La llengua no és, ben cert, lúnic component del conjunt delements simbòlics i materials que shan proposat com a caracteritzadors duna nació. Per exemple, dacord amb Thiesse (2001: 14) i Baggioni (1997: 19, 33), cal afegir-hi religió, història, herois portadors de les virtuts nacionals, monuments culturals, folklore, paisatge típic, mentalitat particular, representacions oficials (himne i bandera), identificacions pintoresques (vestimenta, especialitats culinàries, animal emblemàtic o placa de la matrícula dels cotxes). Amb llengua i religió en lloc dhonor. Però almenys en el nostre entorn de lEuropa occidental sembla que la religió no juga hui en dia, llevat de casos molt concrets, com ara els Balcans, un paper tan determinant com abans. Al contrari que la llengua, factor definitori decisiu per a aquells pobles que poden presentar-la com a penyora singularitzadora. Així, Baggioni reconeix que en la Suïssa actual lopció religiosa és menys activa que la identitat lingüística: «Lappartenance religieuse avait plus dimportance autrefois quaujourdhui et, par voie de conséquence, cest le facteur dappartenance linguistique qui gagne maintenant en importance» (1997: 33). Herder, de qui tractarem amb més detall en lapartat següent, no es cansa dadvertir en diversos estudis de finals del segle XVIII que la llengua és lencarnació, lesperit duna nació. Amb ell i els seus deixebles romàntics alemanys la defensa del lligam llengua-nació, que ells no inventen, arriba, però, al zenit. Arreu dEuropa ressonen les proclames herderianes, com ara a França, on Jules Michelet lany 1833, en el volum III de la seua Histoire de France, proclamava sense ambigüitats que «lhistoire de France commence avec la langue française. La langue est le signe principal dune nacionalité» (Thiesse 2019: 95). Baggioni (1997: 212) té bona cura de marcar les diferències de lús duna llengua en lAntic Règim als Estats territorials i el nou paper que adquireix en els nous Estats nació:
Cela dit, nous avons déjà insisté sur le rapport nouveau, pour ainsi dire organique, entre lÉtat-nation et la langue nationale, qui nétait pas celui que les langues communes entretenaient avec les États territoriaux, pour ne rien dire du rôle des langues écrites utilisées dans les formations impériales du type Russie ou Empire ottoman. Ce qui est incontestable pour la société dans sa globalité (une langue est associée à la formation sociale nouvelle nommée «État-nation») se retrouve chez lindividu, en ce sens que loyauté linguistique et citoyenneté ou appartenance nationale sont maintenant associées. Un sujet de Sa Majesté nétait pas tenu de parler la langue du roi. Celui-ci sintéressait en effet beaucoup plus à sa foi religieuse et à ses impôts quà sa langue, maternelle ou non. A partir du XIXe siècle, tout membre dun État-nation est tenu à une connaissance plus ou moins approfondie de la langue nationale. Aussi les gouvernements se lancent-ils, avec plus o moins de bonheur, dans de politiques dalphabétisation des populations.
La llengua adquireix, doncs, una nova importància política, desconeguda anteriorment. La nova nació o Estat nació hi recorre, tant en el cas dun Estat territorial dantiga i gloriosa trajectòria històrica, com ara França, que a finals del segle XVIII i dacord amb la nova legitimitat de la sobirania popular ha eliminat la monarquia i ha establert el sistema republicà, com en el cas del nou Estat nació italià, en què hom aposta per lligar la nova nació al prestigi monàrquic de la dinastia piemontesa dels Savoia. En tots dos casos, com adverteix Baggioni (1997: 203):
Dans les deux cas, lémergence de la langue nationale est liée au politique: de langue littéraire à la légitimité culturelle internationale et de langue commune étendue à tout le personnel politique et à la bourgeoisie, le français devient symbole dexercice de la souveraineté populaire. Quant à lItalie, de langue littéraire en panne de légitimité et de creativité le toscan doit se transformer pour acquérir les fonctions dune langue nationale: la «solution manzonienne» ne résoudra cependant quen partie cette «question de la langue», car la construction dune «unification culturelle nationale» ne sera résolue quun siècle après lunification politique.
La idea de sobirania popular recorre Europa des del segle XIX i, amb lajut impagable duna llengua nacional com a factor cohesionador, repercutirà en leclosió dels nous Estats nació, bé per la construcció dun nou estat dunitat nacional sobre el territori de lanterior Estat territorial monàrquic, com ara França, Portugal o Dinamarca, o bé per la secessió per alliberament dun estat opressor «estranger», com ara Hongria, Grècia o Itàlia (Baggioni 1997: 203).
La construcció dels nous Estats nació, tanmateix, mostra una diversitat i complexitat de models que, a grans trets, com apunta Baggioni (1997: 224), hom pot sintetitzar en dos fonamentals: Estat territorial previ que desemboca en Estat nació (França) o un territori definit sobre la base duna essència cultural i lingüística, que a la fi igualment comporta la creació política dun nou Estat nació (Alemanya). Ara bé, en ambdós casos llengua i política van íntimament units. En el primer cas també la llengua juga un paper decisiu, car una vegada conquerida la sobirania popular i assumit el poder del territori, és a dir, de la nació política, calia construir la nació cultural, adquirir la legitimació ideològica, i la imposició de la llengua francesa esdevé prioritària. El sistema docent, lAdministració, la milícia, els mitjans de comunicació, seran els encarregats dimposar el francès arreu del territori amb lobjectiu d«unificar-lo» culturalment. La llengua francesa, com recorda Baggioni (1997: 228), es transforma de «llengua del rei» en «llengua nacional»:
dabord «langue du roi», cest-à-dire des «offices», mais aussi et plus tard langue des élites culturelles de cour. Cette langue sautonomise au XVIIIe siècle dans le mouvement des Lumières pour devenir «langue nationale» lorsque le peuple, mobilisé par les élites, devient «nation» au cours dun processus dacculturation qui se parachèvera au début du XXe siècle.
I en el segon, el cas alemany, que és també el model de referència dels Països Catalans, els burgesos romàntics pangermanistes partien de la base de la comunitat lingüística i cultural prèvia per a construir la nació política, que només saconseguirà lany 1871, gràcies al procés històric comandat per Bismark. Una vegada més, com recorda Baggioni (1997: 230-231), ara en ordre invers, llengua i política suneixen per a crear el nou Estat nació:
Cest le processus historique (donc politique) qui, là aussi, a déterminé la formation dun État national allemand ne regroupant quune partie de laire linguistique germanique. Cest le Saint Empire romain germanique puis, après lintermède de la Confédération germanique, lÉtat prussien (soutenu par les classes dirigeants) avec son appareil dÉtat parachevant lunification du marché (Zollverein) qui rendirent possible la formation (no la réalisation) dune nation allemande. Sen sont tenues à lécart la Suisse alémanique dés lorigine du Saint Empire et, tardivement, lAutriche, qui ne se résignait pas à abandonner sa tutelle sur les territoires non germaniques de lempire Habsbourg.
No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas dHongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de limperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 dhongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català nés un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des daleshores pertanyien a lEstat territorial francès. Però al costat de lacció política hi ha lactivitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics duna tradició nacional ancestral o simplement inventada.
No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas dHongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de limperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 dhongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català nés un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des daleshores pertanyien a lEstat territorial francès. Però al costat de lacció política hi ha lactivitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics duna tradició nacional ancestral o simplement inventada.
Més avall, en el punt següent, tindrem ocasió de comprovar més detingudament el paper clau jugat per la llengua en la legitimació dels nous Estats nació. Però cal afegir tot seguit que cal referir-se a la llengua no sols com a vehicle de comunicació territorial del nou Estat nació sinó també, com adverteix Casanova (2008: 157), com a «vehicle artístic» per a lelaboració duna literatura que, per lús mateix duna determinada llengua nacional, esdevé ella mateixa un factor clau definitori de la nació:
très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité dun nouvel état souverain. Du même coup, l«effet» Herder ne bouleverse pas en profondeur le schéma défini par du Bellay. Il va seulement modifier le mode daccès au grand jeu de la littérature. À tous ceux qui se découvrent «en retard» dans la concurrence littéraire, la définition alternative de la légitimité littéraire reposant sur le critère «populaire» offre une sorte d«issue de secours».
Nació i literatura pròpia esdevenen indissociables, la producció literària adquireix caràcter «nacional». Abans la literatura anava unida, és cert, a un Estat territorial, però ara, des del segle XIX, la literatura va associada a les noves nacions o Estats nació com un element definidor, de manera que fins i tot podran exigir el dret a lexistència nacional les «petites» literatures creades al si de les comunitats nacionals desproveïdes destat constituït, que al seu torn les potencien com a factor identitari: «Cest pourquoi on pourra observer lapparition despaces littéraires nationaux en labsence dÉtat constitué, comme dans lIrlande de la fin du XIXe siècle, dans la Catalogne, la Martinique ou le Québec daujourdhui» (Casanova 2008: 157).
Precisament, com ja sabem, lobjectiu daquest llibre és lestudi de laportació de la nostra literatura a aquesta gran i complexa empresa ideològica que ha desembocat en leclosió de les noves nacions. Tot i que en algun cas, com en el nostre, sense el premi de la independència estatal. Però més en concret, encara la finalitat del present treball és lanàlisi de la contribució de Joan Fuster a la nostra particular problemàtica literària nacional. O, dit amb més precisió, el seguiment de com Fuster senfronta a la bateria de problemes arrossegats per una literatura nacional tan peculiar com la catalana, marcada per una relació poc habitual entre una nació no reconeguda políticament i una literatura que pot ajudar-ne al reconeixement internacional, però que també alhora pateix les conseqüències de la manca de protecció i potenciació dun Estat nació propi. Abans, tanmateix, dedicaré un parell dapartats generals a aprofundir en la relació entre escriptor i consciència nacional i en lorigen i transcendència de les literatures nacionals, vehiculades a través de les històries nacionals de la literatura.
2. LLENGUA I NACIÓ
Hem vist que la llengua és presentada com aquell component essencial que defineix o ajuda a definir aquelles nacions que en disposen de pròpia. I cal insistir a remarcar la importància de posseir una llengua «pròpia» perquè aquesta esdevinga un factor decisiu de nacionalitat. Ara bé, cal afegir que fins i tot a Europa tots els Estats nació no es poden definir i diferenciar per posseir una llengua particular. I també cal no oblidar que la idea de nació està hui en dia tan arrelada a tot el món que el concepte de la nació en lactualitat ofereix unes peculiaritats singulars, fins al punt, com observa Anderson (2006: 139), que els Estats nació no necessiten imperiosament assentar-se en la identitat lingüística:
Surtout, lidée même de «nation» est aujourdhui solidement nichée dans la quasi-totalité des langues dimprimerie; et lexistence même de la nation est pratiquement inséparable de la conscience politique.
Dans un monde où lÉtat national est la norme écrasante, tout cela signifie que les nations peuvent désormais simaginer sans communauté linguistique, non pas dans lesprit naïf de nosotros los Americanos, mais à partir du champ des possibles ouvert par lhistoire moderne et dont chacun a conscience.
És el filòsof i teòleg Herder, membre destacat dels inicis de lSturm und Drang alemany, qui en lúltim terç del segle XVIII elaborarà un programa lingüisticopatriòtic que tindrà una transcendència colossal en largumentari nacional. Segurament influït per filòsofs anteriors, i de manera especial pel francès Montesquieu (Charles Louis de Secondat, baró de Breda i de Montesquieu) i l«esperit general de les nacions», Herder exposa el seu concepte de volkgeist o «esperit del poble», mitjançant el qual reivindica que cada nació és caracteritzada per uns trets que la singularitzen i li donen una personalitat diferenciada a la resta dels pobles. I entre aquests trets definidors de la nació ocupa un lloc de privilegi la llengua, car és lexpressió de lànima del poble, la dipositària de les qualitats característiques del seu esperit. La nació sencarna en la llengua.
Lany 1775 va guanyar el premi de lAcadèmia de Berlín, que proposava una dissertació sobre «les causes del gust sa entre els diferents pobles», reafirmant la seua tesi que és en el geni de la llengua on resideix lànima de la nació (Thiesse 2001: 37, 67). I aquest geni de la llengua té un dipositari, el poble; i una deu on abeurar-se, la poesia popular, car «cest la langue du coeur et lesprit de la nature chante en elle» (Thiesse 2001: 38).
Les conseqüències daquesta unió pregona llengua-poble per a una redefinició política nacional basada en lús comú duna llengua compartida són òbvies: «chaque langue, selon Herder, est lexpression vivante, organique, de lesprit dun peuple, la somme de laction efficiente de toutes les âmes humaines qui lon constituée au fil des siècles» (Thiesse 2001: 38). En conseqüència no pot estranyar que calga «une langue commune pour la constitution dune nation» (Thiesse 2001: 38). Com afirma Casanova (2008: 318): «Depuis Herder, la nation, la langue, la littérature et le peuple ont été définis comme des termes équivalents et interchangeables». I, és clar, «lidentification quil opère entre langue et nation, entre poésie et génie du peuple fait de ces conceptions un instrument de lutte inséparablement littéraire et politique» (2008: 158).