Més prompte, al principi dels noranta, moriria el marquès de Casa Ramos, qui va deixar la propietat de lEliana a la filla, la marquesa del Real Agrado, casada amb el marquès de Càceres. Aquest va ser també diputat conservador pel districte de Llíria lany 1896 el 1898 ho seria el catedràtic liberal Manuel Zabala, el 1899 ladvocat conservador, periodista i poeta, Teodor Llorente, i el 1901 el liberal Francisco Martínez Bertomeu (Yanini, 1984, pp. 90-93; Varela et altri, p. 736). Al cap dun quant temps, el marquès de Càceres va parcel·lar les terres de lEliana i les va vendre als seus arrendataris. Com diu Jaén, fou aleshores, en deixar arrere un sistema quasi feudal, que lEliana començà a ser pròpiament un poble (Jaén, 1979, p. 31).
A poc a poc, en fer-se més grans, els fills de Francisco Blat anaren deixant el molí de la Lluna, amb el servei militar entremig.
El primer va ser el gran, Francisco, que es traslladà a Llíria només començar el segle XX per fer-se càrrec del molí del Remei (o del Rei). Allí es casà, però no va tenir fills.
Després deixà la llar familiar Enrique, que va veure avançada la seua quinta a lany 1898 arran de la guerra de Cuba. Una guerra que havia començat el 1895 i que havia alçat moltes protestes entre les forces progressistes en tot Espanya, i a València en particular entre els blasquistes (que denunciaven el gran sacrifici de vides humanes que provocava, de gent humil i treballadora que no podia pagar la seua redempció en efectiu). A Enrique li tocà la marina, però justament el 1898 es va acabar aquella guerra en què Espanya va perdre Cuba (on havia emigrat algun familiar de la branca dels Guerrero), Puerto Rico i les Filipines, així com lescassa flota que tenia. És per això que Enrique no shagué dembarcar. Quedà adscrit temporalment a Cartagena i després passà a la reserva. A la fi, es traslladà a viure a Llíria lany 1905, per ocupar-se del molí de Sant Josep, situat a la part de baix del poble, al Trencall, just darrere de la Florida, el primer gran edifici construït a la zona baixa de la nova variant de la carretera de València oberta uns anys abans.
El tercer germà, Vicente, romandria encara alguns anys més al molí de la Lluna, al costat de la seua mare. Fins que tots dos es traslladaren també a viure a Llíria, lany 1907 o 1908.
1.La família conserva encara un certificat de baptisme expedit el 1910. Daltra banda, el dia de Sant Enric era el 15 de juliol fins que les modificacions del santoral romà, ja en la segona meitat del segle XX, el traslladaren al dia 13 del mateix mes.
2.Curiosament, entre la documentació familiar es conserva la fotografia duna persona identificada com el «Mayordomo del marqués de Casa Ramos», i una altra del «Mayordomo del marqués de Cáceres».
3.Entre la documentació dEnrique Blat encara es conserva lofici, de data 5/08/91, en què Rafael Conde y Luque, subsecretari de Gràcia i Justícia, comunica a Manuel Danvila la denegació de lindult «sintiendo muchísimo no haya podido complacerle como hubiera deseado». Danvila, siga dit de passada, fou nomenat ministre de la Governació per Cánovas del Castillo lany següent. És evident que Francisco Blat no havia pogut trobar millor valedor.
II.LATZAR I LA VOLUNTAT: INICI DE NOUS CAMINS (1905-1915)
Latzar, la casualitat, és un factor que cal tenir sempre en compte en la vida de les persones. Potser a lhora dexplicar els processos socials sha de deixar un tant de banda, però no obstant és un element que intervé, de vegades de manera decisiva, en la conformació duna biografia individual. És clar que les persones llauren en bona mesura el seu destí a força de voluntat, a partir dunes circumstàncies socials que les condicionen poderosament. Però és també cert que latzar, la casualitat, pot modificar de sobte, per a bé o per a mal, una trajectòria individual. Així sesdevindrà diverses vegades, al llarg de la vida, en el cas dEnrique Blat Guerrero.
TEMPS DE MUDANÇA: CASAMENT I NOVES ACTIVITATS
Quan Enrique Blat va arribar a Llíria, lany 1905, per regentar el molí de Sant Josep, era un home de vint-i-cinc anys, encara jove. En les fotografies apareix vestit amb brusa, que és com sempre solia vestir. Era ben plantat, alt i prim (després sengreixaria una mica i se li faria més redona la cara). També sabem que tenia bon caràcter, i que era emprenedor i faener. Aquell any, pel gener, hi va haver una gran gelada que féu malbé les collites (Martí, 1986, II, p. 504), i després, a lestiu, encara hi hauria una forta sequera (Durán, 1995, p. 225).
Momentos antes de clarear el día empezaba el desfile de jornaleros y carros hacia el monte, no sin que antes muchos de aquellos se hicieran una copa en casa Carmelo y las caballerías haberlas abrevado en el «abeuraor del Molí de Dalt», ya que casi ninguna casa de Liria, salvo las de la parte baja, tenía agua []. A las 7 de la mañana y también al atardecer salían los rebaños de cabras, que ordeñaban la leche a la puerta de cada casa (Durán, 1995, p. 25).
La Llíria daleshores, al començament del segle XX, era un poble de vora 9.000 habitants, un tant estancat. Un poble fonamentalment agrícola i de secà, que semblava haver esgotat la seua capacitat de creixement (Jordán, 1979, p. 21). Tanmateix, encara lin quedava.
Era un municipi gran, cap de partit judicial i ben comunicat. Feia uns quinze anys que tenia dues línies ferroviàries que el connectaven amb València, els mateixos en què hi començà a prestar servei públic el telègraf Morse (Martí, 1986, II, p. 498). La llum elèctrica shi havia inaugurat lany 1896 (Durán, 1995, p. 28) i el telèfon públic hi arribaria el 1909 (Martí, 1986, II, p. 504). També tenia bons camins carreters, amb diligències que portaven duna banda a València i de laltra, al Villar i a Xelva, fins que la tracció animal fou substituïda per la mecànica els autos de línia lany 1914 (Durán, 1995, p. 125). Hi havia unes 650 hectàrees de regadiu, i més que podien haver-nhi si sincrementava laigua disponible: aleshores, a banda de la font de Sant Vicent, es preparava lexplotació del pou de Gerardo, que va començar de fet al cap dun parell danys (Durán, 1995, p. 228).
Al mateix temps, hi havia un artesanat i una mínima indústria: la tradicional, que abans ja hem descrit amb Madoz (daiguardent, sabó, oli, farina, sogues i estores, terrisseria, alguns telers aïllats), i una altra de més nova. Per exemple, lany 1905 shi va posar en marxa una fàbrica de gel, motiu pel qual els carros deixaren de transportar la neu des de les muntanyes, i una altra dalcohol vínic (Durán, 1995, pp. 58 i 66). També, des de les acaballes del segle XIX, shi explotava el caolí. Liniciador daquesta activitat havia estat Antoni Borrell i més tard hi participaren daltres, com ara Salvador i José M. Lapiedra (Durán, 1995, p. 95). Fins i tot, durant els anys noranta shi havia instal·lat la fàbrica de seda de José Cotanda Porcar, que feia mocadors i donava ocupació a un gran nombre de dones (Jordán, 1979, pp. 27-30).
Però gairebé això era tot. Els diccionaris de lèpoca descrivien Llíria com un poble duns noranta carrers, unes deu places i unes cinc fonts, amb sis escoles públiques (tres de cada sexe) i dues de privades, dos cafés, dos casinos i dos teatres. Una curiosa dualitat de locals socials, que remetia a lexistència de les dues famoses bandes de música, la Primitiva1 i la Unió Musical, que aglutinaven cadascuna la seua part del poble (la de dalt i la de baix) i rivalitzaven amb gran passió en els certàmens de la Fira de Juliol de València. Una rivalitat que sestenia també a lactivitat teatral i daltres (Rosalén, 1995, pp. 109-110).
Al mateix temps, hi havia un artesanat i una mínima indústria: la tradicional, que abans ja hem descrit amb Madoz (daiguardent, sabó, oli, farina, sogues i estores, terrisseria, alguns telers aïllats), i una altra de més nova. Per exemple, lany 1905 shi va posar en marxa una fàbrica de gel, motiu pel qual els carros deixaren de transportar la neu des de les muntanyes, i una altra dalcohol vínic (Durán, 1995, pp. 58 i 66). També, des de les acaballes del segle XIX, shi explotava el caolí. Liniciador daquesta activitat havia estat Antoni Borrell i més tard hi participaren daltres, com ara Salvador i José M. Lapiedra (Durán, 1995, p. 95). Fins i tot, durant els anys noranta shi havia instal·lat la fàbrica de seda de José Cotanda Porcar, que feia mocadors i donava ocupació a un gran nombre de dones (Jordán, 1979, pp. 27-30).
Però gairebé això era tot. Els diccionaris de lèpoca descrivien Llíria com un poble duns noranta carrers, unes deu places i unes cinc fonts, amb sis escoles públiques (tres de cada sexe) i dues de privades, dos cafés, dos casinos i dos teatres. Una curiosa dualitat de locals socials, que remetia a lexistència de les dues famoses bandes de música, la Primitiva1 i la Unió Musical, que aglutinaven cadascuna la seua part del poble (la de dalt i la de baix) i rivalitzaven amb gran passió en els certàmens de la Fira de Juliol de València. Una rivalitat que sestenia també a lactivitat teatral i daltres (Rosalén, 1995, pp. 109-110).
El molí de Sant Josep, ja ho hem dit, es trobava a la part de baix del poble, darrere de la Florida. Aquest edifici lhavia fet construir per a fàbrica de licors Paulino Civera Cotanda, que tenia també una taverna a la placeta de la Font Nova, vora el carrer que pujava de les estacions cap a la plaça Major des de 1897 denominat carrer de València, al costat del casalot que allotjava els jutjats i la presó (i que sassolaria lany 1926, amb el consegüent eixamplament de la replaceta).2 Era un negoci que venia de família (el pare de Paulino, Mariano Civera, ja era destil·lador i taverner) i que fins i tot els havia permès adquirir algunes terres. Quan Enrique Blat es féu càrrec del molí, feia nou anys que Paulino Civera havia faltat (a ledat de 45), i ara portava el negoci la seua viuda, Oliva Pascual Merenciano, juntament amb les filles (Jovita, Elvira i Remedio). Hi havia també un altre fill (Mariano), que, no obstant, en casar-se, havia obert la seua pròpia taverna (més amunt del poble, també vora la carretera de València).
Los cafés [el diumenge] era el día que disfrutaban de más concurrencia. Pero también tenían la suya y no escasa las tabernas, en especial la de Paulino y la del Rincó, donde los hombres sentados en banquetas bajas, de cuerda y morera, sin respaldo, alrededor de una mesita con plancha de zinc, jugaban al «truc» bebiendo el vino en porrones y comiendo cacahuete (Durán, 1995, p. 29).
El veïnatge del molí de Sant Josep amb la fàbrica de licors va fer que Enrique Blat coneguera la família de Paulino i començara relacions amb una de les filles, Elvira, dedat semblant a la seua. El casament dambdós va tenir lloc al cap duns mesos, el 25 de maig de 1906, i es posaren a viure a la mateixa Florida, en un pis construït damunt de la destil·leria. Anys després es mudarien a la casa de la mare dEnrique, situada molt a prop de la taverna de la Font Nova, al carrer de València.3 Arran del seu matrimoni, a més de regentar el molí de Sant Josep (on tenia un parell de treballadors) i comerciar amb farines,4 Enrique col·laborà també en el negoci de la família de la dona i sinicià en el coneixement de la fabricació de licors (cosa que, amb el temps, li seria de profit, com ja es veurà). El seu caràcter emprenedor no tardà a donar senyals de vida i lany 1909 convencé la sogra i el cunyat perquè concorregueren amb els seus productes a lExposició Regional celebrada a València. La perla de la destil·leria, lanís El Vencedor, hi va obtenir com a guardó una medalla dor.
A més a més, Enrique sencarregava dexplotar les terres que per herència paterna o per acord familiar li pertocaven. La meticulositat amb què Enrique apuntava les despeses i els ingressos generats per la seua activitat agrària és ben demostrativa del seu tarannà dempresari conscienciós i previsor. Per posar-ne algun exemple, reproduïm tot seguit el balanç que fa de lany 1913 i la relació de les despeses extraordinàries originades per la plantació dalbercoquers al pla de les Avenes entre 1914 i 1916. La paraula atoñada que apareix en aquest cas cal interpretar-la com una personal traducció al castellà de lefecte de tonyar, és a dir, cavar profundament la terra.
AÑO 1913
Producto de la tierraPesetas Uba vendida 369,50 @ á 1,75 pt. 646,60 Higos vendidos 7 @ á 2,50 pt. 17,50 Garrofas 20 @ á 2 pt. 40,00 Vino 100 Cantaros á 2 pt. 200,00 Como la finca de la Rambla se ha bendido en visperas de recojer la uba (con 3250 pt.) ago un calculo del fruto suponiendo 200 @ de Uba a 2 pt. una 400,00 Productión total 1.304,10 Resumen Producto 1.304,10 Gastos 876,35 Superavit 427,75GASTOS EXTRAORDINARIOS EN EL LLANO DE LAS ABENAS
En el aña 1914 y 1915Pesetas Importe de la atoñada total 1.926,65 Importe de 252 plantones de albaricoques a 1 peseta 252,00 Riego para los mismos y plantarlos 50.00 Riego para los mismos y rellenar con tierra 70.00 Por 150 kilos de guano á 17 pt. p% k. 26.00 Año 1916 Por 560 kilos de guano á 17,30 pt. p% k. 96,90 Por 5 plantones de albaricoques para suplir las faltas 5,00Lany 1914 la mitjana de salari setmanal dels obrers espanyols se situava al voltant de les 24,90 pessetes; lhora mitjana de jornal dun obrer qualificat de la indústria a València, de 45 cèntims, i la dun peó també a València, 29 cèntims (Tuñón de Lara, 1985, II, pp. 10-12). Això significa que el benefici que Enrique aconseguia del conreu de la terra equivalia a més de 17 setmanes dun obrer mitjà espanyol o dun obrer qualificat valencià (considerant jornades de 9 hores 6 dies a la setmana) i a més de 27 setmanes (més de mig any, per tant), dun peó. Evidentment, Enrique no vivia de la terra, i els seus ingressos agraris complementaven els comercials. Ara bé, el que ens interessa és laposta per innovar, per invertir 2.426,55 pessetes és a dir, més de cinc vegades els beneficis agraris de 1913 en un arbre fruiter com lalbercoquer, amb perspectives ben diferents a les del raïm, les figues o les garrofes, que constituïen productes tradicionals del secà comarcal. La capacitat diniciativa del personatge, però també dassumir riscos, sembla innegable.