Compte i raó - Vicent Giménez Chornet 3 стр.

Dins de la contribució general estava la contribució particular, també anomenada sisat, a tocar de la ciutat i amb una distància duna llegua al seu voltant, aproximadament. Aquesta zona, sotmesa a la fiscalitat municipal, estava dividida administrativament en quatre quarters o districtes: Benimaclet, Campanar, Patraix i Russafa, en els quals també shavien format nuclis senyorials amb la jurisdicció alfonsina, encara que la ciutat conservava lalta jurisdicció. Junt amb els quarters hi havia alguns ravals i llogarets que depenien administrativament de la ciutat, és a dir, estaven sotmesos al mateix regiment, mentre que la resta de les poblacions posseïen el seu propi ajuntament per al govern local.

CONTRIBUCIÓ PARTICULAR (1765) 5

Ateses aquestes relacions veiem que la contribució particular compren 38 nuclis urbans i que la contribució general en comprén 47. Així, el terme general de la ciutat de València, en el segle XVIII, és un laberint administratiu i jurisdiccional que sha format perquè la monarquia foral ha portat a terme una progressiva alienació de les seues jurisdiccions a favor dels senyors territorials. De tots els pobles de la contribució general daquest moment sols tres eren de reialenc: Foios, Sagunt i Meliana. Un altre pertanyia a la ciutat de València, la Pobla de Farnals, ciutat que a més, compartia la propietat del Puig amb el marqués de Benavites. La resta dels nuclis urbans estava repartida entre la noblesa, la Seu de València, convents, ordes religiosos i col·legis.

El terme de la ciutat de València es trobava separat del de les altres ciutats per mollons o fites que nassenyalaven els límits. En lèpoca foral, en cas de voler restituir alguna daquestes fites, perquè estava enderrocada o havia desaparegut, el governador general (o els tinents de governador) havia de convocar les parts interessades.6

Malgrat lexistència de mollons, la territorialitat de la ciutat no es limitava al terme general marcai per aquests, la seua influència anava més enllà.

València era, ja des de la conquesta, una ciutat populosa. El seu terme estava ple de nuclis urbans i alqueries que conreaven la terra, i no hi havia zones comunals, boscos, muntanyes, etc., per la qual cosa no comptava amb la pastura suficient per tal de satisfer les necessitats del bestiar que la ciutat consumia. El fet motivà la concessió dun privilegi que facultava la ciutat a estendre un dret més enllà dels límits del seu terme, el dret de pastura, El privilegi, atorgat per Jaume I el 13 de gener de 1240, confirmava que els veïns de la ciutat de València eren francs de portar el bestiar a qualsevol pastura del terme i del Regne de València, sense haver de pagar tributs per carnatge, herbatge, abeurador, etc.7 Aquesta exempció fou traslladada a la legislació foral rúbrica II i completada en els furs per Jaume I: ningú no podia vedar llocs sensé llicència reial, encara que sí que podien fer-se boverals destinats al pasturatge dels ramats (de llaurada o predestinats a les carnisseries).8

A més a més, la legislació era dura pel que feia al manteniment de cabanyes dovelles, vaques i altres bèsties que pasturaven en lhorta de la ciutat i en les alqueries del terme, és clar que per la manca de zones de pastura. Sols estava permés tenir bèsties de llaurar en les propietats.9

La franquesa de la pastura era un assumpte bàsic per a desencarir el preu de la carn a la ciutat de València. Com que aquesta no disposava del ramat suficient per al seu propi avituallament com qualsevol altra ciutat populosa en el seu terme, calia que nimportara de fora, sovint de zones llunyanes dels regnes dAragó o de Castella. El transport del bestiar a la ciutat encaria la cam, però era un fet irremeiable. Tanmateix pagar impostos per pasturatge, abeuradors, etc., a totes les poblacions de trànsit era un fet que sí que tenia remei, i en aquest sentit podem entendre tant la franquesa atorgada per Jaume I, com els nombrosos litigis entaulats per qüestió demprius entre els interessos de les poblacions, que mantenien zones vedades tributàries, i els interessos dels abastadors de carn a la ciutat de València.10

Malgrat que aquesta legislació medieval dels segles XIII i XIV va defensar el dret demprius i va lluitar contra les vedes realitzades pels senyors territorials, el fet és que en segles posteriors, i amb llicències reials, shan desenvolupat en molts municipis zones vedades i bovalars, tot i que van restar espais comunals als quals podien anar els veïns.

La relació entre els drets i privilegis antics i el segle XVIII quan la ciutat sol·licita la confirmació daquests queda ben palesa en la part següent de linforme municipal de 1768:

... atendiendo el señor Rey Conquistador a que no podía mantenerse este pueblo sin el socorro de pastos u de la provisión de leña, cal, yeso, piedra y demás materiales necesarios para la construcción de los edificios y asistencia de las fábricas de fuego, la dotó con el uso libre y franco de todos los pueblos, assí realengos como de señorío y abadengo (a excepción de los Bobalares de cada uno y de las Dehesas y Cotos, que estubiesen legítimamente establecidos) para que los vecinos de esta ciudad tubiesen en ellos los pastos que necesitasen para sus ganados y pudiesen sacar libre y francamente la leña, piedra, cal, arena y demás menesteres precisos para su surtimiento, a cuyo fin la concedió varios privilegios, y después consiguió otros de los señores Reyes, sus sucesores, los que han sido aprobados y confirmados últimamente por el Rey Nuestro Señor (que Dios guarde), según la Real Provisión expedida por el Real y Supremo Consejo de Castilla, en veinte y ocho de Junio del año mil setecientos sesenta y dos...17

Pot semblar un anacronisme que la ciutat reivindique en el segle XVIII uns privilegis tan antics, però no ho és. Aquestes prerrogatives són la base legal per a continuar mantenint una potència territorial sobre tot el regne que garantesca lavituallament de la ciutat a un cost més baix i assegure la regularitat de tenir uns mercats assortits. De la mateixa manera, els privilegis permeten la defensa, en els tribunals, de tots aquells plets que són instats per les comunitats rurals, les quals es veuen afectades per les desfetes dels ramats pertanyents als abastadors de carn a la ciutat. És, a la fi, la base territorial duna potència local o prepotència que està per damunt de la resta de les ciutats del regne, factor que ajuda a entendre lenorme capital que correspon a la hisenda de València.

2. ORIGEN DEL PATRIMONI I DE LA FISCALITAT MUNICIPAL

Definir i aclarir què entenem per béns propis i què per arbitris és una qüestió que considerem fonamental ja que la concepció ha variat des de lAntic Règim fins a lactualitat i, malauradament, molts treballs sobre hisendes locals shan realitzat aplicant uns conceptes antics a unes paraules de significat modem sense tenir, de fet, cap relació una cosa amb una altra. Açò ha estat un error i una confusió des del punt de vista metodològic, com observarem tot seguit.

Alguns autors han separat els béns de propis dels arbitris i han definit els primers com béns de possessió del municipi, com a entitat jurídica que és i que, en conseqüència, pot tenir propietats nobles i seents, a més duns ingressos pecuniaris fiscals,18 i els segons els han vist com impostos i cises aplicats sobre els articles de comerç i consum.19 La principal diferència entre els propis i els arbitris es troba en veure si són una propietat o una concessió. Els propis es consideren propietat del municipi, bé siga per donació reial, per adquisició o per donació indefinida, de forma que passen a ser privatius del municipi, mentre que els arbitris es consideren una concessió reial temporal encara que de fet sol durar fins el declivi de lantic règim que correspon a un impost adossat al valor o unitat de les mercaderies. Aquesta és la concepció utilitzada durant lantic règim.

El concepte modern és similar però no igual. Actualment continuem acceptant que els arbitris són impostos sobre el consum, però del sentit de propis, en primer lloc, cal excloure tota aplicació de fiscalitat als productes de comerç, mentre que sí que entenem com a tals la possessió de béns com edificis públics, propietats rústiques, cases, etc.,20 que generen renda en ser arrendats o venuts.

Atés açò, on és la diferència entre els propis del concepte antic i els propis dels concepte modern? La diferència es troba en què els propis de lantic règim, a més de fer referència a terres comunals i béns seents, són una sèrie de regalies que, en un principi, ostenta el senyor en el reialenc el rei i en el senyoriu lamo jurisdiccional, com les carnisseries, els molins, etc., qui posteriorment les atorgarà al municipi que disposará delles com a pròpies i sobre les quals crearà unes taxes impositives, amb la qual cosa la fiscalitat es considerarà també pròpia. Malgrat açò, la diferència entre propis i arbitris encara hi és, ja que els arbitris són considerats com la fiscalitat concedida temporalment pel rei al municipi, i els propis, en el concepte actual, no comprenen taxes fiscals sobre productes comerciats.

Actualment molts treballs estudien els propis i els arbitris segons el concepte antic, en el qual càrregues fiscals són considerades propis, i nosaltres pensem que metodològicament és una imprudència separar lanàlisi de dues fïscalitats perquè antigament una era considerada com a pròpia i laltra no.21 Cal aplicar el concepte actual de propi i arbitri a lanàlisi de les hisendes de lantic règim, ja que si no suneixen en propis dos tipus dingressos, els veritablement propis rendes sobre finques o drets financers que no impliquen cap fiscalitat, junt amb una part de les imposicions indirectes sobre els productes de consum, i daltra banda, els arbitris serien la resta dels imposts indirectes, cosa que creiem una incoherència metodològica.

El concepte de propis segons la noció antiga està molt difós per la Corona castellana22 però, en canvi, a la Corona dAragó no és dús freqüent. No hi ha cap diferenciació a les clavaries entre propis i arbitris, shi parla més de cises i drets. Tanmateix, algunes daquestes cises en el segle XVIII com a conseqüència de laplicació de la terminologia castellana seran considerades com a propis perquè tenen un origen antic i confús o perquè són una donació de les regalies del monarca.23 En aquest sentit, a grans trets, hi ha una gran diferenciació, pel que fa a ladministració i lelaboració dels comptes municipals, entre làrea castellana i laragonesa: a Castella els comptes se centralitzen en la majordomia i fan diferenciació entre propis i arbitris, mentre que a Aragó funciona per clavaries, sense utilitzar aquestes terminologies de propis i arbitris.

Pel que fa al patrimoni municipal, és difícil especificar lorigen exacte de les rendes i dels drets de la ciutat. Ha estat més estudiat linici de la configuració governativa que no pas el de la hisenda a la ciutat. Evidentment, abans dhaver-hi patrimoni o recursos dhisenda cal que hi haja un col·lectiu urbà que governe. Hom creu que les disposicions de Jaume I del 1245 creació de quatre jurats són el moment clau del desenvolupament institucional del municipi valencià.24 Abans daquesta data és arriscat parlar dun organisme municipal. Lexistència de béns patrimonials, si entenem com a patrimoni no sols els béns sinó també les rendes fiscalitat o crèdits censos, és prou difícil durant aquest període.