Si deixem, doncs, els recursos perennes limitats al paper deines dús possible, de palanques que podrien funcionar, crec que es pot dir sense massa por dequivocar-se que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.
Perquè els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, al cap i a la fi valen de ben poc si després no hi ha aquesta voluntat política activa, concreta i present de fer-los servir. Que els occitans van tenir la llengua més important dEuropa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a considerar-los una nació com, per exemple, generalment hom accepta que ho és Escòcia, que gairebé no té ja llengua pròpia. Prússia va ser un dia un dels estats més potents dEuropa i, tanmateix, això no ha creat avui cap nació prussiana. Txecoslovàquia va desaparèixer davui per demà, com Iugoslàvia o com la Unió Soviètica. Igual com aquell peculiar país que es deia Moresnet, o Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, tot parlant una llengua italiana, renaix però no com a part dItàlia sinó amb un projecte propi. Hi ha casos en què fins i tot el valor dels noms canvia. El mot canadien en lorigen volia dir això que avui en diríem quebequès, però quan els anglesos sel van apropiar els quebequesos van haver de recórrer a una altra paraula per a definir-se...
És la política, per tant, la voluntat política de ser, allò que compta més a l'hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí. Perquè, siguen quins siguen els trets a què sagafa la comunitat per reclamar-se nació llengua, religió, costums, institucions, lleis, menjar, vestimenta, clima... aquests trets han de ser necessàriament diferents dels del veí i shan de poder confrontar, contraposar a algú altre. I és dací, daquesta contraposició, que naixen totes les fronteres.
***
Com ens recorda Daniel Bensaïd, el pensament racional modern ha aparegut a còpia de categoritzar i binaritzar. De manera que loposició nacional-estranger potser és tan sols una evolució positiva, això sí del binomi tradicional humà-salvatge.
És significatiu, en aquest aspecte, que entre les poblacions més antigues de la Terra hi haja ben sovint el costum de definir-se ells mateixos com el tot, com la humanitat sencera. Els inuits, a qui els indis americans van identificar com a «èsquims», per a denominar-se a ells mateixos fan servir tot de paraules que vénen a dir que ells són «el poble de debò». Els ianomami de lAmazònia es reconeixen a ells mateixos com «la humanitat» aquest és el significat de la paraula ianomami, que implica, és clar, que els altres, els naba, no ho són, dhumans, o no ho són tant. Letnocentrisme exagerat, racista i tot, sembla ser una característica comuna a les antigues societats caçadores i recol·lectores, característica que, per sort, amb el pas del temps, sha anat suavitzant, però ha deixat restes més o menys fòssils encara en la divisió entre nacions, entre col·lectius humans que es reconeixen com un mateix grup diferent de la resta, dels altres. És cert que assumint articulacions complexes que poden variar internament, però sempre amb una clara consciència don arriba i on sacaba la unitat. Ho prova aquell vell proverbi àrab, tremendament precís: «Jo contra el meu germà; el meu germà i jo contra el meu cosí: el meu germà, jo i el meu cosí contra la tribu; el meu germà, jo, el meu cosí i la tribu contra el món...»
Simplement, si parles igual, pregues al mateix déu, fas les coses de la mateixa manera, tens el mateix ordenament legal, menges el mateix plat, vas vestit igual, cantes de la mateixa manera les mateixes cançons i no notes cap diferència de temperatura amb el veí, aleshores molt possiblement ets de la mateixa nació. I si no és així, aleshores és quan les fronteres, oficials o no, consolidades o com a projecte, passen a tenir sentit i esdevenen, gràcies a la forma que dibuixen en el nostre cap, factors referencials clau per a cohesionar la comunitat. Joan Fuster deia que el mapa de Ballester Canals, amb el famós «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», era la maniobra més eficaç feta mai pel catalanisme. Precisament.
I aquesta és la raó final del meu intent de mirar més enllà de les fronteres administratives. Les relacions entre els grups humans que formen el planeta són molt més complexes que no els estats i no es poden llegir bé sense entendre les fronteres múltiples i ben variades, superposades entre si, compatibles en alguns casos i irreductibles en alguns altres, que teixeixen qualsevol espai geogràfic contemporani. Si només mirem les fronteres dels estats ens perdrem bona part de lexplicació sobre per què passen moltes de les coses que passen. Si no entenem la forma complexa en què qualsevol grup humà es relaciona amb la mateixa terra, però sobretot amb els grups humans del costat, restarem atrapats en el laberint de violència en què sha convertit la societat internacional i sense saber com eixir-ne. Perquè, tant si ens agrada com si no, tots els col·lectius humans es reconeixen com alguna cosa i en aquest reconeixement hi té un paper clau, determinant, la visió que expressen sobre els altres, sobre els grups que tenen a la vora.
Lhistoriador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, proposa una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Leersen està dacord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la constitució daquella nació va generar allò que a mi magrada anomenar un dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat-nació tan aviat com poguessen. Un dòmino que obliga a fixar fronteres amb una consistència mai no vista abans; i alhora a superar la dicotomia tradicional entre una Europa occidental que pensava en termes més de ciutadania i una doriental que pensava més en termes detnicitat. El famós dilema sobre si ets don naixes o si ets allò que naixes.
He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no sha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més dun segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures dun univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a lEuropa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos dassimilació potenciats per la globalització, sinó que lemigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que lestat tradicional no sap encara com encabir.
Quan Jenő Szűcs, en plena lluita dHongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir lestructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de lesfondrament del mur de Berlín.
He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no sha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més dun segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures dun univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a lEuropa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos dassimilació potenciats per la globalització, sinó que lemigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que lestat tradicional no sap encara com encabir.
Quan Jenő Szűcs, en plena lluita dHongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir lestructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de lesfondrament del mur de Berlín.
Però, lamentablement, el preu, el cost de retocar algunes de les fronteres que shavien imposat a la força les iugoslaves, per exemple va tornar a ser la guerra. Lamentablement, però també de manera molt inevitable, si tenim en compte que encara avui la societat internacional no ha sabut articular cap mecanisme eficaç, indiscutible, perquè les voluntats democràtiques dels pobles es plasmen també sobre el traçat dels mapes i puguen modificar-lo. Cosa que acaba originant, de manera inevitable, violència.
És ben paradoxal que en el món d'avui, o en bona part del món d'avui, pugues decidir a quin déu pregues i ningú no et dirà res, pugues decidir de quin gènere ets i ningú no et dirà res, però en canvi tingues prohibit de dir, fent ús de la teua llibertat individual, a quina nació pertanys, o de quina nació et sents, sense que això cause un conflicte. És una paradoxa que hauria de fer reflexionar tothom. Especialment si la cosa ha arribat a un extrem tan cínic i escandalós que Espanya, per a posar-ne un exemple, pot aprovar entre aplaudiments una llei que saluda i fa legal l«autodeterminació de gènere» mentre persegueix a colps, amb violència i una repressió inaudita i antidemocràtica lexercici dautodeterminació del poble català. Al mateix temps, en el mateix espai geogràfic i amb els mateixos polítics al capdavant!
***
Inevitablement, he parlat molt dEuropa, fins ara, però si aquesta impossibilitat dencaixar fronteres i nacions amb les realitats viscudes en bona part del meu continent és difícil, què nhauríem de dir, dintentar-ho als espais colonials, a lAmèrica Llatina, a lÀfrica o a Àsia? En aquests continents les fronteres generalment no tenen res a veure amb la percepció dels indígenes sobre quin és el seu àmbit de relació, de qui són els nostres i qui no. No tan sols perquè les fronteres no shi han basat mai, mai, en la realitat percebuda per la gent que els habita, sinó també perquè lexistència de les fronteres estatals ha menat inevitablement a un projecte nacional que es voldrà encabir a la força en aquell mapa dibuixat.
És terrible, però és real: les divisions fora d'Europa sovint naixen una vegada shan dibuixat les ratlles i únicament perquè les ratlles shan dibuixat com shan dibuixat. I es projecten al passat amb tanta força que pretenen que allò que té data dorigen recent passe a ser «cosa de sempre».
No sé encara si creurem aquella història que diu que la ziga-zaga que fan les fronteres entre Jordània i lAràbia Saudita respon al fet que a Churchill se li va trencar la ploma mentre la dibuixava sobre el mapa. Però sé, per exemple, que quan es fa la partició del domini colonial britànic de lÍndia es parteixen també les mirades al passat. Nehru escriu el 1949, coincidint amb la independència i la partició, The Discovery of India i en aquell llibre clau els dravidians i els mongols de sobte esdevenen «indis» per tal de convertir-los en actors duna cosa, la nova Índia, que es vol eterna, tot i que és nascuda de fa poques hores. I mentrestant al Paquistan (país improvisat per al qual Choudhry Rahmat Ali va inventar-se el nom a partir de les inicials dels topònims en anglès Punjab, Afghania, Kashmir, Sindh i Baluchistan) els llibres de text ràpidament envien lorigen de la pàtria separada per un metre de frontera daquella Índia que fins unes hores abans era la mateixa terra al naixement de lislam en la llunyana península aràbiga. Dací al cara a cara nuclear davui i a les picabaralles en la frontera de lHimàlaia, que ens fan tremolar a tots de por.
O, a la vora mateix, el drama de lAfganistan, també vinculat al domini britànic de lÍndia. Lislam deobandi que practiquen els talibans va nàixer al segle XIX a lactual estat indi dUttar Pradesh, quan la separació de lÍndia i el Paquistan no era previsible. I quan es van separar els dos estats, els paixtus el van assumir al Paquistan i a lAfganistan perquè ells viuen a banda i banda de la separació oficial. Per això pretendre, com hi ha gent que vol fer, dentendre el retorn del talibans restringint lanàlisi a les fronteres actuals de lAfganistan, a tot allò que passa dins la frontera oficial afganesa, és inútil. Si més no, és imprescindible mirar els mapes de lAfganistan i el Paquistan junts i comprovar que els paixtus ignoren completament la línia Durand que lImperi Britànic va creure que seria definitiva. Peshawar i Jalalabad van caure en estats distints, però si algú vol explicar què ha passat aquests anys, les respostes a algunes preguntes essencials no es poden cercar només a la ciutat que ara és «afganesa». De la mateixa manera, comprovar que el nord de lactual estat afganès és tatgic i usbec, persa i turc al capdavall explica prou bé per què els talibans tenen les dificultats que tenen precisament en aquelles àrees.
I daquest repàs naix inevitablement una pregunta provocadora: veient que lImperi Britànic tres vegades, la Unió Soviètica i els Estats Units i lOTAN han fracassat a lAfganistan, quin sentit té mantenir que no es poden retocar les fronteres dun estat que és en definitiva una creació artificial i que sha demostrat inviable? No es reduiria molt limpacte del conflicte fent que el nord, de Kabul en amunt, sunís, si vol i els volen, als estats centreasiàtics afins, per exemple? I no seria més sensat i viable ja avui reformular aquestes fronteres artificials que no pas insistir tossudament que les fronteres no es toquen, ni quan el preu és condemnar la població a tornar a ledat mitjana? Per ventura aquest «Afganistan unit» en les fronteres modernes és més viable i té més sentit, vist tot això que hem vist, que un redisseny radical? I si no és així, per què aquesta obsessió mecànica i malaltissa de la societat internacional a preservar una frontera que, en definitiva, no és sinó una de les possibles, al preu que siga i fracàs rere fracàs? Quan Àhmad Xah Durrani va crear lAfganistan les fronteres anaven de Meixad, avui la segona ciutat de lIran, a Delhi; i de lAmudarià a loceà Índic. Daquests quatre punts cardinals només es manté el riu. Tota la resta ha canviat. El mapa que mirem avui i les fronteres que encerclen avui poblacions tan diverses, existeix tan sols dençà del 1919. Aleshores per quin motiu hem dacceptar que ara ja no es poden canviar mai més, si canviar-les podria ser part de la solució dun conflicte que ningú no sap com resoldre?