***
Clarament, el traçat de les fronteres i lobsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic didentificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. No tan sols perquè naixen o moren estats de manera contínua o perquè es generen situacions de violència contínuament per no deixar que les poblacions decidesquen democràticament què volen ser i què no, sinó també perquè, tot i el desplegament tecnològic i les eines de control, encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on lobsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible daplicar. I això en demostra lescassa naturalitat.
És el cas, paradigmàtic, de la Zomia asiàtica, aquest espai a les terres altes de Laos, Tailàndia, Birmània, lÍndia, Vietnam i la Xina descrit amb detall per lantropòleg James C. Scott al llibre The Art of Not Being Governed. An Anarchist History of Upland Southeast Asia.
Scott avisa que aquestes terres de muntanya han viscut i viuen naturalment encadenades entre si, per damunt de les fronteres estatals, respectant-se en la varietat i despreocupades dels centres de poder estatal respectius. Aquest territori, de la mida de tot Europa i amb cent milions dhabitants, ha defugit de manera consistent en el curs dels segles els intents de construcció dels estats que reclamen cada porció de la seua terra. Aquesta gent no ha participat en les guerres ni han estat fet esclaus, no han pagat mai imposts ni han fet el servei militar. Simplement, no shan deixat enquadrar en cap projecte.
Però, paradoxalment, per a remarcar la seua existència i fer-la comprensible, Scott sha dinventar un topònim, compost de zo (els qui viuen a les muntanyes) i mi (poble). I és daquesta manera que «el poble que viu a les muntanyes» es fa recognoscible de sobte als ulls dun món global que, duna altra manera, no el veuria, obsessionat per les ratlles i el principi de lexclusivitat de la sobirania. Tanmateix, amb nom o sense, allò que compta és que Scott explica que allà hi ha uns pobles que practiquen lart de no ser governats i que han pogut frenar la marea de creació de nous estats a còpia de viure a distància de qualsevol societat estatal organitzada, fent servir «la seua cultura, les pràctiques agrícoles, les seues estructures polítiques igualitàries, les rebel·lions dirigides per profetes i fins i tot la manca de sistemes descriptura, per a posar distància entre ells i els estats que els voldrien engolir».
Molts pobles indígenes viuen encara avui aquesta realitat, tot renunciant voluntàriament a la necessitat dun estat. Alguns la viuen emparats per la natura, com els samis. I amb molta eficàcia. Valga dexemple que quan la policia noruega va mirar de trobar un activista sami que havia volat amb dinamita una presa que tallava el pas als rens, els altres samis no van tenir cap problema a dir on era. Lhavien enviat amb els seus germans inuits del Canadà, amb la qual cosa trobar-lo, per a algú que no fos un habitant tradicional de les zones polars, era simplement una quimera.
Hi ha més poblacions del món que es troben amb un cas semblant i renuncien voluntàriament a lexistència de lestat per les circumstàncies. És el cas, per exemple, del Sahelistan, el territori nord-africà que el meu estimat i admirat Kamel Daoud descriu duna manera tan brillant, quan el dibuixa com un a-país: «El Sahelistan és un país vague, fluid, de fronteres canviants segons les furgonetes que el travessen, amb una sola cadena de televisió que es diu YouTube, amb una moneda coneguda (el rescat pels turistes capturats) i amb una activitat industrial consagrada (segrestar, decapitar, negociar o revendre, quan no pregues o procrees)...»
En contrast amb aquests casos, i reflectint com un mirall que alguna cosa important falla en lintent daplicar metòdicament, sempre i a tot arreu, el concepte westfalià de frontera, ens trobem lacord de Schengen, lacord que ha eliminat les fronteres interiors de vint-i-sis estats europeus dençà del 1995 i que és lintent més brillant fins ara de trencar el cercle viciós que he anat descrivint en les pàgines interiors. Si tradicionalment la frontera ha fabricat lestat i lestat ha estat leina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, lestat ja no és lúnica eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional. No deixa de ser ben significatiu que lEuropa que va inventar les fronteres que coneixem avui, molt específicament França i Alemanya, siguen els primers de deixar-les enrere.
En aquesta repassada de situacions sorprenents encara shi poden afegir models de frontera contradictoris en si mateixos. La frontera que no es pot travessar, per exemple, el cul-de-sac, la frontera sense «altra banda» de què parla Anne-Laure Amilhat Szary, una extraordinària geògrafa que ha desenvolupat el concepte de fronteritat. Un concepte ben original, que per una banda mostra la interrelació entre frontera, estat i territori i per una altra demostra que les fronteres actuals es van individualitzant de tal manera que ara funcionen sobretot com indrets on classificar administrativament el flux de béns i persones. Això que vivim molts de nosaltres amb vergonya, a la mar Mediterrània, al Rio Grande o a tots els altres murs que es van imposant per separar blocs de països pobres i rics.
I hi hauria encara, per exemple, la «frontera mòbil», un concepte xocant i revolucionari incorporat el 1994 en el dret internacional gràcies a lacord entre Àustria i Itàlia que estipula que el límit internacional entre aquests dos estats és susceptible de desplaçar-se segons el canvi climàtic. A la vora mateix, Suïssa i Itàlia des del 2008 modifiquen contínuament els seus traçats de frontera gràcies a un acord entre lInstitut Geogràfic Militar italià i lOficina Federal de Topografia Helvètica. I fruit daquest acord, per exemple, la frontera entre aquests dos estats a la zona anomenada Plateau Rosa, al peu del Cerví, sha mogut perquè el desglaç daquesta glacera ha causat un desplaçament de la línia de carena duns deu metres del traçat inicial cap al suport rocós de més a la vora.
***
Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O darticular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte. Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà. Potser fins i tot, jo no ho descarte pas, arribarem a còpia de crear grans espais on les fronteres ja no siguen necessàries a aquell estadi on no hi haurà fronteres administratives. I no parle de cap utopia perquè això és un fet que ha passat, de moment parcialment, en vida meua. Jo ara puc viatjar des del meu poble, Bétera, a Saaremaa, lilla estoniana on va nàixer el meu amic Andres Kuusk, sense haver didentificar-me davant ningú ensenyant cap classe de document. De punta a punta dEuropa. I aquesta perspectiva, quan vaig fer aquest recorregut les primeres vegades, a final dels anys vuitanta del segle passat, era simplement inimaginable. Impossible.
Segurament els grans moviments regionals, lASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots lexemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció dabolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.
Segurament els grans moviments regionals, lASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots lexemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció dabolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.
Engrescadora perquè estic convençut que si les fronteres del guardabarrera i el passaport es van evaporant, els humans podrem tornar a explorar sense tanta prevenció ni por, amb plaer i curiositat, aquestes altres fronteres que avui resten tapades, amagades sota les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, Unes fronteres naturalment poroses on sovint he tingut la sort de trobar allò que és més bo, més interessant, més atractiu de lespècie humana.
Aquest llibre, en definitiva, tracta daixò que lescriptora camerunesa Léonora Miano va resumir magníficament amb aquestes paraules: «La frontera, tal com jo la definesc i com jo lhabite, és lindret on els mons es toquen. Incansablement. És el lloc de loscil·lació constant: dun espai a un altre, duna sensibilitat a una altra, duna visió del món a una altra.» Com ella, jo tota la meua vida he volgut mirar aquest fenomen duna manera conscientment diferent de lhabitual i per això mha semblat que per a explicar la complexitat del fenomen de la frontera, la riquesa i la varietat que representa aquest punt dintercanvi entre grups humans, podia ser útil una visió literària, que ha pres forma, finalment, en un conjunt de trenta-set retrats. Accepte, com a preu inevitable, que el present volum pot ser llegit, per tant i també, com un llibre de relats, perquè al cap i a la fi és mitjançant aquests relats que vull fer reconeixedores unes dotzenes ben diverses despais de frontera que he visitat durant la meua vida tant professionalment, com a periodista, com personalment, en la meua vida privada.
Ací vull explicar com em condiciona aquesta meua mirada àmplia i oberta, atenta al matís i curiosa per a entendre què és una frontera, com són els espais d'intercanvis entre els humans. I ho vull fer posant descaradament davant de tot la meua mirada personal. Que és la mirada que mha dut a escoltar en el so duna ràdio italiana en un revolt de Cefalònia el senyal duna continuïtat gairebé biològica dels dos espais. O la que mha fet tremolar en veurem a mi mateix, blanc, com una frontera altíssima capaç despantar una xiqueta en una township de Ciutat del Cap. La que mha menat a interrogar-me sobre el significat de les llums nocturnes dHong Kong o dEl Paso. O sobre el paper dels llibres i les biblioteques a la Sarajevo assetjada o a la Ciutat de Mèxic. A voltes simplement mha encuriosit un nom imprevist en una plaça de Niça o aquella mica de gel a la cara que em van fer posar els samis quan vaig travessar amb el seu ajut el cercle polar àrtic. A voltes he vist fronteres que en realitat són fronteres de tota la humanitat com la frontera entre la vida i la mort penjada eternament sis-cents metres per damunt dHiroshima. I algunes altres vegades els sons cacofònics de la frontera religiosa, com passa a la Jerusalem de les tres religions del Llibre, ha estat capaç de despertar en mi sensacions úniques. I també, com era previsible, en algun moment he hagut de mirar cara a cara, i no sempre en una condició personal fàcil, les fronteres més dures, les més deshumanitzades, les més cruels. El pas entre els dos Berlins de la guerra freda. Un cap de setmana passat enmig duna batalla massa dura, dins una trinxera del front de lEslavònia oriental. O aquella sensació única, tan agredolça, viscuda al vell port soviètic de Tallinn el diumenge a la nit, mentre salpava el darrer vaixell cap a Hèlsinki, fent sonar la potent sirena...
Mai, en cap daquests indrets, no he oblidat, ni vull oblidar, que per damunt de totes les ratlles, per damunt de totes les línies que es vulguen dibuixar sobre tots els mapes, i superant-les sempre tossudament, hi ha les persones, hi ha les comunitats humanes que ens fan ser allò que som i que per a reconèixer-se a elles mateixes necessiten sempre, sí, un espill, un altre, aquell de davant que ens fa diferents.
Necessitem un espill, però no pas, no necessàriament, ni la intransigència, ni la violència, ni la xenofòbia, ni el racisme o la guerra que lobsessió de la comunitat internacional per a preservar al preu que siga les fronteres de la nació-estat tan sovint ha causat. I és daquests espais, daquestes comunitats i daquestes persones, de les seues relacions apassionants que parle. Reconeixent que els he dibuixats i per això demane excuses avançades si hi ha cap imprecisió dacord amb articles o notes escrits aquells dies, però sobretot a partir de la memòria personal.
Durant molts anys jo havia pensat que algun dia faria un volum gros on abocaria de la manera més ordenada i acadèmica possible tant de coneixement sobre aquest fenomen com he acumulat amb els anys. Però amb seixanta anys ja al coll ha arribat lhora dassumir que aquest objectiu és irreconciliable amb la faena deditorialista del meu diari, de VilaWeb. I és per això que reconec humilment, sense recança, que aquest llibre que teniu a les mans podria ser un Unwritten Book en la línia daquells set que ens va regalar George Steiner. Un llibre hereu dun altre llibre que no he escrit ni segurament podré escriure mai, ja, però que destil·la i estilitza aquell llibre, el llibre no-escrit. I que espere fins i tot que el faça llegidor entre línies, molt especialment en les pàgines daquest text a què ara pose punt final.
FRONTERES
BELFAST
LA FRONTERA DE LES PARAULES
Béal Feirste, rebatejada pels anglesos amb el nom de Belfast, és la segona ciutat més gran dIrlanda i la major tant de lUlster com de lactual Irlanda del Nord. Durant els incidents dels anys seixanta i setanta, Belfast va ser escenari de duríssimes batalles entre la comunitat republicana i els unionistes. La brutalitat de lexèrcit britànic va fer que durant un temps els grups armats irlandesos creassen punts de control en diversos barris republicans, especialment a Falls Road.
Mentre puge del centre de la ciutat cap a Falls Road em pregunte què deu haver passat tots aquests anys, com deu viure aquest espai geogràfic tan singular de Belfast el procés de pau emprès el 1998. Les imatges dels anys més durs em tornen al cap. Amb aquells checkpoints de lIRA, dels provos o de lINLA que van fer la volta al món. Homes amb la cara tapada i sorprenents fusells automàtics de fabricació americana que inspeccionaven cada cotxe que volia passar per Falls Road. La bandera tricolor irlandesa i els cartells fets a mà que marcaven, sense gaire solemnitat però amb molta eficàcia, aquell estrany punt de passatge que contenia el germen de la Irlanda reunificada. Recorde especialment una dona amb jaqueta de cuir i una faldilla negra amb petits dibuixos geomètrics blancs que portava a les mans un rifle dassalt AR18, arma que va arribar a esdevenir un símbol distintiu de lIRA provisional. Expliquen que va morir en lenfrontament i que el comandant britànic va decidir de no emportar-sen el cos sinó deixar-lo perquè el retirassen els seus camarades. Irlanda és un país de llegendes i fantasia i no acabes de saber mai on hi ha el mite. Però la realitat és que a Falls Road es van viure, abans de la fràgil pau que ara sembla imperar-hi, batalles obertes, impensables gairebé enlloc més dEuropa,