Del País Valencià, encara que no siga una terra demigració massiva, partiren bastants persones si bé es pensa, especialment a les darreries del segle XIX i durant els anys seixanta. Un dells fou Enrique Blat. Deixà la dona i els fills al poble, amb la confiança de tornar a reunir-los si li anava bé, i se nanà a Veneçuela, on lesperava un germà que molt jove ja shavia instal·lat al Nou Món i lluitava per aconseguir la prosperitat. Sacomplia així una de les regles bàsiques de lemigració que funciona, generalment, mitjançant xarxes de suport. Cal que hi haja un pioner, que ix del poble a provar fortuna i a preparar el camí sostingut per la família o el grup, i després van seguint-lo altres que esdevenen la base dun flux continuat. Primer els de casa ajuden aquell que sen va, després és aquest qui ajuda els qui es quedaren, generalment pagant el viatge i acollint algun membre més jove o en dificultats. Lemigració és un dels fenòmens humans en què funciona de manera més activa la solidaritat de grup i en el qual les xarxes de suport tendeixen a densificar-se, en comptes de desaparèixer. En la nostra història, els dos germans grans, Francisco i Enrique, muntaren lempresa i ajudaren el menut, Vicente, que sobrira camí a Amèrica i, quan es va produir la fallida, lamericà acudí en lauxili acollint Enrique a Veneçuela Francisco havia mort ja, com veurem, de manera ben dramàtica i posant els diners per constituir una nova empresa, una destil·leria de licors. Enrique, però, no acabà de pujar en el nou negoci. Greument malalt (dun càncer de gola que superà gràcies a una reeixida operació realitzada ja a València), retornà al cap dun any. Les relacions amb el germà dAmèrica neixiren malparades ja que aquest restà sumit en un mar de deutes; però es reprengueren amb força al cap duns anys i un fill seu arribà a enviar diners a Llíria cotitzats dòlars en els difícils anys de la postguerra. Encara avui la tercera generació de la família continua tractant-se.
Els documents que ens donen compte de la darrera etapa de la vida dEnrique formen part de la tragèdia viscuda pel poble espanyol durant la guerra i la postguerra. España, aparta de mi este cáliz, suplicava César Vallejo. El nostre biografiat hagué de beure-sel fins a les escorrialles, com molts altres. La guerra civil ha estat, en la gran història, una de les tragèdies col·lectives que més ha afectat la petita història de les persones i les famílies. Les injustícies i els odis ancestrals acumulats durant segles, en un bàndol, i la venjança implacable, en laltre, provocaren una violència a la qual ningú no pogué sostraures. A ell li tocà patir la mort del fill, un jove amb les idees republicanes que el pare li havia inculcat, condemnat a mort i executat pels nacionals als pocs dies de la seua victòria. És curiós que, si bé en lassumpte de la fallida de lempresa va tenir un interès especial a mostrar qui lhavia traït, ara no trobem en els escrits la més mínima indicació respecte a com anaren les coses. Encara que tot indica que es feren atropelladament. Enmig de la fúria dels primers dies hi devia haver algú amb influència o autoritat que, per fanatisme, venjança o, encara pitjor, creient que obrava bé, lassenyalara amb el dit i diguera: «Eixe, eixe també!». Aquestes coses se sabien als pobles, però ningú no les deia, ni en veu baixa, i el pare, si res esbrinà, preferí no posar-ho per escrit. Tots els que coneixen el cas, però, sembla que sí que estan dacord en una cosa: si el consell de guerra shaguera celebrat uns mesos més tard, hauria estat condemnat (ja que no es perdonava ningú) a uns quants anys de presó, però no afusellat. Així ocorrien les coses, però; com havien ocorregut també en els primers moments de la revolució, quan bastava una denúncia per a ser culpable i patir una mort doblement injusta (per tal com la pena de mort sempre ho és, però més encara si resulta immotivada). En la tragèdia del fill la biografia del pare ateny un to coral on ressonen les veus de tants altres que també ploraren pels seus.
Amb tot, calia sobreviure, dura feina que el franquisme imposà als vençuts. Desposseït del treball que feia a lAjuntament de Llíria des del seu retorn dAmèrica, amb les facultats minvades per la necessitat de fer servir un aparell ortopèdic per a parlar, hagué denginyar-se-les per a guanyar-se la vida i sostenir la família, la dona i una filla que quedava per casar. Comprà una màquina de fer fideus i es dedicà a fabricar-los i vendrels, vorejant i penetrant la zona prohibida del petit estraperlo. La filla, a més, recorria els pobles veïns carregada amb cistelles per vendre torró, formatge, xocolate i tot allò que poguera representar un guany, per escàs que fóra. Com a prova dels seus hàbits empresarials, Enrique Blat ens ha deixat uns quadernets en què, com feia en els bons temps en què dirigia la fàbrica de conserves, apuntava les partides de fideus venudes. Amb la diferència que els milers de quilos que aleshores eixien cap a lestranger eren ara magres lliuraments de 20 o 30 quilos venuts a Llíria o en algun mercat de València. Mentre feia la pasta en una habitació de dimensions reduïdes, el pioner de la indústria devia contemplar de lluny els murs de lantiga empresa, de la nau que havia bastit amb tanta dedicació, i que acabaria cremada alguns anys després de la seua mort. Tal vegada alguns lectors objectaran que és un final molt pobre i una història sense lluentor ni relleu. Lúnic que podem dir-los és que a nosaltres ens agrada la història, com a aquell xiquet a qui son pare escrigué per explicarli la raó (el xiquet era el fill de Gramsci), perquè conta la vida de persones com nosaltres, en les seues relacions socials i en les seues condicions materials. Aquesta és la biografia duna persona corrent que, amb la seua aventura personal, on es mesclen els èxits i els fracassos, ens ajuda a comprendre la història del temps que li pertocà viure.
Nota metodològica
La font bàsica per a la nostra recerca ha estat, com hem dit, la documentació acumulada en vida per Enrique Blat, conservada per la seua filla Argentina i la seua néta Carmen Escrig Blat. Agrair-los la seua ajuda no és un simple acte de cortesia, sinó de justícia. Laccés a aquest material hauria estat impossible sense la col·laboració delles que, a més, han estat un auxili constant per als investigadors mitjançant els seus insubstituïbles testimonis orals. De fet, el fil argumental de la biografia segueix molt de prop el relat que Argentina i Carmen ens feren en diverses converses entre abril i agost de lany 2002. Foren particularment fecundes les tres llargues sessions de treball (de vora quatre hores cadascuna) mantingudes durant el mes de juliol. Lexcel·lent memòria dArgentina i la tenacitat de Carmen a lhora dordenar el material i els records en una seqüència lògica i facilitar-nos la consulta conformen els fonaments sobre els quals hem intentat, rajola a rajola, construir la nostra interpretació de la vida dEnrique. Tant ens hem aprofitat de la informació rebuda oralment que ens sembla un exercici derudició innecessari i embafador advertir a peu de pàgina que lemprem cada vegada que ho fem. Tota afirmació que realitzem, tota dada que donem sobre el nostre biografiat, i que no estiga sostinguda per una cita dautoritat o atribució documental explícita, és que prové de la memòria familiar encarnada en aquestes dues dones.
I encara, al mes de maig de 2003 vam tenir locasió de conèixer la filla de Vicente Blat, Carmen Blat Sanjuán, i el seu marit Vinicio, en una ràpida visita que feren a Llíria. La conversa, intensa i molt agradable, ens aportà una valuosa perspectiva sobre les relacions entre els dos germans Blat i les seues avinences i desavinences.
A banda de la documentació i els testimonis familiars, hem consultat també alguns llibres i lligalls de lArxiu Municipal de Llíria i algunes fonts hemerogràfiques. Tanmateix, és més important el deute que tenim amb determinades peces bibliogràfiques que cal destacar entre la llarga llista de les obres consultades pel gran pes que han assolit en el nostre relat. Duna banda, una sèrie de treballs amb una gran càrrega testimonial (el de José Duran i els de José María Peñarrocha sobretot, dos llirians coetanis en sentit ampli dEnrique Blat) que, per la qualitat dels seus autors i la pertinència de les seues observacions shan revelat denorme utilitat a lhora dil·lustrar diversos aspectes del context en què es mogué el nostre personatge. De laltra, uns quants estudis de diversa temàtica referits a la Llíria contemporània, amb plantejaments i metodologies diferents (Simeón, Rosalén, Martí, les mateixes aportacions dalguns de nosaltres), però que tots junts subministren, a més de dades concretes, un marc de referència que possibilita el diàleg entre la vida dEnrique Blat i els processos històrics, en aquest cas fins i tot localment considerats, que tota biografia ha dincorporar. En lèpoca daurada del gènere biogràfic era quasi canònic titular cada obra «La vida de qui fóra i el seu temps». Dalguna manera, la nostra també és «La vida dEnrique Blat i el seu temps». I el seu temps el podem abastar amb remarcable concreció gràcies al fet que tots aquests investigadors han treballat molt i han fet de la Llíria contem-porània un dels marcs locals amb més bibliografia disponible dentre els de similars dimensions.
Cal advertir, daltra banda, que les característiques de la documentació que ens ha deixat Enrique Blat han aconsellat de prendre una sèrie dopcions expositives per tal de facilitar la lectura del relat sense sacrificar la fidelitat als mateixos documents. Així, quan hem considerat pertinent reproduir-los en tot o en part, no els hem traduït la llengua escrita de Blat sempre és el castellà, un castellà ple de contaminacions procedents de la seua condició de valencianoparlant i hem mantingut lortografia original, sense posar sic cada vegada que apareix una falta o una expressió poc ortodoxa. Això no saplica, és clar, a les citacions historiogràfiques. A més, en algunes ocasions, hem hagut dadaptar al format del nostre treball anotacions manuscrites o mecanografiades de caràcter esquemàtic, comptable o enumeratiu. Sha tractat, en aquests casos, de respectar també lortografia i la disposició original, de manera que, de vegades, hem preferit oferir el resultat de la inevitable adaptació en peces separades del cos del text immediatament reconeixedores. En aquelles ocasions que hem introduït quadres confeccionats per nosaltres a partir de dades procedents de la documentació, però que com a tals quadres no figuren en la documentació, la diferència saprecia amb gran facilitat. Finalment, hem decidit ser bastant rigorosos amb laparat derudició. No hem escrit una novel·la ni una obra divulgativa, sinó un treball dinvestigació. I en tota recerca els deutes intel·lectuals cal pagar-los, i citar les fonts de cada afirmació és la millor manera de garantir la serietat del discurs. Amb aquesta finalitat, hem procurat dintroduir les referències bibliogràfiques o documentals en el mateix cos del text entre parèntesis, i utilitzar també les notes a peu de pàgina en aquells casos que ens ha semblat convenient ampliar o matisar allò que safirma sense interrompre la lectura. Sempre hi ha qui pensa que un excés de notes cansa, embolica i destorba. Nosaltres estem convençuts que les persones que sacosten a aquest llibre no mostraran cap símptoma de peresa mental. La dEnrique Blat fou una vida tan plena de peripècies i alternatives que no convida precisament a lavorriment.
I.EL MOLINER DE LELIANA (1879-1904)
Els records de vegades són tan vius que es poden tocar. Uns documents, uns objectes, unes fotografies, ens poden fer reviure intensament persones i situacions del passat. Però amb més facilitat encara ho poden aconseguir les paraules plenes destima duna filla o duna néta en rememorar les vivències del pare, de lavi o daltres éssers que ompliren la realitat pretèrita. Un passat zelosament guardat gràcies a tanta estima. Un univers que, ara, a través de les confidències familiars més que no a través dels objectes, els documents o les fotografies, comença a cobrar novament vida i el recuperem per a la memòria.
DEL MOLÍ DEL ROSER AL MOLÍ DE LA LLUNA
El molí del Roser avui ja no existeix. Era un molí fariner que hi havia antigament a Vilamarxant, un dels pobles de la comarca del Camp de Túria. Com nhi havia també daltres. Estava situat a leixida de la població, tot just travessar el barranc de Teulada. Allí va nàixer Enrique Blat Guerrero, el dia 14 de juliol de 1879. Lendemà mateix el batejaren en lesglésia parroquial daquell municipi. És el que solia fer-se en aquell temps: batejar linfant lendemà de nàixer per si de cas moria, cosa no gens improbable; així guanyaria el cel un angelet nou. Li posaren, a més, el nom del sant del dia que el van batejar, sant Enric, emperador alemany.1
Lany que nasqué Enrique en feia quatre ja que Alfons XII havia entrat a Madrid com a rei, tres que la monarquia restaurada shavia dotat duna Constitució eclèctica destinada a durar decennis i decennis, i un que el general Martínez Campos havia aconseguit aturar la primera guerra dindependència de Cuba mitjançant un conveni transaccional, la pau de Zanjón. Lleó XIII regia lEsglésia Catòlica. Guillem I regnava sobre el Reich Alemany, que Otto von Bismarck governava com a canceller, i Victòria I sobre lImperi Britànic, amb Benjamin Disraeli al capdavant del govern. Jules Grévy presidia la República Francesa, i Rutherford B. Hayes els Estats Units dAmèrica.
El mateix any que Enrique Blat va nàixer, el jove rei Alfons XII, viudo als vint-i-un anys, es casà amb la seua segona esposa, Maria Cristina dHabsburg-Lorena, austríaca i, en opinió del mateix rei, no massa bonica. Els interessos de la dinastia, però, eren els interessos de la dinastia i, al capdavall, tota la cort sabia que el rei es consolava amb la seua amant, la cantant dòpera Elena Sanz, amb la qual va tenir tres fills. Per aquells dies, a més, el polític més hàbil i influent de lèpoca, Antonio Cánovas del Castillo, conservador i estudiós de la història, tornava a presidir el consell de ministres, després dun temps fora del govern. I en plena marea reaccionària uns quants obrers i intel·lectuals marxistes amb Marx encara viu, reunits a Madrid en un banquet entorn de Pablo Iglesias, fundaven el Partido Democrático Socialista Obrero Español.
Aquell 1879 nasqueren també Josif Stalin i Lev Trostki, a les terres del tsar rus, i Albert Einstein a les del kàiser alemany. I passaren moltes altres coses, algunes carregades de futur. A Nord-amèrica, per exemple, Thomas Edison, linventor per antonomàsia, mostrava en diverses exhibicions públiques la llum sorprenent de la bombeta elèctrica, destinada a transformar la vida quotidiana daquella generació. A Alemanya, Werner Siemens construïa la primera locomotora elèctrica. I a França, Louis Pasteur descobria el principi de la vacunació. Les lletres i les arts vivien una etapa brillant en què la maduresa dalgunes obres i corrents coexistia, no sense conflictes, amb lobsessió innovadora daltres. Els pintors impressionistes sacsejaven el gust burgès, el realisme dominava la narrativa de les llengües més influents i la música rebia limpacte de les innovacions wagnerianes. El mateix any que nasqué Enrique Blat, Fedor Dostoievski publicava Els germans Karamàzov, Johannes Brahms estrenava el seu Concert per a violí i orquestra, i Piotr Txaikovski lòpera Eugene Oneguin. Més a prop, a Madrid, Benito Pérez Galdós concloïa les dues primeres sèries dels Episodios nacionales, i Marcelino Menéndez Pelayo donava els últims tocs a lobra que el consagraria com a savi entre els savis més ultramuntans, la Historia de los heterodoxos españoles, que començaria a publicar lany següent. I a les proximitats de Santillana del Mar, a Cantàbria, Marcelino Sanz de Sautuola descobria les coves dAltamira.