ESPERIT DE REVOLTA
Ens cal esperit de revolta, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que shan de canviar, sinó lesquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que sha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat no cal que sigui violentament i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.
Per desgràcia, la mentalitat de derrota de bona part de la població és tan gran, que hi ha qui arriba a creure que el problema del treball i del benestar és individual, personal, que fins ara cadascú sho ha plantejat malament i que dara endavant ho sabrem plantejar bé precisament perquè ho farem amb determinació i optimisme. Darrerament, la resposta contra la preocupació i la desesperació es dona en versió de modernitat alegroia i de disseny, per fomentar el voluntarisme: «Reinventat!». (Lexpressió és ben mal triada. «Renovat!» seria més suau, més dissimulada, però potser per això resultaria menys opiàcia.) Això de la reinvenció ha tingut èxit. Shaurà de reinventar la vida cadascú tot sol, pel seu compte? Hi ha algú que, ni en condicions més favorables, shagi pogut realment inventar perquè ara tingui sentit que es reinventi? No ho sabem, que la majoria de reinvencions personals acaben en no res o potser amb més incertesa i precarietat laboral? És aquesta la nova versió daquell fals «sha fet a si mateix»? Es demana a la població fantasia i «reinvenció» mentre els poders reals es rearmen i senriqueixen a lantiga manera.
La proposta de reinvenció és senzillament una presa de pèl publicitària, una fugida endavant, molt pitjor que la que va verbalitzar el president francès Sarkozy quan, després de la crisi econòmica del 2008, va dir que calia reformar, fins i tot refundar, el capitalisme. Ell almenys va saber veure el problema: el capitalisme. Em sembla, però, que el va veure pocs segons i sense ulleres perquè només ho va dir una vegada. De fet, hi volia posar cataplasmes: amb la seva refundació (ara «reinvenció») volia, de fet, salvar el capitalisme. En això, coincidia amb la resposta, suau i brutal alhora, de Tancredi Falconeri, nebot del príncep sicilià Salina, que a Il Gattopardo diu la frase que sha fet cèlebre: «Perquè tot quedi com abans, cal que tot canviï».
Davant daquestes recomanacions i perspectives, encara és més clar que la revolta hauria de ser radical i col·lectiva: una resposta social àmplia i profunda perquè el treball i els guanys socials es puguin fruir socialment. La recomanació capitalista, en canvi, va en la direcció contrària, en la de demanar que hi hagi resiliència social perquè, de fet, tot podria ser pitjor. Com a reacció, el que necessitem és un enfortiment de la musculatura social i laboral, de lesperit dissident i crític, que denunciï justament les febleses i les maldats del capitalisme. És evident que no es podrà comptar amb la col·laboració de bancs, grans empreses, mercats i similars. Ells participen, cadascú en el seu lloc, en el reforçament de la infraestructura social vigent i volen que cadascú es reinventi si això el fa feliç; sobretot volen que això el faci feliç, tot i que saben que no len farà. Ni tan sols parlen de reinvencions socials. La tasca de sobreviure en plena maregassa es deixa als ciutadans, que són els que shan de continuar espavilant. I els estats fan fallida, sobretot per incompareixença. (Llevat de quan es tracta de vigilar i castigar.)
Per això hem danar sostraient a la lògica capitalista àmbits que fins ara controlava, com lhabitatge, el medi ambient, els impostos, les pensions, els sous injustos, lescola i la sanitat, el camp i la indústria, la recerca, les arts, els museus, lesport, els tribunals, les policies i els exèrcits, la defensa sense pactes de les llibertats imprescindibles en una societat democràtica. Si això no passa, la diguem-ne lògica econòmica no ens ho arreglarà pas, encara que sens prometi que serem rics. El capitalisme és molt més que leconomia; vol ser el marc gairebé natural, pràcticament anònim, de la nostra vida.
Quan lamic Joan Brossa deia que «leconomia és una ciència provisional», jo li responia que totes les ciències ho són, de provisionals. Però sé què volia dir: es referia a larbitrarietat de les justificacions econòmiques; només ens hem de fixar en les variacions constants en totes les previsions econòmiques internacionals que fan els experts i organitzacions de tota mena. En aquests moments és molt més provisional leconomia que la meteorologia. Perquè leconomia, com deia també lamic Ernest Lluch, és en bona part psicologia. I nosaltres encara creiem en el capitalisme, quan la majoria ja no creu en gran cosa, i a fe que algunes daquestes altres coses descregudes són força més inspiradores.
Si ens deixem submergir en la mentalitat i lètica capitalistes, la nostra societat plural i més o menys lliure sanirà desintegrant i acabarà assemblant-se a un immens camp de concentració. Ja nhem tingut, daixò, encara en tenim i en podem imaginar molts daltres. Creure, per exemple, que el capitalisme està a favor dun comerç just i sostenible és duna ingenuïtat exagerada. Lúnica sostenibilitat que li interessa és la seva, la que li produeix beneficis. El capitalisme és tan perillós que se li han de parar els peus amb lleis democràtiques i democratitzadores que posin el capital en el seu lloc, sempre sotmès al benestar i al servei públics.
LA POBRESA MITJANA
Lempobriment capitalista és corrosiu i difusiu per si mateix; de fet, pot acabar atrapant tothom. Em dic i em repeteixo que soc del grup dels quatre privilegiats i miro dentendre el rol daquest grup: naixem i creixem a prop del poder de torn i servim bàsicament de coartada per maquillar la situació del món; els uns més desafavorits ens poden envejar som, certament, envejables, mentre els altres, molt per damunt nostre, presumeixen de deixar-nos participar una mica del seu model. Amb això no estic només subratllant una diferència innocent entre uns i altres, sinó que denuncio que aquesta diferència entre els humans és la gran desigualtat general que ens governa. Desigualtat que, a tots, ens hauria de fer vergonya. A alguns, ens en fa.
Per això, els del meu grup, de la meva classe que encara anomenem «mitjana» i que agrada tant a alguns ens hem de preguntar: i nosaltres, com som? Ens afecta la pobresa o hi som immunes? Si som sincers, sabem que nosaltres som més pobres que no sembla, encara que sovint en siguem duna altra manera: som una mica supervivents, una mica benestants, molt indiferents, però sovint ben pobres, pobres dincògnit, pobres anònims. És la pobresa moral dels benestants, més depriment que irritant perquè pot estar tan interioritzada que acabi satisfeta i sigui pretensiosa, saberuda, gairebé sobrada. Quan la veig de prop, i la veig constantment, mesparvero.
Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres amb una llibreta al banc que encara aguanta, nhi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han destimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic dacord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament labsència de diners, sinó labsència de llenguatge, labsència de passat, labsència de moral.
Entre els que no estan comptabilitzats oficialment com a pobres amb una llibreta al banc que encara aguanta, nhi ha que són pobríssims en cultura, en humanitat, en estil i esperit de viure, ofuscats amb si mateixos, ocupats amb la seva posició i amb els seus problemes ridículs. Sovint són tan mal benestants que no saben qui són, en quin país viuen, com és la seva família i com han destimar-la, o què és el que passa al món ni per què. Alguns fan tanta llàstima que ens arriben a venir ganes de donar-los un cop de mà. De fet, els caldria. Estic dacord amb Albert Camus quan afirma que la misèria veritable no és exactament labsència de diners, sinó labsència de llenguatge, labsència de passat, labsència de moral.
Sí, des del punt de vista espiritual, moral, estem molt malament. Quan ens mirem al mirall o ens asseiem a taula, hauríem dadonar-nos de com narribem a ser de pobres, i hauríem darrencar a plorar. I és que, a la nostra banda social, també hi ha moltes vides i històries familiars desintegrades, molta gent amb una enorme estretor ideològica adquirida, amb submissió religiosa o legal imposada, amb repressió sexual obliquament compensada, amb convivència forçada, amb ignorància cultural que no arreglen ni les xarxes ni Sant Jordi. La mentalitat capitalista, profundament incapacitant, actua de moltes maneres i molt a fons; per això, a totes les files, també en les pròpies, causa situacions de pobresa terrible. Algunes són situacions assignades, massa delles finalment resignades. És molt revelador que, quan veiem la pobresa dels altres o quan ni la veiem, no ens adonem de les pobreses pròpies.
Sense llàgrimes,
ho tenen ja
tot plorat,
amb el gest,
amb la mirada
demanen que
els acompanyi,
no en el plor
prò en el combat.
C. DEMOCRÀCIA SENSE IDEOLOGIES?
La democràcia és un sistema polític ben singular, com va dir Churchill als Comuns l11 de novembre del 1947: «La democràcia és la pitjor forma de govern, llevat de totes aquelles altres formes que shan provat de tant en tant». Tenia raó: la democràcia potser no entusiasma, però acaba essent un consol. És clar que consola menys quan es redueix a simple gest electoral. Perquè el vot és condició necessària i imprescindible però no pas suficient si amb ell no satenen les preocupacions ciutadanes i no es garanteix la participació popular efectiva. El vot tot sol és poca cosa: les intencions dels votants són molt diferents, molts ciutadans en queden exclosos, els territoris estan demogràficament desequilibrats i la llibertat del votant queda condicionada per la ignorància del programa i de les intencions dels futurs representants. El vot més fiable sempre és el que respon en referèndum a una sola pregunta formulada amb claredat. Per això, si la democràcia saprima massa, pot acabar resultant esquelètica, massa delegada, poc interessant. Però és clar que els altres sistemes coneguts són menys respectuosos amb la voluntat popular, acostumen a ser menys inclusius i encara estan més influïts i controlats.
ESPERANT LA DEMOCRÀCIA
De «democràcies», nhi ha de moltes menes. La Grècia clàssica és un exemple prou conegut de projecte democràtic. Encara hi ha persones, aparentment escolaritzades, que ho esmenten erròniament com a model i mirall per a les democràcies posteriors. Sabem que només va ser un primer pas: un règim que excloïa expressament les dones, els pobres o els forasters i acceptava lexistència desclaus, avui no pot ser considerat modèlic. Malauradament, tampoc no ho són moltes democràcies formals actuals, que 2.500 anys després, arrosseguen alguns problemes idèntics o molt semblants. A Grècia també es parlava amb admiració de l«aristocràcia». Si miro el món que menvolta, mestimo més no comentar res ni de laristocràcia dabans, reproduïda i decadent, ni tampoc de la present, de meritocràcies diverses.
El terme «democràcia», però, ha tingut bona premsa des del començament. Per això, règims autoritaris, fins i tot sanguinaris, han tingut, i tenen, ganes de passar per democràcies. Un cas delirant dús de «democràcia» és el de la Cambodja Democràtica, sota el règim dictatorial i exterminador de Pol Pot (1975-1979), reconeguda per alguns països i organitzacions. La meva generació també ha tingut la desgràcia de viure llargament en la dictadura cruel del franquisme, que va acabar essent internacionalment acceptada i que sautodefinia com a «democràcia orgànica». Molts la van patir amb grandíssim sofriment; milers i milers van ser empresonats, torturats i assassinats.
Sobretot com a universitari la vaig patir i hi vaig rebre, no massa, sortosament. No vull pas frivolitzar, però també estic content de no haver hagut dalçar mai el braç després tampoc no lhe alçat per res ni dhaver hagut de cantar el «Cara al sol» o el «Montañas nevadas». Cada dia, durant anys, vaig entrar a ledifici central de la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, per la porta de lesquerra, la de Lletres. També hi vaig viure el maig del 68, aquell maig en què Daniel Cohn-Bendit (Dani el Roig) era protagonista a París i representava un trencament desquerres contra el poder i contra De Gaulle. (Posteriorment, en Dani, eurodiputat durant vint anys, ha dirigit molt temps el grup Verds/ALE del Parlament Europeu, grup al qual jo he pertangut cinc anys. Sembla que va deixar una bona empremta parlamentària. Però em va resultar força cridaner que, durant la meva legislatura, Cohn-Bendit tornés expressament al grup per fer-nos propaganda a favor del projecte polític de Macron. Realment, el seu camí fins a Macron és un tour fort, molt fort, que sembla que han compartit moltes antigues esquerres. Dit de passada: Cohn-Bendit també ha tingut temps per carregar sense miraments contra la possible independència de Catalunya i per fer costat a alguns destacats líders de lunionisme espanyol.)
En aquell maig, i en aquells anys orgànics, els estudiants no sabíem mai si la Facultat seria oberta o tancada. La policia espanyola fins i tot tenia despatx oficial a la planta baixa de ledifici. A les aules habituals de filosofia, sobretot la 7 i la 13, teníem la companyia dun home jove amb gavardina un «secreta» poc secret, la veritat que seguia les nostres classes estoicament uso un terme del temari i ninformava puntualment els seus superiors. És una llàstima que no aprofités aquells anys de confident per fer la carrera i treures el títol. (Potser després lhi van donar, no ho sé. Llavors la «Juan Carlos I» encara no existia.)
Van ser temps convulsos. També es va produir algun canvi relativament significatiu en els estudis, sobretot amb lanomenat «Pla Maluquer»: el degà Joan Maluquer de Motes, prehistoriador i arqueòleg, va aconseguir que saprovés un pla segons el qual els alumnes podíem triar assignatures daltres disciplines. Va ser una petita distensió acadèmica, molt agraïda i aprofitada. Recordo el doctor Maluquer en un dels molt freqüents i contundents desallotjaments policials daquells anys. Un dia, quan tots miràvem de sortir corrents per la porta, empesos i colpejats per la policia com si fóssim un ramat, vaig sentir molt a prop meu els seus crits de protesta: «¡Soy el decano, soy el decano!». No van tenir cap efecte. Va rebre com un bon degà, vull dir, com els alumnes. Si aquestes sortides eren dures i caòtiques, les entrades constants de la policia per agafar-nos o fer-nos fora eren esgarrifoses: entraven pel pati de Lletres en formació de dos, uniformats i armats, liderats per algun dels germans Creix, que portava un flagell molt prim que fiblava i feia molt mal quan susava com a espolsador contra el teu cos, la cara o el cap. Nosaltres els esperàvem al primer pis, sovint amb lamic Pep Subirós escridassant-los megàfon en mà i animant-nos a tots a pujar al teulat, que conec bé. Jo pensava que això shauria de saber a Europa, que la misèria i la brutalitat no podien passar desapercebudes. Sovintejaven les corregudes cap a fora del recinte i pel carrer. En recordo particularment una: amb una companya i un company ja havíem sortit i corríem carrer Pelai enllà, perseguits encara per la policia. Els dos nois, quan vam poder, ens vam desviar i amagar. Llavors, per davant nostre, va passar una dona gran em va semblar molt gran, que també corria amb un cabàs a la mà. Es va aturar uns segons i ens va mirar: «És que no teniu collons de protegir aquesta noia?». I va continuar corrent. He recordat sempre lescena i lexpressió daquella dona. De vegades mha ajudat a mantenir el tipus en moments difícils.