Lany 1914 la mitjana de salari setmanal dels obrers espanyols se situava al voltant de les 24,90 pessetes; lhora mitjana de jornal dun obrer qualificat de la indústria a València, de 45 cèntims, i la dun peó també a València, 29 cèntims (Tuñón de Lara, 1985, II, pp. 10-12). Això significa que el benefici que Enrique aconseguia del conreu de la terra equivalia a més de 17 setmanes dun obrer mitjà espanyol o dun obrer qualificat valencià (considerant jornades de 9 hores 6 dies a la setmana) i a més de 27 setmanes (més de mig any, per tant), dun peó. Evidentment, Enrique no vivia de la terra, i els seus ingressos agraris complementaven els comercials. Ara bé, el que ens interessa és laposta per innovar, per invertir 2.426,55 pessetes és a dir, més de cinc vegades els beneficis agraris de 1913 en un arbre fruiter com lalbercoquer, amb perspectives ben diferents a les del raïm, les figues o les garrofes, que constituïen productes tradicionals del secà comarcal. La capacitat diniciativa del personatge, però també dassumir riscos, sembla innegable.
Enrique Blat i Elvira Civera tingueren cinc fills: la més gran, Elvira, va nàixer lany 1907; el segon, Mario, nasqué lany 1908 i morí afusellat el 1939; el tercer, Enrique, va nàixer el 1911 i morí de desgràcia el 1914; la quarta, Argentina, nasqué el 1914 i va morir al cap de setze mesos; finalment, la cinquena va nàixer lany 1918 i decidiren posar-li novament el nom dArgentina.
Just quan Enrique i Elvira tingueren els dos primers fills va ser quan la mare dEnrique, Carmen Guerrero, i el germà menut, Vicente Blat, deixaren el molí de la Lluna i es traslladaren a viure a Llíria. En el cas del germà, tanmateix, lestada no va durar molt de temps ja que, en començar lany 1911, Vicente partí cap a lemigració, cap a Amèrica.
Hi hagué una raó en aquesta partida. Una raó no econòmica, sinó sentimental: el disgust per un amor frustrat. En efecte, Vicente shavia enamorat duna xica de Llíria de família molt religiosa i de dretes. Una família que no veia amb bons ulls el xic, atesa la reconeguda ideologia republicana de sa casa. Tot i això, Vicente tractava de veure la xica sempre que podia. De vegades, locasió era quan la xicota pujava a missa primera al monestir de Sant Miquel. A fi de desfer aquesta relació, la família de la xica la dugué a un altre poble. Tornà a Llíria al cap dun temps, però ja casada. Aleshores, Vicente decidí posar-hi terra per mig i emigrar.
Se nanà a Cuba, on tenia uns familiars de la branca materna. En concret, va ser un oncle dell, Paco Murgui Guerrero, qui li facilità les coses per a introduirse en lilla. Una illa que ja era independent dEspanya, des del 10 de desembre de 1898, si bé suportava la tutela administrativa dels Estats Units. Una illa on, en principi, les coses no li resultarien gens fàcils, a Vicente. Ho revelen les cartes que va enviar a la família, duna de les quals adjuntem textualment els fragments següents:
Habana 12 de Junio 1916
Querida Madre y hermanos y demás familia. deseo que al recibo de esta se allen todos enla más perfecta salut, la mia no puede mejorar.
Despues de saludarlos paso adecirles que ace como cuatro meses que no recibo noticias suias nosé siserá estrabio delas cartas ho falta de contestación. supongo que será estrabio porque desde que salí de san Juan Bautista que fué en Marzo he corrido media isla de Cuba. de San Juan pase ala probincia de Santa clara. luego pasé ala Probincia de Matanzas y de alli ala de la Habana y como entodo este tiempo que ha transcurrido no tube punto fijo ni probabilidad de recibir la correspondencia.
Este biaje lo ahecho en compania de Castellano y parte de el en compañía de Isidro [], nos emos gastado mas de 70 duros y pasar muchas peripecias y muchos trabajos, pero apesar de todo estamos mui conforme por que no ai rincon que no emos bisto el modo de ganarse la vida [].
EL REPUBLICANISME DENRIQUE BLAT
El nom que Enrique Blat i Elvira Civera posaren als fills va ser en gran part conseqüência de lenorme admiració dEnrique per la figura polÍtica i literària de Blasco Ibáñez. Pel que fa a la primera filla, no hi ha res a dir, ja que li van posar el nom de la mare. Quant al primer fill baró, però, Enrique sencabotà a posar-li el mateix nom que el dun fill de Blasco (Mario), i aixÍ ho intentà també en el cas del segon, a qui volia posar-li Sigfrido. Això, però, Elvira ja no ho consentÍ i el xiquet fou batejat amb el nom del pare. Finalment, el nom dArgentina per a la segona filla i quan aquesta mor, també per a la tercera feia referència a laventura de Blasco en aquell paÍs.5
El republicanisme dEnrique Blat li venia de son pare. No obstant, la seua admiració per Blasco Ibáñez shavia accentuat els darrers anys a mesura que aquest insigne personatge anà omplint la vida pública valenciana. Compartia, amb discreció, lanticlericalisme de Blasco, en raó de la posició de lEsglésia en contra de les llibertats i a favor de lestat de les coses, sota el domini dels més poderosos. Daltra banda, la formació autodidacta dEnrique va tenir en El Pueblo un element dinfluència fonamental. Aquest periòdic, fundat per Blasco Ibáñez el 1894, combinava la dura crítica i el missatge doctrinari amb una tasca educadora de la gent treballadora (Reig, 2002, p. 54). Al capdavall, era un instrument dinstrucció amb el qual es va sentir molt identificat Enrique Blat.
Enrique llegia El Pueblo a la taverna de Paulino (pròxima a lestació), qui, des de feia anys, abans de morir, havia aconseguit que els diaris de València arribaren a Llíria amb el tren. A més dEl Pueblo, hi havia altres diaris, com ara El Mercantil Valenciano (de tarannà liberal), Las Provincias (el diari conservador, de Teodor Llorente i la burgesia) i Diario de Valencia (més vinculat al carlisme i a lesglésia). Paulino va fer que uns cecs vengueren aquests diaris a Llíria i shi guanyaren així la vida (ell es quedava amb els que sobraven). Després, així que va poder, Enrique es va subscriure al diari El Pueblo, i mantingué aquesta subscripció mentre li fou possible.6
A las 8, en el primer tren de la «vía estrecha», llegaba la prensa de la capital, siendo los periódicos más leídos el Mercantil Valenciano y las Provincias [].
Por la amplia calzada [de la plaça Major] voceaba mañana y tarde, los periódicos de la capital en número que sobrepasaría poco el centenar el bueno de Diego el ciego, con su inmutable pregón: ¡«El Mercantil» y «Las Provincias», con interesantes noticias de Madrid y Barcelona! (Durán, 1995, p. 25).
Certament, el blasquisme va arrelar també a LlÍria, bé que no amb la mateixa força amb què ho va fer a la ciutat de València i la rodalia. Cal considerar que, en un àmbit més rural com el del Camp de Túria, els cacics tenien encara una gran domini social. Lhegemonia polÍtica continuaven ostentant-la els partits Liberal i Conservador, liderats pels més poderosos. A LlÍria, en concret, el cap del partit Liberal era Juan Izquierdo Alcaide, i el del partit Conservador lera José M. Lleó Aparisi, ambdós grans terratinents del poble (Rosalén, 1995, p. 119).7
A las 8, en el primer tren de la «vía estrecha», llegaba la prensa de la capital, siendo los periódicos más leídos el Mercantil Valenciano y las Provincias [].
Por la amplia calzada [de la plaça Major] voceaba mañana y tarde, los periódicos de la capital en número que sobrepasaría poco el centenar el bueno de Diego el ciego, con su inmutable pregón: ¡«El Mercantil» y «Las Provincias», con interesantes noticias de Madrid y Barcelona! (Durán, 1995, p. 25).
Certament, el blasquisme va arrelar també a LlÍria, bé que no amb la mateixa força amb què ho va fer a la ciutat de València i la rodalia. Cal considerar que, en un àmbit més rural com el del Camp de Túria, els cacics tenien encara una gran domini social. Lhegemonia polÍtica continuaven ostentant-la els partits Liberal i Conservador, liderats pels més poderosos. A LlÍria, en concret, el cap del partit Liberal era Juan Izquierdo Alcaide, i el del partit Conservador lera José M. Lleó Aparisi, ambdós grans terratinents del poble (Rosalén, 1995, p. 119).7
Por el año 1904, y estando en todo su apogeo el partido que acaudillaba el cacique máximo de la localidad Juan Izquierdo Alcayde, conocido por el «Virrey», hizo una reforma en la mencionada casa [de la Plaça Major] instalando en ella el Casino del Partido Liberal que él dirigía, al que la gente denominaba Casino Nuevo o Casino de Izquierdo. Su salón decorado con gusto, ostentaba lienzos murales de Fillol. Duró este casino hasta que sobrevino la Dictadura del General Primo de Rivera, en 1923 (Durán, 1995, p. 116).
Lascensió política de Juan Izquierdo fou constant i a lúltim eclipsà els conservadors. Alcalde de Llíria el 1898 i diputat provincial diverses vegades durant la dècada següent, alineat amb la fracció del Conde de Romanones en les pugnes pel poder dins del partit Liberal, el seu domini de la maquinària electoral del districte de Llíria arribà a ser aclaparador. Si fins a lesclat de la Gran Guerra Europea encara tingué lloc un torn pacífic entre diputats conservadors i liberals el 1903 el diputat elegit fou el nostre vell conegut el Marquès de Càceres; el 1905, Teodoro Izquierdo, germà gran de Juan; el 1907, el Marquès de Càceres; el 1910 i 1911 un metge liberal, Vicente Gimeno, fill del qui era aleshores ministre Amalio Gimeno, el més influent del liberals valencians; i el 1914 el Marquès de Càceres per darrera vegada, a partir de 1916 Juan Izquierdo dominà els comicis sense cap concessió als rivals. Així, fou elegit diputat de manera successiva en cinc ocasions, els anys 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. El 1919 i 1923 el nomenament es realitzà dacord amb larticle 29 de la llei electoral, és a dir, Juan Izquierdo fou lúnic candidat que es presentà al districte (Varela et alii, 2001, p. 736; Paniagua i Piqueras, 2003, pp. 251 i 287-288). La seua carrera la culminà precisament en el període immediatament al colp destat de Primo de Rivera, quan arribà a ocupar un dels més alts càrrecs de ladministració de lEstat, la Direcció General de Presons. Residia, per cert, en una enorme casa pairal situada al mateix carrer en què vivia Enrique Blat, i que acabà portant el seu nom.
Els republicans tenien, però, una presència notable a Llíria, la qual anà augmentant amb el temps. Com ja hem assenyalat, les arrels de la tradició republicana a Llíria es remunten, almenys, al sexenni revolucionari que va de 1868 a 1874. Tot i això, fou cap a finals de segle, amb la consolidació duna classe mitjana urbana, quan el moviment hi començà a prendre una certa força. Com indica Daniel Simeón, «en setembre de 1895, les distintes tendències republicanes de la ciutat sunien sota la senyera blasquista per a lluitar contra els partits monàrquics de la localitat» (Simeón, 1993, p. 117).
Fou aleshores quan es creà un casino republicà a Llíria i shi començà a editar El Edetano, una publicació que es mantindrà activa fins a la primera dècada del segle XX. Aquest setmanari radical i anticlerical es venia pels carrers del poble i certs punts de València, prestava atenció especial als interessos dels petits productors i dels jornalers, i denunciava la corrupció, la ineficàcia i la injustícia de les autoritats i els cacics locals (Simeón, 1993, pp. 118-122). Es posa doncs de manifest, una vegada més, el caràcter interclassista que tenia el republicanisme blasquista, en lintent de combinar els interessos de tots aquells «ciutadans honrats», ja foren petita burgesia, llauradors, artesans o jornalers. Tot plegat, sota un discurs emocional i populista on la República era una utopia, un mite (Reig, 1986, pp. 92 i 197).
Lany 1898, els republicans de Llíria van celebrar amb gran alegria lelecció per primera vegada de Blasco Ibáñez com a diputat per València. Lany, justament, de la pèrdua de les darreres colònies, un esdeveniment que tant va repercutir en la vida del país. A partir daleshores, en efecte, el règim de la Restauració perdria progressivament legitimitat i guanyarien, per contra, influència els corrents regeneracionistes. Daltra banda, el creixement industrial bé que lent i el de les ciutats un poc més ostensible aniria canviant gradualment el mapa de la societat espanyola, i doncs emergirien altres forces polítiques i socials més representatives de la nova realitat.
El casino republicà de Llíria, també anomenat «Centro Federal» o «Centro Republicano», estava situat a la plaça Major del poble (on avui subica el Bar Pelotari), a la casa de Pasqual Marqués, llaurador i pare dels «Cabretes». Ací satresorava la tradició republicana, es guardava la bandera del Centre i se celebrava cada any, l11 de febrer, la proclamació de la I República. El casino era una peça clau del moviment republicà, a Llíria i arreu del país.
Los casinos configuran una alternativa visible y cotidiana a «lo existente», proporcionan un lugar donde se puede demostrar diariamente lo que uno piensa. Reúnen a los que tienen «otras ideas», los que no pisan la Iglesia, los que odian la guerra y protestan por los consumos, los antiguos federales, los masones, los maestros laicos, los societarios, en fin, todos los que están en contra del sistema encuentran asilo en la isla del progreso (Reig, 2000, p. 93).
Poc després darribar a Llíria, Enrique Blat es va integrar també, amb els seus germans, en aquest Centre Federal, el qual tenia aleshores vora dos-cents membres i simpatitzants (Simeón, 1993, p. 124), que eren representatius dun ampli espectre destrats socials. Hi havia professionals i comerciants, artesans, llauradors benestants, jornalers i, sobretot, petits i mitjans llauradors. Va ser lany 1907 quan els republicans de Llíria safegiren oficialment a la Unió Republicana de Blasco Ibáñez, i shi mantingué la unitat de tots els republicans del poble fins a linici dels anys trenta, moment en què es van fragmentar en dos grups.
Amb tot, lexistència de bastants simpatitzants no ens ha demmascarar el fet que els republicans realment actius durant aquells anys eren sols un parell de dotzenes, i duna extracció social més restringida: professionals liberals, comerciants, empresaris, molts amb una bona base de propietat agrària amb què protegir els negocis. Entre ells va trobar Enrique Blat alguns dels amics que lacompanyaran, duna manera o altra, la resta de la seua vida. Sen destaquen sobretot dos: Juan Antonio Motes i Jaime Torrijo, ambdós més joves que ell, ja que havien nascut el 1891. Motes tenia espardenyeria oberta a la plaça Major i, a poc a poc, es convertirà en un dels principals punts de referència del republicanisme llirià. Conspirador, com veurem, contra la dictadura de Primo de Rivera, hagué dassumir la responsabilitat de lalcaldia de Llíria en començar la guerra civil i partir després a lexili. Torrijo, perit agrícola i un dels fundadors el 1910 de les Joventuts Republicanes a Llíria (Simeón, 1993, p. 125), es convertirà a començament dels anys trenta en gendre dEnrique.