Quan nasqué Enrique Blat, els veïns dels pobles del Camp de Túria es trobaven sota els efectes dun sorprenent fenomen natural que els havia deixat bocabadats. Segons apuntà anys després el cronista de Llíria Domingo Uriel:
por los meses de Mayo y Junio de 1879, se produjo en toda esta comarca una fenomenal invasión de mariposas procedentes de África, que todo lo irrumpieron; pero seguidamente surgió otra de pajarillos insectívoros que acabaron con los lepidópteros (Martí, 1986, II, p. 492).
Els pares dEnrique eren llirians: Francisco Blat i Carmen Guerrero. El pare procedia duna família de moliners des de temps immemorial (potser això explica el cognom Blat). Lavi Bruno havia estat moliner a Llíria, al molí de lOm. La mare dEnrique procedia, en canvi, duna família de teixidors: lavi Vicent tenia un taller al poble, algunes terres (dhorta i de muntanya) i una casa que amb el temps serà el domicili familiar dEnrique.
Moliners i teixidors han estat sempre uns oficis tradicionals molt vinculats a una societat agrària. Com ho era aleshores el Camp de Túria, on hi havia també una certa emigració. Alguns components de la família Guerrero, per exemple, hagueren de fer camí cap a les Amèriques. Madoz al·ludeix a «la escasez y falta de trabajo que hubo en los últimos años» (Madoz, 1847, p. 309), i descriu de la manera següent leconomia de Llíria a mitjan segle XIX:
La general es la agrícola (trigo, cebada, maiz, judías, garbanzos, habas, lentejas, hortalizas, frutas, alfalfa, hoja de morera, algarrobas, higos, aceite y vino; esparto y caza), encontrándose toda clase de artes y oficios mecánicos, 9 telares de lienzo casero, 18 fabricantes de esteras y sogas, 5 fábricas de aguardiente, 3 alfarerías, 6 molinos harineros y 1 de aceite, 1 tenería de curtidos, 3 confiteros y cereros, etc. El comercio se hace al por menor con los artículos necesarios para el consumo de todas las clases, exportándose pleita a Zaragoza y nieve, carbón, granos y caldos a Valencia (Madoz, 1847, p. 311).
Si bé hi havia altres cultius que aleshores podien ser més rendibles, el forment ocupava encara una part important de les terres de secà i regadiu de la comarca. Satenia així una necessitat bàsica en una societat de baix nivell de renda i poca circulació de diners. El llaurador sassegurava lautoconsum de gra i destinava la resta de la producció al mercat. Lògicament, els rendiments eren més alts al regadiu, on el forment es cultivava de novembre a juny i es combinava la resta de lany amb altres productes (com ara la dacsa, la ceba o altres hortalisses) en una rotació de cultius que hi era clàssica (Pérez Puchal, 1963, p. 172).
Els molins realitzaven la transformació del gra en farina. Subicaven al costat de sèquies, el cabal de les quals els feia funcionar. Hi havia molins a Vilamarxant, al costat de les sèquies que deriven aigua del riu Túria; la que activava el molí del Roser era la del Cinc, un braç de la sèquia Major que continua cap a Riba-roja (Piqueras et al., 1995, p. 201). Hi havia molins a Llíria, al costat de la sèquia Major que porta laigua de la font de Sant Vicent. I hi havia molins al costat de la sèquia Mare de Benaguasil que deriva aigua del riu Túria i la reparteix mitjançant distints braços pels termes de Benaguasil, la Pobla de Vallbona i lEliana (Piqueras et al., 1995, p. 195).
Els moliners no solien ser els propietaris dels molins, sinó que els llogaven als seus propietaris. Alguns estaven dècades i dècades al mateix molí. Això solia ser signe de certa prosperitat i dacompliment dexpectatives. Altres, descontents amb el lloguer o amb els guanys, provaven a diversos llocs, desenvolupant una mena ditinerància que els feia recórrer molts molins fins a trobar-ne un que reunira les condicions suficients per a animar-los a instal·lar-se amb voluntat de permanència. Precisament, uns mesos després del naixement dEnrique Blat, la seua família es va traslladar a un molí situat prop de lEliana, a uns metres de la Torre del Virrei, vora la sèquia de Gallipont. Era el molí de la Lluna, que encara es conserva, amagat entre les parets duna fàbrica inactiva des de fa temps i els canyars i les bardisses que creixen vora la sèquia. Una edificació impressionant com un gran mas, amb el nom del molí a la porta, sota un taulell de ceràmica amb una lluna en fase creixent; una llarga façana, amb nombroses finestres i un eixint de caràcter defensiu, presidida per un rellotge de sol.
Feia ja uns anys que aquest molí lhavia llogat lavi Bruno, que deixà Llíria per instal·lar-shi segurament desitjós dassegurar una major estabilitat als seus ingressos: els aguts cicles de sequera de la font de Sant Vicent, en minvar el cabal de la sèquia Major, afectaven negativament tots els molins llirians, obligantlos a períodes dinactivitat; per contra, les sèquies amb aigua del Túria, com la de Gallipont, gaudien dun cabal molt més regular. Entre els papers dEnrique encara es conserva linventari fet al molí de la Lluna el dia que sen féu càrrec Bruno. Llàstima que no porte data ni es conserve en bones condicions. La descripció i valoració de les tres moles i la resta deines «ahinas movibles» diu el document, en un exemple extraordinari de com el valencià parlat contaminava el castellà escrit conclou amb una declaració formal de traspàs, òbviament redactada per un professional de la ploma i el tinter, entre el llogater anterior i Bruno Blat:
Estando y encontrando conforme este inventario y justo y arreglado el justiprecio hechos por los peritos en él inscritos, yo Joaquin Peiró y Peiró, como arrendatario saliente, doy mi conformidad en un todo, haciendo entrega de todos cuantos efectos quedan detallados y constituyen los arte-factos, muelas, ahinas y efectos en el consignados. Yo Bruno Blat é Izquierdo arrendatario entrante [ací el document està trencat i shan perdut algunes paraules] haberme hecho cargo de los efectos, muelas, ahinas y demas que constan y son anexas al molino, prometiendo devolver en el mismo ser y estado el dia de su vencimiento. Y la firma el Joaquin Peiró y por el Bruno Blat, que manifiesta no saber, lo hacen los testigos presentes abajo firmados.
Francisco substituí son pare al capdavant daquest molí lany 1880, tot just quan lEliana començava a conformar-se com un menut nucli de població dins del terme municipal de la Pobla de Vallbona. Uns anys abans, arran de la desamortització de Mendizábal, el marquès de Casa Ramos de la Fidelidad havia adquirit allí la casa i les terres que pertanyien a lorde dels frares carmelites calçats des del segle XVI, i el nombre de jornalers i llauradors shavia ampliat. Shi va construir un magnífic palau sobre la vella residència dels carmelites i shi incrementà el nombre de cases dels treballadors del camp, cadascuna amb lescut del marquès sobre la porta.
El molí de la Lluna no era aleshores lúnic de lEliana. Al costat del barranc de Mandor hi havia dos grans molins més, que amb el pas del temps es convertirien en fàbriques de pinsos i borra, respectivament. Dun dells es féu càrrec per aquella època Secundino Blat, germà de Francisco, la família del qual havia darrelar a lEliana, on el cognom Blat encara perdura. De fet, un descendent dell, Secundino Blat Murgui, serà el penúltim alcalde pedani de lEliana, poc abans daconseguir el municipi la seua independència lany 1958 (Jaén, 1979, p. 38).
Al molí de la Lluna va viure la família dEnrique Blat durant prop de trenta anys. Un temps en què soperaren notables transformacions econòmiques al conjunt del País Valencià i també al Camp de Túria (Jordán, 1981a, p. 52). El regadiu comarcal, la morera i el cànem hi foren progressivament substituïts per les hortalisses, i particularment per la ceba. Aquest cultiu es va veure estimulat per un increment de la demanda nacional i estrangera, i pel desenvolupament dels mitjans de transport (el ferrocarril i la navegació a vapor). Daltra banda, entre 1880 i 1890 la vinya tingué una expansió important al secà comarcal com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera, que atacà els raïms francesos i féu augmentar les exportacions de vins espanyols (el decenni següent, però, sesdevindria el contrari, en arribar la fil·loxera a Espanya). I fou a lempara daquestes transformacions com es crearen dues línies de ferrocarril que comunicaren Llíria amb València: la de via estreta «el tren de baix», inaugurada el 10 de juliol de 1888, passava per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, lEliana i Paterna; mentre que la de via ampla «el tren de dalt», inaugurada el 10 doctubre de 1890, anava per Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i Manises (Durán, 1995, p. 38).
El molí de la Lluna no era aleshores lúnic de lEliana. Al costat del barranc de Mandor hi havia dos grans molins més, que amb el pas del temps es convertirien en fàbriques de pinsos i borra, respectivament. Dun dells es féu càrrec per aquella època Secundino Blat, germà de Francisco, la família del qual havia darrelar a lEliana, on el cognom Blat encara perdura. De fet, un descendent dell, Secundino Blat Murgui, serà el penúltim alcalde pedani de lEliana, poc abans daconseguir el municipi la seua independència lany 1958 (Jaén, 1979, p. 38).
Al molí de la Lluna va viure la família dEnrique Blat durant prop de trenta anys. Un temps en què soperaren notables transformacions econòmiques al conjunt del País Valencià i també al Camp de Túria (Jordán, 1981a, p. 52). El regadiu comarcal, la morera i el cànem hi foren progressivament substituïts per les hortalisses, i particularment per la ceba. Aquest cultiu es va veure estimulat per un increment de la demanda nacional i estrangera, i pel desenvolupament dels mitjans de transport (el ferrocarril i la navegació a vapor). Daltra banda, entre 1880 i 1890 la vinya tingué una expansió important al secà comarcal com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera, que atacà els raïms francesos i féu augmentar les exportacions de vins espanyols (el decenni següent, però, sesdevindria el contrari, en arribar la fil·loxera a Espanya). I fou a lempara daquestes transformacions com es crearen dues línies de ferrocarril que comunicaren Llíria amb València: la de via estreta «el tren de baix», inaugurada el 10 de juliol de 1888, passava per Benaguasil, la Pobla de Vallbona, lEliana i Paterna; mentre que la de via ampla «el tren de dalt», inaugurada el 10 doctubre de 1890, anava per Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i Manises (Durán, 1995, p. 38).
REPUBLICANS I CACICS, DOS MÓNS EN CONTACTE
Enrique va ser el segon fill de Francisco Blat i Carmen Guerrero. El seu germà gran va nàixer dos anys abans que ell, el 1877, també al molí del Roser. Li deien com al pare, Francisco, i va morir lany 1926. Després dEnrique, el matrimoni encara tindria dos fills més al molí de la Lluna. El tercer, Vicente, va nàixer lany 1883, va emigrar a Amèrica el 1911 i tornà per morir a Llíria lany 1951. La darrera, lúnica filla, era Consuelo i morí al mateix molí de la Lluna mentre jugava: tirava una moneda a laire i lempomava amb la boca, però una de tantes voltes la moneda se li posà a la gola i sofegà.
El pare dEnrique, Francisco, era republicà, com també ho havia sigut lavi, Bruno. Lluny quedava el sexenni revolucionari que va viure Espanya entre 1868 i 1874, i que inclogué la curta experiència de la I República. Aleshores, la burgesia no oligàrquica i les forces progressistes i republicanes van tractar de democratitzar el país i avançar en la seua modernització econòmica i social. Al llarg de la perifèria mediterrània, sobretot als nuclis urbans, sestengué el republicanisme. També arribà a Llíria. A València fou el republicanisme de Pi i Margall el que més va arrelar entre les classes populars, atès el seu contingut social. Tanmateix, el context no va ser massa favorable per al nou règim (hisenda pública exhaurida, guerra carlina, etc.). Shi aguditzaren els conflictes socials, i també el temor dels grans propietaris a levolució de les coses. Aquests no van parar de conspirar fins al colp militar de Sagunt, el 29 de desembre de 1874, que obrí el camí de la Restauració monàrquica en la persona dAlfonso XII. Entre els conspiradors es trobava, precisament, el marquès de Casa Ramos, un dels polítics conservadors més notoris de la província de València (Yanini, 1984, pp. 33-35; Martí Martínez, 1990, p. 140).
Amb la Restauració havia arribat el restabliment de lordre social i lenfortiment dels mecanismes tradicionals de poder. Al capdavall, lestabilització dun sistema de dominació oligàrquica que tenia el caciquisme com a base. Hi havia un règim que permetia la substitució, un tant artificial, entre el Partit Conservador i el Partit Liberal en el poder. Una façana parlamentària aparentment democràtica, darrere la qual hi havia les relacions de subordinació i dependència que derivaven de les estructures de propietat existents. La cúpula de poder la conformaven els grans propietaris i lalta burgesia agrària i de negocis; per sota, la burgesia industrial, els llauradors acomodats i les classes mitjanes de les ciutats (comerciants, artesans, etc.); a la base, la massa de treballadors del camp i els obrers industrials.
El republicanisme recolzava en les classes mitjanes urbanes i en les masses populars, però era difícil trencar lesquema bipartidista ordit a Espanya en benefici dels poders tradicionals. A la ciutat de València el republicanisme blasquista va aconseguir els primers èxits electorals el 1891, després dhaver-se implantat el sufragi universal a lEstat Espanyol lany anterior. Blasco Ibáñez havia fundat el setmanari La Bandera Federal lany 1889, tot prenent partit pel republicanisme de Pi i Margall (Reig, 2002, p. 28; Martí Martínez, 1990, p. 159), i era aquesta la línia política amb la qual simpatitzaven els Blat.
Tanmateix, a la comarca del Camp de Túria imperarà encara durant molts anys la influència dels grans propietaris. Lhegemonia dels partits Conservador i Liberal shi mantindrà fins a la Dictadura de Primo de Rivera. El marquès de Casa Ramos, del partit Conservador, va ser elegit diputat a Corts pel districte de Llíria lany 1879 (prèviament ho ha havia sigut per València lany 1876) i ho tornaria a ser lany 1884 (entremig hi hagué un canvi de govern, lany 1881, i el diputat pel districte de Llíria fou el periodista liberal Enrique Vilarroya). Lany 1886 va ser elegit el vescomte de Bétera, també del partit Conservador, que morí el mateix any. Lany 1891 ho va ser ladvocat Manuel Danvila Collado, històric dirigent dels conservadors valencians, mentre que el 1893 ho fou el liberal Juan José Pardo Pérez (Yanini, 1984, pp. 89-93; Varela et altri, 2001, p. 735; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 181-182 i 417).
Naturalment, Francisco Blat tractava de guardar bones relacions amb els terratinents de la zona, com ara el marquès de Casa Ramos, de qui tenia una certa dependència, tot i que fóra indirecta.2 No era gens prudent actuar duna altra manera. Precisament, a finals dels anys vuitanta la dona, Carmen Guerrero, hagué dacudir al marquès per demanar-li ajuda arran del lamentable incident que va patir el seu marit.
Uns roders havien anat a robar al molí de la Lluna i Francisco els va fer front amb lescopeta. Fins i tot va eixir en persecució dells i en matà un prop de lestació de lEliana. De sobte, se li acabà la munició i quedà en una posició ben difícil. Els trets, però, havien alertat els habitants dun altre molí de la zona, que el cridaren «Sisco, poses ací» i li donaren refugi. Sembla que Francisco presumí dhaver matat el roder, però no va avisar les autoritats. I com que els lladres no havien consumat el robatori, Francisco fou detingut i empresonat per aquella mort. Primer va ser tancat a la presó de Llíria, on va rebre la visita dun germà del mort (vinater de professió) que encara agraí el que havia passat, ja que ell mateix era víctima de les malifetes del roder. Després, Francisco va ser portat a una altra presó a València.
El marquès atengué Carmen que amb prou feines havia continuat portant endavant el molí amb lajuda dalgun treballador i dels fills, que hagueren de deixar danar a escola, i feu gestions perquè Francisco poguera eixir de la presó. Per fi fou alliberat, però només després dalgun temps. La primera sol·licitud dindult, presentada per Manuel Danvila aleshores diputat a Corts pel districte de Llíria, potser el polític conservador valencià amb major influència a Madrid, fou denegada el 28 de juliol de 1891; però sembla que una segona, posterior, fou atesa.3 Francisco moriria uns anys més tard afectat per una bronquitis crònica, una malaltia professional que, tanmateix, no el féu deixar de fumar.