Atés açò, on és la diferència entre els propis del concepte antic i els propis dels concepte modern? La diferència es troba en què els propis de lantic règim, a més de fer referència a terres comunals i béns seents, són una sèrie de regalies que, en un principi, ostenta el senyor en el reialenc el rei i en el senyoriu lamo jurisdiccional, com les carnisseries, els molins, etc., qui posteriorment les atorgarà al municipi que disposará delles com a pròpies i sobre les quals crearà unes taxes impositives, amb la qual cosa la fiscalitat es considerarà també pròpia. Malgrat açò, la diferència entre propis i arbitris encara hi és, ja que els arbitris són considerats com la fiscalitat concedida temporalment pel rei al municipi, i els propis, en el concepte actual, no comprenen taxes fiscals sobre productes comerciats.
Actualment molts treballs estudien els propis i els arbitris segons el concepte antic, en el qual càrregues fiscals són considerades propis, i nosaltres pensem que metodològicament és una imprudència separar lanàlisi de dues fïscalitats perquè antigament una era considerada com a pròpia i laltra no.21 Cal aplicar el concepte actual de propi i arbitri a lanàlisi de les hisendes de lantic règim, ja que si no suneixen en propis dos tipus dingressos, els veritablement propis rendes sobre finques o drets financers que no impliquen cap fiscalitat, junt amb una part de les imposicions indirectes sobre els productes de consum, i daltra banda, els arbitris serien la resta dels imposts indirectes, cosa que creiem una incoherència metodològica.
El concepte de propis segons la noció antiga està molt difós per la Corona castellana22 però, en canvi, a la Corona dAragó no és dús freqüent. No hi ha cap diferenciació a les clavaries entre propis i arbitris, shi parla més de cises i drets. Tanmateix, algunes daquestes cises en el segle XVIII com a conseqüència de laplicació de la terminologia castellana seran considerades com a propis perquè tenen un origen antic i confús o perquè són una donació de les regalies del monarca.23 En aquest sentit, a grans trets, hi ha una gran diferenciació, pel que fa a ladministració i lelaboració dels comptes municipals, entre làrea castellana i laragonesa: a Castella els comptes se centralitzen en la majordomia i fan diferenciació entre propis i arbitris, mentre que a Aragó funciona per clavaries, sense utilitzar aquestes terminologies de propis i arbitris.
Pel que fa al patrimoni municipal, és difícil especificar lorigen exacte de les rendes i dels drets de la ciutat. Ha estat més estudiat linici de la configuració governativa que no pas el de la hisenda a la ciutat. Evidentment, abans dhaver-hi patrimoni o recursos dhisenda cal que hi haja un col·lectiu urbà que governe. Hom creu que les disposicions de Jaume I del 1245 creació de quatre jurats són el moment clau del desenvolupament institucional del municipi valencià.24 Abans daquesta data és arriscat parlar dun organisme municipal. Lexistència de béns patrimonials, si entenem com a patrimoni no sols els béns sinó també les rendes fiscalitat o crèdits censos, és prou difícil durant aquest període.
Vista labsència de concessions patrimonials per part del rei, és possible que el nou municipi per tal de fer front a les creixents despeses sacollira al sistema de taxes veïnals. Evidentment, aquest devia disposar dalgun tipus dingressos, perquè ja en 1251, els jurats estaven obligats a retre comptes de la seua administració als nous jurats elegits per a lany següent. El 12 de febrer de 1252 Jaume I concedeix a la ciutat de València el dret dimposar taxes veïnals sobre propietats mobles i immobles.25
La primera referència que trobem a béns patrimonials és la «concessió i confirmació» dues paraules contraposades si observem que la confirmació implica que ja gaudien del bé, als prohoms de la ciutat de València de les seues muralles, barbacanes, clavegueram i places, el dia 15 de setembre de 1259.26 No obstant laspecte avantatjós que presenta el fet cap als prohoms, entenem que és una càrrega que Jaume I va saber endossar-los intel·ligentment, ja que aquest patrimoni no genera cap tipus de renda ni benefici, però, per contra, sí que origina despeses per al manteniment. Un privilegi posterior, de 1358, esmenarà aquesta deficiència ja que permetrà que tots els estaments contribuesquen en el desemborsament mitjançant talles o col·lectes27
Lany 1278 quedará reflectida en la legislació la facultat dels jurats per a poder fer taxes i col·lectes autònomament, sense intervenció del justícia, i amb capacitat per a poder establir ordinacions. Lunica obligació serà la de retre comptes als jurats que prendran possessió del càrrec lany següent.28
Aquest fet és important perquè manifesta que a lincipient municipi valencià la capacitat de la hisenda és derivada de la fiscalitat directa del repartiment de càrregues sobre els veïns i no dels impostos aplicats als productes comercials.
Lampliació de les modalitats patrimonials, significativament, no fa cap referència a impostos sobre mercaderies sinó a una participació en les quantitats rebudes per penes o multes. En 1310 Jaume II concedeix als jurats, prohoms i ciutat de València a petició dells mateixos una tercera part de les multes imposades a qui tinga tafureries, jocs de daus o jocs de gresca a la ciutat;29 també els va donar la tercera part de les penes aplicades als fraus que pogueren realitzar-se per la venda del vi, a més de la meitat de les multes exigides a tothom que anara de nit per la ciutat després de tocar el «cimbal o campana», encara que portaren llum.30 El 1324, alhora que és concedit a la ciutat lofici de guardanatge del vi, se li atorguen la meitat de les multes.31
Les concessions a la ciutat, el 1315, del poder per a recaptar una cisa sobre el pa i la carn, i el 1322, del poder per a recaptar impostos relacionats amb lactivitat comercial, les considerem molt noves ja que no tenen res a veure amb el sistema anterior que protegia les mercaderies32 i gravava la propietat mitjançant taxes. La concessió de 1322 comprén territorialment la ciutat, els ravals, el Grau i els llocs de la seua contribució i té una finalitat específica: recaptar els 350.000 sous reials de València que shan oferit a la monarquia per la conquesta de Sardenya i Còrcega.33 La fiscalitat comercial comprén els següents sectors:
1. Impostos sobre les embarcacions que transiten pel port de València amb diferents valors fiscals segons el tipus de vaixell, dels llocs danada o darribada, i de les mercaderies. La taxa aplicada pot arribar fins a 50 lliures com en el cas de les naus de tres cobertes.
2. Impostos sobre el comerç, urbà del blat (aplicables a tota la contribució):
Els flequers o bescuiters paguen per sac de 8 fanecades de forment, 16 diners, és a dir, 2 diners per fanecada.
Tothom paga per la venda de forment 6 diners per cafís, Ilevat del forment que ve per mar.
Tothom paga per moldre forment en qualsevol molí, 6 diners per cafís.
Tothom paga per lextracció de forment de la ciutat i la seua contribució, 6 diners per cafís.
Els flequers o bescuiters paguen per cada quintar de farina que compren, 4 diners.
Tothom paga per compra o venda de farina, 2 diners per quintar.
3. Impostos sobre el comerç, urbà de cereals panís, dacsa, ordi i civada, làmbit dels quals és també tota la contribució.
4. Impostos sobre la carn (aplicables a tota la contribució):
Per cada lliura de moltó, cabró, ovella, cabra, porc fresc o salat, i cansalada, es paga un diner.
Per cada lliura de bou, vaca o vederla, es paga una mealla.
Per cada vedell venut sense pesar, es paguen 2 sous.
Per cada cabrit o anyell, es paguen 2 diners.
Per tal de fer viable aquest sistema impositiu els jurats i consellers disposaven de total autonomia per a imposar multes als defraudadors i, a més, gaudien de llibertat per esmenar i interpretar qualsevol cosa establerta que semblara dubtosa. La particularitat daquestes imposicions rau en la seua aplicació, ja que contribuïen totes les persones sense cap distinció, fins i tot les eclesiàstiques, les quals reivindicaran poc després no pagar impostos municipals adduint un principi dimmunitat.
Atés aço, podem compréndre que quatre dies després de la configuració daquesta gamma dimposicions, Il de març de 1322, la ciutat obtinga un privilegi de Jaume II que li atorga el pes del blat i de la farina, a fi devitar el frau que es dóna en la mòlta,34 i també, la possibilitat daplicar tributs sobre la citada transacció comercial.
Aquest sistema fiscal, creat per a recaptar un subsidi per a la monarquia, no perdurarà, però la ciutat en traurà profit ja que amb açò ha adquirit la facultat dimposar i de decidir sobre què i com ha daplicar tributs. En 1336 encara hi havia impostos sobre la carn; els jurats i els consellers havien decidit suprimir el del vi al mes de setembre, i ja estaven abolits els aplicats sobre el blat.35 Havia minvat prou la duresa fiscal de 1321. Durant el segle XIV els tipus de tributs fluctuen molt. Així, el 1390 hi havia impostos sobre el vi, la carn, la mercaderia i els draps de cort, i el 1393 sen crearan de nous sobre leixida de fusta, tints, arròs, fils, espart, peix salat i daltres.36
Una altra qüestió és saber si la ciutat disposava de propis i si nobtenia alguna renda. És una mica difícil precisar si comptava amb propietats rústiques i urbanes durant lèpoca medieval, atesa la manca destudis adients en aquest moment històric. Malgrat açò, unes dades ens fan esment que la ciutat sí que tenia propietats:
A causa de lavinguda del riu Túria el 1341, que va desfer camps i va enderrocar cases, els jurats i el Consell van decidir perdonar els censos que els emfiteutes pagaven a la ciutat pels camps i les cases37
El rei Pere IV, el 1364, va donar a la ciutat les viles de Sagunt, Cullera i el Puig perquè hi exercirà jurisdicció a través dels justícies de València i perquè aquestes poblacions contribuïren únicament en els impostos de murs i valls i en tots aquells que pogueren crear-se per tal de fer donatius al rei.38
La ciutat, lany 1392, crea les figures de dos procuradors perquè administren les propietats més llunyanes, lun és lanomenat «Procurador e regidor de la partida subirana del patrimoni de la ciutat de València e alcayt del castell de Xèrica», que comprén Xèrica, Llíria, Pina, les Barraques també denominades Sant Pere de Bellmont, Altura i les Alcubles; i laltre és lanomenat «Procurador e regidor de la partida iusana del patrimoni de la ciutat e alcayt del castell de Planes», que comprén Planes, Penàguila, Margarida, Llombo, Torre de tes Maçanes i Ibi. A més daquestes dues zones patrimonials, la ciutat té un «alcayt e procurador de Penàguila».39
Durant el segle XIV a la ciutat es va realitzar una gran reforma urbana: la muralla vella va ser derrui da i sen va construir una de nova que va incorporar els suburbis, la jueria, la moreria, els Roters, la Xerea, etc.,40 de manera que la muralla també va integrar al recinte camps de conreu. Però el més important del fet és que la ciutat va comprar cases i propietats per a fer places públiques, i que, alhora, va vendre cases seues construïdes dins lantiga muralla.41 A banda daquesta transacció de cases, la ciutat disposava ja duns edificis destinats als serveis públics els quals, evidentment, no sols no rendien cap benefici sinó que a més eren una despesa contínua per a la ciutat, com ara lantiga llotja dels mercaders i daltres.
En conseqüència, parlar duna absència de propis en lèpoca inicial del municipi de València és un error. El fet és que no disposem de totals quantificats i que no sabem quins daquests béns produïen renda i quins motivaven despeses. En estudis posteriors com els dErnest Belenguer per al segle XV, el de Remedios Ferrero per al XVI o el dAmparo Felipo per al XVIII, no consten els propis, no sabem si és perquè han minvat o han desaparegut o és perquè, com que no són rendibles, els autors no shan adonat que també formen part del patrimoni de la ciutat.42
No ens interessa continuar un seguiment detallat del patrimoni de la ciutat, només volem constatar que en el seu inici la ciutat disposava de rendes fiscals, rendes per multes, rendes per crèdits els censals que més endavant veurem i propietats rústiques i urbanes. Aquest model possibilita que la ciutat siga una institució econòmica important a la qual el rei ha de tenir en compte a lhora de demanar subsidis i préstecs. Aixi sentén també que la monarquia no tinga objeccions a lhora de facultar la ciutat duna autonomia fiscal i administrativa, ja que el municipi es constitueix en un recurs de la hisenda reial.
3. LA HISENDA FORAL
Ladministració dels recursos de la hisenda de la ciutat és lleugerament complexa, cosa que nha dificultat la investigació i ha contribuït a què hi haja un nombre tan reduït destudis que tracten el tema.