Latenció als mèdia com a objectes de singular interès per a lestudi dels comportaments lingüístics és un camp científic que la sociolingüística comença a incorporar a les seves prioritats. La sociolingüística socupa destudiar les relacions entre llengua i societat. Les diferents escoles o tendències han posat lèmfasi en la dimensió social de la llengua (Labov), en la dimensió lingüística de la societat (Fishman) o també en la seva dimensió psicològica (Thelander). La sociolingüística comprèn avui lestudi de tres dimensions (Boix & Vila, 1998): la social-col·lectiva, la individual-mental i la lingüística-estructural. Les tres dimensions convergeixen en lestudi de lobjecte comú, que és el llenguatge, en les seves diverses funcions socials: com a eina de comunicació i dinteracció simbòlica, com a instrument de representació de la realitat, com a expressió didentitats, etc. Els grups humans han articulat aquesta facultat gràcies a un sistema particular de signes que anomenem llengua. Chomsky definí la competència lingüística com a innata en cada parlant. Saussure introduí la distinció entre llengua i parla. Coseriu hi afegí la norma com a tercer component. De manera que parlar duna comunitat lingüística equival a referir-se a la realització històrica de les actuacions lingüístiques dun conjunt dusuaris en un marc normatiu. Mentre la lingüística estudia el sistema de la llengua i la norma, la sociolingüística sinteressa pel conjunt de la comunitat lingüística.
El tema central aquí suscitat és el de la comunitat lingüística o, en termes més generals, de la delimitació entre llengües i grups lingüístics. Fishman (1991) proposà dentendre la comunitat lingüística com la comunitat els membres de la qual participen almenys duna varietat lingüística i de les normes per al seu ús adequat, i mantenen una certa consciència dintegració simbòlica entre ells. Kremnitz (2008) ha proposat els conceptes de saber lingüístic i de valor comunicatiu duna llengua per destacar duna banda el caràcter canviant i en construcció de les representacions dels parlants en els processos col·lectius de normalització i de laltra, la rellevància de la interacció comunicativa del grup lingüístic contra les tendències centrífugues derivades daccentuar el valor demarcatiu o identitari de les varietats. Com ha comentat Pradilla (2011a: 130), una definició provisional del valor comunicatiu duna llengua en una societat (o una part) apuntaria a «la freqüència global de les interaccions dels seus membres». Dacord amb Kremnitz, la fragmentació o fusió despais comunicatius es pot explicar en termes de comunicació (èmfasi en la interacció) i de demarcació (èmfasi en la particularitat). La dialèctica entre ambdues funcions se sol resoldre de la manera següent: «si la demarcació augmenta, la probabilitat de fragmentació dun espai comunicatiu és més gran»; per contra, si augmenta la comunicació, «la fusió de formes lingüístiques (i de comportaments) tindrà moltes possibilitats de reeixir» (Pradilla, 2011a: 30).6
Des dels inicis, la sociolingüística catalana sha interessat especialment pels fenòmens de convivència lingüística a partir de les aportacions conceptuals dUriel Weinreich ([1953] 1996) sobre llengües en contacte i lleialtat lingüística. La secular dinàmica de minorització de la llengua catalana, agreujada per lintent de genocidi durant el franquisme a lEstat espanyol, va ajudat a centrar lanàlisi en la categoria de conflicte lingüístic (Aracil, [1965] 1982), que ha estat àmpliament argumentat pels pioners de la sociolingüística catalana (Badia i Margarit, Fuster, Ninyoles, Vallverdú, Pitarch). Més enllà de les disputes sobre la pertinença daplicar a la realitat catalana els conceptes de bilingüisme i de diglòssia, encunyats per Fishman i represos per Ferguson, la consideració de la situació de la llengua catalana en el seu espai històric com a resultat duna acció planificada en favor de les altres llengües en presència (espanyol, francès o italià) situava la dimensió social i política del conflicte en el centre de latenció de la recerca i de lacció planificadora. Així, a partir de la Transició a Espanya, el concepte de normalització lingüística introduït per Aracil féu fortuna. Aquesta fórmula tingué una notable acceptació entre els estudiosos i la classe política, fins al punt de donar nom a les primeres lleis de planificació lingüística (de 1983 a Catalunya i de 1986 a les Illes Balears), i també dinspirar el 1986 la celebració del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Fou un concepte àmpliament acceptat en la literatura sociolingüística de lèpoca i va originar una considerable producció dobres i línies de recerca que intentaven conceptualitzar les diferents iniciatives de desplegament dels processos de normalització en el camp de la llengua. Posteriorment, algunes veus significatives (Ninyoles, 2001; Pradilla, 2006) discrepaven de la nova línia funcionalista i consensualista que shavia imposat en lenfocament de lacció planificadora i en la recerca acadèmica sota el «paradigma dequilibri» (Ninyoles), i bandejaven la teoria del conflicte per a explicar la dinàmica del català en cada territori. En canvi, acceptar i proposar la teoria del conflicte com a marc explicatiu de la situació i la dinàmica de la comunitat lingüística catalana, obligava a identificar les causes del conflicte, les seves manifestacions i les vies de resolució.
Com hem suggerit, la recerca sobre el paper dels mèdia en relació amb els processos de normalització no tenia precedents. A escala internacional és conegut lescepticisme, per exemple de Fishman, sobre la influència dels mitjans a lhora devitar la substitució lingüística en el cas de llengües amenaçades (Fishman, 2001).7 Referint-se al paper dels mass media en relació a la salvaguarda de les llengües minoritàries, Cormak (2007) alertava contra una excessiva simplificació de la relació. I hi adduïa cinc raons: primer, tot i la convergència digital, cada un dels mitjans té unes qualitats específiques que cal atendre; segon, els mitjans no estan fets ni orientats a la conservació duna llengua; tercer, no resulta fàcil tenir proves de lèxit dels mèdia en relació a un comportament lingüístic; quart, els públics dels activistes duna llengua solen ser més reduïts que les audiències dels mitjans; i finalment, els usos dels mèdia depenen de molts factors de la vida social i no sols de criteris lingüístics. El professor suec Francis M. Hult resumia el poder dels mèdia en la conformació de les llengües en aquests termes:
Status, discourse, and prestige converge in the media. The media represent a high status domain; the ways in which languages are used here convey a view of their comparative importance and relevance for a society (Hult, 2010: 161).
7. Sobre el concepte despai de comunicació
La introducció i formulació del concepte espai de comunicació en relació amb els imperatius de la reconstrucció nacional i de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes van sorgir de la recerca i reflexió acadèmiques, i van inspirar una part important de les polítiques de comunicació de les institucions de govern a Catalunya a partir dels anys noranta. La influència del debat internacional sobre la comunicació dels setanta, especialment les conferències de la UNESCO sobre polítiques nacionals de comunicació i la publicació de lInforme Mac Bride (1980), esperonaven la consideració dels problemes de la comunicació des duna perspectiva preferentment geopolítica.
La introducció i formulació del concepte espai de comunicació en relació amb els imperatius de la reconstrucció nacional i de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes van sorgir de la recerca i reflexió acadèmiques, i van inspirar una part important de les polítiques de comunicació de les institucions de govern a Catalunya a partir dels anys noranta. La influència del debat internacional sobre la comunicació dels setanta, especialment les conferències de la UNESCO sobre polítiques nacionals de comunicació i la publicació de lInforme Mac Bride (1980), esperonaven la consideració dels problemes de la comunicació des duna perspectiva preferentment geopolítica.
La perspectiva geopolítica daquest concepte permetia situar i avaluar la situació i la dinàmica del sistema català de comunicació en funció duns paràmetres que altres aproximacions no contemplaven prou satisfactòriament. Així, per exemple, parlar despai de comunicació implicava automàticament la consideració dun territori, duna comunitat de llengua i cultura, duna historicitat particular i dun poder polític concret. El treball Construir lespai català de comunicació (Gifreu & Corominas, 1991: 242 i ss.) sintetitzava un esforç de delimitació del concepte tot identificant els elements que semblaven ser més definitoris de la identitat i de la diferència. Dacord amb aquella proposta, la identitat dun espai de comunicació (almenys a Europa) estaria definida per la presència de quatre components fonamentals: una llengua pròpia, un territori històric, uns rituals mediàtics i uns referents simbòlics propis. I la diferència derivaria de les relacions doposició en cada un dels quatre àmbits respecte dels altres espais de comunicació: per exemple, en el cas de la llengua, sestableixen diferents relacions segons els espais daltres llengües (relacions daprenentatge, de subordinació, de traducció, de competència, etc.). Les primeres propostes daplicació a la realitat dels anys noranta accentuaren dues línies dinterpretació, que responien a dues formulacions principals del seu desplegament, i que sanomenaven amb els sintagmes «espai nacional de comunicació» i «espai català de comunicació».
La formulació «espai nacional de comunicació» pretenia idear un marc general per repensar la vertebració dels espais nacionals de comunicació a Europa en una etapa de transformació de la comunitat econòmica cap a un projecte dunió política (Tractat de Maastrich, 1992). Els elements que es consideraven fonamentals eren aquests (Gifreu, 1990: 124):
1. Comunitat lingüística, amb una llengua viva i històricament terrtorialitzada.
2. Comunitat de cultura, amb uns referents patrimonials i simbòlics compartits i reconeguts com a propis.
3. Institucions polítiques representatives (no forçosament estatals) o voluntat de tenir-ne.
4. Institucions comunicatives en la llengua pròpia que abastin el territori de la comunitat, o voluntat de tenir-ne.
5. Autoconstitució a partir de lexercici del dret dautodeterminació.
Malauradament, ni el Tractat de Maastricht ni ladopció de les primeres línies estratègiques de la política audiovisual europea (Llibre verd, 1993) prestaven una atenció específica a la problemàtica de les comunitats lingüístiques dEuropa i a la potenciació dels seus espais de comunicació (Gifreu, 1996). No obstant això, les successives ampliacions de la Unió (dels dotze membres de 1992 es passà als vint-i-set de la darrera ampliació de 2007) i la incorporació de noves llengües oficials, moltes de rang mitjà amb demografies similars o inferiors al català, obligaven a prendre de nou en consideració la rellevància dels espais nacionals de comunicació.
Per precisar els processos fonamentals que hauria dafrontar la constitució dun espai de comunicació, sobretot des del punt de vista nacional-cultural, un model de comprensió plausible seria linspirat en la geografia política i formulat amb aquests tres processos complementaris (Gifreu, 2005):
La constitució de lespai interior. Equival a la constitució dun «nosaltres» en sentit fundacional, que es manifesta sovint de forma explícita, però sobretot de forma implícita (a la manera del «nacionalisme banal» de Billig). És un «nosaltres» vinculat a un temps (la història del grup) i a un espai físic (el territori viscut). El procés de constitució (o de destrucció) del «nosaltres» és permanent, i es fa de múltiples maneres i amb tota mena dinstruments, sobretot polítics (partits, eleccions, referèndums), econòmics, socials, culturals i comunicatius.
La constitució de lespai exterior. Equival al fet del reconeixement dun «nosaltres» per part dels «altres» ja constituïts i reconeguts com a altres «nosaltres». Aquest conjunt ecodinàmic de processos mutus de reconeixement és un dels més complexos i que més impacte causa del món contemporani. Les lluites dels grups pel reconeixement exterior de llurs diferències esdevenen titàniques. Són lluites obertes o latents a tots els àmbits: des del local i comarcal, al central dels estats nacionals i fins als grans moviments per lhegemonia de les regions mundials i de les grans cultures i llengües.
La negociació de lespai de frontera. La frontera marca en el mapa polític i també en el mental i cultural la zona de tensió i de relació entre un «interior» i un «exterior». La metàfora i la teoria! de la frontera és productiva en el sentit que fa patent la seva radical ambigüitat com a «terra de ningú», com a espai de transició i de transacció entre un «nosaltres» i uns «altres». En el món actual, la tendència és abolir les fronteres justament per limpacte de la comunicació. Però, les fronteres no sacaben de liquidar, es transformen: són mòbils, inestables, difuses. I, paradoxalment, també continuen existint gràcies als mitjans de comunicació. Un exemple paradigmàtic daquesta paradoxa és la centralitat de la traducció com a lloc privilegiat de la frontera i de la intercomunicació.
La segona formulació del concepte, entès com a «espai català de comunicació» (ECC) pretenia fonamentar i proposar a tots els agents implicats o interessats, un quadre coherent de propostes estratègiques (polítiques, lingüístiques, econòmiques, culturals, tecnològiques, etc.) sota el propòsit general de la (re)construcció dun espai propi de comunicació en i entre els territoris històrics de la llengua catalana. El balanç del 2007 de vint anys de desplegament daquesta proposta seminal, era resumit amb aquestes paraules (Gifreu, 2007):
LECC es proposa com una estratègia general dacció, no partidista (és a dir, que ha dinteressar i implicar tots els partits) i no regionalista (no limitada a alguna àrea del domini lingüístic), en ordre a vertebrar i potenciar lespai cultural català.
La proposta conceptual i estratègica comprenia un doble front danàlisi i dacció: el front o espai «interior» i el front «exterior» (Gifreu & Corominas, 1991: 244-251). Des del punt de vista de l«interior», lECC plantejava lobjectiu global de normalitzar els instruments definidors de la seva identitat (llengua, territori, rituals i referents simbòlics) i argumentava els principis més significatius que nhaurien dinspirar la construcció, com: la cooperació, la no-confrontació partidista, el respecte a la diferència interna, un espai dencontre i dintegració entre vells i nous ciutadans dels Països Catalans, la no adopció de cap model polític dunió, ja que no pretenia ser un «programa polític», sinó «una via política a la reconstrucció de la llengua i cultura catalanes en el quadre dunes condicions noves i difícils per a la seva supervivència futura». I des del punt de vista de lespai «exterior», lobjectiu global era lestabliment dun seguit de relacions amb altres espais de comunicació «dacord amb el caràcter i el grau dafectació (dependència, llunyania, simpatia, indiferència, etc.) que mantinguin amb lespai català». En aquest sentit, els marcs exteriors més decisius eren òbviament els marcats per la regulació europea i per la de lEstat espanyol.