Tota comunitat lingüística té el dret de decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua als mitjans de comunicació del seu territori, tant els locals i tradicionals com els de major abast i de tecnologia més avançada, independentment del sistema de difusió o transmissió emprat (Declaració de Barcelona, art. 35).
En definitiva, la Declaració tenia el mèrit de superar latenció paternalista a les llengües minoritàries o amenaçades i plantejar i definir un nou ordre lingüístic aplicable a qualsevol comunitat lingüística del món (Marí, 2006b: 217; Nic Craith, 2006: 174 i ss.).
Un dels primers textos oficials en què la UNESCO aborda la diversitat lingüística es redacta en ocasió de la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (2003), en què edita un opuscle on reconeix tímidament la importància de les llengües en laccés al ciberespai:
Language is the foundation of communication between people and is also part of their cultural heritage. For many, language has far-reaching emotive and cultural associations and values rooted in their literary, historical, philosophical and educational heritage.
For this reason the users language should not be an obstacle to accessing the multicultural heritage available in cyberspace. The harmonious development of the information society is therefore only possible if the availability of multilingual and multicultural information is encouraged (UNESCO, 2003: 19).
En la citada Cimera, larticle 9 de la Charter on the Preservation of the Digital Heritage, adoptada per la Conferència General, recomanava sobre la preservació de lherència cultural:
The digital heritage is inherently unlimited by time, geography, culture or format. It is culture-specific, but potentially accessible to every person in the world. Minorities may speak to majorities, the individual to a global audience.
The digital heritage of all regions, countries and communities should be preserved and made accessible, so as to assure over time representation of all peoples, nations, cultures and languages (UNESCO, 2003: 70 i s.).
El 2005, en resposta a una demanda del Comitè Executiu sobre les actuacions de la UNESCO amb relació a la salvaguarda i promoció de les llengües, el director general invocava una «visió integrada» del problema i remetia a les resolucions relatives a la diversitat cultural (Declaració i Conveni mencionats), a més de les del Conveni per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial i de la Recomanació sobre la promoció i lús del multilingüisme i laccés universal al ciberespai. Com recorda Marí (2006b: 67), el director general, tot i admetre que els processos de la globalització «han augmentat el ritme en què les llengües desapareixen», ocasionant una «pèrdua incommensurable tant per a la diversitat lingüística com per a la cultural», conclou afirmant que «les polítiques i estratègies han de ser desenvolupades a escala nacional per a la salvaguarda i la protecció i revitalització de les llengües amenaçades i la promoció del multilingüisme, contribuint així a oferir iguals oportunitats a les comunitats i pobles mentre es dóna suport a la diversitat cultural».
5. El debat sobre les llengües a Europa
Dacord amb Nelde (2006: 45), el multilingüisme present a Europa a principis del segle XXI podia esquematitzar-se daquesta manera: en el conjunt dEuropa eren parlades un total de 150 llengües (Europa I); en la Unió Europea anterior a lampliació de 2007, hi havia aproximadament 70 llengües minoritàries al costat duna vintena de llengües oficials, cosa que sumava un total de 90 llengües autòctones (Europa II); i després de lampliació de 2007, la UE engloba més de 110 llengües autòctones, de caràcter oficial o minoritari (Europa III).
Even without taking millions of members of allochthonous groups into consideration, such a confusing welter of languages and cultures can, if at all, only be managed properly by a sophisticated language planning and language policy. To this end, two obstacles must be overcome in advance, which otherwise could lead to intercultural misunderstandings (Nelde, 2006: 45).
En el quadre conceptual del principi arxipropagat de la unitat en la diversitat (Craith, 2006: 168 i ss.) i gràcies a latenció pionera dalguns estudis (Alcock & OBrien, 1980; Thomas, 1989), la Unió Europea començà a prestar una primera atenció a les minories lingüístiques europees a la primeria dels 80 (Jacoby, 1992; Craith, 2006: 74 i s.; Marí, 1996): de 1981 a 1994 el Parlament Europeu aprovà quatre resolucions relatives a les llengües i cultures «regionals» (Comissió Arfé, 1981 i 1983; Comissió Kuijpers, 1987; Comissió Killilea, 1994), i entremig la Comissió Reding (1991) aprovà una resolució sobre les llengües de la Comunitat i el català. Aquesta resolució incloïa unes recomanacions favorables a lús del català en alguns serveis de la Comunitat, en resposta a sengles peticions en aquest sentit del Parlament de Catalunya (113/88) i del Parlament de les Illes Balears (161/89). A proposta de la resolució Arfé de 1983 es creà lEuropean Bureau for Lesser Used Languages (EBLUL)5 i a proposta de la de 1987, que remarcava la importància del suport econòmic a les llengües minoritàries, el Parlament Europeu creà lintergrup anomenat Intergroup on Lesser Used Languages.
Una de les línies innovadores que la Comunitat emprengué a finals dels 80 i primers 90 sobre el desplegament dun espai audiovisual europeu, podia haver considerat la rellevància de les llengües i dels espais lingüístics en un àmbit tan decisiu de la comunicació. I no obstant, aquesta preocupació fou absent dels debats, de les directives sobre «Televisió sense fronteres» i dels successius programes MEDIA de suport a laudiovisual (Gifreu, 1996; Gambier, 1996). El professor finès Yves Gambier, per exemple, constatava:
Dans la multiplication des débats sur le futur de laudiovisuel, sur la diversification des programmes (généralistes, thématiques, interactifs, de proximité, etc.), on doit noter cependant une absence: celle des langues. Lexplosion des industries de programmes, des multimédias, apparaît curieusement «aphone». Quand on tient compte des langues, cest souvent sous un angle limité, plutôt négatif, comme un obstacle à la communication! (Gambier, 1996: 8).
Ara bé, on el plantejament i tractament de la diversitat lingüística a Europa foren abordats amb més llibertat i clarividència fou al si del Consell dEuropa (CoE). En efecte, el 25 de juny de 1992 el Comitè de ministres del CoE adoptava com a conveni internacional la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (en endavant, Carta), la qual, definint amb precisió aquesta tipologia de llengües, havia de tenir una influència significativa en el debat sobre la qüestió a Europa. Posteriorment, la Framework Convention on the Protection of National Minorities, tot i no tractar directament de les minories lingüístiques, les pressuposa i inclou la protecció dels seus drets.
De fet, la resolució Killilea de 1994 de la UE instava els estats membres a ratificar la Carta i a adequar la respectiva legislació per tal dafavorir lús de les llengües minoritàries en els àmbits identificats en el document, com leducació, la justícia, ladministració i els mèdia. La Carta entrà en vigor el 1998 (després de ser ratificada pels primers cinc estats membres): però alguns dels estats multilingües més significats dEuropa com França, Itàlia o Rússia, el 2012 encara no lhavien ratificat (Espanya ho féu el 2001). A més, la Carta aconseguí ressonància a la UE quan el 2000 aprovà la Charter of Fundamental Rights for the European Union, en què prohibia tota discriminació basada en raons, entre altres, de llengua o de pertinença a una minoria nacional (art. 21) i establia que «la Unió respectarà la diversitat cultural, religiosa i lingüística» (art. 22).
De fet, la resolució Killilea de 1994 de la UE instava els estats membres a ratificar la Carta i a adequar la respectiva legislació per tal dafavorir lús de les llengües minoritàries en els àmbits identificats en el document, com leducació, la justícia, ladministració i els mèdia. La Carta entrà en vigor el 1998 (després de ser ratificada pels primers cinc estats membres): però alguns dels estats multilingües més significats dEuropa com França, Itàlia o Rússia, el 2012 encara no lhavien ratificat (Espanya ho féu el 2001). A més, la Carta aconseguí ressonància a la UE quan el 2000 aprovà la Charter of Fundamental Rights for the European Union, en què prohibia tota discriminació basada en raons, entre altres, de llengua o de pertinença a una minoria nacional (art. 21) i establia que «la Unió respectarà la diversitat cultural, religiosa i lingüística» (art. 22).
La rellevància política de la Carta ha estat subratllada amb raó pels sociolingüistes (Marí, 1996; May, 2001; Craith, 2006). En primer lloc, per les tres definicions que estableix (art. 1) i que es refereixen a:
a) Llengües regionals o minoritàries: són les llengües «usades tradicionalment en un territori dun estat per naturals daquest estat que constitueixin un grup numèricament inferior a la resta de la població de lestat; i diferents de la llengua o de les llengües oficials daquest estat; no shi inclouen ni els dialectes de la llengua o de les llengües oficials de lestat ni les llengües dels migrants».
b) «Territori en què és usada una llengua regional o minoritària»: es refereix a «larea geografica en la qual aquesta llengua és el mode dexpressió dun nombre de persones que justifiqui ladopció de les diferents mesures de protecció i de promoció previstes per aquesta Carta».
c) «Llengües desproveïdes de territori»: es refereix a «les llengües usades per naturals de lestat que són diferents de la llengua o de les llengües usades per la resta de la població de lestat, però que, encara que usades tradicionalment en el territori de lestat, no poden ser adscrites a una àrea particular daquest».
Són dignes de notar i destacar en aquestes definicions tres precisions de gran interès a efectes de regulació de la diversitat i de les polítiques lingüístiques. En primer lloc, loposició entre llengua minoritària i llengua majoritària en el quadre dinstitucionalització de la llengua o llengües oficials de lestat. Segonament, la vinculació de la llengua regional o minoritària a un territori o àrea geogràfica dins lestat. I en tercer lloc, la clara distinció entre les llengües regionals o minoritàries dun estat i les llengües presents a lestat, però no territorialitzades, resultants de processos migratoris.
Pel que fa als compromisos que prenen els estats membres en ratificar la Carta, queden recollits sota la consideració dels objectius i principis (art. 7) que han dinspirar als estats «la seva política, la seva legislació i la seva pràctica». Objectius i principis que parteixen del reconeixement daquestes llengües «com a expressió de la riquesa cultural», respectant làrea geogràfica de cada llengua i actuant de manera que «les divisions administratives ja existents o noves no constitueixin cap obstacle a la promoció daquesta llengua regional o minoritària», que sen garanteixi la promoció, com també lús oral i escrit en la vida privada i pública, el manteniment i el desenvolupament de relacions «entre els grups del mateix estat que parlin una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima», etc.
Entre els diferents àmbits on la Carta estableix les mesures a favor de lús de les llengües minoritàries o regionals, destaquen per als nostres propòsits al costat de lensenyament, la justícia, ladministració (autoritats i serveis públics) i la vida econòmica i social el sector dels mitjans de comunicació (art. 11) i el cultural (art. 12), així com els intercanvis transfronterers en la mateixa llengua (art. 14).
És indubtable linterès del conjunt sistemàtic de mesures de la Carta per afavorir la disponibilitat de mitjans de comunicació en les llengües minoritàries o regionals dEuropa «en els territoris on aquestes llengües són usades». Era i és de gran interès per a la gran majoria de les minories lingüístiques, que no disposaven fins llavors dun reconeixement polític supraestatal i dun instrument jurídic internacional per protegir el seu espai cultural i lingüístic en el camp dels mèdia. La Carta detalla els compromisos dels estats signants en relació a la creació i/o promoció dalmenys una estació de ràdio i una cadena de televisió en la llengua en qüestió, a lemissió de programes de manera regular, a la producció i difusió dobres dàudio i audiovisuals, a lassistència financera a les produccions audiovisuals, a la formació de periodistes i altres professionals dels mitjans, etc. Les parts també es comprometen a garantir «la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada sota una forma idèntica o pròxima duna llengua regional o minoritària», i a «no oposar-se a la retransmissió demissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una tal llengua». El fet que estats com França, Itàlia o Rússia no hagin ratificat (almenys fins al 2013) aquest Conveni era una demostració que les polítiques de reconeixement i de respecte per als drets dels grups lingüístics minoritaris que estableix la Carta representa un compromís efectiu en aquest sentit i, alhora, que alguns estats democràtics continuen discriminant desfavorablement els drets de les minories lingüístiques territorialitzades dintre les seves fronteres.
Tanmateix, si ens centrem en la situació del català i de la comunitat lingüística dels catalanoparlants, la pregunta seria: la Carta, és un instrument polític i jurídic adequat per al reconeixement i la protecció duna comunitat lingüística com la catalana, distribuÏda territorialment entre quatre estats europeus i fragmentada en quatre unitats administratives en el principal, lEstat espanyol? Poden ser satisfactoris els compromisos previstos en la Carta en el camp dels mèdia per a lassoliment dun espai de comunicació en català que respongui a les necessitats actuals dun grup lingüístic europeu de més de deu milions de parlants?
Com insistirem més endavant, el problema que suscita la confrontació del cas del català en relació a la Carta és la dificultat que implica reduir aquest cas de comunitat lingüística a la tipologia usualment definida de llengües minoritàries o regionals (Jones & Uribe-Jongbloed, 2013). Si bé és cert que formalment la definició es aplicable al català des del punt de vista de cada un de tres dels quatre estats (lexcepció és Andorra) on es troba territorialitzat (en cada un és llengua minoritària respecte a loficial), no és menys cert que el nombre de catalanoparlants dels quatre estats és superior en nombre a moltes de les llengües nacionals (no minoritàries i no regionals) dEuropa. A més, el potencial cultural i lingüístic del català, tant en el camp mediàtic com en el social i en el més pròpiament cultural, situa lespai del català en una jerarquia lingüística entre les llengües de «rang mitjà», lluny de les «lesser used» o «endangered languages».
6. Els mèdia i la sociolingüística
Latenció als mèdia com a objectes de singular interès per a lestudi dels comportaments lingüístics és un camp científic que la sociolingüística comença a incorporar a les seves prioritats. La sociolingüística socupa destudiar les relacions entre llengua i societat. Les diferents escoles o tendències han posat lèmfasi en la dimensió social de la llengua (Labov), en la dimensió lingüística de la societat (Fishman) o també en la seva dimensió psicològica (Thelander). La sociolingüística comprèn avui lestudi de tres dimensions (Boix & Vila, 1998): la social-col·lectiva, la individual-mental i la lingüística-estructural. Les tres dimensions convergeixen en lestudi de lobjecte comú, que és el llenguatge, en les seves diverses funcions socials: com a eina de comunicació i dinteracció simbòlica, com a instrument de representació de la realitat, com a expressió didentitats, etc. Els grups humans han articulat aquesta facultat gràcies a un sistema particular de signes que anomenem llengua. Chomsky definí la competència lingüística com a innata en cada parlant. Saussure introduí la distinció entre llengua i parla. Coseriu hi afegí la norma com a tercer component. De manera que parlar duna comunitat lingüística equival a referir-se a la realització històrica de les actuacions lingüístiques dun conjunt dusuaris en un marc normatiu. Mentre la lingüística estudia el sistema de la llengua i la norma, la sociolingüística sinteressa pel conjunt de la comunitat lingüística.