En termes generals, els nostres historiadors de la llengua i de la literatura catalanes shan limitat a presentar la prosa cancelleresca com un «factor de coherència idiomàtica» (Sanchis Guarner 1980) i com un model literari a imitar (Rubió 1954; Riquer 1964), a subratllar-ne la uniformitat al llarg de quasi tres-cents anys (Coromines 1954 [1943]; 1971) i a comentar la influència del primer humanisme en el canvi destil que shi observa a partir de 1381 aproximadament (Riquer, 1964, 1978; Nadal / Prats, 1982), però a penes shan dedicat a fer-ne una anàlisi lingüística. Des dun angle més estrictament lingüístic, només Germà Colón (1989) ha cridat latenció, amb el suport de nombrosos exemples, sobre linterés lexicogràfic que tindria ledició acarada de la versió catalana i la versió aragonesa dun mateix document cancelleresc, i Antoni Ferrando i Miquel Nicolás (2005: 110-111; 2011: 108-109) han descrit alguns dels trets lingüístics bàsics de la norma cancelleresca i han destacat alguns aspectes del seu procés dirradiació territorial.
A pesar daquest interés pel Kings Catalan per dir-ho en paraules de Riquer, lligat sens dubte a la prosa de Metge, a penes sha prestat atenció a levolució daquest català àulic després de lextinció del casal de Barcelona. Potser hi han pesat molt els judicis dAnfòs Par a propòsit de la llengua del Curial e Güelfa, ja que considera que, si bé «aquesta obra afita lo grau de major perfeccionament de nostra ortografia» (Par 1928: 7) i reflecteix encara «la relativa puresa del segon quart del s. XIV, que no pas laccentuada decadència literària de 1460 en avall» (Par 1928: 86), «hom hi discerneix les primeres influències lexicals bastardes, qui havien despandirse incontinent en malura determinant de la decadència literària» (Par 1928: 7), ja que, en la seua visió, «lo daltabaix iniciat en nostre romanç abans de 1425, començà per la literatura, per les ciutats cultes, y per la parla oficial y del braç enlayrat» (Par 1928: 75). Així les coses, és obvi que la llengua cancelleresca de lèpoca dels Trastàmara ja no podia suscitar ladmiració dantany. En conseqüència, no posseïm daquesta època uns diplomataris cancellerescos tan ambiciosos com els de letapa anterior.
Ben mirat, els Trastàmara aragonesos han estat poc estudiats pels nostres historiadors fins a Jaume Vicens Vives i Ernest Belenguer Cebrià i, doncs, la documentació cancelleresca que van generar no ha merescut latenció adequada per part dels nostres historiadors de la llengua, en bona part com a conseqüència dels prejudicis suara esmentats. Les importants monografies de Jaume Vicens Vives sobre Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936) i sobre Fernando el Católico, Príncipe de Aragón, rey de Sicilia (1458-1478) (1952), amb uns notables apèndixs documentals, van obrir el camí a lestudi dels regnats dAlfons el Magnànim i, sobretot, de Joan II i de Ferran II. Això ens ha permés de comptar amb ledició de nombrosos textos cancellerescos daquest darrer tram de lèpoca medieval. A més del repertori de Jaume Vicens, en destacaré tres més: el dAntonio de la Torre, Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, en sis volums (1949-1966), el de Núria Coll Julià, Doña Juana Enríquez, lugarteniente real de Cataluña (1461-1468) (1953), i lapèndix documental de la tesi dErnest Belenguer Cebrià, Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (Aproximación a su estudio) (1973), suara publicat (Belenguer 2011). Només en els darrers anys hem pogut veure ledició de lEpistolari de Ferran I dAntequera amb els infants dAragó i la reina Elionor (1413-1416) (2004), a cura de Carlos López, consagrada al primer Trastàmara. Una bona part de les transcripcions de la documentació cancelleresca daquest darrer període es ressent del prolongat divorci entre història i filologia, cosa que la fa difícilment aprofitable des dun punt de vista estrictament filològic. I la que coneixem no cobreix bé totes les etapes del període, sobretot els darrers anys del regnat de Ferran II (1504-1516). Daltra banda, els escassos estudis sobre la prosa cancelleresca daquest període shan centrat en aspectes estilístics i en la interferència lingüística. En sobreïxen, però, dos, que no ens nestem de citar: el de Joan Ruiz i Calonja sobre els preàmbuls de les lletres reials (1956) i el dAntoni M. Badia i Margarit sobre els calcs sintàctics en la prosa cancelleresca del secretari reial Joan de Coloma (1967).
Des del punt de vista de lanàlisi de les ideologies lingüístiques, linterés per la llengua cancelleresca sha posat de manifest en els vuit col·loquis internacionals Problemes i Mètodes de la Història de la llengua que des del 1995 shan celebrat majoritàriament a la Universitat de Girona, amb participació dinvestigadors nacionals i estrangers (sobretot italians, com ara Mirko Tavoni, Alberto Varvaro i Francesco Bruni). En aquests col·loquis sha incidit en aspectes estretament relacionats amb el concepte i la formació de la norma lingüística i amb lequació llengua escrita i llengua nacional. Fruit daquestes reflexions són treballs com el llibre Llengua escrita i llengua nacional (1992), de Josep M. Nadal, que examina la formació de la norma cancelleresca com una construcció ideològica destinada a la cohesió duna determinada comunitat; el volum col·lectiu La invenció de les llengües nacionals (1999), a cura de Francesc Feliu i Cristina Juher, i particularment el capítol «Normativa i història de la llengua», del mateix Josep M. Nadal, que se centra en lestudi del procés de construcció dun espai lingüístic com a conseqüència de la imposició duna norma; La llengua sobre el paper (2005), també de Josep M. Nadal, amb reflexions sobre el «paper simbòlic de les normes», i larticle «Entre el mite i la realitat la llengua de la cancelleria reconsiderada» (2008), de Francesc Feliu, Joan Ferrer i Narcís Iglésias, on es relativitza el paper de la Cancelleria en la formació de la llengua literària catalana i sens dóna un inventari de recursos sintàctics i estilístics de la prosa cancelleresca, elaborat bàsicament a partir del ja esmentat treball de Pompeu Fabra (1926). Dins daquesta mateixa dinàmica sha dincloure la publicació de La configuració social de la norma lingüística a lEuropa llatina (2006), a cura dAntoni Ferrando i de Miquel Nicolás, que aporta unes anàlisis molt valuoses no sols per a lestudi del procés de formació de la norma lingüística en la majoria de les llengües romàniques occidentals, sinó també, i de manera especial, del català.
Tots els estudis suara esmentats a penes han concretat com es manifestà i com evolucionà des del punt de vista lingüístic la norma cancelleresca catalana. I, entre els que se nhan ocupat, com Segarra (1985), no veiem enlloc cap anàlisi de la llengua cancelleresca ni de labast de la seua suposada base barcelonina ni del grau de supradialectalitat o dartificiositat que traslluïa aquest model lingüístic. Daltra banda, les antologies lingüístiques han marginat quasi totalment la prosa cancelleresca. Així, Medieval Catalan Linguistic Texts (1965), de Peter Russell-Gebbett, confegida amb rigor textual, amb una calculada representativitat cronològica i tipològica i amb un molt complet sistema danotacions i índexs, no hi presta la més mínima atenció, i Documents dhistòria de la llengua catalana. Dels orígens a Fabra (1986), de Joan Martí i Castell i de Josep Moran, de caràcter didàctic i sense anotacions, només en reprodueix dos, però tots dos són de Bernat Metge, on el criteri subjacent és la identificació entre prosa cancelleresca i model de llengua literària.
Tot plegat posava de manifest la necessitat de reunir una col·lecció de documents de la Cancelleria reial de la Corona dAragó, com a pas previ per a lelaboració dun examen de conjunt de la llengua i de la norma cancelleresques, allunyat de les aproximacions impressionistes de què ens hem servit fins ara.
FONTS PER A LESTUDI
DE LA LLENGUA CANCELLERESCA
La llengua catalana té la sort de posseir dos arxius que guarden una considerable massa de documentació cancelleresca medieval: lArxiu de la Corona dAragó i, a molta distància, lArxiu del Regne de València (ARV). Ja hem vist que shan transcrit nombrosos documents cancellerescos, avui fàcilment consultables gràcies a la digitalització de què ha estat objecte la majoria dels registres de Cancelleria. La digitalització dels textos ens permet no sols aproximar-nos a les fonts primàries, sinó també copsar-ne els aspectes materials. Les fonts primàries que han pervingut fins als nostres dies són sens dubte dun extraordinari valor històric, tant per la quantitat i la qualitat de la documentació conservada com per la variació dafers tractats. Bastaran unes pinzellades històriques per a adonar-nos-en.
LArxiu comtal de Barcelona soriginà cap al segle XII, quan els seus titulars decidiren crear-hi un depòsit documental per a custodiar tota la paperassa que havia generat i continuava generant la seua escrivania. Ací saplegaren, doncs, un bon nombre de documents comtals des del segle IX, abans dispersos en diverses cúries comtals i monestirs. Després de la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne dAragó (1137), calgué esperar el regnat dAlfons el Cast (1162-1196) perquè sadoptés la decisió de crear una cancelleria única per als documents emanats dels monarques: la Cancelleria reial. Al regnat del seu fill i successor Pere el Catòlic (1196-1213) pertany potser el primer document cancelleresc que ens ha arribat redactat íntegrament en català, datat el 4 dels idus de setembre de 1211 (Udina 1210: 123-127).
Laparició dels registres de Cancelleria reial sha de situar, però, al regnat de Jaume I (1213-1276), en què comencen a ser copiats al «nostro publico Archivio Barchinone» els documents signats directament pel rei o per un secretari per mandat seu, generalment sota la fórmula «Dominus rex mandavit mihi». Durant el regnat de Jaume I, la presència del català hi és molt escassa. El llatí ho domina tot (Burns 1985; Chao et alii 2006). Sha calculat que fins al 1250 els documents cancellerescos en vulgar català o aragonés del rei Conqueridor a penes ultrapassen l14% i que durant la resta del seu regnat, és a dir, entre 1251 i 1276, només arriben al 45%, bo i comptant-hi tota mena de còpies posteriors. El primer escrit en català conservat del seu regnat sembla que va ser el de la concessió als habitants de la ciutat de Mallorca del nomenament de sis jurats per al govern municipal, datat el 1240 (Font 1982). Durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), el percentatge de documents cancellerescos en vulgar arriba al 86%. A penes tenim dades del regnat dAlfons el Franc (1285-1291). La situació no canviarà fins al regnat de Jaume II (1291-1327), el qual no sols reorganitza lArxiu reial de Barcelona (1318) sota la influència de la cancelleria reial de Sicília, on havia estat rei (1285-1291) com a hereu dels Hohenstaufen, sinó que comença a generar un nombre minoritari, però ja important, de documents en català i aragonés. Si jutgem per les tries lingüístiques de la seua correspondència familiar (Martínez Ferrando 1948), podem observar que, entre 1291 i 1310, els documents en llatí ultrapassen el 84%, mentre que els que són en vulgar a penes superen el 15%. En canvi, entre 1311 i 1321, els documents en llatí descendeixen al 68% i els que ho fan en vulgar, siga català o aragonés, arriben al 318% (Fernández-Ordóñez 2011: 343). No debades shavia produït ja la major part de lobra en català de Ramon Llull, sovint presentat en les històries de la literatura catalana com el creador de la prosa literària catalana, i la dArnau de Vilanova, metge i teòleg famós. Una fita decisiva en el funcionament de la Cancelleria reial fou la creació, el 1355, del càrrec de protonotari, encarregat de supervisar la correcció lingüística, el bon estil i la bella retòrica de la redacció de la documentació reial.
A principi del segle XV, els regnes dAragó i de València sol·liciten i aconsegueixen del rei Alfons el Magnànim la creació de sengles arxius reials a València (1419) i a Saragossa (1461). Encara que lArxiu de Barcelona continuarà guardant còpia dels documents de Cancelleria destinats al regne de València ens consta, per exemple, que larxiver reial Pere Miquel Carbonell es queixava de la feina de copiar documentació no relativa al Principat, els arxius de València i de Saragossa custodiaven còpia de tots aquells documents que afectaven els regnes respectius i incorporaven la documentació dispersa que es guardava en diferents organismes de tots dos regnes (López Rodríguez 2008). En el privilegi de creació de lArxiu del Regne de València sordenava que tota la documentació originada davant lAudiència reial, en la cort o davant altres jutges relativa al regne fos depositada en «lo archiu nostre lo qual tenim dins lo Real de la ciutat» (és a dir, el Palau del Real de València) i que larxiver de Barcelona i el primer arxiver de València, Jaume Desplà, fessen còpies de tots els registres, cartes i altres actes estesos en el passat tant dels que custodiava larxiu de Barcelona com dels que custodiaven els protonotaris i secretaris reials. Els fons de lArxiu Reial dAragó seran destruïts arran de locupació napoleònica.
En crear-se el Consell dels Regnes de la Corona dAragó (1494), la Cancelleria reial es vincula a aquest organisme, presidit per un vicecanceller. Des de finals del segle XVI, moltes de les funcions pròpies del Consell dAragó foren gradualment absorbides pels diversos consell generals de la monarquia hispànica. Fins a la seua supressió per Felip V de Borbó (1715), el Consell dAragó no deixà de produir documentació en català, però a partir de Felip II de Castella shi imposà de forma aclaparadora el castellà.
LACA conserva més de 6.000 registres de Cancelleria, encapçalats cronològicament per alguns cartularis i pels Llibres de Repartiment de València. Els registres contenen prop de quatre milions de documents del més variat contingut polític, econòmic, militar, eclesiàstic, etc., relatius als estats que integraven la Corona dAragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sicília, Nàpols, Còrsega, Sardenya, Atenes i Neopàtria). Aquests són les fonts primàries a partir de les quals podem conéixer el català cancelleresc. I també laragonés cancelleresc. Quant al regne privatiu de Mallorca (1276-1343), sha perdut una gran part de la documentació cancelleresca. Així que, per a conéixer el Kings Catalan dels mallorquins, ens haurem dacontentar amb les sèries «Lletres reials», «Provisions» i «Sentències», de la secció de «Reial Patrimoni», de lArxiu Històric de Regne de Mallorca (Sevillano 1972). La norma de ladministració reial de Mallorca seguia les mateixes pautes que les de la Cancelleria reial dAragó, car, si fem cas a Ramon Muntaner, que fou servidor dels reis de Mallorca, també ací es conreava el «pus bell catalanesc» del món. Per a comprovar-ho, només ens cal examinar les col·leccions documentals de Juan Muntaner i Juan Vich (1945), dAntoni Riera (1986), de Gabriel Ensenyat (1997) i de Maria Barceló (2003).