De fet, seria molt millor contraposar «ciència» o millor, «ciències» i «arts», que es complementen, sense fer partidisme de la cultura. (Ja hem oblidat que, en grec, tekhné tant vol dir art com tècnica.) Perquè la cultura no es redueix a les arts, ni tampoc a les ciències, sinó que les abraça totes, i abraça els oficis i molt més. Ho abraça tot. La cultura és el marc de referència global, el que embolcalla un grup humà. I, dins daquest marc, hi caben opcions, projectes i respostes diferents, que fan que la cultura no sigui la pell a què estem enganxats, sinó més aviat laire que respirem en el llenguatge. (També hi ha, és clar, apartats en la cultura, i aleshores parlem, per exemple, de cultura humanística, cultura científica, artística, tecnològica, religiosa, militar, gastronòmica, cinematogràfica o esportiva; però tot són apartats de la cultura i la cultura no és un apartat de res, sinó lembolcall i el resum de tot.) Sorprenentment, en aquesta línia de mal ús de «cultura» sha arribat a la «cultura de lesforç» o a la «cultura del silenci». Es vol dir «cultiu» o «pràctica». Mestalvio de comentar-ho.
La marginalització de la cultura també fa que els dubtosos rànquings duniversitats al món no avaluïn la cultura global destudiants i professors daquelles universitats, sinó només els seus èxits científics i tecnològics. (Si els rànquings troben en una universitat algun «Nobel» de «lletres» també laprofiten; certament, no el busquen.) Hem oblidat que una cultura és una visió del món, que no és exclusiva ni és monopoli de cap grup humà, però que és pròpia de cada grup. És allò amb què ens identifiquem, senzillament perquè és allò que ens identifica i ens configura. És també per això que acabem designant amb el nom global de «cultura» les diverses activitats, conviccions, costums i realitats que configuren una societat, siguin ciències, arts o oficis.
Aquesta idea bàsica podria ajudar-nos a entendre millor lestructura i la missió dels nostres departaments de Cultura, a fi que no sen restringís ni limités el sentit. No dic pas que la cultura ho hagi de dirigir tot, perquè no vull ni puc canviar lorientació que ha pres la paraula «cultura» des que en el segle XVIII va aparèixer com a terme específic. Deixem que la cultura es continuï dedicant principalment a les arts i les lletres que ha soplujat des de llavors. Però estaria bé que aquell departament estigués en estret contacte amb tots els altres, per prendre iniciatives i organitzar activitats. Si hi ha un departament amb vocació i sentit transversals és el de cultura. La nostra societat té ciència, té arts, i simplica en moltes altres activitats i coneixements. Tot això és la nostra cultura, rica i barrejada.
Des de lescola primària fins a la universitat, la llengua i els drets humans haurien de ser matèries específiques de primer ordre, ja que han de ser formació bàsica de tots els ciutadans. La cultura, en canvi, no ha de ser formació específica escolar. Només sha de subratllar a alumnes i docents que tot el que sensenya ja és cultura. Només hem de ser conscients de quina cultura transmetem, feta de coneixements, accions, relats, valors, pensaments, experiències. I el punt dargamassa ha de ser sempre la reflexió i el sentit crític.
A Catalunya, més aviat per interès o complex anticatalà, muntem constants batalles entre el català i el castellà. I oblidem les més de tres-centes llengües que susen al país. Al mig de totes, congregant-les i concertant-les, hi ha la llengua pròpia, com passa arreu del món. I amb laranès en tenim dues. Tenim la sort de tenir llengües antigues, riques i plenes. Per això encara podem dir del català, des duna riba o altra, «que pura em sembles, de tantes veus composta!». Per què no deixem de pensar sempre en el castellà que ja té moltíssims diaris, emissores i cadenes de televisió i no emetem a la televisió de Catalunya algun programa, per exemple, en amazic? Això no resoldria gran cosa, però faria avançar cap a experiències més convivencials, més col·laboratives, més intel·ligents.
Tinc certament sentiments contradictoris i molt barrejats sobre el món en què mha tocat viure. Sé que formo part del grup dels privilegiats i estic content de no haver de passar la dissort que estan passant daltres; fins i tot en molts casos estic content de no ser com són daltres. (Per què, masoquistament, hauria de voler jo augmentar el nombre dels més desgraciats o dels més ignorants?) Tal com el veig i el visc, el món sem converteix alhora en «tremendum et fascinans».
Per això, també confesso que, tot i la gran incomoditat que sento per com va el món ben lluny de ser el millor dels possibles, si ara mateix mhagués de decidir, triaria aquesta època i aquest espai del planeta per tornar-hi a viure, perquè reconec que el meu món encara és, relativament i sobretot per a molts de nosaltres, tan formós que no puc sinó alegrar-men. Però, com que continuo sentint la necessitat imperiosa i urgent dun món millor, lamento que els que realment hi podrien fer alguna cosa sentretinguin interpretant el món i no el transformin. Així com lamento també que els ciutadans no ens manifestem amb contundència per obligar-los a fer-ho. Potser no creiem que es pugui fer, que ho puguem fer. Ens equivoquem. No tenim ni la claredat didees ni el coratge per intentar-ho. De camins, evidentment nhi ha. La qüestió és descobrir el camí que vols fer, que has de fer, descobrir el teu rumb, i amb qui hi vols anar, encara que hagis danar canviant més duna vegada. És fonamental estar sempre vigilant perquè temo que, a les nostres mans, les coses sempre poden anar pitjor.
Aquest és el meu món, el de les meves vivències. Que sigui el meu no significa pas que hagi de ser estret i esquifit. El cert és que, en el món de cadascú, petit o gran, hi ha amors que fan patir més que altres. Són amors lligats al compromís. Un compromís, el meu, que també endevina i somia una altra primavera. I jo em repeteixo amb el poeta que «en la flor de la ginesta / Catalunya mha parlat; / mha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat».
El meu objectiu és la creació duna societat en què tots els seus membres, sense excepció ni discriminació, siguin persones lliures i independents. És molt difícil que un país sigui realment independent si els seus habitants no ho són de debò. Però encara vivim tutelats, controlats en tot, sense recursos ni per protegir la cultura pròpia, especialment la llengua i les nostres minses institucions. Hem de tenir la decisió i el coratge de disposar de nosaltres mateixos sense la direcció de ningú, de fer ús públic de la nostra pròpia raó. Això és llibertat.
B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM
En el món hi ha prou espai, terra, menjar i diners perquè tots en puguem fruir sense fer-nos mal. Ben repartit, sobra de tot. I no em sembla una mala idea que aquell que ara pot sopar cinc cops, nacabi sopant un la mar de bé no se nhauria de queixar, si amb això saconsegueix que també sopin els que fa molt temps que no ho fan. Hi ha de tot, però no per a tothom.
Dues coses íntimament lligades són certes: que els pobres no són fruit del destí o de la casualitat sinó el resultat de relacions humanes injustes i opressores; els pobres els fa algú; i que històricament els rics han estat rics, i ho són, no solament perquè potser han treballat, sinó sobretot perquè daltres han treballat per ells i la riquesa i el benestar produïts han anat quedant en mans duns quants. El mal dels mals del nostre món és la pobresa; lexistència, producció i manteniment de la pobresa. És terrible la que ve de la violència i la guerra, o de les misèries i pors provocades de vegades per una naturalesa agitada, però la més nefasta i constant és la pobresa social, manifestament i culpablement infligida per algú. Les vides i les morts dels pobres dibuixen molt clarament la història de la humanitat, que és, certament, la història de la lluita dinteressos. Actualment, el principal gestor de la pobresa al món és el capitalisme. Alguns, púdicament, en diuen «neoliberalisme».
B. ELS ALTRES POBRES, I TAN POBRES COM SOM
En el món hi ha prou espai, terra, menjar i diners perquè tots en puguem fruir sense fer-nos mal. Ben repartit, sobra de tot. I no em sembla una mala idea que aquell que ara pot sopar cinc cops, nacabi sopant un la mar de bé no se nhauria de queixar, si amb això saconsegueix que també sopin els que fa molt temps que no ho fan. Hi ha de tot, però no per a tothom.
Dues coses íntimament lligades són certes: que els pobres no són fruit del destí o de la casualitat sinó el resultat de relacions humanes injustes i opressores; els pobres els fa algú; i que històricament els rics han estat rics, i ho són, no solament perquè potser han treballat, sinó sobretot perquè daltres han treballat per ells i la riquesa i el benestar produïts han anat quedant en mans duns quants. El mal dels mals del nostre món és la pobresa; lexistència, producció i manteniment de la pobresa. És terrible la que ve de la violència i la guerra, o de les misèries i pors provocades de vegades per una naturalesa agitada, però la més nefasta i constant és la pobresa social, manifestament i culpablement infligida per algú. Les vides i les morts dels pobres dibuixen molt clarament la història de la humanitat, que és, certament, la història de la lluita dinteressos. Actualment, el principal gestor de la pobresa al món és el capitalisme. Alguns, púdicament, en diuen «neoliberalisme».
EL CAPITALISME TRIOMFANT
La llibertat econòmica pot existir sense capitalisme, tal com hi pot haver relacions socials sense opressió ni maltractaments. El ric no és pas necessàriament capitalista, ni ho són automàticament lempresari o el negociant. En un món tan dispers i divers com el nostre, el capitalisme ja no es basa en mètodes rígids i inflexibles, sinó que en té prou amb moviments econòmics i psicològics que siguin àgils, atractius i lucratius. A partir de la Revolució Industrial, i més enllà dels tripijocs financers de les multinacionals i de la globalització, el capitalisme ha dut a terme una «transformació subterrània de la psicologia col·lectiva», en paraules de Víctor Alba. Ho ha fet defensant una mentalitat i una ètica que, gairebé per capil·laritat, han arribat arreu en una mena de capitalisme anònim: ha intensificat i justificat un individualisme que té com a prioritat el guany sense escrúpols. Es legitimen, doncs, els fins i també els mitjans, sovint practicats amb bones paraules de creixement i progrés general.
Lobjectiu inicial i final del capitalista és guanyar i acumular, sense cap consideració envers lentorn i envers els altres, que només són interessants mentre són útils. Es busca el guany personal i sensenya als altres a ajupir-se tant com calgui sempre que pugui ser en benefici propi. Per això, molts assumeixen els principis capitalistes amb tarannà quotidià de cosa inevitable i acaben acceptant condicions de treball i de vida indignes. A lengranatge capitalista no li interessa gens ni mica la defensa dels valors socials i democràtics que no produeixen guanys ni rèdits. (Això no vol dir que no hi hagi persones o empreses amb capital que sesforcin per ser decents.)
La idea del benefici, del profit personal, sha anat imposant de manera constant, gairebé suaument, a través de la premsa i la televisió, dels debats polítics, lescola, la religió, el màrqueting o les xarxes. Els bancs tradicionals i els tunejats són lexpressió extrema de la mentalitat capitalista: no produeixen res, només fan negoci amb els diners que acumulen dels clients, diners que els bancs inverteixen i pels quals van simultàniament cobrant, tant si en deixen com si en guarden. Quan els bancs van malament per mala gestió, és clar es fan rescatar per lestat, és a dir, pels mateixos clients defraudats.
Entenc que un negoci «perd diners» quan, després de comparar tots els ingressos amb les despeses de tot tipus, el resultat és negatiu. El que em sembla absolutament capitalista és que tothom accepti amb naturalitat que un bon negoci és el que fa més diners cada any i que, si no ingressa més cada any, ja perd diners. Jo em pensava que perdre diners en un negoci era una altra cosa, però es veu que en el capitalisme sha de dir que, quan el riu no porta laigua que tu vols i esperes, encara que en porti molta, aquella aigua sha perdut. Quina deu ser la finalitat daquesta cursa en laugment constant del guany i de lacumulació? Cap: el capitalisme no té ni fi ni aturador. Per això és tan addictiu, tan nociu i tan inhumà. Per això el capitalista que diu que segueix les lleis econòmiques o del mercat com si vinguessin del Sinaí troba natural de fer ús de tots els mitjans, privats i públics, per no perdre cap lloc en la cursa del guany permanent.
Aquest mal no tindrà guarició mentre saccepti el capitalisme com a referència social bàsica, mentre no es desmantellin i es capgirin la mentalitat i lètica capitalistes a tots els nivells. El mal, però, està tan escampat que no té un tractament literalment tòpic. No nhi ha prou amb la bona intenció de voler mitigar la pobresa, aplacar-la, calmar-la, fer-la més suportable. Amb la bona voluntat només podem participar en lajut passavolant dels cataplasmes i tapaforats com a petita justícia precària i ambulant; no dic que sigui dolenta, només que està condemnada a ser sempre insuficient. Són molts els que pensen que sempre hi haurà pobres entre nosaltres, que això no ho acabarà ningú. Jo somnio en un món en què la pobresa sacabi, encara que alguns puguin continuar essent pobres. Però que ho siguin per voluntat, no com un càstig.
Hi ha canvis socials que regularment es proposen i de vegades sexecuten, com un ingrés mínim vital, un salari mínim, les beques de menjador o de colònies, la revaloració de les pensions i similars. No són pas canvis dolents, però sarrenquen al poder quan és feble, i no són els canvis substancials que shaurien dobtenir. Això és com el salt que es va fer amb lanomenada «societat del benestar» després de la segona gran guerra: és un benestar de posar i treure, senzillament perquè no és estructural, radical, sinó que és un benestar concedit i sempre provisional. El canvi substancial consisteix simplement a derrotar el capitalisme i a capgirar-lo, per difícil i impossible que sembli. Perquè resulta humanament molt més impossible seguir com fins ara, acceptant lexplotació i lempobriment de la majoria de la humanitat com a norma bàsica duna societat pretesament civilitzada.
Cada dia hi ha més sectors socials marginats i empobrits, més investigadors destrossats, més artistes desolats, més petits burgesos que no sen surten. Molts opten simplement per fer més feina, per ajupir-se més si cal, per cultivar lideal capitalista de lascensor social. Potser es refien de tenir tres màsters i de llevar-se a les sis del matí. En definitiva, el que hi ha arreu i sescampa és un nivell dindignació social creixent i amenaçador però sense prou nord, perquè no es dirigeix a larrel dels mals socials. I larrel és la profunda estructura capitalista que les lleis amplien amb consentiment de tots, una estructura que els jutges tenen el màxim gust a interpretar amb gran ardor i que les forces policials apliquen de la mateixa manera.
ESPERIT DE REVOLTA
Ens cal esperit de revolta, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que shan de canviar, sinó lesquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que sha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat no cal que sigui violentament i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.