Laltra contribució de lesglésia a mantenir el gran endeutament de la ciutat és la seua continuada oposició a la rebaixa de Tinterés dels censos. La ciutat demanava al monarca, com a mesura elemental per reduir els efectes de lendeutament en la hisenda municipal, disposicions que obligaren per Ilei a fixar una taxa més baixa en les pensions dels censals, però lesglésia, com a principal interessada, soposava a qué qualsevol disposició monárquica simmiscira en el patrimoni eclesiàstic.
La mesura legislativa per a rebaixar els censals no arribará fins al segle XVII. Abans, la lliure competència i la gran oferta de capital per les classes rendistes, entre les quals tenien un lloc destacat lesglésia i la noblesa, ajudaven a mantenir linterés al voltant del 7 o el 8 %. La baixada oficial efectuada en el segle XVII suneix, moli sovint, a lexpulsió dels moriscos i a les greus conseqüències que aquesta va comportar en leconomia valenciana. Tanmateix, no creiem que aquest fet fora lunie causant ja que, per una banda, el fenomen de la reducció dels interessos dels censals es va produir a tot arreu de la península, on la població morisca era més escassa que no al regne i, per altra banda, la incidència en els censals de lexpulsió dels moriscos valencians va tenir una solució concreta lany 1614: la reducció al 25 % de linterés en els deutes a les aljames.215 Una conjuntura socioeconòmica de crisi a tot arreu de la península Ibèrica declinaria la monarquia a optar per la reducció de linterés del préstec censal, tot i que la crisi particular de la noblesa valenciana, que es veu obligada a fer-se càrrec del deute censal de les aljames a causa de passar la propietat útil al detenidor de la directa-, condicione que la reducció es faça en 1614.
Les altres mesures de reducció dels censals cal veure-les com una conquesta dels principáis beneficiats, els municipis, i com la prevenció duna possible pujada del tipus dels interessos davant lescassesa de capitals, com augura una societat econòmicament deprimida.
La primera daquestes mesures fou donada també en la mateixa pragmàtica de 1614, en la qual sordenava que tots els censos que es carregaren havien de ser, des daleshores, al 5 %, sensé canviar els queja hi eren, que tots els debitoris sigualaren també al 5 % i que els violaris es rebaixaren a l1l76 %.216 Poe després, el 1620, una altra pragmàtica ordenava reduir tots els censals carregats al 66 %, malgrat que estaven carregant-se a un for més baix. Aquesta contradicció es va resoldre aviat amb la pragmàtica de 1622 que va establir que els carregaments consolidats reduïren el tipus dinte-rés al 5 %.217 Però, les oscil·lacions van continuar i, a les Corts de 1645, atesa la poca oferta de capitals, el mateix estament reial, és a dir, les ciutats, demana, i el rei ho concedeix, que linterés del carregament torne a ser del 66 %.218 Amb aquesta disposició legislativa es taxa el màxim amb qué poden adquirir-se censals durant la resta de lèpoca foral. Es clar que aquest fre en la taxa del tipus dinterés suposa una millora en la càrrega de lendeutament, però no va ser suficient per solucionar el problema de la ciutat de València.
Remedios Ferrerò ha estudiat sociològicament en quin percentatge els grups socials havien invertit capital en el municipi i, per tant, perqué cobraven 58.293 lliures lany 1536-1537. Un grup important, la noblesa, en el qual sinclou el rei i la seua família, els oficials reials, lalta noblesa que comprén ducs, comtes i senyors feudals, la baixa noblesa amb els generosos, cavaliers, donzells i mossens i tot aquell que figura amb el titol de noble, representa el 5402 % de les pensions. Laltre grup, leclesiàstic, és encara molt redüit, ja que sols en suposa el 531 %, mentre que un tercer grup, al qual denomina «tercer estat» ciutadans honrats, funcionaris municipals, gremis, artesans, mercaders, professions, hospitals, almoines, vídues i altres suposa el 3532 %.219 Si considérera, com altres autors fan, que els ciutadans son un tipus de noblesa, el percentatge daquest grup puja al 7325 %.220 La supremacía daquest grup és évident. Tanmateix, és el grup nobiliari el primer que retira els capitals de la ciutat. Socorro Reizabal ha estudiat el desendeutament de la ciutat de València durant el période 1600-1625, en el qual el 3840 % del capital amortitzat per la ciutat va dirigit a la noblesa, tot destacant entre els altres grups mès importants que recuperen capital el de les dones, amb el 2058 %, la burgesia dofici i mercantil amb el 1890 % i lesglésia amb el 1041 %.221
PAGAMENTS DE CENSALS (1536-1537)
Una de les principals dificultáis que trobem en lanàlisi de lendeutament de la ciutat és una cosa tan elemental com saber quin és el seu valor. Segons Amparo Felipo la ciutat responia el 1660 amb 2.828.500 lliures en censos, amb una pensió anual de 141.425 libres.222 Abans de fer referència a lendeutament tal com és a la fi de lèpoca foral, cai assenyalar els dos tipus de censos elementals que té la ciutat: els vells i els nous, apel·la-tiu corresponent al seu carregament temporal i no a la divisió en aqüestes dues catégories, ja que, com veurem mes endavant, al Règne de València en trobem cinc tipus. Els censos vells, els més antics, sòn els carregats fins a mitjan segle XVII, i es caracteritzen perqué la hipoteca comprén la generalitat dels béns. A partir daquesta època la práctica consistirá a fer els carregaments tot hipotecant un bé en concret, aixi es carregaran censals sobre determinades cises de forma que la renda de la cisa és la garantía o la hipoteca per a fer els pagaments de les pensions; aquests són els censos nous. Una altra qüestió que hem de tenir en compte en el deute municipal son els endarreriments: la ciutat de València deixa de pagar puntualment les pensions dels censals al voltant de 1664 des daquest moment coneguts com a censals vells per a diferenciar-los dels de nou carregament anomenats censals nous, de forma que cada any només paga uns quants mesos i en queda a deure la resta; aixi, al final de lèpoca foral la ciutat deu molts any s per pensions. En xifres, segons el recompte realitzat perTinagero en 1710, la ciutat deu de capital de censos vells 2.284.185 lliures, 6 sous i 4 diners; de pensions de censals des de 1684 deu una xifra superior, 2.714.209 lliures, 5 sous i 4 diners, és a dir, la suma total del deute és de 4.998.394 lliures.223 A la xifra indicada hem dafegir les quantitats carregades durant la segona meitat del segle XVII com a censos nous, els quals tal vegada per garantir la continuació de la práctica dels carregaments enfront de la suspensió de 1664 es paguen al corrent i suposen la suma de 246.000 lliures, 11 sous i 10 diners,224 de manera que la ciutat estava endeutada amb 5.244.394 lliures en el moment en què sinicia el municipi borbònic.
PAGAMENTS DE CENSALS (1536-1537)
Una de les principals dificultáis que trobem en lanàlisi de lendeutament de la ciutat és una cosa tan elemental com saber quin és el seu valor. Segons Amparo Felipo la ciutat responia el 1660 amb 2.828.500 lliures en censos, amb una pensió anual de 141.425 libres.222 Abans de fer referència a lendeutament tal com és a la fi de lèpoca foral, cai assenyalar els dos tipus de censos elementals que té la ciutat: els vells i els nous, apel·la-tiu corresponent al seu carregament temporal i no a la divisió en aqüestes dues catégories, ja que, com veurem mes endavant, al Règne de València en trobem cinc tipus. Els censos vells, els més antics, sòn els carregats fins a mitjan segle XVII, i es caracteritzen perqué la hipoteca comprén la generalitat dels béns. A partir daquesta època la práctica consistirá a fer els carregaments tot hipotecant un bé en concret, aixi es carregaran censals sobre determinades cises de forma que la renda de la cisa és la garantía o la hipoteca per a fer els pagaments de les pensions; aquests són els censos nous. Una altra qüestió que hem de tenir en compte en el deute municipal son els endarreriments: la ciutat de València deixa de pagar puntualment les pensions dels censals al voltant de 1664 des daquest moment coneguts com a censals vells per a diferenciar-los dels de nou carregament anomenats censals nous, de forma que cada any només paga uns quants mesos i en queda a deure la resta; aixi, al final de lèpoca foral la ciutat deu molts any s per pensions. En xifres, segons el recompte realitzat perTinagero en 1710, la ciutat deu de capital de censos vells 2.284.185 lliures, 6 sous i 4 diners; de pensions de censals des de 1684 deu una xifra superior, 2.714.209 lliures, 5 sous i 4 diners, és a dir, la suma total del deute és de 4.998.394 lliures.223 A la xifra indicada hem dafegir les quantitats carregades durant la segona meitat del segle XVII com a censos nous, els quals tal vegada per garantir la continuació de la práctica dels carregaments enfront de la suspensió de 1664 es paguen al corrent i suposen la suma de 246.000 lliures, 11 sous i 10 diners,224 de manera que la ciutat estava endeutada amb 5.244.394 lliures en el moment en què sinicia el municipi borbònic.
La suspensió de pagament de pensions a la ciutat de València i a la resta de poblacions ara es resol duna forma diferent a la practicada durant ledat mitjana. Recorfdem que en aquella època la voluntat dels rendistes era lexpropiació dels béns dels veïns execucions per tal de satisfer els pagaments, fenomen comprénsible, com hem dit, si considerem que els rendistes no eren veïns dels municipis deutors. Ara bé, la sociologia ha canviat i a la ciutat de València, com a la resta dels principals municipis, els rendistes són principalment veïns seus, així que no té cap sentit aplicar-hi les disposicions medievals dels Trastàmara sobre la realització dexecucions. La solució ara està en una sèrie de concòrdies entre els creditors censalistes i els municipis, en les quals els creditors deixen perdre alguns beneficis económics per tal de poder recuperar, al més aviat possible, la seua renda i el seu capital.
La incidència social del greu endeutament de la ciutat de València degué ser important i està poc estudiada. Per això es comprén la mesura tan significativa presa per Felip IV el 1658 que llevava als jurais el control absolut sobre els quitaments dels censals. El rei establia així un sistema nou en el qual uns elets dels tres estaments intervenien en lafer.225 El sistema el va mantenir posteriorment la reina mare de Caries II,226 la modalitat, evidentment, va comptar amb la clara oposició dels jurats que van demanar al rei, en 1675, la continuació de la forma tradicional per la qual eren els únics administradors dels quitaments. El monarca, després de consultar-ho amb el Consell Suprem dAragó, va resoldre mantenir el nou sistema dintervenció dels elets dels tres estaments227
Malgrat que la mesura aplicada per a desendeutar la ciutat va ser la suspensió regular del pagament de les pensions dels censals vells, encara que es devien, per tal daplicar els guanys résultants ais lluíments de capitals, van haver-hi altres propostes per a redimir aquests capitals al més aviat possible. Així el doctor Josep LIop, advocat de la ciutat,228 amb el beneplàcit dels jurats, del Consell General de València i dels elets de la Junta de Creditors, va proposar un mètode diferent a fi dalleugerir la càrrega de la ciutat. Aquest, malgrat que va ser acceptat per les dues parts, no deixava de ser curios ja que resultava ser una espècie de loteria en la qual molts tenien molt a perdre i uns quants molt a guanyar. El sistema consistia a substituir, per part de la ciutat, els censals per violaris però pagant menys interés que en els censals. Linconvénient del mètode era trobar a la ciutat qui volgués el violari, finalitat per a la qual la ciutat cada any publicava un carregament de violaris o censos vitalicis per tal de quitar els censos perpetus, els quals es pagarien al 3 %, amb la condicio que a mesura que anaren morint els posseïdors, les seues pensions es repartirien entre aquells que restaren vius, de manera que en quedar un nombre menor de vius, aquests obtindrien uns majors rendiments. Una vegada tots morts la ciutat quedava lliure del deute, ja que el capital mai no el tornava.229 Ens sembla que Llop va confiar massa en la predisposició ludica dels rendistes i en labundancia dun capital disposât per a ser invertit en un model de nul·la rendibilitat a curt termini i de clara pèrdua del capital col·locat.
Més seriosa va ser la proposta de la ciutat feta lany 1702. Els jurats, el racional i el síndic van elaborar un pia a llarg termini per a desendeutar la ciutat i el van proposar al rei per a la seua aprovació. Abans dexplicar aquest pía hem de tenir en compte una sèrie de dades économiques: la ciutat devia més de 4.300.000 lliures entre capital i interessos endarrerits, els censos vells pujaven un capital de 2.150.000 lliures, els censos nous importaven de capital unes 260.000 lliures, i les seues pensions anuals 13.000 lliures; tots els censos es pagaven al 5 %, encara que els vells, per manca de liquiditat municipal, sols es pagaven al 25 %, i es quedava a deure laltra meitat, a més que no es pagava Fanualitat sencerai es portaven 20 anys dendarreriment des de 1682, i només samortitzaven 16.000 lliures anuals. La ciutatjahavia fet un esforç per amortitzar capital i, des de 1660 havia lliurat nominalment 900.000 lliures, encara que no va desemborsar reaiment aquesta quantitat gracies a què la competència entre els mateixos creditors va comportar la renúncia, per gran part daquests, a les pensions degudes i, fins i tot a un 22 % del capital. No obstant això, la ciutat encara estava molt endeutada, i ara els creditors que restaven no estaven disposais a perdre part del capital, però, a més a més, les comunitats eclesiàstiques, els vineles i les obres pies tenien prohibida la cessió dels interessos que els pertanyien. Davant aquest panorama, que sols comportava un progressiu augment del deute, encara que no es carregaren més censos, perqué els endarreriments de les pagues de les pensions pujaven anualment, la ciutat va proposar el pia següent: aplicar les 16.000 lliures de quitament de censals vells ais censos nous, de forma que elimináis aquests en uns 13 anys saplicara tota la suma les 16.000 lliures i les 13.000 que es pagaven per pensions dels censos nous, en total 29.000 lliures a lamortització de censos vells. El pía oferia tres modalitats: la primera, en cas que els creditors volgueren perdre alguna part de les pensions vençudes; la segona, que volgueren perdre totes les pensions, i la tercera, que no en pergueren cap. Bàsicament, si es perdien les pensions i no sen pagaven més en el futur, cosa queja suposava una gran ruïna per als creditors, si saplicaven les 16.000 lliures al quitament de censos vells, farien falta més de 134 anys per a amortitzar el capital, però, si saplicaven al lliurament dels censos nous i posteriorment es col·locaven les 29.000 lliures al quitament dels vells, samortitzaria el capital en 78 anys.230 Tots aquests anys serien necessaris per quitar uns 2.410.000 lliures de capital, sensé tenir en compte que ja durant 1702 es devia quasi la mateixa quantitat de pensions, a les quals, evidentment, haurien de renunciar els creditors, a més de renunciar també a les que esdevindrien fins a lamortitzacio total. El pla no va ser acceptat pels creditors; recordem que un col·lectiu important, els eclesiàstics, vivia daquestes rendes.