Des daquests pressupòsits hem abordat la biografia dEnrique Blat Guerrero, fill duns moliners que, durant les primeres dècades del segle XX, posà en peu una indústria florent en un poble agrícola. Després duns inicis prometedors, lempresa fracassà i hagué de marxar un temps a Amèrica. Fou una persona compromesa amb la política, animador del partit republicà, i hagué de pagar per això un preu molt alt: la mort del seu fill a mans dels vencedors de la guerra. Una biografia que ben bé podria ser contada com una novel·la ja que conté els ingredients necessaris: lambició del protagonista, el triomf, la fugida i laventura en un país estrany, la venjança dels enemics, la lluita per sobreviure durant els anys de la fam. Una novel·la en la qual inevitablement ressonaria el fragor de la història, lestrèpit de les màquines del començament de la industrialització, les tensions polítiques de lèpoca de la Restauració, els somnis dels emigrants, les devastadores conseqüències de la guerra. Nosaltres no hem escrit ni una novel·la ni un gran llibre dhistòria, sinó la biografia duna persona. El lector jutjarà si és alguna cosa més.
Laportació a la història de la biografia dEnrique Blat
Deia Virginia Woolf que linici duna biografia podia estar en una caixa de sabates, on es guarda un paquet de cartes, lligat amb una cinta, un fermall, una col·lecció de postals amb mata-segells de diversos països i un petit llibre de poemes. En el nostre cas disposem dunes quantes caixes arxivadores on linteressat anà guardant documents diversos que constituïen les baules de la seua vida. Lafany memorialista que porta les persones a conservar cartes, fotografies, records daniversaris, és bastant freqüent, però el que sorprèn en aquest cas és la voluntat de conservar el llegat siga com siga. Alguns documents podien resultar comprometedors per a una persona marcada de desafecta al règim. Daltres resulten poc afalagadors, de manera que si continuen allí, resistint la corrosió del temps, és perquè existí en linteressat una voluntat autobiogràfica manifesta i tenaç. Tenint en compte que sen deuen haver perdut altres tants, els que han arribat fins a nosaltres indiquen que foren seleccionats amb la intenció de definir i justificar la pròpia vida.
Entre els diversos papers trobem un paquet amb els documents que lacrediten com a membre destacat del casino republicà. Resulta bastant insòlit, contemplat des de la nostra descreença, que un empresari pose especial cura a deixar constància de les seues afinitats polítiques. Però no ho era tant en aquella època. La identitat partidista era una component de la pròpia identitat. Un era republicà, anarquista o de la UGT i això el definia davant ell mateix i davant els altres més que qualsevol altra característica. El franquisme, en la seua obsessió persecutòria, assenyalà moltes persones, durant els primers anys, amb el nom de «roig». Aquell és roig, es deia per discriminar una persona que no havia comès cap acció punible però que havia ostentat amb orgull les seues conviccions desquerres. Deixant de banda el caràcter repressiu de la indicació, és cert que abans de la guerra, per a molta gent, ser desquerres o de dretes significava una manera dentendre el món. El nostre home ens indica que ell no solament fou un empresari dempenta sinó que, com a bon republicà, cregué en el progrés.
Acuradament plegats, al costat dels certificats de republicanisme, apareixen alguns periòdics. No qualsevol periòdic sinó el del partit al qual pertanyia, en aquest cas El Pueblo. Cadascú seleccionava la informació dacord amb la seua visió del món i shi atenia com a font inapel·lable de veritat. Ve en El Socialista, ho diu El Pueblo, i això tancava qualsevol objecció possible. Hauria estat, però, més congruent que un empresari que havia aconseguit un cert ascens social pertanyera al partit liberal, de manera que les amistats caciquils li obriren portes. Però ser republicà, ser blasquista, no era conseqüència dun raonament sinó del temperament i la sensibilitat. Un seguidor de Don Vicent era una persona a qui, parlant de política, li agradava alçar la veu, era algú que gaudia amb lalgaravia i el tumult al carrer. La seua passió política tenia un punt desquizofrènia perquè amava, per damunt de tot, allò que era valencià, però admirava allò que era estranger, especialment si venia de França. Un dels periòdics conservats és un exemplar extraordinari dedicat a Zola. Lhomenatge a lescriptor, exaltat com a paladí de la justícia per la seua valerosa defensa de Dreyfuss, és un dels lieux de mémoire preferits del blasquisme, un daquells fets singulars que només passaven a València i que els participants recordaven, com el soldat dAusterlitz, per a dir als fills: jo hi vaig ser. No sabem si ell hi fou present, però el fet que guardara la notícia ens demostra la importància que li atribuïa. Potser fou un dels 40.000 signants de la carta que senvià a lescriptor francès amb els plecs de les firmes enquadernats en pell. No podem saber-ho amb certesa, però el biògraf ha dactuar com un astut detectiu, seguint pistes i considerant hipòtesis, per esbrinar els llocs que freqüentà el biografiat, les persones amb qui tractà i aquelles a qui admirà, o els llibres que va llegir. Les petges deixades als llocs republicans són massa ostensibles per a passar-les per alt.
Un altre paquet, gros també, conté els documents relacionats amb lempresa i així és possible reconstruir laventura de lemprenedor. La materialitat dels objectes és bastant precària. Es tracta dunes llibretes, amb aspecte de quadern escolar, en què sarrepleguen les quantitats venudes i els punts de destinació, amb minuciositat però sense la més mínima tècnica comptable. Que els empresaris de lèpoca sobreeixien per la seua empenta, però a penes tenien formació, és un lloc comú de la historiografia que sembla confirmar-se ací. En contrast amb aquesta imperícia trobem un sofisticat quadern de claus emprat per comunicarse telegràficament amb els agents comercials de lestranger. Des dun modest poble de linterior les mercaderies partien cap a llunyans destins mentre el cap de lempresa, amb aspecte dagent secret, desxifrava les encomandes i somniava de desbancar amb la seua astúcia els competidors.
Lempresa era menuda, amb uns quaranta treballadors (més ben dit, treballadores, ja que la mà dobra femenina era aclaparadorament majoritària) que apareixen en una foto, les dones amb els cabells replegats en un monyo, un vestit bast que els arriba fins als peus, sobre el qual porten un gran davantal; els homes, amb gorra i brusa. Malgrat el seu aspecte de llauradors i llauradores, per a tots ells treballar a la fàbrica marcava una diferència: significava tenir un jornal segur durant bona part de lany, alguns durant tot lany. La indústria no aportava únicament llocs de treball, sinó que era una aposta pel futur. Per això quan, a lentrada de Llíria, es contempla la finca que ocupa el solar que un dia fou fàbrica, se sent el dolor duna amputació. Ledifici ha quedat esborrat del paisatge urbà, com si les pedres hagueren tornat a la terra i no hi hagueren existit mai, apilades per la voluntat humana, al peu del tossal acastellat de la Vila Vella, entre la trama laberíntica de carrers medievals i de cases apinyades al voltant de lantiga església del segle XIII i, allà baix, als afores, les dues estacions de ferrocarril que comunicaven la població amb València, construïdes a finals del segle XIX. Una, la del ferrocarril de via estreta, el trenet de sempre, el metro davui, en ple ús. Laltra, la que fou de via ampla, situada just enfront del lloc que ocupava la fàbrica, i que jau abandonada, amb la línia clausurada i els murs menjats per lherba, com lesquelet duna vella barca.
Si recorríem el País Valencià, en molts pobles trobaríem vestigis de lempenta industrialitzadora que impulsà uns empresaris, probablement més dels que pensem, a respondre a la crida dels temps. En alguns casos, els vells edificis sassemblen a enormes galions que contingueren tresors, com la fàbrica de sacs de Vinalesa o la de ceràmica Nolla, a Alboraia; en altres només ha sobreviscut un pal mínim, la silueta dun fumeral que ens indica que allí hi hagué un motor de vapor que movia màquines; o, com al lloc que ocupà lenorme fàbrica de Ríos a Llíria, uns llenços de tàpia, la porta i la porteria, una torre per al dipòsit de laigua, uns arbres encara altius U sent la temptació de parlar duna generació schumpeteriana que anà donant forma a allò que després serien els districtes industrials, però seria excessiu, ja que cap dells no disposà de la força titànica, requerida pel model, per a impulsar un cicle econòmic estancat. La tipologia daquests empresaris saproxima més a la dissenyada per lescola de Viena, aquells que actuen en mercats relativament estables en els quals, tanmateix, es donen imperfeccions (en la comercialització, en la qualitat) a la manera de forats per on introduir-se. La majoria dels nostres empresaris, llevat dalgun de més volada, triomfaren en mercats tradicionals (el moble, el calcer, les joguines, la ceràmica). I si semblava que ja estava tot dit, ells encara foren capaços daportar-hi alguna cosa. A diferència de lempresari schumpeterià, que destrossa un teixit productiu obsolet, i després esdevé empresari chandlerià, creador de grans corporacions, lempresari a la vienesa es mou en el camp dels mercats establerts i les seues possibilitats de creixement són menors. La seua grandària òptima no supera la talla mitjana. Però això no significa que no siga eficient en el terreny que trepitja.
Com després sexplicarà amb detall, els nostre biografiat actuà de manera intel·ligent i dinàmica. Sabé trobar el forat existent en una economia agrària que no disposava dindústries de transformació, i saplicà a tapar-lo amb èxit durant bastants anys, fins que un esdeveniment poc clar el portà a la fallida. Si aquest llibre fóra un manual de gestió, daquells que tant abunden en lactualitat, lassumpte podria resoldres fàcilment. És ben sabut que, dacord amb les normes duna bona gestió, un endeutament excessiu resulta desaconsellable i, probablement, això és el que va passar. Tanmateix, els papers que ens ha deixat, amb el propòsit manifest que coneguem la veritable versió dels fets, no fan referència als problemes de finançament, sinó a una trama fosca que li fou parada per enfonsar-lo i de la qual ell es defensa aportant documents de la seua honradesa. Algú, que no el volia bé, lacusà de trampós o, més senzillament, dinsolvent, i aquest fet accelerà la caiguda. Com que hagué dabandonar lempresa i marxar precipitadament a Amèrica tot buscant la fortuna que ací havia perdut, caldrà reconèixer que existien causes objectives i tal volta exagerà la persecució patida. El biògraf dubta entre quedar-se amb el fet nu duna fallida deguda, com dirien els economistes amb el seu llenguatge asèptic, a la circumstància que el passiu superava lactiu, o seguir els fils de la maquinació i endinsar-se en un terreny més novel·lesc. Per què no? Hirschman ha dedicat algunes de les seues obres a mostrar que en el món dels fets econòmics, aparentment regit per lleis, les passions humanes es barregen amb els interessos i produeixen alteracions imprevistes. I fou Marx qui recomanà llegir Balzac per a saber com funciona el capitalisme. La maximització del benefici, aquesta llei impol·luta que, segons els economistes, afavoreix a tothom, apareix en les seues novel·les entreteixida amb ambicions, enganys i traïcions. I potser és aquesta la veritat dels negocis.
Així ho veié Blasco, qui oferí, en Arroz y tartana, una transposició al petit món valencià dEl diner, del seu mestre Zola. Els telers de la indústria de la seda jauen abandonats al vell casalot del barri de Velluters i regna lespeculació borsària, perquè aqueixes són les lleis de la història del capital; però qui mou la trama és lafany dostentació de Doña Manuela i lastúcia múrria del banquer Morte, transsumpte evident del marquès de Campo. En els llibres dhistòria es compta la fallida de les societats financeres de Campo, com si fóra alguna cosa inexorable, i en alguns casos sesmenta de passada la ruïna dels petits estalviadors, però no es diu res del desmesurat afany de Campo per derrotar Salamanca, que el portà al fracàs, ni de Doña Manuela, ni de la pobra costurera i la seua anciana tia, que perderen tot el que havien estalviat durant una vida de treball. Les biografies, en irrompre en la història, esquincen el teixit de les lleis que la regeixen i fan aflorar les il·lusions i les passions dels éssers humans que les mouen, les violen o les pateixen. En la biografia dEnrique Blat, la fallida de lempresa pot explicar-se com una dada quantitativa, que confirma el feble finançament de la industrialització valenciana, o com un drama personal en què es conjugaren múltiples i, potser, obscurs factors. No és qüestió de triar entre dos models de fer història, sinó de saber fins a on arriba la capacitat explicativa de cadascun.
Arruïnat, el nostre personatge volgué fer les Amèriques. A laventura de lemigració les relacions entre la història general i la personal són encara més intenses. Blasco intentà plasmar-ho en una novel·la, Los argonautas, on les conversacions dels emigrants que narren les seues desgràcies i els seus somnis van barrejant-se amb la història dels primers conqueridors espanyols. El novel·lista exagera perquè el que pretén és rememorar la seua aventura de colonitzador de la Pampa, però hi ha en tot emigrant, fins en el més humil, un anhel de conquistar encara que siga una petita parcel·la de la terra de la gran promesa. Al llarg de la història, milers i milers de persones, famílies senceres, víctimes de les fams o de les guerres, abandonaren els seus llocs dorigen i partiren a buscar una vida millor. I encara ho continuen fent. Lemigració és el capítol que compta amb estadístiques més voluminoses, però també amb les històries personals més colpidores. Allí els trobem, els uns al costat dels altres a la coberta del vaixell, a lespera que aparega lanhelada costa, travessant les muntanyes gelats de fred en una filera interminable, expulsats de la seua pàtria, esperant a les andanes, amb les maletes de cartó lligades amb una corda, o ajupits per no ser vists a la petita pastera. Entre tants, el fotògraf ha captat el rostre gastat, però no vençut, dun jornaler, les mans dun xiquet que sagafen al faldó de la mare per no perdres, labraçada al moll, el darrer cigarret a lestació mirant obsessivament la terra que, tal vegada, ja no es tornarà a xafar. En alguns casos, el xiquet ha estat localitzat al cap dels anys i ens conta la seua història, com en Les cendres dÀngela, o els descendents del que se nanà tornen per conèixer la casa de la qual tant sentiren parlar, i la televisió realitza un emotiu reportatge, com en el cas dels néts duna família que seguí a Blasco a lArgentina.
Del País Valencià, encara que no siga una terra demigració massiva, partiren bastants persones si bé es pensa, especialment a les darreries del segle XIX i durant els anys seixanta. Un dells fou Enrique Blat. Deixà la dona i els fills al poble, amb la confiança de tornar a reunir-los si li anava bé, i se nanà a Veneçuela, on lesperava un germà que molt jove ja shavia instal·lat al Nou Món i lluitava per aconseguir la prosperitat. Sacomplia així una de les regles bàsiques de lemigració que funciona, generalment, mitjançant xarxes de suport. Cal que hi haja un pioner, que ix del poble a provar fortuna i a preparar el camí sostingut per la família o el grup, i després van seguint-lo altres que esdevenen la base dun flux continuat. Primer els de casa ajuden aquell que sen va, després és aquest qui ajuda els qui es quedaren, generalment pagant el viatge i acollint algun membre més jove o en dificultats. Lemigració és un dels fenòmens humans en què funciona de manera més activa la solidaritat de grup i en el qual les xarxes de suport tendeixen a densificar-se, en comptes de desaparèixer. En la nostra història, els dos germans grans, Francisco i Enrique, muntaren lempresa i ajudaren el menut, Vicente, que sobrira camí a Amèrica i, quan es va produir la fallida, lamericà acudí en lauxili acollint Enrique a Veneçuela Francisco havia mort ja, com veurem, de manera ben dramàtica i posant els diners per constituir una nova empresa, una destil·leria de licors. Enrique, però, no acabà de pujar en el nou negoci. Greument malalt (dun càncer de gola que superà gràcies a una reeixida operació realitzada ja a València), retornà al cap dun any. Les relacions amb el germà dAmèrica neixiren malparades ja que aquest restà sumit en un mar de deutes; però es reprengueren amb força al cap duns anys i un fill seu arribà a enviar diners a Llíria cotitzats dòlars en els difícils anys de la postguerra. Encara avui la tercera generació de la família continua tractant-se.