Atesa la magnitud de la tasca prevista, es va preveure realitzar el projecte en dues etapes: en la primera seditarien documents datats entre 1291 i 1420, i en la segona, documents datats entre 1421 i 1516. La data de 1291 marca linici duna etapa en què començà a sovintejar lús del vulgar en la documentació cancelleresca, sempre encara en minoria respecte al llatí. La data de 1420 ve a coincidir amb la posada en funcionament de lArxiu reial de València, creat el 1419 per concessió dAlfons el Magnànim, que correspon alhora a linici dun període en què els aragonesos i, sobretot, els valencians van començar a tenir un cert protagonisme al si de la Cancelleria reial, fins llavors controlada majoritàriament per catalans. A hores dara el projecte és ja una realitat, totalment acomplit pel que fa a la primera etapa i en vies de realització pel que fa a la segona.
Loptimització del projecte comportava cercar la màxima connivència possible de lACA mitjançant un conveni de col·laboració, en un moment en què a penes shavien començat a digitalitzar els seus fons. El director de la institució, Carlos López, va acollir molt favorablement la iniciativa, que se signà lany 2000. Gràcies a aquest conveni, la tasca de selecció dels documents a editar va ser encarregada pel director de lACA Jaume Riera i Sans, facultatiu de lesmentat Arxiu. Una primera tasca de transcripció dels documents seleccionats va recaure en Mateu Rodrigo Lizondo i en un grup dinvestigadors: Lluís Cifuentes Comamala, Ramon Pujades Bataller, Josep Torró Abad i Antonio José Mira Jódar, però ben dhora va ser el professor Rodrigo qui es va responsabilitzar tot sol de dur a bon terme el projecte: no solament ha completat, en uns quants casos, les transcripcions fetes pels col·laboradors i ha ampliat el contingent documental inicialment transcrit, sinó que ha compulsat amb els originals els 1.003 documents corresponents a la primera etapa del projecte i els ha anotats sempre que calia. A tots ells, però de manera especial a Mateu Rodrigo, curador de ledició, i a Jaume Riera, responsable de la selecció documental, vull aprofitar locasió per a expressar-los el meu agraïment més profund.
Si larxiver Jaume Riera ha castigat el seus ulls llegint centenars de documents cancellerescos per a seleccionar aquells que, preferiblement no publicats, podien il·lustrar diferents parcel·les inèdites o poc conegudes de la vida cultural, social, política i econòmica daquesta etapa, el medievalista Mateu Rodrigo no ha estalviat esforços per a oferir-nos-en unes transcripcions difícilment superables i unes anotacions duna gran utilitat per a historiadors i filòlegs. Car el projecte no sha concebut només des duna perspectiva filològica, sinó també des duna òptica àmpliament historicocultural. Si volíem disposar duns textos dinterés històric, però que fossen alhora explotables per als estudis filològics, ens calia assegurar la màxima cura en les transcripcions i en les interpretacions de qualsevol problema textual. Una tal comesa empresa «llarga i difícil», en paraules de Riquer no shauria pogut dur a bon terme sense la ciència i la dedicació del professor Rodrigo.
Mateu Rodrigo i Lizondo (Albalat dels Sorells 1950) és doctor en Història per la Universitat de València, professor titular dHistòria Medieval (1989) de la Facultat de Geografia i Història de la mateixa Universitat, investigador col·laborador de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana i vocal del Consell Tècnic dHeràldica i Vexil·lologia Local de la Generalitat Valenciana. Ha estudiat la guerra de la Unió del regne de València, objecte de la seua tesi doctoral, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, que compta amb un sòlid suport documental. Però els centres dinterés de les seues recerques, sempre molt ben valorades tant per les aportacions documentals com pel rigor i la ponderació de les seues anàlisis, abracen diversos camps de la història cultural, literària i política de la València medieval, com són els seus estudis sobre el llinatge dAusiàs March o la figura dArnau de Vilanova, sobre antroponímia, historiografia o heràldica. Ha estudiat i editat obres com el sermó al·legòric sobre la passió de Crist, Les corts generals de Jerusalem (1985), lAntroponímia valenciana del segleXIV. Nòmines de la ciutat de València (1997, en col·laboració amb Agustín Rubio Vela), la Crònica i dietari del capellà dAlfons el Magnànim, atribuïda a Melcior Miralles (2011), i el Catàleg dels pergamins de lArxiu de la Catedral de València, 2a sèrie (2012). A més a més, ha analitzat lobra de dos notables eclesiàstics valencians i reputats medievalistes: Roc Chabàs i Josep Sanchis Sivera.
LINTERÉS PER LA LLENGUA CANCELLERESCA
Lestudi de la prosa cancelleresca catalana és un tema que suscità molt dinterés entre els noucentistes catalans, preocupats com estaven per cercar un model lingüístic que servís de pauta per a la recuperació del català com a llengua de cultura moderna, amb una norma fixa i supradialectal. El discurs ideològic que generà aquesta idealització de «la prosa catalana de la Cancelleria» per dir-ho en paraules de Marçal Olivar (1936), sobretot el de lèpoca del secretari reial Bernat Metge, ha estat estudiat minuciosament per Josep Izquierdo (1990).
Sha datribuir a aquest impuls, ja aparegut en la Renaixença, la publicació, en les primeres dècades del segle XX, de dues obres dAntoni Rubió i Lluch, fonamentals per a lestudi de la prosa cancelleresca: els Documents per lhistoria de la cultura catalana mig-eval (1908-1921) i el Diplomatari de lOrient català (1301-1409) (1921). Paral·lelament es van publicar itineraris i biografies dels nostres reis baixmedievals: Pere el Catòlic (Joaquim Miret i Sans), Jaume I (J. Miret i Sans), Pere el Gran (Ferran Soldevila, Daniel Girona i Llagostera, Jesús E. Martínez Ferrando), Alfons el Franc (Francesc Carreras Candi, J. Miret i Sans), Jaume II (J. E. Martínez Ferrando, Juan Manuel del Estal), Alfons el Benigne (Francesco C. Casula), Pere el Cerimoniós (Francisco Sevillano Colom), Joan I i Martí lHumà (D. Girona i Llagostera), Ferran I (F. Sevillano, Carlos López), Alfons el Magnànim (Andrés Giménez Soler, F. Sevillano), Juan II (Jaume Vicens Vives) i Ferran II (J. Vicens Vives, Ernest Belenguer Cebrià), sovint amb un notable suport de documents cancellerescos. També en porten algunes de les monografies que giren al voltant de diferents facetes de la vida política de cada regnat, com ara Jaime II de Aragón. Su vida familiar (1948), de Jesús E. Martínez Ferrando, o Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del sigloXV (1903-1928), de Josep Ametller i Viñas. Per al nostre propòsit són així mateix interessants lantologia Parlaments a les corts catalanes, de Ricard Albert i Joan Gassiot (1928) i lEpistolari de Pere III (1955), de Ramon Gubern. Una de les darreres manifestacions del ja tradicional interés dels medievalistes catalans pel segle XIV és el repertori Documents de cancelleria i de mestre racional sobre la cultura catalana medieval (2011), de Josep Trenchs Òdena, que concretament abraça el període que va del 1276, inici del regnat de Pere el Gran, al 1396, data de la mort de Joan I, tot i que de la immensa majoria només ens dóna la regesta. Paral·lelament, hem pogut saludar laparició del volum primer del Diplomatari de Pere el Gran. Cartes i Pergamins (1258-1285) (2012), a cura de Stefano Maria Cingolani, i la publicació de la Collecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516) (2011), dErnest Belenguer, que contenen un bon nombre de documents cancellerescos. Tanmateix, els objectius daquestes obres són bàsicament històrics o culturals i no shan ocupat en cap cas del vessant lingüístic dels documents transcrits. Més encara, la preocupació merament historiogràfica dels seus autors sha traduït a vegades en no pocs dèficits en els criteris i en el treball mateix de transcripció, com ja va posar de relleu Ramon Aramon i Serra (1955).
Encara vigent el credo noucentista, lúnic estudiós que llavors es va interessar a fons per la llengua de la prosa cancelleresca va ser Anfòs Par, autor duna remarcable Sintaxis catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398) (1923), centrada en Lo somni, i dunes Notes lingüístiques y destil sobre el Curial e Güelfa (1928), minuciosament examinades per Maria Salomé Ribes (2011). Admirat pel primer estudi esmentat i per la necessitat de fonamentar en la millor llengua medieval les seues propostes de reforma sintàctica del català, Pompeu Fabra (1926) també analitzà uns aspectes molt concrets de la prosa cancelleresca en un conegut treball sobre la coordinació i la subordinació en els documents de la cancelleria catalana durant el segle XIV. Els historiadors de la literatura i de la cultura catalana, enduts pel mateix entusiasme, van començar a estudiar els trets estilístics daquella prosa llatinitzant en què havia excel·lit Bernat Metge, ben dhora qualificat com a «príncep de la prosa catalana» (Olivar 1936; Rubió i Balaguer 1947, 1955; Riquer 1978). Tots ells van coincidir a destacar-hi la influència de la sintaxi llatina, el gust pel sentit rítmic de la frase, la vocació supradialectal, el caràcter fonamentalment escrit del registre, la base lingüística barcelonina, el prestigi institucional, lacceptació social i la ràpida irradiació geogràfica, fins al punt darribar a una mitificació no sempre ben justificada, com bé han posat de manifest Francesc Feliu et alii (2008). Tant va ser així que Anfòs Par va encarregar a Aramon i Serra de reunir una «tria de les lletres reials diplomàtiques conservades a lArxiu de la Corona dAragó» (Iglésias 2005: 353). En general, es tracta destudis limitats cronològicament a les darreres dècades del segle XIV i primeres del XV, lèpoca daurada de les lletres medievals en limaginari noucentista.
Els historiadors de la llengua i de la cultura catalanes a penes shan plantejat lestudi de la koiné cancelleresca anterior al Cerimoniós i lexamen del seu impacte sobre el llenguatge administratiu de les diferents ciutats i viles de la Corona dAragó. Quant al primer aspecte, només comptem amb observacions escadusseres. Així, Joan Coromines (1971 [1943]: 278-281) assenyala que, en la versió catalana de les Vides de Sants rosselloneses, de la segona meitat del segle XIII, «la influència de la llengua comuna ja es deixa sentir a la major part del text». Aquesta «marea invasora de la koinè catalana» hauria negat els trets lingüístics més locals dels textos coetanis fins i tot de caràcter no literari, com ara el Capbreu de la Vall de Ribes, o les versions més antigues de les Lleudes i Treves de Cotlliure i de Perpinyà, o els diferents Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne aplegats per Bernat J. Alart (1881). Ledició de textos judicials valencians del segle XIII, ja iniciada per Joan Ponsoda (1996) i per Maria Àngels Diéguez (2002), ha rebut un considerable impuls els darrers anys al si de la col·lecció «Fonts històriques valencianes», dirigida per Antoni Furió i Enric Guinot, que ha publicat nombrosos documents dels llibres de cort del Justícia dAlcoi, Cocentaina, Sueca, València i daltres ciutats i viles valencianes. Certament, ens ofereixen mostres ben interessants de la variació i de les interferències lingüístiques del moment com ara la presència dels subjuntius vullos i partisquen en un document datat a València el 1299 (Ferrando 2010b), però també reflecteixen la pressió uniformitzadora de la prosa cancelleresca. Aquesta pressió es fa ben evident en els llibres de cort del Justícia de Montuïri de 1357-1360, estudiats per Joan Miralles (1984). I saccentuarà després del regnat del Cerimoniós, com podem observar en els processos judicials examinats per Joan Anton Rabella (1998) i Maria Dolors Farreny (1986). En tot cas, lanàlisi de la llengua daquest tipus de documentació permetrà en el futur abordar amb més coneixement de causa lestudi de la formació i del procés de difusió de la llengua administrativa catalana.
Tanmateix, no ens podem estar dassenyalar que lestudi que reflecteix millor limpacte de la llengua cancelleresca en les diverses administracions regnícoles i municipals de la Corona dAragó és el ric i impecable Epistolari de la València medieval, dAgustín Rubio Vela (1985-1998), integrat per més de tres centenars de lletres missives dels jurats de la Ciutat de València, que abraça tant les expedides entre el 1311 i el 1412 (volum I) com les del període de 1412 a 1479 (volum II). La documentació reunida per Rubio no sols posa de manifest la qualitat lingüística i estilística de la prosa municipal valenciana, que ve a ser la del regne, sinó també una lleugera diferència en matisos lingüístics, sobretot gràfics, entre la del primer volum, que a penes se separa del model cancelleresc, i la de segon volum, que fa aflorar algunes poques concessions a les tendències de la parla regnícola (Ferrando 1985; Colón 2003). Lantologia de Rubio Vela, que podria ser adduïda com el projecte més pròxim a un repertori sistemàtic de documents cancellerescos, és sens dubte un model a imitar, tant per les aportacions de lestudi introductori al coneixement de la història i el funcionament duna veritable cancelleria regnícola, que era en la pràctica lescrivania municipal de València, com per la pulcritud de les transcripcions, per lencert de les tries temàtiques i pel rigor històric de les anotacions. Lantologia no sols permet valorar el grau dincidència de la norma lingüística de la Cancelleria reial, sinó també la bona formació cultural dels escrivans i notaris de lescrivania del cap i casal del regne de València (Rubio Vela 1995), un dels àmbits institucionals més receptius de les pautes cancelleresques. Lobra conjumina així linterés lingüístic i linterés cultural.
En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes shan limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi destil que shi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes shan dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des dun angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat latenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre linterés lexicogràfic que tindria ledició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa dun mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés dirradiació territorial.
A pesar daquest interés pel Kings Catalan per dir-ho en paraules de Riquer, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes sha prestat atenció a levolució daquest català àulic després de lextinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis dAnfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa, ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas laccentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien despandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de lèpoca dels Trastàmara ja no podia suscitar ladmiració dantany. En conseqüència, no posseïm daquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de letapa anterior.