, sha de considerar encara plenament decisiva. Els estats actuen en aquest punt com a estats nacionals, és a dir, com a protectors de la nació (hegemònica dintre lestat) i de la seva llengua.
En efecte, els estats actuen també «per defecte» a favor de la llengua del grup nacional hegemònic. Solen actuar amb polítiques lingüístiques anomenades etnocides per activa o per passiva. A Espanya, el règim franquista actuava a través de mesures actives a favor del genocidi lingüístic de les llengües altres que el castellà. El nou règim monàrquic i democràtic sorgit de la Transició ha actuat en el mateix sentit a través dalgunes mesures actives (per exemple: el «deure» de tots a conèixer lespanyol) i sobretot de mesures passives (per exemple: no exigir unes quotes de català o de basc o de gallec a les televisions privades, obligant en canvi a una «cobertura nacional» de les noves cadenes). La ideologia lingüística liberal, la més estesa, només considera reprovables les polítiques etnocides actives; les «passives», considera que formen part de lordre «natural» de les coses. Un ordre lingüístic que a escala mundial i en lera digital global es veu reforçat per la presència i els interessos de grans corporacions multinacionals que tenen en la llengua un model o factor de negoci.
4. Les institucions i els drets lingüístics
En lescenari de la globalització, la definició i adopció de les regles de joc en un món considerat ja com a mercat únic són determinants per al futur de les llengües i cultures, sobretot les de rang mitjà i minoritàries. Més que en altres àmbits, en el de la cultura el dilema que es planteja es pot resumir així: voluntat de desregulació de tots els mercats (OMC, Ronda de Doha) versus consideració de la cultura com a àmbit específic, susceptible de polítiques de protecció i promoció per part dels estats.
És, òbviament, el sistema de Nacions Unides, en especial a través de les seves filials UNESCO i UIT (Unió Internacional de Telecomunicacions), lorganisme governamental internacional més important i més universal tot i que no deixa de ser una agrupació destats nacionals també pel que fa a ladopció de declaracions i recomanacions sobre la cultura i les llengües. Entre les resolutions de lAssemblea General de Nacions Unides relatives a làmbit que ens ocupa, cal citar la Declaració sobre els drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (Resolució 47/135) de 1992, que insta els estats membres a protegir sense discriminació els membres de les minories lingüístiques. LONU estableix en aquest sentit:
Els estats han de protegir lexistència i la identitat de les minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques dins els territoris respectius, i han de fomentar les condicions per a la promoció daquesta identitat (art. 1.1).
Les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques (a partir dara anomenades persones que pertanyen a minories) tenen el dret de gaudir de llur cultura, professar i practicar llur pròpia religió i utilitzar llur llengua, tant en públic com en privat, lliurement i sense la interferència de cap mena de discriminació (art. 2).
A les institucions de dret internacional safegia el 1995 l OMC (Organització Mundial del Comerç), responsable de la regulació multilateral del comerç internacional, que integra els acord GATT (General Agreements on Tariffs and Trade), GATS (General Agreement on Trade in Services) i TRIPS (Trade-Related Aspects of Intellectual Propriety Rights).
Ara bé, la institució internacional que ha liderat últimament el debat sobre la diversitat cultural és la UNESCO. Després duns anys de cert ostracisme, la UNESCO tornà a centrar a principis del nou segle linterès mundial en el camp de la cultura sota el paradigma de la diversitat cultural. La raó està en el rol que se li ha adjudicat per part de determinats estats i per alguns moviments internacionals no governamentals en la proposta de definició dunes polítiques i estratègies per a la defensa, promoció i protecció de la diversitat cultural (Frau-Meigs, 2002; Gifreu, 2006). Aquesta missió, la desplegà a través de dos instruments de gran rellevància moral i possiblement política: la Declaració universal sobre la diversitat cultural (adoptada el 2 de novembre de 2001) i el Conveni sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals (adoptat el 20 de desembre de 2005, però sense la firma dels EUA, i en vigor des de març de 2007).
La Declaració pretén exercir una força moral i exemplar en el reconeixement de la diversitat i la creativitat culturals com a valors essencials, tal com la tingué la Declaració universal dels drets humans sobre el reconeixement i protecció dels drets i les llibertats fonamentals. I el Conveni volia convertir les bones intencions de la Declaració en un instrument jurídic internacional capaç dalliberar els béns i serveis culturals de la subjecció als imperatius de la desregulació i la mercantilització. Laprovació del Conveni per la Conferència General de la UNESCO a París el 2005 significà una rotunda victòria de lestratègia liderada per França, el Canadà i la Unió Europea que apostava pel reconeixement de la cultura com un sector específic dinterès públic, no reduïble a mercaderia i susceptible de polítiques públiques «proteccionistes». I alhora, la negativa dels EUA (sota lAdministració del president George Bush) de reconèixer el nou marc jurídic internacional per a la protecció dels béns i serveis culturals, especialment el cinema i laudiovisual.
Tanmateix, el Conveni no abordava en cap moment de forma directa (fora de lambigua referència a larticle 6.b) la qüestió de la llengua i les seves vinculacions amb les «expressions culturals», fórmula sibil·lina amb què les parts assoliren un cert consens per referir-se a les expressions «resultants de la creativitat de persones, grups i societats, que posseeixen un contingut cultural». Aquest contingut és definit com «el sentit simbòlic, la dimensió artística i els valors culturals que emanen de les identitats culturals o les expressen». Mai no es fa menció de les llengües com a eines fonamentals i imprescindibles de les expressions culturals i de les identitats diferenciades, ni de les mesures de protecció que puguin requerir les llengües minoritàries o amenaçades justament per la sobreprotecció que troben les expressions culturals en les llengües hegemòniques gràcies als estats i als mercats. Tampoc no es fa cap menció al paper dels mèdia en la imprescindible mediació cultural. Per contra, el Conveni deixa ben clara la plena sobirania dels estats per adoptar les polítiques proteccionistes que creguin necessàries, cosa que no pot deixar de suscitar interrogants com els següents: a quins grups lingüístics afavoriran les polítiques «nacionals» en els estats plurinacionals i plurilingüístics? I especialment en estats no democràtics, quines garanties tindran les diverses expressions culturals, incloses òbviament les lingüístiques, de ser respectades, protegides i promocionades?
Si de la diversitat cultural passem a considerar la preocupació específica de la UNESCO per la diversitat lingüística, el balanç de les seves actuacions recents a través dels programes i recursos és més aviat decebedor, i encara centrades en àmbits com leducació, el multilingüisme i laccés al ciberespai (Marí, 2006b: 66 i ss.).
Un punt de partida de linterès de la UNESCO per les llengües fou sens dubte ladopció per part de lassemblea general, el 1993, del Projecte de llengües amenaçades, que incloïa lelaboració del Llibre vermell de les llengües amenaçades. Aquesta línia de treball ha donat peu posteriorment a diferents projectes i estudis sobre el tema, entre els quals destaca lAtlas of the World Languages in Danger, promogut per la UNESCO i amb tres edicions fins a la publicada el 2009.
És en aquest marc dinterès per la diversitat lingüística, que tingué lloc a Barcelona el 1996, amb el suport de la UNESCO, la Conferència Mundial sobre els Drets Lingüístics, com a iniciativa del PEN Club Internacional i duna ONG catalana, el CIEMEN.4 La Conferència aprovà una Declaració universal de drets lingüístics -coneguda com a Declaració de Barcelona, pionera en molts aspectes. Per exemple, parteix de la base que els drets lingüístic són alhora individuals i col·lectius, i adopta com a referent de la plenitud dels drets «el cas duna comunitat lingüística històrica en el seu espai territorial, entès aquest no solament com a àrea geogràfica on viu aquesta comunitat, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua» (art. 1.2). Declara també partir del principi que «els drets de totes les comunitats lingüístiques són iguals i independents de la consideració jurídica o política de llengües oficials, regionals o minoritàries» (art. 5). La innovació que creiem més destacable per als nostres propòsits és la secció específica (secció IV) dedicada als mitjans de comunicació i noves tecnologies, amb un tractament similar al dedicat a la cultura (secció V). El plantejament general, que podria inspirar tot un programa de polítiques de la llengua per a lespai de comunicació, queda ben resumit en el primer article de la secció (art. 35) en aquests termes: