El pia municipal esmentat reflecteix la precarietat de la hisenda de la ciutat de València a les darreries de lèpoca foral. Situació llastimosa a la qual arriba per diversos factors: la pèrdua del poder adquisitiu de les rendes, una política dabastament insostenible i una pèrdua dautonomia per tal dadoptar mesures que li permeteren la solvència econòmica com imposar noves ci ses. Daquesta manera entra el municipi valencià a lèpoca borbònica.
1. A la Corona castellana tenim levidència de Cáceres com a cap de vuit comunitats. Antonio José Sánchez Pérez, Poder Municipal y Oligarquía. El Concejo cacereño en el siglo XVII. Cáceres, 19 87, p. 23; José Luis Martín Martín, «La villa de Cáceres y sus aldeas. Notas sobre el origen y mantenimiento de una diferenciación socio-económica», Norba, 1 (1980), pp. 209-218.
També la ciutat de Valladolid fou dotada de terra mitjançant privilegis i exercia la seua jurisdicció sobre un àmbit territorial denominat de «las cinco leguas», el qua! abastava els municipis circumdants, tret deis-de senyoriu. Bartolomé Bennassar, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI. Valladolid, 1983, pp. 30-34.
Sevilla, durant lèpoca medieval, tenia jurisdicció sobre un territori de 12.000 quilòmetres quadrats, dividit en dos sectors, un anomenat término sobre el qual practicava un control total, i un altre, més extens, anomenat tierra, sobre el qual tenia establerts impostas. Miguel Angel Ladero Quesada, Historia de Sevilla. La ciudad medieval (1248-1492). Sevilla, 1980, p. 65. Carmona disposava dun ampli territori amb nuclis de població, i des del segle XIV va experimentar un procés de creació de senyorius en el seu terme. Manuel González Jiménez, Cannona en la Edad Media. Sevilla, 1984. També Piedrahita posseïa un domini scnyorial sobre cls llogarets que anaven formant-se al seu terme; Carmelo Luis López, La Comunidad de villa y tierra de Piedrahita en el trá11sito de la Edad Media a la Moderna. Avila, 1987, pp. 153-156. Astorga posseïa un terme amb llogarets sobre els quals exercia la seua jurisdicció anomenat alfoz; José A. Martín Fuentes, El Co11cejo de Astorga. Siglos XVII-XVI. Lleó, 1987, pp. 79-106. Vegeu també de J. Y. Ruiz de la Peña Solar, «Los señorios urbanos en el norte de la peninsula durante la Edad Media», Asturiensia Medievalia, 6 (1991), pp. 205-229. Pel que fa a la Corona dAragó observem que per exemple Tarragona tenia uns poblats sota la seua jurisdicció que rebien el nom genèric de les Faldes, Francesc Cortiella i Ódena, Una ciutatcatala11a a darreries de la Baixa Edat Mitjana, Tarragona. Tarragona 1984. De José María Font Rius, «Orígenes del régimen municipal de Cataluña», Anuario de Historia del Derecho Español, 16 (1945), pp. 389-529, i 17 (1946), pp. 229-585.
2. Rúbrica I, «Del Terme del Regne e de la Ciutat de València»; fur n, «Los termes de la ciutat són: entró al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e entró al terme dAlocau e de Xiva, e de Bunyol, e de Torís; e entró en Munserrat; e entró al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar, sie e dur terme per C milers dintre la mar». Consultem ledició dels Furs a cura de Germa Colom i Arcadi Garcia, Furs de València, Barcelona, 1970. Una configuració daquest mapa ha estat tractada per Rafael Narbona Vizcaíno, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418. València, 1995, p. 146.
3. Arxiu Municipal de València (AMV), Renda de Propis i Arbitris, vol. I, caixa 1280, s.f.
4. AMV, Renda de Propis i Arbitris, vol. II, caixa 1280, document 1.
5. Ibidem.
6. Rúbrica I, fur V. Açò es va establir a les Corts de 1510 a petició del braç reial.
7. Aureum Opus (AO), privilegi IX de Jaume I.
8. Rúbrica H, fur II i III, de Jaume I.
9. Rúbrica II, fur IV i V, de Jaume I. Qüestió que degué motivar molts problèmes, com ho demostra que en unes corts posteriore, celebrades el 1283 per Pere III, sordenara als carnissers que no mantingueren el bestiar pasturant per terres conreades i vinyes, si no era amb la voluntat de lamo.
10. Aquesta franquesa de la ciutat de València empriu o dret dús comunal fou pertorbada pels llogarets de la vila de Terol (rúbrica II, fur VI) i per altres poblacions del Regne de València, en mans de nobles i eclesiàstics, fet que motivà una sèrie de sentencies que confirmaven el dret de la ciutat, com la de Joan I, del 3 defebrerde 1374 (AO, privilegi HI de Joan I), o la deirei Martí, promulgada en les Corts de 1403, que establia: «En nom de la Sancta Trinitat, per tolre tota matèria que·s pogués dir abús, o mal ús, en la pràcticha dels emprius o erbatges o pastures, que·ls bestiars dels vehins de la ciutat de València o del terme, vel de contribució general de aquella, per furs e privilegis han, els pertany haver franqueses per tot lo règne de València, e per dar forma o manera en lo usar dels dits emprius cesse tota frau, ordenam ésser fetes e observades les coses en los présents e dejús scrits capítols contengudes ...» (rúbrica II, fur IX). Posteriorment aquesta sentència será confirmada per Alfons el Magnànim el 1418 i el 1428 (rúbrica II, fur X i XI); pel lloctinent Joan el 1446 (rúbrica II, fur XIII) i per Carles I el 1542 (rúbrica n, fur XV).
11. Les importacions de blat en el segle XV mitjançant ajuts concedits per la mateixa ciutat de València ais abastadors, demostren que sols un 1466 % del blat procedía de dintre el regne, la resta provenia de: França, Berbería, Italia i daltres, un 2739 %; de Sicília, un 2943 %; dAndalusia oest, un 1323 %; dAragó, un 1013 %, i de Castella, un 514 %. H. Rausell Boizas, D. Guillot Valls, M. Llop Català i V. E. Belenguer Cebrià, «Movimiento secular de las importaciones trigueras del siglo XV mediante las Ajudas de la ciudad de Valencia», Estudis, 2 (1974), pp. 5-95.
12. Agustín Rubio Vela, «A propósito del mal any primer. Dificulades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peser Aleixatidre. València, 1982, tom III, pp. 475-487; i per al segle XVIII, José Miguel Palop Ramos, Hambre y lucha antifeudal. Las crisis de subsistencia en Valencia (siglo XVIII). Madrid, 1977.
27. AO, privilegi 88 de Pere IV.
28. AO, privilegi 2 de Pere III, de 6 de setembre de 1278.
29. AO, privilegi 44 de Jaume II, de 3 dabril de 1310. Una altra tercera part pertanyia als denunciants i laltra corresponia al batlle del rei. La poca importancia dels delictes per joc en relació amb allres delictes ha estat quuntificada per Rafael Narbona Vizcaíno, per al segle XIV, en Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval (1360-1399). València, 1990, pp. 62-72.
30. AO, privilegi 46 de Jaume II, de 3 dabril de 1310.
31. AO, privilegi 140 de Jaume II, de 28 de març de 1324.
32. Sobre la concessió de 1315, vegeu Juan Vicente García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1236-1266)», Revista dHistòria Medieval, 7 (1996), pp. 149-170.
La concessió de 26 de febrer de 1322 està recollida en el AO, privilegi l dAlfons IV. Remnedios Ferrero esmenta aquesta concessió general daplicar impostas, però no especifica quins són malgrat que es traben en el privilegi i no efectua la conversió de la data expressada en calendes al sistema actual, perla qual cosa cita el 4 de març; de 1321, op. cit., p. 152. Per altra part, aquestaconcessió també ha estat estudiada per Rosa Muñoz Pomer, qui la considera com el «momento clave en el desarrollo de Jos impuestos municipales», en «Bases municipales de un impuesto general: las Cortes de Valencia de 1329», Saitabi, 33 (1983), pp. 85-95.
33. «Cum presenti carta nostra concedimis vobis iuratis et probis hominibus civitatis Valentiae, quod possilis ordinare et imponere in dicta civitate et eius suburbüs et in Gradu maris, ac in universis locis cum dicta civitate contribuentibus ajudam ut infra scribitur taxatam per vos ratione illorum CCCL mille solidorum regalium Valentiae, qui nobis in auxilium felicis acquisitionis Regnoram Sardinie et Corsice liberaliter concessistis...», AO, privilegi 1, dAIfons IV.
34. AO, privilegi 109 de Jaume II.
35. Amb la lògica oposició dels carnissers perjudicats que demanaven leliminació dels únics impostos que perduraven. AO, privilegi VII, de Pere IV, de 25 de juliol de 1336.
36. Eliseo Vida. Beltrán, Valencia en la época de Juan I. València, 1974, pp.174-175.
37 Marcos Antonio de Orellana, Valencia Antigua y Moderna. València, 1987, edició facsímil del 1923, sessió capitular: ecollida en lapèndix documental de lobra, vol. III, pp. 49-50.
38. AO, Privilegi 96, de Pere IV, de 9 de maig de 1364.
39. La renda dquestes possessions servia per a redimir els censals que la ciutat va haver de carregar per tal de donar 50.000 florins al duc de Muntblanch en la seua expedició a Sicilia. Eliseo Vidal Beltrán, Valencia..., pp. 243-247. Ara bé, no queda ciar si les propietats eren de possessió absoluta de la ciutat o si les administrava perqué e en la fiança dipositada pel due de Muntblanch. Sois queda ciar que la ciutat compra Planes.
40. Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València. Síntesi dHistòria i de Geografia urbana. València, 1983, pp. 129-138.
41. Eliseo Vida Beltrán, Valencia..., pp. 32-33.
42. Ernest Belenguer Cebrià, Valencia en la crisi del segle XV. València, 1976. Sinteressa per les despeses que té la ciutat a causa del seu endeutament. Remedios Ferrerò opina que la ciutat manca de propis en sentit estríete, op. cit., p. 87. Amparo Felipo en lanàlisi de la ciutat de València realitza un estudi del rendiment dels impostos. El centralismo de nuevo cuño y la política de Olivares en el País Valenciano. València, 1988, pp. 211-228.
43. Eliseo Vidal, Valencia..., p. 172.
44. Remedios Ferrerò, La Hacienda Municipal..., estudia levolució de quasi totes les rendes perqué algunes, encara que véritablement són insignificants en allò réfèrent al seu valor economie, están subjectes a alguna de les dues administracions existenls, com és el cas del tribut de lalmodí que ho és a la de «Murs i Valls», i del qual sols fa esment dalló recaptat en algún dels anys, o limpost de sis i dos d iners de mercaderia, que ho és a la de la «Llotja Nova», i no en registra cap renda.
45. Amparo Felipo, El centralismo..., pp. 211-228.
46. Nosaltres vam utilitzar les dades daquest memorial en la tesi de Uicenciatura on vam efectuar un estudi estructural: Administración fiscal municial y conflictividad social. La revuelta de los labradores (1663-64). València, 1982; F. García de Cáceres, Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral. Valencia, 1909.
47. James Casey, El Regne de Valencia al segle XVII. Barcelona, 1981, pp. 177-204.
48. A Oriola hi havia una clavaria, encara que a causa de la visita de Centelles el 1650-51 es va dividir en seccions; David Bernavé Gil, Hacienda y mercado urbano en la Orihuela Foral Moderna. Alicante, 1989, p. 38. A Caslelló de la Plana també hi havia un sol clavari ordinari que centralitzava tots els comptes, malgrat existir-hi un clavari de forment i un de marjals que administraven els afers corresponents, pero que havien de retre comptes al clavari ordinari, el qual a més rebia els comptes dels arrendadors del tabac, carnisseries, cises, peites, etc.; Magín Arroyas Serrano, El Consell de Castellón en el siglo XVII. Castelló de la Plana, 1989, pp. 105-106. També a la ciutat dAlacant hi havia un clavari únic facultat per tal de rebre les rendes de la ciutat i efectuar els pagaments ordinaris, així com les pensions dels censals; Armando Alberola Romá, «Un funcionario de la hacienda foral valenciana: el racional de Alicante. Apuntes para su estudio», dins Fiscalital Estatal i Hisenda Local (ss. XVI-XIX): funcionament i repercussions socials, (VI Jornades dEstudis Histories Locals). Palma de Mallorca, 1988, pp. 127-137.