L'atzarosa vida d'Enrique Blat - Joan J. Adrià i Montolío 7 стр.

Diverses fotografies conservades per la família, on sempre apareix Enrique Blat, testifiquen les celebracions cada febrer de la proclamació de la I República per part del Centre Federal de Llíria. La més antiga, en bastant mal estat, realitzada al mur del Remei, prop dels trulls de Borrell, es de vora 1910: hi ha 13 homes (tots ells amb brusa) i un xiquet, i enarboren la bandera del centre. Hi ha una altra foto, de prop de 1920, signada per Domingo Uriel, extraordinàriament ben conservada: està feta al casino republicà, és a dir, a casa de Pasqual i Salvador Marqués («els Cabretes»), hi apareixen 20 homes (17 amb brusa i 3 amb jaqueta) i 3 dones (vestides amb faldilla llarga i obscura, toca de llana i davantal), porten també la bandera del Centre Federal i entre els presents destaca Eduardo Felip, mestre de la banda Unió Musical de Llíria. Finalment, hi ha un parell de fotos de lany 1926, on els republicans del poble celebren la festa anual acompanyats de Marcelino Domingo: ara es troben a la font de Sant Vicent, i són 22 homes i un xiquet.

També entre els papers dEnrique ens ha arribat, acuradament guardat en una cartera, un retall del diari El Pueblo on Enrique, del seu puny, ha posat la data: 9 de gener de 1912. Es tracta duna vinyeta titulada El pan de cada día on la redacció del diari ha comparat el sou que reben alguns treballadors i professionals i els havers percebuts pels membres de la casa reial. No hi ha comentaris. Qualsevol republicà pensava que no calien, que el cost de mantenir la família dels Borbó tindria una millor destinació si sinvertia en altres menesters.

Tot i amb això, les crítiques a lelevat cost de la maquinària de lEstat no es limiten a la monarquia. També arriben fins al govern. Juntament amb el retall de premsa anterior hem trobat una nota escrita a mà per Enrique Blat en què es calcula detalladament quant costa a la Hisenda pública la suma dhavers dels ministres, antics ministres i Casa Reial el 1923.

Però el republicanisme, per a Enrique Blat, no era només política, també era cultura. I Blasco, per a ell, era tant un mite polític com literari. No cal sinó escorcollar la seua biblioteca per a comprovar-ho.

En efecte, al llarg dels anys (sobretot en els deu i els vint) Enrique va reunir un bon grapat de llibres que posen clarament de manifest les seues inquietuds culturals i els seus gustos literaris. Hi ha, no cal dir-ho, una bona part de les novel·les de Blasco Ibáñez: novel·les del cicle valencià (Arroz y tartana, La barraca), novel·les del cicle de rebel·lia social (El intruso, La bodega), novel·les que són testimoni del drama de la guerra (Los cuatro jinetes del Apocalipsis) i novel·les de viatges i daventures (La tierra de todos, La vuelta al mundo de un novelista).

Hi ha també novel·les daltres autors ben coneguts, com ara Benito Pérez Galdós, Victor Hugo (Los miserables) o Jules Verne; i daltres de menys coneguts, com ara Félix Guzzoni (La hija del cardenal) o Manuel Fernández y González (El dinero, rey del mundo, editada a València pel diari El Pueblo). I llibres dhistòria, com ara el fullet sense autor titulat Episodios célebres de España: Ferrer o la huelga sangrienta (publicat a Madrid per la Nueva Biblioteca), o la voluminosa obra de Pi i Margall, Historia de España en el siglo XIX, editada el 1902 i acabada per Pi i Arsuaga.

I, és clar, no hi falten tampoc els textos de naturalesa directament política. Per exemple, el fullet titulat Homenaje que la casa editorial F. Sempere y Cia dedica a su director literario D. Vicente Blasco Ibáñez con motivo de la alta distinción que le ha honrado el Gobierno de la República francesa, nombrándole Comendador de la Legión de Honor, editat a València al desembre de 1906 i en el qual col·laboren firmes com Luis Morote, Jacinto Octavio Picón, Demófilo y Alejandro Lerroux. O els dos textos de propaganda que Blasco Ibáñez publicà des de lexili contra la dictadura de Primo de Rivera, Una nación secuestrada i Lo que será la República española, la circulació dels quals era clandestina. O el fullet de la Conferencia pronunciada por D. Marcelino Dominigo en el Ateneo de Madrid el día 11 de junio de 1930. I entremig, una nota necrològica breu: Último retrato de D. Nicolás Salmerón.

Finalment, hi ha diverses curiositats. Alguns exemplars de les revistes La Unión Ilustrada i Mundo Gráfico, amb un excel·lent material fotogràfic i dil·lustracions. O dos fullets humorístics en valencià: Cacau i tramusos i Gent de cuidao.

Finalment, hi ha diverses curiositats. Alguns exemplars de les revistes La Unión Ilustrada i Mundo Gráfico, amb un excel·lent material fotogràfic i dil·lustracions. O dos fullets humorístics en valencià: Cacau i tramusos i Gent de cuidao.

Al capdavall, tots els escrits que acabem de referir permeten qualificar Enrique Blat de típic lector republicà. Blasco Ibáñez, Pérez Galdós, Pi i Margall, Domingo, també Victor Hugo a qui Blasco guardava tanta admiració, són autors identificats amb la causa republicana. Autors que, mitjançant la literatura de creació, els pamflets o el treball històric, subministren arguments i referències a tots aquells que es reconeixen en aquest mite alternatiu a la realitat política existent que aleshores representava la República. La llibertat, lautonomia personal, la democràcia, la fraternitat, la denúncia de la injustícia, de la prepotència, de lopressió, conformen els valors que impregnen les obres daquests autors. Obres que, pels mèrits formals, però sobretot per les idees que defensen, formen part de la biblioteca clàssica del republicanisme espanyol.

Com també és un clàssic del republicanisme espanyol la narració, amb la màxima truculència possible, de lafer Ferrer i Guàrdia. Amb un cert paral·lelisme amb lafer Dreyfuss, que somogué la III República francesa, la condemna a mort en un consell de guerra daquest mestre àcrata català considerat, amb proves clarament insuficients, inductor dels aldarulls barcelonins de 1909 i la seua execució immediata, provocaren una campanya, dins i fora dEspanya, contra el govern conservador de Maura, que va ser acusat per les forces doposició, amb els republicans al capdavant, dhaver realitzat un autèntic crim dEstat. Lescàndol polític general, més encara per la dimensió internacional que assolí, li costà el lloc a Maura, i constituí un moment clau en la lenta descomposició del sistema polític de la Restauració (Romero, 2000, p. 79).

De la mateixa manera, és raonable trobar novel·les del famós Jules Verne en la biblioteca dun republicà espanyol. Més enllà dels elements profètics i premonitoris que solen utilitzar-se per a descriure tòpicament la seua obra, hi ha en les seus històries un conjunt de concepcions que feien molt pròxim aquest autor a la ideologia republicana: la fe cega en el progrés i lavenir, la importància de la ciència i alhora el perill de la seua mala utilització com a agent modernitzador, lexaltació de lalliberament dels pobles oprimits, la condemna de la guerra i lesclavitud, la confiança en el poder de lhome per a dominar la natura En una de les novel·les de Verne que tenia Enrique Blat a la seua biblioteca, Los quinientos millones de la Begún, sarriba a contraposar els valors republicans francesos amb lautoritarisme alemany, una dualitat que reapareix també en la més famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Los cuatro jinetes del Apocalipsis. Cal considerar igualment que, malgrat el seu èxit literari, Verne no havia menyspreat tampoc la política, i en les darreres dècades del segle XIX va ser elegit regidor dAmiens en la candidatura republicana radical (Salabert, 1985).

Finalment, no ens pot estranyar lescassa presència de la literatura en valencià en la biblioteca dEnrique Blat. Vicente Blasco Ibáñez i el republicanisme que ell féu revifar, com es ben sabut, apostà pel castellà com a llengua dexpressió cultural. Una vegada i una altra, en la premsa republicana, mostrava una consideració molt afectiva envers el valencià, però alhora en minusvalorava les possibilitats com a llengua. En els actes públics, els líders republicans sempre parlaven en castellà, i de vegades pronunciaven algunes paraules en valencià, com una concessió a la incultura del poble (Reig, 1982, p. 332). Tanmateix, la literatura satírica valenciana era molt divertida, cal reconéixer-ho: els sainets, els setmanaris, els plecs de versets, escrits en un llenguatge popular, quotidià però ric, incloïen una innegable dosi de crítica social i de costums, que sembla que era bastant ben rebuda per les bases republicanes.

DIES DE DOL

Des del seu casament, la vida dEnrique Blat va transcórrer així entre les ocupacions laborals (centrades en el molí, el comerç de farines, la destil·leria i la taverna de la família de la dona) i les activitats socials i afeccions culturals que acabem de referir. Mentrestant, el matrimoni esdevingué una família amb diversos fills, com ja sabem. Les coses no eren aleshores gens fàcils, en general, més encara dençà que va començar la guerra europea. Però tampoc li anaven tan malament a Enrique. Ara bé, els anys 1914 i 1915 foren realment fatídics per a la família Blat Civera. Una sèrie de desgràcies familiars afectaren aleshores sensiblement la vida dEnrique i Elvira.

La primera desgràcia important que va patir el matrimoni va ser la pèrdua del segon fill baró, Enrique, de tres anys, en circumstàncies molt doloroses. Era el 14 de maig de 1914. El xiquet era a la taverna de lavi, al costat de la mare. La taula estava parada per a dinar. Mentre la mare servia a un client, el xiquet agafà el peix que tenia al plat i sengolí una espina. Sofegava. Van cridar un metge del poble. Encara sen va fer venir un altre de València, que en tractar de traure-li lespina li arrancà les cordes vocals. Res no shi podia fer ja. El xiquet morí «lligat al llit i rabiós de dolor», en el trist record que en conserva la família.

Encara no shavien recuperat Enrique i Elvira daquesta desgràcia quan en vingué una altra: la mort duna filla menuda, la primera Argentina, a ledat de setze mesos. Era el 24 dabril de 1915. Poc després, el 2 de setembre del mateix any, Elvira perdia la seua germana Remedio, a ledat de 29 anys. Una mort que seria seguida en poc de temps per la dels seus dos fills, Araceli i Virgilio.

Desgràcia sobre desgràcia. L1 de desembre de 1915 moria també el germà dElvira, Mariano, a ledat de 40 anys. Tenia dues filles, i daleshores ençà es faria càrrec de la seua taverna la dona, Antònia Borrell, i la taverna seria coneguda per això com «Ca la Viuda».

Probablement, tanta desgràcia familiar no la pogué suportar ja la mare dElvira, Oliva, que en tan poc de temps havia perdut dos fills i quatre néts. Morí pocs dies després de Mariano, el 24 de desembre de 1915, a ledat de 65 anys.

És clar que les taxes de natalitat i mortalitat eren aleshores molt més elevades que en lactualitat. Espanya (i també, lògicament, el País Valencià) tot just començava en aquells anys la transició cap a un règim demogràfic modern. Lluny semblaven quedar mortaldats catastròfiques com la que va causar el còlera morbo lany 1885, una malaltia que només a Llíria va provocar 306 defuncions en un mes (Cintero i Asensi, 1988). Però encara shi patiria lany 1918 una epidèmia de grip que fou també calamitosa. A Llíria, a causa daquesta passa, shagueren de suspendre aquell any la fira i les festes de Sant Miquel, el 29 de setembre (Martí,1986, II, p. 505). Siga com siga, a partir daquell temps anà donant-se progressivament el descens de la mortalitat ordinària, al País Valencià i la resta dEspanya, com a conseqüència del desenvolupament mèdic i la millora de les condicions higièniques i sanitàries.

Tot i amb això, cal reconèixer lalt grau de fatalitat i dinfortuni en les desgràcies que van patir, entre 1914 i 1915, Enrique Blat i la seua família.

1.Lany 1915 la Primitiva sescindiria en dues bandes, el Corral i el Clarín, fins que es reunificaren novament lany 1919 (Martín, 1994, pp. 34-35).