En lany 1590 Crespo compareix davant la Batllia General acusat de frau en el pagament dels impostos del peatge i la quema respecte duna entrada de 197 lliures de «seda en madeixa», comprada a la Pobla Llarga. Crespo al·lega la llibertat natural de comerç i sacull al plet començat contra el nou impost sobre la seda. Descriu com es feia el pagament daquests impostos:
se acostuma deixar penyora al dit portal per a on entra la dita seda.Y en aprés per a cobrar dita penyora, ha de pendre albarà de solta de la sisa de mercaderia de la present ciutat de València, y dit albarà de la sisa ha de passar y ser colpejat del peatge per a poder cobrar dita penyora, y lo credencier de dit peatge, quan se ha de colpejar dit albarà de solta, assenta en lo Libre del Manifest del peatge y carrega la quantitat de seda que ha entrat a la persona que la ha entrada en la forma acostumada.7
Demostra estar al dia en la qüestió de la prohibició dels canvis fingits o préstecs amb interés, sense que es realitze un vertader canvi entre diverses monedes. Açò ho recomana al seu germà a Nàpols, perquè no faça canvis fingits (carta 138 [4]). En la redacció de les lletres de cambi té cura de manifestar un vertader canvi entre les lliures valencianes i les altres monedes emprades en altres regnes (castellanes, ducats, florins dor del sol, carlins, etc.) encara que a vegades comparteixen el mateix rei.8
La seua vida transcorre en la segona meitat del segle XVI i encara albira el primer any del segle XVII. Anota la mort de Felip II i els presagis no massa bons del començament del regnat de Felip III, de qui afirma «ques el príncipe inconstante», malgrat la influència del marqués de Dénia (carta 173 [7]).
Les núpcies de Felip III celebrades a València van ser ocasió de «las mayores fiestas que se podían haser a príncipe del mundo» (carta 184 [12]).
Crespo aprofita lavinentesa de la presència de la cort reial a València per invitar a la seua casa el secretari del regne de Nàpols, don Bernardino Barrionuevo de qui diu «ofresile mi carrosa por estar su mercet gotoso el caballero» (carta 184, [9]). Però respecte del acostament a la noblesa, pren precaucions, perquè hi ha «caballeros pobres» de dubtosa solvència econòmica (carta 138 [6]), i a banda frueixen del privilegi de no poder ser posats en la presó per deutes (carta 138 [8]).
El negocis de Crespo entropessen a vegades amb la falta de liquiditat o «estrechor de dinero» que es pateix a València (carta 184, [23]). També li va preocupar, i molt, la tercera bancarrota de Felip II, la moratòria de les fires de 1597 i les notícies econòmiques provinents daltres places. Les cartes revelen una primera època en què sinteressa pel comerç amb Sevilla i, per extensió, a lHavana, ciutat que cita expressament. El mercat financer el té a Medina del Campo, on van a parar la major part de les lletres de canvi, a vegades protestades i amb retorns. A partir del 1594, passada una mala experiència de comerç de llarga distància, se centra més aviat en larrendament dels delmes de larquebisbat, atrevint-se i tot amb els delmaris més productius com ara Alberic, Xàtiva, Ontinyent i Alcoi.9 La fallida de la collita darròs a Xàtiva li ocasiona nombroses pèrdues i es veu en la necessitat dacudir a lendeutament. En efecte, en lestiu del 1600 la població de Xàtiva pateix un atac epidèmic, probablement de tifus o malària, i el governador mana trencar els cavallons dels camps darròs per buidar laigua estancada quan la collita està ja verolant. Crespo rep una carta del seu soci Jaume de València, que valora les pèrdues generals en setanta mil ducats incloent el terme del Genovés. Açò implica una pèrdua de 4.000 ducats en larrendament del delme. La carta indica a Crespo «V.m. represente açò al senyor Patriarca i en breus hores shi done remei».10 No sabem la reacció del Patriarca; sols sabem que Crespo queda endeutat en 2.350 lliures i cerca desesperadament que algú li financie el deute.
Poc després, en la tardor del 1601, tenim una referència de Crespo que és enviat a Roma comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb per a resoldre la qüestió de les noves parròquies amb població morisca. Cessen al mateix temps les cartes, les lletres de canvi i les operacions bancàries en la Taula de Canvis. Sembla que Crespo aprofita lamistat de don Feliciano de Figueroa, bisbe de Sogorb, al que califica «amich y senyor meu» (carta 174 [3]) per a fugir de València. No en tenim més referències, ni de la seua vida, ni dels negocis.11
GLOSSARI DELS MERCADERS I BANQUERS MÉS CITATS
ALDANA, Alonso
Ell i el seu germà Pau tenen un banc amb el qual Francés Crespo (en avant FC) es relaciona a Medina del Campo. Mor sobtadament en desembre del 1593.
ALDANA, Pau
Després de la mort dAlonso continua la relació comercial de FC amb Pau Aldana en les fires de Medina del Campo. FC li firma una carta dindemnitat, avalant Jaume Montoro amb la quantitat de 1.460 castellanes. El 1597 FC li demana que li gire 1.000 lliures perquè les necessita per a un pagament de les rendes del duc de lInfantado. En mig de la supressió de les fires de 1597, FC ordena a Vicent Arinyo que cobre dAldana i altres «porque el retorno ha de ser aquí muy trabajoso».
ANGIATO, Bernat i Mancio
Banquers napolitans dels qui FC diu «me ha pesado del fallimiento» o fallida bancària.
BARBA LIMPIA DE FIGUEROA, Pere
Prior de les Junqueres. Personatge de lorde de Sant Jaume de lEspasa, amb el qual Crespo sinteresa per larrendament dels delmes de pobles com Sagra i Sanet, Museros, Barxeta i altres llocs de Terol.
BELLVÍS, don Lluís
Crespo sofereix a gestionar-li el certificat de ser cristià vell i noble, i diu que això «no se hase con poco dinero».
BERGADÀ, Pere Pau
Mercader que recomana a Crespo enviar larròs que cull en larrendament senyorial dAlberic a Barcelona,Tarragona i Mallorca.
CAMARENA, Joan Baptista
Banquer valencià a qui Crespo recorre freqüentment. Forma companyia comercial amb Pau Puiggener de Barcelona i el seu germà en Flandes. FC també es val de Camarena a Nàpols per a pagar a Jaume Crespo els 100 ducats de lherència. FC reitera «que Batiste Camarena és amich meu». Per açò hi recorre en lletres que sobrepasen les 1.000 castellanes. Camarena ha pres en administració lavituallament de la carn per a la ciutat de València, i no en troba en cap lloc, fet que preocupa FC.
CAMPS, Pau
Resident a Sevilla, sencarrega de donar informació a FC sobre la desaparició de Jeroni Dalfino. És destinatari duna dramàtica carta del pare de Jeroni Dalfino suplicant-li que busque el seu fill i que pague a FC i aquest li demana «me avisés lo que aí diuen del dit Dalfino». Camps que també és creditor de Dalfino, li indica a FC la conveniència de convocar concurs de creditors, cosa a què soposa FC amb largument que els pares de Dalfino són «de poco caudal».
CASTRO, Juan Bautista i Antonio de
Homes de negocis castellans amb els quals trafica FC. Són importants les referències a aquests mercaders, perquè foren corresponsals a València de Simón Ruiz. En lArxiu Provincial de Valladolid es conserva la correspondència que aquests germans enviaven a Simón Ruiz amb notícies sobre «la largueza o estrecheza» monetària de València.
Així diuen que per comprar blat per a la ciutat «se ha consumido toda la buena moneda» (APV, Fondo Simón Ruiz, C. 154 n.º 296, 24.03.1592). I resumint la situació financera de tot lany diuen «ha habido mucha falta de letras y mucha sobra de dineros» (ibidem, n.º 304). Informen a més que del concurs de creditors establit per la fallida de la banca Aliaga «de pérdidas están olvidadas y no hay quien se acuerde dellas» (ibidem, 161, n.º 66, 3.08.1593).
Així diuen que per comprar blat per a la ciutat «se ha consumido toda la buena moneda» (APV, Fondo Simón Ruiz, C. 154 n.º 296, 24.03.1592). I resumint la situació financera de tot lany diuen «ha habido mucha falta de letras y mucha sobra de dineros» (ibidem, n.º 304). Informen a més que del concurs de creditors establit per la fallida de la banca Aliaga «de pérdidas están olvidadas y no hay quien se acuerde dellas» (ibidem, 161, n.º 66, 3.08.1593).
CRESPO, Jaume
Germà de FC amb residència a Nàpols. El tema més freqüent en les cartes dirigides a ell és el pagament de les 200 lliures anuals per mitjà de diversos banquers: Jaume Llebre (1590), Pedro de Vilanova, (1591), Pau dAldana (1592), Julio Agostín Justiniano (1595).
Davant duna lletra enviada per Jaume Crespo per valor de 500 rals li respon FC «que yo no soy el Fúcaro para que V.m. haga lo que hase conmigo». «Fúcaro» es el nom popular que tenien els Függers, afamats banquers alemanys. Malgrat tot, FC paga la lletra però li diu «si jo fuese su negro, me trataría mejor». Després, en 1595, li diu encara més «crehe que tengo alguna mina y sierto que soy estado a pique de aseptarlos por ver las ninyerías que hase». Avorrit FC del seu germà, demana informació confidencial: «avisarme qué entretenimiento tiene aí el dicho Crespo, si gana salario de ninguna cosa, o de llevar libros de algún mercader o si tiene alguna plasa muerta». I li demana a Pedro Vilanova si poguera trobar-li algun ofici o benefici encara que li costara 500 o 1.000 ducats, amb la condiciò de llevar-li el maldecap de lenviament de les 200 lliures anuals i no més. El 1597 li torna a dir que si sen ve, «nadie le va a ayudar» i le demana informació sobre la collita del blat de Sicília. El 1599 Jaume Crespo ha pogut entrar a treballar en el banc de Santiago de Nàpols, segons FC: «según el trabaxio que tenía, que era no nada el salario que le davan». Després certifica FC «me dizen que V.m. es aministrador del vanco de Santiago y que procura servir con mucha puntualidad y afición». El 1598 FC li fa un retret fort i encés contra el seu germà, tant que li diu «li sertifique que havia proposat de no ascriure-li més».
DALFINO, Jeroni
Fill dun mercader italià a València, és enviat a Sevilla amb Jeroni Grau i sota la vigilància de Miquel Noguera, formen el trio que organitza FC per a penetrar en els negocis amb «les Índies». Les reiterades cartes a Dalfino contenen una valuosa informació sobre les mercaderies i preus que van i vénen dAmèrica. FC envia sobre tot seda teixida i en madeixa; fent el paper de «Verleger» sencarrega denviaments daltres velluters, fins aplegar a una xifra de 4.605 alnes de setins exportats entre 1590 i 1591. A canvi demana «cochinilla», perles, perfums exòtics, tonyines, olives adobades i, sobretot, plata americana.
Apartat Guerau dels negocis, queda tot sol Dalfino que de moment realitza les compres i vendes segons les indicacions de FC. Però, a partir de gener del 1592, FC comença a demanar-li comptes de dos anys sense tocar diners. FC recorre a Miquel Noguera per tal que linforme sobre «la absencia y ruptura de dicho Dalfino». Aquesta estranya desaparició i la denúncia de FC davant la justícia provocaren una carta del pare de Dalfino, que vol fer-se càrrec dels deutes del fill. La tardor de 1592 passa entre uns rumors segons els quals Dalfino sha embarcat fins lHavana i altres que diuen que lhan vist per Sevilla. FC soposa a participar en un concurs de creditors, perquè no confìa en la solvència del pare del desaparegut i reitera que li pague les 2.423 lliures, quantitat que no li sembla a FC tan voluminosa com per a fer un «rompiment». FC encarrega el cobrament daquesta quantitat a Salvi Cifre i a Miquel Noguera prometent-los una comissió de fins al 20% del cobrament. Per fi sembla que en 1596 ja sha normalitzat la qüestió, però desapareix tota relació amb Dalfino. Lefecte daquesta aventura americana sobre FC és evident: oblida totalment Sevilla i Amèrica, i sen torna a larrendament dels delmaris més substanciosos de larquebisbat de València.
GUERAU, Jeroni
Citat en la primera carta com a corresponsal de FC a Sevilla, li dóna instruccions sobre el preu mínim de les peces de setins, «per traure lo cabal». FC es queixa sovint de la conducta de Guerau: sen torna a València quan vol; es fica en altres negocis com lenviament de garrofes a Sevilla deixant de banda els setins; diu que té un «cavallo alaçany y que jugava con el italiano los ciento y doscientos ducados». En octubre del 1591, FC li retira el crèdit, i com li deu 1.800 lliures, el posa en la presó, i el tracta com a «grandísimo vellaco deslenguado i desvergonzado». Guerau li va reconeixer els deutes amb acta notarial, encara que li vené els setins a Carmona, sens pagar el dret dalmoixerifat de Sevilla. Finalment, sembla que Guerau li paga 100 ducats per mà de Joan de Mesa, a que li deu Martín Sanges en un assumpte tan embolicat, que FC escriu que «plugiera a Dios el día que de Valencia partió, se quebrara las piernas».
LÓPEZ DE MENDOZA, Iñigo
Marqués de Zenete, duc de lInfantado i senyor dAlberic. FC sencarrega del cobrament dels drets senyorials a Alberic, amb necessitat de finançament per part de Muzio Paravasín.Vingué amb la cort de Felip III a València i FC el va haver de regalar durant dos mesos.
LLEBRE, Jaume
Mercader de Barcelona amb qui té molta relació comercial FC, sobretot en la venda darròs de la Ribera. La seua correspondència conté moltes dades sobre preus de larròs i la seua variació estacional junt amb lenviament de lletres de canvi.
MONTORO, Antoni, menor
Cunyat de FC, tots dos fan negocis conjuntament a Sevilla, però esperant sempre aclarir els comptes a València. FC li ordena a Montoro que pague la seguretat de les seues robes. La barreja de les peces de roba en Sevilla, provoca els maldecaps de FC, que pensa que shan venut totes excepte les dell. De fet, les bales de roba duen marques distintes; FC posa el seu nom, mentre que les de Montoro «tienen un mundo por marca». FC reconeix quatre peses de setí negre que tiren 286 alnes com de Montoro «per ser sues com també li hi regoneix dit Grau»; per això lenvia a Cadis a cobrar «por quenta mía y suya de siertos deudores». El pagament de 8.400 reals a Montoro per part de Jeroni Dalfino desencadena la discòrdia entre tots i la desconfiança de FC, qui escriu: «per que abaix de cunyat mha volgut enganyar». Passada tota la qüestió de Jeroni Dalfino, sembla que tornen als negocis, avalant-se mútuament i, en companyia, fan enviaments darròs a Barcelona, procedent de larrendament de les baronies dAlberic i Alcosser. En aquest negoci entren els altres cunyats, Salvador Montoro i Jaume Montoro, qui va aceptar una lletra de 2.000 rals que FC li mana «que rasgue las sédulas, pues el cambio es fichto». La carta 132 és una «carta dindemnitat» que FC fa a Jaume Montoro per 1.460 castellanes i a Antoni Montoro per 1.663 castellanes. Comencen després les imprecacions: a Salvador Montoro li dessitja «mejor valiera que muriera por allá» perquè demostra tindre «poco juicio». Malgrat açò, continua la bona entesa amb Antoni Montoro, ja que mantenen compte apart en la Taula per larrendament de la baronia dAlberic.
NOGUERA, Miquel
Apareix, per primera vegada en juny de 1590 com a mercader resident a Sevilla amb qui FC creua lletres de canvi i a qui promet «el debido cumplimiento». FC aconsella a Jeroni Guerau «aveniu-vos ab Noguera y no siau variable» després de presentar-lo com «jove hàbil y que·m té voluntat», però repta Noguera perquè ha venut setins a un toledà i li recorda «que no tenia orde meu de fiar a ningú». Quan FC comença a desconfiar de Guerau i Dalfino, escriu a Noguera i li envia una llarga carta dadvertèncìes, en la qual li demana que nomene un procurador davant la justícia de Sevilla, que prepare la documentació de València enviada per FC, i que informe si és veritat que Dalfino se nha anat a lHavana. FC confia en la actuació de Noguera «que és de tots molt senyor nostre», i el nomena «procurador mío»; li promet el 10% si cobra en Sevilla i el 20% si açò se efectuara en les Índies. En carta posterior FC li demana informació sobre si les lleis de Castella permeten posar en la presó un jove menor de 24 anys per fallida o «rompimiento», i li demana consell sobre si serà convenient la seua presència a Sevilla «ahunque es mui mi señor i sé sierto hase todo lo que puede». En 1593 FC saluda Cristóbal Ortiz com a procurador, encara que sense trencar la relació amb Miquel Noguera, a qui demana «que busque un hombre de bien que entienda de pleitos». Lúltima referència a Miquel Noguera es una breu carta en que Jerónimo Dalfino, pare, dóna ordre a pagar-li 148 ducats «que reste devent a Francés Crespo».