4.2.1 Pèrdua dautonomia
La trajectòria política del municipi valencia foral ha estat més estudiada que levolució econòmica en Iàmbit dual de la defensa de Iautogovern i del control estatai o reial. A nivell politic, Rafael Narbona ha comprovai les limitacions de la democracia medieval per tal com hi ha llinatges que controlen el sistema electoral dels principáis carrees locals.121 Per altra banda, Ernest Belenguer ha ressaltat la connexió existent entre el monarca i el racional de la ciutat per tal de controlar lelecció els jurats de València, mitjançant el procediment denominat de la ceda, i les reivindicacions locals dimposar un sistema dinsaculació, que implicava una autonomia davant el monarca.122 Tanmateix,
quan saconsegueix la insaculació lany 1633, com ha assenyalat Amparo Felipo, el monarca sassegura la seua intervenció en la configuració de les persones que estarán incloses en les borses.123 Daquesta manera, a nivell politic, hi ha una intervenció reial que frena un sistema autonomie delecció del govern local.
Però, el que a nosaltres més ens interessa és veure de quina forma el municipi perd o modifica lautonomia total que gaudia per a imposar cises i legislar sobre la seua administració i, en definitiva, com la monarquía controia larea econòmica de la ciutat.
Dintre el sistema orgànic locai la figura del racional és Fencarregada, en ultima instancia, de ladministració de les finances locals regides pels clavaris. La tasca dels jurats no és administrar directament les pecúnies de la ciutat, sino la funció politico-econòmica de decidir quins tributs han dimposar-se i com, i quines persones han de controlar-los. En aquest sentit és important un famós privilegi de Pere IV de 1363, en el qual sesclareix i es confirma la facultat dels jurats i els prohoms de les ciutats i les viles del regne en dos aspectes: la facultat dimposar les cises que estimen convenients i la de nomenar els administrador de les imposicions.124 Uns anys abans, el 1339, Pere IV havia permés a la ciutat de València fer imposicions sobre el blat, un dels productes més délicats ja que es bàsic en lalimentació medieval. El rei accedia daquesta manera a una súplica dels jurats, els quals sol·licitaven el tribut per a poder fer front a les ajudes concedides als mercaders de cereals,125 per tal dassegurar labast de la ciutat. Lautonomia administrativa es fa més patent amb els dos fets següents: quan Pere IV, el 1368, estableix que els administradors de les cises són els unies que poden conéixer sobre les causes o querelles que es puguen plantejar en els impostos, i que cap comissió no shi puga immiscir,126 i quan Martí I, el 1408, accedeix a què tots els jurats de les ciutats i viles disposen daquesta jurisdicció que els permet de jutjar en els plets entaulats sobre cises sensé que puga ficarshi altri.127 La citada jurisdicció dels jurats sera objecte de molta polèmica al llarg de lèpoca moderna; en successives corts se sollicita, al rei el degut compliment dels privilegis referents a aquesta facultat front a les constants ingerèneies daltres tribunals més importants es demana en les corts de 1546128 i en les de 1585.129 Làmbit jurisdiccional dels jurats és una mica més ampli que no sols el relatiu a les cises, comprén també els plets sobre emprius,130 marjals,131 la casa de les repenedides i els familiars daquella,132 sobre qüestions entre ciutadans i habitadors de la ciutat de València i els oficials de lorde de Montesa,133 i també teñen la facultat de poder fer execucions, penyores i armar homes host i cavalcada.134
En temps de Ferran II els jurats aconsegueixen ampliar, o tal vegada confirmar, una jurisdicció molt important pel que fa a Iactivitat econòmica de la ciutat, la de conéixer en les qüestions i els plets dels oficis o gremis, jaque els jurats els donen les ordinacions, però, amb la competència de poder-les modificar i interpretar, i també la de poder jutjar, encara que la monarquía no permet aquesta competència de forma exclusiva, com sol·Iicitaven els jurats lany 1497, sinò que crea una via alternativa per a poder immiscir la superioritat del rei, a través de lapel·lació, a fi de conéixer i tractar els conflictes suscitáis.135 En les Corts de 1542 sels amplia de nou la jurisdicció en obtenir un fur que els permet jutjar i castigareis oficials de lalmodí.136
Per altra banda, el racional disposa, des de 1438, de jurisdicció sobre els casos dels deutors i els deutes a la ciutat, de forma que podrá procedir contra ells civilment i criminal, imposar-los penes i empresonar-los. Aquesta jurisdicció abasta tota una sèrie de mesures orientades a resoldre un dels problemes que causen incomoditat al govern municipal, la ineficàcia a Ihora de combatre els deutors.137
Atés açò, entre els jurats i el racional, el municipi té plena competència per a imposar cises, fer ordinacions, jutjar sobre els assumptes corresponents i controlar el deute. Però, malauradament, aquesta autonomia municipal anira reduint-se progressivament durant lèpoca foral davant la ingerència, cada vegada major, del poder monàrquic, fenomen que ens interessa estudiar ara.
Pel que fa a lintervencionisme reial podem distingir dos àmbits, un extern i un altre intern. En Iextern el municipi valencià es veu sotmés a una fiscalització i un examen de lexercici de lorici dels seus funcionaris, mitjançant jutges delegats del rei, la finalitat primordial dels quals no és modificar lestructura orgànica i funcional de la institució local. En làmbit intern poden veures algunes disposicions que modifiquen les funcions del municipi de forma que hi ha un avanç progressiu de la centralització monàrquica i una pèrdua de lautonomia local.
El control efectuat sobre el municipi, en làmbit extern, pels jutges delegats pel rei, anomenats inquisidors sobretot a lèpoca medieval, visitadors o jutges de residència, se centra en lexamen dels comptes i de Iadministració, i també de lexercici de lofici dels oficials, independentment del títol que sels atorgue.138 La primera disposició per tal de fiscalitzar oficials va dirigida ais detenidors de jurisdicció procuradors reials, batlles, justícies, etc. obligant-los a «tenir Taula» durant 30 dies després de Facabament de lofici, segons un fur de les Corts de 1301, de forma que «sia feyta inquisició contra ells, de lurs excesses, e forces e violències quehauran feytes als sotmesos».139 Tanmateix, en la pràctica sembla que examinaven també els jurats, com ho demostra una carta de Jaume II adreçada al seu fill Alfons el 1327, en aquest moment procurador general a València, en la qual li prohibeix que examine o faça inquisició als jurats.140 De poc va servir aquesta prohibició perqué quan Alfons va accedir a la corona va desenvolupar una llarga legislació sobre la inquisició als oficials locals.141 En sis privilegis, el monarca, el 1332, consolida les normes que reglamenten el procediment de control dels carrees municipals. A les Corts de 1342 es perfilen alguns aspectes del procediment, quan els braços demanen a Pere IV la perpetuïtat de les provisions fetes per son pare i li plantegen alguns problèmes sobre les despeses dels salaris dels escrivans de les inquisicions, sobre la malaltia del notari durant lexercici del procés, sobre els ajudants de linquisidor, etc.,142 aspectes que evidencien la practica daquest procès, com també ho fa que Pere IV, a les Corts de 1370, suspenga les inquisicions durant dos anys, a petició de les viles reials.143 Una de les disposicions més dolentes de la fiscalització és fer lexamen de la hisenda i de la recaptació dels impostos, en aquest sentit els tres braços sol·liciten ai rei, a les Corts de 1374,
Atés açò, entre els jurats i el racional, el municipi té plena competència per a imposar cises, fer ordinacions, jutjar sobre els assumptes corresponents i controlar el deute. Però, malauradament, aquesta autonomia municipal anira reduint-se progressivament durant lèpoca foral davant la ingerència, cada vegada major, del poder monàrquic, fenomen que ens interessa estudiar ara.
Pel que fa a lintervencionisme reial podem distingir dos àmbits, un extern i un altre intern. En Iextern el municipi valencià es veu sotmés a una fiscalització i un examen de lexercici de lorici dels seus funcionaris, mitjançant jutges delegats del rei, la finalitat primordial dels quals no és modificar lestructura orgànica i funcional de la institució local. En làmbit intern poden veures algunes disposicions que modifiquen les funcions del municipi de forma que hi ha un avanç progressiu de la centralització monàrquica i una pèrdua de lautonomia local.
El control efectuat sobre el municipi, en làmbit extern, pels jutges delegats pel rei, anomenats inquisidors sobretot a lèpoca medieval, visitadors o jutges de residència, se centra en lexamen dels comptes i de Iadministració, i també de lexercici de lofici dels oficials, independentment del títol que sels atorgue.138 La primera disposició per tal de fiscalitzar oficials va dirigida ais detenidors de jurisdicció procuradors reials, batlles, justícies, etc. obligant-los a «tenir Taula» durant 30 dies després de Facabament de lofici, segons un fur de les Corts de 1301, de forma que «sia feyta inquisició contra ells, de lurs excesses, e forces e violències quehauran feytes als sotmesos».139 Tanmateix, en la pràctica sembla que examinaven també els jurats, com ho demostra una carta de Jaume II adreçada al seu fill Alfons el 1327, en aquest moment procurador general a València, en la qual li prohibeix que examine o faça inquisició als jurats.140 De poc va servir aquesta prohibició perqué quan Alfons va accedir a la corona va desenvolupar una llarga legislació sobre la inquisició als oficials locals.141 En sis privilegis, el monarca, el 1332, consolida les normes que reglamenten el procediment de control dels carrees municipals. A les Corts de 1342 es perfilen alguns aspectes del procediment, quan els braços demanen a Pere IV la perpetuïtat de les provisions fetes per son pare i li plantegen alguns problèmes sobre les despeses dels salaris dels escrivans de les inquisicions, sobre la malaltia del notari durant lexercici del procés, sobre els ajudants de linquisidor, etc.,142 aspectes que evidencien la practica daquest procès, com també ho fa que Pere IV, a les Corts de 1370, suspenga les inquisicions durant dos anys, a petició de les viles reials.143 Una de les disposicions més dolentes de la fiscalització és fer lexamen de la hisenda i de la recaptació dels impostos, en aquest sentit els tres braços sol·liciten ai rei, a les Corts de 1374,
... revocar e haver per revocades totes e sengles comissions per lo senyor rey o per vos senyor [Infant Joan] fetes a qualsevol persones a enquérir contra les uni versitats de ciutats, viles e lochs, de cascun dels dits braços, o jurats o Regidors daquellcs de gran temps passât a ençà, per raó de les imposicions...144
al·legant que és contrafur, però linfant Joan hàbilment mana que sobserven els furs, cosa que implica la continuació daquestes inquisicions.
En el segle XVI, concretament a les Corts de 1533, quan sintenta efectuar una «Residència General» als oficials reials, els conceptes de «tenir Taula», «inquisició» i «residència» sutilitzen com a sinonims per a indicar la fiscalització dels oficials.145 Nogensmenys, pocs anys després es desplegaria un important procès fiscalitzador que duraría un llarg période de temps i que implicaría tres jutges diferents. Liniciador del procès seria el llicenciat Pedro de la Gasea, nomenat el 1542 visitador general i jutge de residència per a examinar els oficials reials i municipals, el qual no podría concloure el seu manament ja que en 1545 seria destinat a les Índies.146 Apetició dels braços eclesiàstic i militar a les Corts de 1547, que sol·licitaven la conclusió de la «visita», en 1548, seria nomenat un nou visitador general i jutge de residència, en Miguel Puig, bisbe dElna. Però aquest tampoc no va acabar la fiscalització i, en conseqüència, van quedar inconclussos molts processos pertanyents tant a oficials municipals com a reials, fins que en 1553 va ser nomenat Diego Hernández de Còrdova, qui finalment va acabar aquest procès en lany 1556. Durant el période 1542 a 1556 es van fïscalitzar els comptes municipals de València, els quals van ser revisats detalladament per tal de detectar els fraus i els deutors, i també es va fiscalitzar lexercici de lofici dels jurats, els escrivans, etc.
El nomenament de jutges esdevingué prou fréquent, així tenim: Agostí Gallart i Jeroni Arrufat que van ser jutges entre 1565 i 1568, Miguel Quintana que ho va ser entre 1575 i 1577, Joan Sabater entre 1605 i 1606, Martí de Funes entre 1634 i 1636,147 però encara van haver-hi altres visitadors durant el segle XVIII que van actuar de forma gairebé continuada,148 moites vegades a conseqüència o, tal vegada, amb lexcusa de no acabar mai de revisar els comptes municipals.149
No és la nostra tasca examinar Iabundosa documentació generada pels visitadors i jutges de residència, pero volem assenyalar que lactivitat del jutge no es limita sols a examinar comptes i a administrar justicia en les negligències comeses pels oficials sino que també, de vegades, simmisceix en les competències dels òrgans locals i en les funcions de Iadministració. El 1656 el visitador, amb el recolzament del rei, posa impediments a certes persones insaculades per a concórrer a lofici de racional, ja que, com diu el monarca, el que «ha obrado ha sido en virtud y observancia de órdenes mías y que hallándose en esta ocupación le toca executar todo lo que le pareciere conveniente al mayor beneficio dessa Ciudad...».150
Una de les qüestions més molestes per als jurats és la revisió de la comptabilitat per part del visitador. La ciutat intenta impedir-ho afegint uns capítols a les ordinacions del Quitament lany 1669, pels quals simposibilita totalment lextracció de llibres de larxiu o de Iescrivania, per qualsevol motiu, inclòs el de la requesta dun oficial reial delegat com és el visitador. El rei no accepta aquests capítols i addueix que els jurats no teñen facultat per a poder establir cap cosa que dificulte la tasca dun oficial que actúa en el seu nom, com ara el visitador. En aquest sentit, el visitador rep una ordre del rei per la qual sempre que nécessite consultar la documentació original pot traure-la foliada, però donantun rebut a larxiver, on haurà de fer constància de la qualitat dels documents i quins són els folis, i sempre a condició que no la veja cap altra persona que no siga el comptador i Iescrivà de la visita. Arran daçò es convoca un Consell General per al 14 doctubre de 1672, en el qual es decideix enviar un ambaixador al rei per tal que li expose les raons que té el municipi per a impedir Iextracció dels llibres. Els arguments exposais i les respostes del rei són els següents: 1) per privilegis i furs la ciutat pot establir lleis que no falten a furs, raó a la qual el rei contesta que