4.2.3 Lendeutament municipal
Molt prompte, gairebé un segle després de linici del municipi valencia amb la reconquesta, el fenomen de no haver-hi suficients ingressos ordinaris per a fer front a les despeses està présent a la hisenda local. Aquest és un primer simptoma de la crisi de la hisenda. La ciutat de València, el 1336, ja es troba endeutada, i per a liquidar el deute decideix continuar recaptant una sèrie dimpostos aplicats sobre la carn, amb Ioposició dels carnissers, és ciar, ja que són els únies tributs fonamentals que es mantenen, perqué els del blat ja shavien éliminât i els del vi és aquesta lúltima vegada que es cobren.194 Malgrat això, aquesta crisi no és greu i, de fet, el municipi no recorre als crédits per a solucionar-la.
Podem distingir dos nivells de crisi de la hisenda. Una lleugera i fréquent, quan el deute es consolida i sopta pels crédits els censals com a solució per a satisfer les despeses extraordinàries, en la qual els ingressos són capaços de mantenir el nivell dendeutament, ja que poden pagar-se els interessos dels crédits les pensions dels censals. El segon nivell, el moment més critic de leconomia local, és quan el volum del capital carregat a censal és tan élevât que els ingressos municipals no son suficients per a pagar els interessos. Llavors, el municipi és ineficaç a lhora de fer-se carree de les nécessitais locals i la incidèneia social és danyosa, ja que els creditors no cobren les pensions i tampoc no tenen possibilitat de recuperar el capital.
A fi devitar la insolvència de la hisenda local en les poblacions de senyoriu molt prompte es limita la facultat de carregar lliurement censals i sha de demanar llicència al senyor, laie o eclesiàstic, per a poder-ho fer. Aquesta qüestió queda establerta a les Corts de 1403,195 mentre que per a les viles reials sestableix un segle després. Així i tot, moites poblacions sendeutaven fins al punt de no poder pagar regularment les pensions, moment que aprofitaven els creditors censalistes per a presentar una demanda al governador perqué ordenara lexecució del pagament de les poblacions moroses. Una pragmàtica dAlfons V de 1427, beneficiosa per a les poblacions insolvents que podien eludir les execucions al·legant certes exempcions, va ser revocada molt aviat per un fur de 1428, que establia que sols podia posar-se exempció a un manament executori si abans de 10 dies es provava per «instrument pùblic o altra pública o autèntica scriptura»; en cas contrari, el jutge podia continuar i acabar lexecució.196 Sovint les execucions implicaven lembargament de possessions dels veins. A fi que aqüestes no repercutiren en un perjudici socioeconòmic de la població, els governants locals adduïen motius de despoblació o altres per tal devitar les execucions. Una famosa pragmàtica coneguda com «la pragmàtica dels censals» de 1444, feta fur a les Corts del mateix any, prohibía exposar aqüestes al·Iegacions, tret de les condicions establertes pel fur de 1428, i obligava que es compliren les execucions.197 No obstant això, moites poblacions continuaven objectant despoblació i les execucions per pensions de censals implicaven embargaments sobre les propietats dels veins. Així, en 1468 els creditors censalistes dAlbocàsser van accedir a realitzar una concordia pel pagament dels censals a fi dimpedir el despoblament de la vila, encara que, en 1470, diversos creditors feren «empares en les bèsties, robes, diners e béns de alguns vehins».198 Lany 1473 na Isabel, muller de Garcia de Lòriz, aconseguí del governador un manament executori contra la vila de Callosa per les pensions dun censal que se li devia, però no obtingué el cobrament i apel·là al rei, el qual envià un oficial a embargar els béns necessaris per a satisfer el pagament i, encara més, si en arribar al poble aquest trobava les portes dels veins tancades, podria acudir al batlle o a qualsevol altre oficial perqué les fera obrir i, si no en trobava cap, doficial, tenia permis per a trencar les portes, tot a fi defectuar els embargaments per a pagar les pensions.199
La llista de la casuística daquest fenomen a les darreries de ledat mitjana pot ser molt Ilarga, atesos els nombrosos casos enregistrais en les séries de Governació i de Reial Cancelleria a lArxiu del Regne de València, però nosaltres només volem remarcar aci un fenomen: davant Pimpagament de les pensions dels censals pel municipi, els creditors censalistes realitzen embargaments sobre els béns dels veins, qüestió lògica si tenim en compte que el creditor no sol ser resident en la mateixa població insolvent. Com veurem, en el segle XVII, a la ciutat de València una mateixa fallida local es resol de forma totalment diferent.
València en el segle XV, malgrat que havia duplicat el seu endeutament,200 podia fer front sense problèmes als interessos dels crédits. De fet, la seua solvència queda corroborada en els préstecs que la ciutat concedeix als reis Alfons V, Joan II i Ferran II,201de forma que Ernest Belenguer veu en el fet un paral·lelisme entre aqüestes concessions a la monarquía i la pujada en les despeses municipals per pensions de censals, de manera que «la inflació censalista deu bona part de la seua existència a les peticions constants del numerari valencia»,202 tot afavorint un grup social de rendistes que inverti ren capital a cens. Nosaltres dubtem que hi haja una relació tan estreta entre préstecs a la monarquía i capital censal carregat en el segle XV. Com ja hem vist, per a un période curt del segle XVI, el motiu del carregament de censals és lavituallament de la ciutat. Per altra banda, en època dels Trastàmara, també es podia recorrer a les taxes per tal de recaptar capital i no acudir exclusivament al carregament de censals. La causa que ens indueix majorment a infravalorar el fet que la ciutat va recorrer als censos és un balanç realitzat a la segona meitat del segle XVI, en el qual se sumen totes les quantitats que la ciutat té carregades a censals per préstecs al rei entre 1426 i 1560: el capital pujava a 133.167 lliures, 12 sous i 8 diners, pel qual la ciutat pagava una pensió de 8.877 lliures, 16 sous i 9 diners.203 Xifres baixes si les comparan amb les quantitats carregades per labastament o amb les despeses per pensió de censals anuals per exemple en 1550-1551 es pagaven 69.715 lliures.204
Tant els préstecs a la monarquía com les subvencions per a labastament són els arguments frequents utilitzats per a explicar la causa de lendeutament municipal. Ara bé, com hem analitzat adés, nosaltres considerem que la causa resideix en la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes municipals, que fa que la ciutat haja dacudir ais crédits per a efectuar una activitat econòmica i social com és labastament, que ha fet sempre. Una altra qüestió és donar una explicació vàlida de per qué la ciutat ha perdu t el poder adquisitiu de les seues rendes. Considerem essencials tres factors per a compréndre aquest fenomen:
Tant els préstecs a la monarquía com les subvencions per a labastament són els arguments frequents utilitzats per a explicar la causa de lendeutament municipal. Ara bé, com hem analitzat adés, nosaltres considerem que la causa resideix en la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes municipals, que fa que la ciutat haja dacudir ais crédits per a efectuar una activitat econòmica i social com és labastament, que ha fet sempre. Una altra qüestió és donar una explicació vàlida de per qué la ciutat ha perdu t el poder adquisitiu de les seues rendes. Considerem essencials tres factors per a compréndre aquest fenomen:
1. Una part dels ingressos els impostos sobre la carn i el blat es realitzen sobre unitats o mesures de pes i no sobre el valor econòmie, cosa que no és molt problemàtica en el segle XV, quan hi ha una lleugera estabilització en el nivell de preus; però en el segle XVI, quan es produeix la gran pujada dels preus, malgrat que augmenta també el consum, les rendes daquests ingressos perden rapidament el seu valor adquisitiu. El fenomen no shauria produit si les cises sobre la cam i el blat précisément els dos productes pels quals es carreguen censals hagueren estat establertes sobre el valor dels productes. Les cises del vi i de la mercadería sí que están imposades sobre el valor economie.
2. La reticencia de la monarquia i de la mateixa ciutat a augmentar la càrrega fiscal municipal, cosa que deixa com a única via descapada lendeutament de la ciutat.
3. Labsència duna part de la població en la contribució fiscal, els eclesiàstics. Aquest grup estamental aconsegueix lliurar-se de pagar certes cises, a més denfrontar-se a mesures orientades a la reducció dels interessos dels censals, cosa que va també contra leconomia de la ciutat.
La idea de la immunitat eclesiástica a lhora de satisfer cises naix de la concepció i del privilegi que els eclesiàstics no han de pagar impostos pels seus productes, principalment pels deriváis de les propietats feudals. Així, Jaume I, el 1269, concedeix als eclesiàstics un privilegi pel qual poden introdurr a la ciutat de València qualssevol tipus de productes, transportar-los per tot arreu del regne, vendrels i exportar-los sense pagar cap tipus de tribut.205 Aquest privilegi va ser confirmat en 1318 per Jaume II.206 Açó comporta un problema, el del control dels productes que trafiquen els eclesiàstics, ja que, si no nhi ha cap, poden fer frau.
La primera mesura de control, pel que fa a les rendes de Fesglésia, lestableix Pere IV el 1340 quan obliga als seus procuradors o batlles, que fan arrendaments de les rendes, a prestar jurament davant el batlle general del rei.207 Pocs anys després sestableix un altre sistema, ara pel que faalimpagament dels drets municipals, pel qual, en principi, tots els eclesiàstics haurien de pagar tributs, però, el mateix temps naix la forma bàsica per la qual podran eludir el pagament. Pere IV, mitjançant un privilegi de 14 de setembre de 1349 no publicat en el Aureum Opus estableix el mode en què ha de fer-se la refracció, és a dir, com retornar la quantitat dels impostos pagats pels eclesiàstics als propis eclesiàstics: el rei nomena dos auditors, un, Domingo Aragonés, ciutadà de València, i laltre, per part de lesglésia, Pere de Abbatia, canonge de la Seu de València, els quals han dexaminar els comptes del majordom del bisbe cada tres mesos i, allò que hi conste com a pagat en imposicions, els administradors daqüestes cises hauran de restituir-ho a lesglésia.208 Daquesta manera augmenta la burocracia. No obstant això, la fòrmula citada será prompte modificada.
Lesdeveniment més rellevant al respecte va ser la concòrdia de 1359, que romandrà vigent, junt amb algunes modificacions, durant tot Fantic règim. Lestabilitat es basa en uns capítols elaborats per tal de confeccionar el mode de restituir a lesglésia les cises que ha pagat. Queda ciar que totes les persones eclesiàstiques «ab llurs companyes e famili ars» de la ciutat i llocs de la contribució són franques de pagar cises, excepte en tres casos: quan comprén pa a la fleca, vi al detall a la taverna i carn també al detall a la carnisseria, ja que «les dites coses són indivisibles y no es poden sens damnache les damunt dits [els eclesiàstics] e la Ciutat, e dels compradors de les dites imposicions, de partir...», i queda ciar també, que són franques de pagar impostos pels fruits de les seues rendes o de les collites que efectúen dintre la ciutat. El sistema administratiu que estableix la concordia és similar al de 1349. Els religiosos primerament paguen les cises, sobre el pa, el vi i la carn, i després els són restituïdes. Amb aquesta finali tat, es nomenen dos comptadors, un per lesglésia, pagat per ella mateixa, i un altre per la ciutat, que satisfarà també el seu salari, la tasca dels quals és examinar els comptes cada quatre mesos i, posteriorment, els jurats designen una altra persona que fa la restitució als eclesiàstics pel période esmentat.209
El sistema no es modifica essencialment: el municipi, mitjançant els arrendadors de les cises, restitueix als eclesiàstics allò pagat. Ara bé, a lèpoca moderna sesdevenen dues variacions; per una part, es restitueixen els impostos pagats per consum de vi al detall a les tavernes,210 particularitat que estava exclosa en la concòrdia perquè resultava molt difícil controlar el fet, i, per altra part, molts eclesiàstics i altres persones exemptes arriben a fer convenís amb la ciutat i a taxar una xifra per a la restitució aquests es coneixien amb el nom d«encabeçats»,211 presumiblement moguts per la rapidesa del cobrament i per esquivar els possibles conflictes dérivais de la restitució.
Sembla que els convenís o «encabeçaments» entre certs eclesiàstics amb el racional de la ciutat van proliferar en contra daliò establert en la concordia de 1359, i que es va produrr una conflictivitat interna en Testament eclesiàstic entre el capítol i els canonges de la Seu, que estaven en contra dels convenís perqué col·lidien amb el sentit de la immunitat, i els clergues que sacollien a lencabeçament. En aquest sentit, una sentencia del vicari general de 13 doctubre de 1642 declara com il·lícits i reprovats els convenís i mana que es guarde la concò rdia. Una altra sentència de 8 de gêner de 1644 de Diego Osorio, jutge apostòlic, nomenat pel nunci del papa als règnes hispànics, declara també que els convenis són il·lícits, ja que es realitzen sense cap autorització eclesiástica i sense Tassistència del seu comptador. Una sentència posterior, de 8 de juny de 1644, del cardenal Juan Jaume Pancirolo, nunci apostòlic, confirma aquella atorgada per Diego Osorio.212 La solució que es dóna a la conflictivitat és promulgar una nova concordia en 1646, la qual no elimina lanterior, sino que la completa. Aquesta declara que els convenís o encabeçaments són il·lícits i que les parts interessades han de renunciar als processos pendents i les sentències donades a Tefecte als tribunals eclesiàstics i reials.213 Daquesta manera els eclesiàstics es lliuren de pagar les principals cises municipals.