Ja fa més de cent cinquanta anys, un psicòleg va vaticinar la neuroplasticitat cerebral, tot i que la seva idea va ser ignorada pels seus homònims. Va ser el 1890 quan William James va escriure en el seu llibre Principis de psicologia: la matèria orgànica, especialment el teixit nerviós, sembla dotat dun extraordinari grau de plasticitat. No va ser fins a passada gairebé una centúria que això es va demostrar científicament. Tanmateix, tots podem experimentar aquest fenomen, tant amb les nostres emocions com amb els nostres pensaments. De lús i entrenament de la nostra neuroplasticitat depèn la saviesa emocional i la plenitud psico-anímica.
Cada emoció és un element provocador de reaccions, així que lemoció ens demana sempre una resposta. I aquesta resposta pot ser modulada, mesurada, sentida en coherència, fins i tot pot ser pensada i sospesada segons el nostre fur intern, la nostra ètica innata, els nostres valors, i també pot ser regulada segons la nostra anàlisi lògica i la nostra voluntat. La gran rapidesa de les emocions temporals és tal vegada el que més ens desconcerta, i aquesta immediatesa ens pot fer pensar que és una cosa irremeiable, irreversible, incanviable.
Malgrat aquesta rapidesa amb la qual es mou, una emoció és una cosa modulable, la seva fugacitat és perceptible, és natural i controlable. És una cosa que tots vivim realment o inesperadament, però que sempre es pot dirigir mitjançant altres facultats que també posseeix tot ésser humà, com són la voluntat, el pensament, lobservació, la disciplina, latenció plena o la facultat destar enfocat i centrat en això que ens passa tan sovint: sentir, emocionar-nos i commourens.
Laliança existent entre emocions i sentiments sestén encara més enllà en observar la quantitat de vegades que confonem una emoció amb un instint. Els instints humans gairebé sempre estan associats a la supervivència. Són encara més ràpids que les emocions; és per aquesta raó que a vegades es confon un instint amb una emoció. Un dels instints més evidents procedeixen del binomi por-prudència, com la por a perdre la vida, la por al fet que saniquili la nostra experiència vital, la nostra supervivència, o la por a una pèrdua, una mort, o simplement la por a no ser acceptats pel nostre entorn vital. Les reaccions instintives tenen un color o un tint més dens, més terrenal, més ancestral o primitiu. Una emoció és més subtil que un instint vital.
Richard Davidson en la seva obra El perfil emocional del teu cervell, ens explica aquest aspecte únic i especial de la complexitat psicològica de cadascun, definint-lo així: De la mateixa manera que cadascun de nosaltres té una empremta dactilar única, també cada persona posseeix una forma personal i exclusiva de sentir i reaccionar a tot el que li passa, un perfil emocional individualitzat que forma part del que som i ens diferencia dels altres. Un perfil constituït per la manera en què ens enfrontem a ladversitat, lactitud enfront de la qual encarem la vida, la intuïció social, lautoconsciència, la sensibilitat al context i latenció cap al que realitzem. Un perfil que ens fa ser qui som. Conèixer aquesta particularitat personal, la nostra empremta dactilar psicològica, avui es fa imprescindible tant en làmbit personal com en el professional, així com en el pla anímic i espiritual. Al mateix temps, aquest autoconeixement i autoeducació ens proporcionen una tremenda pau interior.
Poder percebre i observar el que sentim per dins és molt tranquil·litzador, molt reparador. Tan sols el fet de poder percebre-ho ja calma. És a dir, si estem moguts, però en realitat no sabem el que estem sentint, ni què ens ha provocat aquella emoció, o quin instint sens ha activat si no sabem el que sentim, doncs senzillament ens quedem en un estat de pertorbació molt patològic. No es pot processar res que no es percep bé, una cosa que no es distingeix ni sidentifica. Saber explorar les nostres emocions és un pas evolutiu molt important, i saber expressar-les només es podrà donar si abans sha observat i identificat. Per tant, avui és extremament necessari educar la nostra sensibilitat per veure i reconèixer una emoció, en lloc de negar-la, ignorar-la o reprimir-la, alguna cosa que desgraciadament també tenim molt entrenat socialment.
Aprendre a percebre i a identificar bé cada emoció, cada reacció instintiva o cada sentiment, és fonamental per a leducació i maduració psicològica i anímica. Bàsicament per una raó de molt de pes: just quan identifiquem una emoció sesvaeix o saclareix. Quan comprenem cada reacció emocional, anem aclarint-ne el significat i el valor, anem diluint la confusió i és llavors quan podem percebre que alguna cosa per dins sordena, i sentim que una cosa important sharmonitza a linterior del nostre ser.
Respecte a les diferents funcions de les emocions en la nostra vida, Rafael Bizquerra ens comenta el següent a la seva obra Educació emocional i benestar: Les emocions tenen efectes sobre altres processos mentals. Quan la informació és incompleta per prendre decisions, llavors les emocions poden jugar un paper decisiu. Les emocions poden afectar la percepció, atenció, memòria, raonament, creativitat i altres facultats. Així doncs, les emocions tenen una funció motivadora, adaptativa, informativa i social. La conseqüència dobservar tota aquesta informació que ens proporciona cada emoció, agradable o desagradable, significa i comporta sortir de la ignorància psicoemocional i entrar en una nova etapa de més coherència, seny i saviesa.
Lefecte mirall de lentorn
Un mirall, qualsevol mirall, no és res més que un cristall cobert o tintat per darrere de tal forma que, per laltra cara, reflecteix fidelment el que hi ha enfront. Reflectir és retornar la imatge, representar-la tal com és. El famós efecte mirall dins del món de la psicologia es refereix a això. Qualsevol cosa, persona o fet que tenim davant nostre ens retorna una imatge duna cosa que tenim dins. Si fos un accident o una catàstrofe, aquell fet representa també quelcom caòtic dins nostre; si no, no estaríem allí, en el lloc dels fets. Però si és una cosa preciosa i plaent, un paisatge meravellós, per exemple, o una persona excel·lent, també allò reflecteix una quelcom meravellós que tenim dins nostre, reconegut o no, perquè el mirall ens lha mostrat.
Entre els éssers humans, en la nostra convivència quotidiana, tots i cadascun de nosaltres fem de mirall dels altres. Quan ve un pacient a la meva consulta, tot el que relata, qualsevol cosa que ella o ell digui, que senti o que sofreixi, em retorna una imatge de coses que hi ha dins meu (tal vegada ja treballades, o tal vegada pendents encara de sanar o transformar en el meu interior). Això passa sempre; els terapeutes també rebem teràpia o sanació quan treballem, perquè ens venen miralls a reflectir-nos. Però, sigui el que sigui el que digui o faci en la teràpia, jo soc també un mirall per a ella, mirall reflector del que ella també té potencialment en el seu ser. Jo li reflecteixo valors, solucions o matisos, que el meu pacient posseeix dins seu, i ell em reflecteix coses a mi amb el seu caràcter, els seus problemes, dubtes, etc. A vegades, es tracta de valors per descobrir encara, o per modelar; i moltes vegades són coses que ell o ella ja sabia, però que havia oblidat o desactivat; i lefecte mirall que jo li faig (inconscientment) li mostra allò pendent. Encara que no podem oblidar que el mirall que jo li faig (sense voler-ho ni pretendre-ho) és la meva pròpia presència o ànima que emana allò i li ho mostra. És un joc de potencialitats. El meu potencial es mostra a ella, i el seu potencial sem revela a mi; són dos miralls enfrontats que aprenen mútuament.
Totes i cadascuna de les nostres relacions (parella, amics, treball, ancestres, transeünts, fills, etc.) tenen aquest poder de recordar-nos algunes parts nostres, actives o desactives, presents o oblidades, creatives o rutinàries, sanes o malaltes, però són parts de la nostra essència i potencialitat. En el fons, aquest fenomen no és sol psicologia, és pura espiritualitat, ja que es refereix realment el fet que som un, un important principi metafísic i espiritual. Ens ajuda a entendre que estem en xarxa, que hi ha un fil comú entre tots nosaltres, que som germans i procedents de la mateixa font, i que tots els éssers humans tenim una àmplia miríada de múltiples possibilitats i de realitats, de potencials i talents.
Per exemple, si veiem o parlem amb una persona amb un trastorn psicòtic, i just està enmig duna crisi dient paraules incoherents, el més fàcil és pensar que allò no té res a veure amb mi. Ens diem per dins que no pot ser que aquest psicòtic em faci de mirall dalguna cosa que també està dins meu, i pensem alguna cosa així com ara jo no soc psicòtica!. Si aquest personatge està trencat per dins, si és contradictori o ambivalent, vivint dues realitats al mateix temps..., segur que no reflecteix una mica de nosaltres? No ens ha passat mai que el nostre cor ens ha dit una cosa, però la nostra raó ens ha dit exactament el contrari? Mai no som contradictoris? El mirall ens mostra un cert grau de contradicció o trencament intern nostre, encara que no es manifesti de la mateixa manera, això estar clar. De fet, només ens reflecteix el títol del tema pendent, no la pel·lícula sencera.
Una altra cosa és com lho expressa el pacient, i quin grau de psicosi o problema té; però el que és segur és que una mica de la seva divisió interior també està en nosaltres. Si no fos així, no es trobaria al davant, ni tan sols ens hauríem creuat en el camí. La completa coherència és molt difícil dassumir en cada acte, paraula o pensament que tinguem, així que tots tenim contradiccions; i és interessant reconèixer-les també. En aquest cas, la xarxa o la intel·ligència de lunivers (abans sanomenava Déu) ens posa per davant un mirall per poder veure el nostre aspecte contradictori, ambivalent o potser també psicòtic.
Un altre exemple: ens creuem, veiem o parlem amb algú molt informal, molt bohemi, molt lliurepensador, molt desaferrat Possiblement ens està reflectint (encara que ell no ho sàpiga, naturalment) el nostre propi excés de formalisme, la nostra inclinació a les lleis preestablertes, la nostra falta de criteri propi, les nostres pors o la nostra falta de naturalitat i espontaneïtat. Però en aquest encreuament de camí, nosaltres també li estem reflectint a ell una falta dordre en el seu procés, falta destabilitat, destructura o de formalisme que tal vegada li faci falta a la seva vida bohèmia, i ell ara necessita veure-ho reflectit en nosaltres; per això us vau creuar.
Només es tracta de tenir en compte aquest fenomen del reflex en tot moment, de saber emprar aquest mecanisme psicosocial, aquesta trama, aquesta gran xarxa dinterconnexió, una trama energètica i anímica que té moltes funcions. Una de les funcions més importants daquesta xarxa de connexió unificadora és la dajudar-nos a créixer, de possibilitar conèixer-nos, educar-nos, ja que ajuda a transformar-nos en millors persones, a transcendir-nos a nosaltres mateixos. Som miralls. Però no ho sabem. O potser sí que ho sabem, perquè ho hem llegit mil vegades, però és un concepte que tal vegada està en forma de teoria i no el practiquem a consciència.
Suggereixo que observem, i ens entrenem a emprar, aquest fenomen natural amb més finor, amb més assiduïtat, amb més humilitat, amb més coherència i profit. El fenomen és concretament observar què és el que nosaltres reflectim als altres, i què és el que els altres reflecteixen de nosaltres. Per finalitzar aquest tema, recordem les delicioses paraules dEdith Wharton: Hi ha dues maneres de difondre la llum ser tu el llum que lemet, o ser el mirall que la reflecteix.
Ego i ànima
Lésser humà és molt complex, ho sabem, perquè més enllà del cos visible està compost simultàniament de dues grans realitats evidents: la nostra essència i la nostra personalitat. Prefereixo dir personalitat que ego, per la càrrega negativa que té aquesta paraula (que popularment sempre sassocia a egoisme). I també trio i prefereixo denominar lànima o lesperit com la nostra essència. Però definim en poques paraules aquests dos conceptes dels quals tant sha escrit: lessència és la força innata en lhome i la personalitat és tot allò adquirit.
La personalitat pot ser modificada, pot anar canviant amb el temps, sempre està subjecta al pas del temps, la cultura i les circumstàncies. Lessència és infinita i intrínseca, no es pot canviar o modelar tan fàcilment com la personalitat egoica. Aquestes dues realitats existencials, ego i ànima, conviuen en nosaltres durant tota la vida, des del primer fins a lúltim dia i totes dues realitats habiten en el cos. Aquest pack sencer és la nostra petjada i la nostra presència en el món.
Quan parlem dessència (alguns prefereixen anomenar-ho consciència) també ens referim als valors innats, al potencial, al to natural, freqüència o camp energètic de cadascun. Per exemple, algú que per naturalesa té una facultat artística concreta o una gran oïda musical, o una facilitat per parlar moltes llengües, o una clara capacitat descoltar, de comunicar i empatitzar, o una gran capacitat de càlcul i abstracció, o una gran agilitat en balls o esports Tot això són coses que procedeixen de la nostra essència, són qualitats innates, facultats naturals, fortaleses, potencials de base, sempre és alguna cosa que ens surt només, que ens surt fàcil, alguna cosa que és natural en cadascun. En realitat amb aquests exemples rememoro les múltiples intel·ligències, un concepte de neurociència del qual parlarem àmpliament en un capítol posterior.
Per contra, la nostra personalitat en realitat es podria definir com tot laprès, encara que molt sovint sigui après o adquirit inconscientment, o per pura imitació. La nostra personalitat és un cúmul daprenentatges i influències rebudes, són els nostres gustos i aversions, són hàbits i mimesis, són les etiquetes i les creences, és tot el que hem anat adquirint des que vam néixer. No és realment el nostre color o to innat, és tan sol una pintura superficial, un vernís tenyit de mil influències (pares, escoles, país, idees, creences, contagis culturals i socials...) adquirides gradualment des del naixement o fins i tot des de letapa prenatal.
El més interessant a observar, segons el meu parer, és que la personalitat és més educable que lànima. De fet, són modelables els dos aspectes del nostre ésser, essència i personalitat; però un depèn de laltre. La personalitat, aquest personatge que procedeix de tot laprès, és susceptible de continuar aprenent coses, de renovar-se i reciclar-se, amb la finalitat de corregir mals hàbits, aversions, patrons malaltissos, etc. Podem anar modelant la nostra personalitat, especialment per estar més saludables psico-energèticament, per a sentir-nos més en pau amb nosaltres mateixos, per ser més coherents amb la nostra essència, amb la nostra divinitat. Això per descomptat requereix un gran treball dautoconeixement, un discerniment clar de tot el que no volem ser i requereix sobretot una determinada voluntat de canvi.
En anar modelant la nostra personalitat, al mateix temps que anem modificant el nostre ego o personatge, anem adquirint més qualitats o potencialitats, tal vegada més bondat, lucidesa, amorositat; i tot això és exactament el que després perviu i sinstal·la en la nostra essència. És a dir, en educar la nostra personalitat, de forma natural eduquem i transformem a la nostra ànima o essència espiritual, lamplifiquem, lexpandim, li donem més valors, més qualitat. Educar, modelar i transformar lego, és lúnic mitjà pel qual amplifiquem els valors i la qualitat de la nostra ànima. Lego i el cos són vehicles, són realitats passatgeres per poder modelar lànima i expandir la seva llum.