Si examinent aquestes xifres podem advertir-hi que entre el segle XIV i el XVI la quantitat dingressos ha augmentât, encara que sembla ser causa del finançament dels carregaments de censals. De tota manera, observem una pujada continuada del valor dels ingressos de la ciutat durant el segle XVI tret dalguns casos en qué disminueix, que deu continuar en el segle XVII, ja que la xifra réfèrent al segle XVII és molt superior.
La forma en qué hem élaborât les conclusions que acabem dindicar, ateses les dades esmentades, és la mateixa que han practicat els historiadors en qualsevol estudi dhisenda, però es troba molt lluny de la nostra intenció man tenir aqüestes afirmacions, a partir duna metodologia tan elemental i errònia. Cap historiador no ha tingut mai en compte, a lhora dexaminar les rendes, la pèrdua o pujada del valor adquisitiu daquestes, tots les han examinat en xifres absolûtes, però cal reconéixer que en economia la xifra absoluta poques vegades és significativa i que cal treballar les xifres per a extraure i aconseguir conclusions i résultats més aproximáis a la realitat econòmica i a la problemàtica de la hisenda, en el nostre cas, de la ciutat.62 En aquest sentit, cal que, en primer Hoc, tractem desbrinar quin és el valor adquisitiu daquests recursos de la ciutat.
Per a saber el valor adquisitiu necessitem duna altra variable, IIPC de lèpoca, cosa que ens resulta impossible. Però, a falta daquest indicador nutilitzarem un altre per a conéixer levolució del nivell del cost dels productes, el preu del blat,63 ja que disposem per a València de diferents treballs que ens faciliten la seua continuïtat des del segle XV fins al XVIII.
Tot seguit exposem un quadre que hem elaborat daquesta forma: el preu del blat de 1391-93 és la mitjana aritmètica dels preus que assenyala Eliseo Vidal en època normal 12 sous el cafís i en època de carència (16 sous el cafís);64 el del blat del segle XVI és la mitjana mòbil elaborada per nosaltres per suavitzar les oscil·lacions de 4-1-4 a partir de les dades de Hamilton,65 i el del segle XVIII ha estat extret de la mitjana mòbil, també 4-1-4, elaborada per José Miguel Palop.66 Per tal daconseguir el valor adquisitiu de la renda hem procedit a dividir el valor daquesta pel preu del blat, i lindex lhem fixat sobre la base 100 del valor adquisitiu del période 1391-1392.
VALOR ADQUISITIU DELS INGRESSOS
EVOLUCIÓ DEL VALOR ADQUISITIU
Les conclusions, atés aquest quadre, són ben diferents a les anteriorment exposades. El poder adquisitiu dels ingressos de la ciutat han minvat de forma considerable. No ens interessa tant constatar la xifra exacta de la disminució de lindex no tindria cap sentit aquesta exactitudcom dir que, a trets gênerais, lAjuntament de València no té el mateix poder economie en el segle XVI que en el segle XIV.
El fet queda més manifest si analitzem les rendes reals ingressades sensé tenir en compte el capital financer a qué sha de recórrer mitjançant carregaments de censals, endeutant la ciutat.
VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES
VALOR ADQUISITIU DE LES RENDES (en lliures)
El descens del valor adquisitiu de les rendes de la ciutat és molt important. Aquest fet pot explicar perquè es carreguen tants censals a lhora de fer front a Iabastament ciutadà, ja que precisament trobem que augmenta el preu de les vitualles i, en canvi, no ho fa el valor adquisitiu de les rendes. Açò modifica les conclusions dalguns autors que consideren que una causa de lendeutament que pateix la ciutat és precisament Iabastament. Però, la causa no resideix en Iabastament en si mateix cal recordar que en unes altres èpoques també sha hagut de fer front a Iabastament sinó que hem de veure-la en el fet que la ciutat no pot sufragar-ne les despeses, en la pèrdua del valor adquisitiu dels seus ingressos; és una diferència de matis bàsica. En 1549-1550 a la ciutat es van carregar a censal 70.000 lliures, de les quals 40.000 eren per a préstecs destinats a assegurar-hi lavituallament de la carn i les altres 30.000 lliures eren donades a Pere Noguer per tal que portara forment des de Sicilia a València. El 1551-1552 shi van carregar a censal 129.471 lliures, de les quals 53.437 lliures, 9 sous i 2 diners es dedicaren a la compra de forment, es van prestar 6.000 lliures als abastadors de forment i, a més, 57.958 lliures, 11 sous i 3 diners eren per a comprar cam la ciutat i 12.055 lliures per a serprestades als proveïdors daquesta carn. Atés açò, podríem arribar a pensar que tot el capital dels censals de la ciutat era sempre per a Iabastament propi, però no és aixi. Altres vegades el capital censal es dirigía a subvenir les despeses de les clavaries passades que presentaven un saldo negatiu, així de les 132.470 lliures, 3 sous i 3 diners carregats el 1553-1554, 900 lliures eren per a subvenir les despeses de Pero Ros, clavari comú durant el période 1545-1546, 2.300 lliures eren per a ajudar a Pere Conill, clavari comú el 1546-1547, i 111 lliures per a Miguel Joan Rodrigues, clavari comú el 1543-1544, i a altres clavaris; però, malgrat això, la major quantitat del capital es destinava a Iabast de cam i forment.67
Aquestes fabuloses sumes carregades a censal són tan importais com les rendes de 1 a ciutat. Estem veient com leconomia municipal de València és complètement inopérant, és massa elevada la taxa de lendeutament a què ha de fer front cada any per tal de sufragar les despeses, principalment aquelles relacionades amb lavituallament.
Hi ha un altre factor que ens sorprén en aquest cúmul dineficàcia, el manteniment del deute dels particulars a la ciutat. Les fonts analitzades fins avui, les de clavaria i les darrendament dels impostos, no permeten donar dades clares dels deutes dels particulars principalment els abastadors a la ciutat. La font de clavaria sols recull els ingressos però no els deutes endarrerits, i la font dels arrendaments manifesta el preu de larrendament però no allò que sha ingressat efectivament per cada impost.68 Una altra font recopilada a lArxiu del Règne de València, els processos de judicis de residència forals,69 com que són la fiscalització dels oficials públics i realitzen un minuciós examen de la comptabilitat, ens permet dextraure algunes dades de la suma total que sha degutals clavaris creiem que de forma acumulativa: en lany 1547-1548, són degudes 91.999 lliures, lany 1549-1550 els clavaris es deixen per cobrar 106.729 lliures70 de fet els ingressos reals són menys abundosos que la suma de diners que sels deu. Si es tractava dun any esporàdic podría pensar-se que és un mal any per a labastament, peró no ho és; dels pocs anys que hem pogut recollir dades hem extret el balanç següent: el 1551-1552 es deuen a la ciutat 116.758 lliures, el 1552-1553 la xifra del deute és de 145.910 lliures, el 1556-1557 és de 151.632 lliures, el 1558-1559 el deute puja a 204.427 lliures, el 1560-1561 en son 234.443 les lliures degudes i el 1564-1565 és lespectacular suma de 352.251 lliures.71
Com pot advertir-se, tots els anys queden a deures a la ciutat tantes quantitats de lliures com sen carreguen a censal. Vist açò, ens preguntem: no deu ser que loligarquia local està interessada a mantenir el deute i poder invertir així en els censals que carrega la ciutat? No hi deu haver un sector de comerciants que no restitueixen a la ciutat els diners que els han prestat i uns oficials que senriqueixen a costes de les rendes de la ciutat?
Cal fer més análisis socioeconòmiques daquesta època per poder-ho corroborar, malgrat que algunes dades apunten en aquest sentit. Entre les persones que obtenen mes renda per pensions de censals de la ciutat es troben: el 1536-1537, Hieroni Collar, qui va ser jurât quatre vegades, Honorat Benet Vidal, cinc vegades jurât i dues racional; Nicolau Benet Delpont, qui va ser tres vegades racional i altres tres jurat; Guillem Ramón Caerá, arrendador de Cordellats el 1535 i, a més, quatre vegades jurat, clavari de Censáis en el période 1534-1535 i racional el 1548-1551; Joan Lluís Marrades, el qual va ser arrendador del tall durant 1539; Gaspar de Monsorius, arrendador dels dos diners de la Llotja el 1532, i de la mercadería el 1533: Marc Antoni Andrés, arrendador del tall el 1533, o Bemat Lluís Almúnia que va ser arrendador dels dos diners de la Llotja junt amb Monsorius el 1532.72 Al segle XVIII aquest panorama no canvia. Un estudi de Socorro Reizábal ha demostrat la connexió que hi ha entre alguns importants censalistes i el poder municipal.73
Pel que fa a restructura de la hisenda foral, és difícil realitzar una anàlisi i una elaboració a causa de la complexitat que presenta ladministrado, complexitat que ve donada per dues qüestions fonamentals: el sistema per clavaries i administracions i també larrendament de diversos impostos en conjunt. Reaiment mai ningú no ha confeccionat un quadre que reflectesca restructura de les lendes i de les despeses de la ciutat de Valencia.74 Nosaltres, a partir de les dades mes completes que coneixem, efectuarem una aproximaciò de restructura. Ho definim com a aproximaciò perqué no disposem en tots els casos de totes les rendes però, afortunadament, les que hi manquen són de poca consideració i a trets generáis no canvien les conclusions dels resultats.75 Lestructura dels ingressos la diferenciem pel que fa a rendes de la ciutat i crèdits capital carregat a censal de forma separada i en conjunt.
APROXIMACIÓ A LESTRUCTURA DELS INGRESSOS DE LA CIUTAT Ingressos 1515-1516
Ingressos 1544-1545
Ingressos 1564-1565
Ingressos 1646
En el memorial de lany 1646 no figura la quantitat carregada de censals, per la qual cosa no podem saber quin és el valor que pot representar respecte de les rendes.
Estructuralment, en els ingressos poden advertir-se unes peculiaritats bàsiques:
Els crèdits capital carregat a censal representen una partida financera tan important com la resta de les rendes de la ciutat cosa que, en conseqüència, suposa que la ciutat está endeutant-se per damunt de les seues possibilitats. Així, sentén que des prés no puga fer front no sols al desendeutament, sinó tampoc al pagament dels interessos.
Peí que fa a les rendes, en la primera part del segle XVI observem que la més valuosa és la de la mercadería, seguida en importancia per la del tall, la cam i el vi, el qual progressivament augmentará de valor. El pa encara es troba fiscalment poc gravat respecte de la resta dels productes.
En el segle XVII restructura canvia, la mercadería i el tall perden importancia i el pes dels tributs recau fonamentalment sobre tres productes: la cam, el vi i el pa. Dhaver-hi una fiscalització més repartida entre els productes, com suposa la mercadería que grava transaccions comercials, es passa a una fiscalització basada en els articles bàsics de consum.
Les consignacions del rei devolució dels diners que li ha prestat la ciutat anteriorment tenen una major importància en el segle XVI que no en el XVII.
Les tributacions dels llocs de la contribució, les rendes de lEstudi General per labonament daquells que es gradúen o les rendes per propis lloguer de cases, pont del Grau,78 etc. i alguna altra imposició menuda, com el peix o Poli, no tenen una importància rellevant.
Per a efectuar lestudi de restructura de les despeses no disposent de dades referents a la segona meitat del segle XVI ni del segle XVII. Amb tot, restructura que hem élaborât, a partir de les dades de les clavaries presentades per Remedios Ferrero, són significatives.
APROXIMACIÓ A LESTRUCTURA DE LES DESPESES
Dues caractéristiques fonamentals es desprenen daquesta estructura:
Les despeses bàsiques de ladministració municipal no teñen gaire importancia i mai no representen cap gran valor econòmie. La ciutat compta amb suficient numerari, gràcies a les rendes, per a fer front als salaris dels oficials municipals i a les despeses ordinàries i extraordinàries.
Les despeses més quantioses es corresponen amb els préstecs per a lavituallament de la ciutat i a les càrregues de lendeutament. A més a més, entre aquests dos périodes les quantitats absolûtes per labast de blat i carn i pel pagament dels interessos dels crédits les pensions de censals sincrementen. En canvi el municipi amortitza un menor nombre de crédits els quitaments del capital del cens.
La visió purament econòmica de la ciutat de València en lèpoca foral moderna que acabem de realitzar ens permet concloure afirmant que el municipi es troba immers en una crisi profunda de la hisenda, com ho demostra el fet que les rendes hagen perdut poder adquisitiu i que lendeutament augmente de forma considerable.80
4 LA CIUTAT DE VALENCIA FORAL. CARACTERISTIQUES I PROBLEMES
No podem entendre perquè la ciutat de València durant el segle XVIII és el primer municipi quant a ingressos de la hisenda i alhora té unes greus dificultáis économiques, si no assenyalem primerament una sèrie de caractéristiques que la defineixen i, després, tot un seguit de problemes que mai no acaben de resoldres.
4.1 Caractéristiques de la ciutat de València