Torna a mirar la garsa. Encara es gronxa sobre la barana del balcó i fita amb atenció el seu voltant. Els còrvids també són sorollosos, pensa la Goja. Com els gavians argentats. Però són ocells. I que bonics que són. La garsa té un ventre blanquíssim, tot llum, i muscleres blanques. És com un puzle on shi encaixona el pit elegant i negre que segueix fins a la punta del bec, les potes fines, delicades com branquillons, i la resta de les ales. Els seus ulls inquiets es troben amb els de la Goja i es miren de fit a fit durant uns segons. Com si acabés de sentir-se descoberta fent una malifeta, la garsa desplega les ales, les agita en un batec blanc i desapareix entre les teulades.
La meva Lubidulia, pensa la Goja. Li fa gràcia i riu, però fluixet, per sota el nas, només per a ella mateixa. Una veu encallada la retorna a la sala despera.
Go...?
Una infermera amb bata blanca sacosta un paper als ulls i arrufa les celles. Sensuma els mocs i aixeca el cap:
Go...ja Soler?
La Goja està força acostumada al fet que la gent vacil·li en el moment de llegir el seu nom per primera vegada. Sembla mentida, pensa sempre, un nom tan curt i tan senzill. Només dues síl·labes. Sembla mentida. La seva mare ja la va advertir, quan li va dir que es volia canviar el nom.
Goja? va cridar, esbatanant els ulls. Quin disbarat. Ningú sabrà don baixa.
Però si és ben senzill va replicar ella. Moltes amigues ja em diuen així des de fa temps. A més, és un nom de la cultura popular. Ho sap tothom.
És un nom estrany. Sona estrany, sona com boja. La gent no sabrà ni com dir-lo. Quin disbarat, tan bonic que és Glòria!
Glòria no magrada gens, ja ho saps, és un nom pretensiós, no magrada. En gustos, tu i jo, no ens assemblem gens.
Es va fer un silenci espès i molt llarg. Finalment, la seva mare es va encongir despatlles i la conversa es va acabar aquí. La Isabel sabia que la seva filla tiraria pel dret, perquè en això sí que sassemblaven, i molt. I la Goja sabia que la decisió estava presa. Ja no tenien res més a dir-se.
Goja Soler? Ara la veu sona més segura.
La Goja saixeca, recull la bossa i fa una última ullada ràpida a la barana solitària amb clapes a la pintura negra que deixen al descobert el metall rovellat. Un neguit petit li recorre el ventre i se sent lleugerament desemparada.
Entra a la consulta.
En Juli mha trucat.
La veu de la Montse sona llunyana.
Hola?
La Goja la mira només per fer-li saber que lha sentit.
Hauríeu de parlar.
Se senten els lladrucs de la Ginzburg a fora i de seguida sonen els espetecs de la moto den Lamine.
Sí, esclar. Esclar que parlarem.
La Montse prem breument els llavis i sospira. Torna a la cuina a buscar un parell de gots.
Es mengen els pèsols mirant les notícies. Comenten que cal moure les ovelles de camp de pastura i gairebé no es diuen res més, tot i que a la Goja no li passen per alt les mirades inquisitives i constants que li dedica la seva amiga. Però no té ganes de parlar. Es concentra en la remor del televisor, encara que no lescolti.
La Montse no es dona per vençuda.
I tu com estàs? Com ha anat el metge? li pregunta finalment.
La Goja segueix menjant.
El metge ha anat bé. I jo estic com sempre.
Com sempre i encara una mica més antipàtica.
La Goja li dedica un riure petit i sarcàstic. La Montse somriu.
Últimament estàs més antipàtica que el teu collons de gat.
Totes dues llancen una mirada a en Kropotkin, que dorm plàcidament al sofà. La llum groga i tremolosa de la llar de foc li fa pampalluguejar de daurat els pèls de lespinada. La Montse fa psst, psst, però el gat no simmuta. La Goja fa petar els dits i fa xxt més fort, i lanimaló aixeca el cap amb parsimònia. La mira amb els ulls entretancats plens de la seva indiferència lànguida i freda i torna el cap a la posició inicial. Elles intercanvien una mirada i riuen. Per un moment, el so dels riures fa desaparèixer la remor del televisor.
Vols cafè? pregunta la Goja, i saixeca per anar a buscar la cafetera.
Quan torna, la Montse està dreta al costat de la finestra amb la mirada perduda. La Goja mira a través del vidre i veu en Lamine traginant un carretó ple de palla. Se sent un cloqueig agut i una gallina surt disparada davant dell i voleteja nerviosa cap a la resta del grup, que picoteja sota la figuera. Deixa el cafè sobre la taula.
Segur que li expliques més coses a aquest home que a mi es queixa la Montse, mirant a fora.
Abans que la Montse sassociés amb ella, la Goja havia estat un parell danys fent-se càrrec de la granja tota sola. Després dels primers mesos, un veí del poble li va suggerir que es busqués algú per ajudar-la. Thauries de buscar un negre, li va dir, concretament. Eren al bar del poble. A la Goja li agradava esmorzar al bar de tant en tant. Alguns homes recolzats a la barra van riure barroerament, ensenyant les seves boques desdentegades i escopint capellans. La Goja va sentir com una bravada ardent li envaïa les galtes. Li volia dir: el que hauria de fer és escanyar un blanc, el que hauria de fer és tallar-li els ous a un vell blanc i fastigós. Però no li va dir res, va arrufar el nas i va seguir prenent-se el cafè. Lhome va insistir, enriolat: per anar bé, thauries de buscar un negre, i la resta dhomes vinga riure i repassar-la de dalt a baix. Des daquell dia, la Goja no ha tornat a posar els peus al bar. Quan pensa en aquella purrialla, en aquella colla de pagerols pollosos, sent un fàstic immens.
El cas és que no va ser ella qui va buscar un negre, sinó un negre qui la va trobar a ella. En Lamine va arribar en una bicicleta atrotinada una tarda destiu molt calorosa. La Goja, en aquell moment, era a lestable del prepart amb tot el braç ficat dins la vagina de la Cohen i suant pels descosits. El vedell venia de culs i no aconseguia empènyer-lo per poder agafar-li una pota. La vaca lempentava cap enfora amb unes contraccions tan fortes que la Goja es va pensar que li trencaria el braç. Estava pensant que no tindria més remei que trucar al veterinari quan en Lamine va treure el cap pel passadís de les menjadores i va balbucejar alguna cosa en castellà.
Si sabes algo de vacas, ven deprisa li va etzibar la Goja amb la cara encesa.
Lhome no es va fer pregar. Va baixar de la bicicleta i va entrar a lestable, enfonsant amb tota naturalitat les xancletes que calçava en un toll de palla i fems. Es va lubricar les mans amb el sabó iodat que la Goja havia abocat dins una galleda i va ficar el braç directament dins el forat humit i hostil. La Goja li va atansar instintivament un cordill. En Lamine va estar-se una bona estona fent força. La vaca bramava i la Goja es va començar a impacientar. Al cap duns minuts que van semblar una eternitat, lhome va agafar el cordill amb la mà que tenia lliure i en un tancar i obrir dulls tenia els dos braços ficats dins aquella pobra vagina. La impaciència de la Goja es va convertir en pànic però encara no va dir res. En Lamine va tardar una estona més a retirar els braços però, quan va estirar el cordill, va sortir la primera peülla. En qüestió de pocs minuts, les dues peülles del vedell apuntaven cap enfora. La Goja va córrer a agafar lextractor i va deixar que fos en Lamine qui estirés mentre ella comprovava, satisfeta, que lhome no frisava gens ni mica per treure el vedell. Esperava les contraccions de la vaca per estirar, i deixava de fer-ho quan ella reposava. De tant en tant, adreçava gestos de calma a la Goja i li repetia muerto, muerto. La Goja ja sabia que el vedell feia estona que era mort. Però aquella vegada, la vaca va sobreviure sense més complicacions que una esquinçada considerable als llavis de la vulva. Ara la Goja hi pensa i una esgarrifança li recorre lesquena. El cas és que, dençà daquell dia, en Lamine treballa a la granja i sentenen bé. Certament, a en Lamine lhi pot explicar gairebé tot. És fàcil explicar-li les coses perquè fa poques preguntes i no dona mai la seva opinió. A la Goja li interessen més aviat poc, les opinions dels altres.
Sent la veu llunyana de la Montse.
No sé per què estàs tan esquerpa. Només vull ajudar-te.
A les paraules les segueix un silenci estrany i la remor del televisor, que no ha parat de fer pampallugues en cap moment. En Lamine ha desaparegut amb el carretó.
LAtthis ha avortat diu la Goja.
Ja ha acabat de fer jaç a les gallines quan veu les dues dones que surten del mas i es dirigeixen cap als seus cotxes. Veu com la Montse abraça fort la Goja. La mestressa, com li diu ell, dona uns copets a lesquena de la seva amiga. Està més rígida que un pal descombra. Mira que narriba a ser, de seca, quan vol. Quan es dissol labraçada, la Goja el mira. Ell aixeca una mà i somriu. Ella crida:
Lamine, men vaig amb les ovelles!
En Lamine assenteix una vegada i torna a agafar el carretó i les eines per desar-les. Fa molt temps que entén bé el català. Ja lentenia el dia que va arribar a la granja buscant una feina nova, encara que llavors amb prou feines el xampurrejava. Però sembla que, en aquell racó de món, tothom sobstina a parlar-li en castellà. De fet, al principi, fins i tot la Goja ho feia. Quan la Montse va entrar com a sòcia a la granja, el va apuntar a un curset de català per a immigrants, al qual en Lamine assistia a contracor. La mestressa mai shavia preocupat per aquestes coses, i a ell ja li estava bé. Però ha de reconèixer que aquell curset li va ser útil. Sobretot per afermar la seva relació amb la Goja. Els matins, mentre treien fems o canviaven de pati el bestiar, en Lamine li preguntava tot allò que no havia acabat dentendre i ella lajudava. Després es van acostumar a fer una estona de conversa durant lesmorzar. Aquest petit moment de pràctiques es va anar convertint, a poc a poc, en un intercanvi ric i plaent del qual tots dos gaudien dallò més. Es van adonar que connectaven de debò i lesmorzar va esdevenir, amb els dies, una mena de confessionari distès i sincer. Sobretot per part de la mestressa. Era com si algú li hagués donat corda. Al principi el sobtava molt que una dona com ella li expliqués tantes coses, algunes de tan íntimes. Però el cert és que tot fluïa. Hi havia una complicitat que semblava que hagués estat allà sempre, esperant que es trobessin per reprendre una relació que ben bé era com si fos de tota la vida. Ell també li explicava moltes coses, coses de lIssa i de la Fatou, fins i tot. Tenia el convenciment que ho sabien gairebé tot lun de laltra. Però ara a la mestressa nhi passava alguna i no acabava dendevinar quina. I no era lúnic, perquè en Juli també estava del tot desconcertat. Des de feia una setmana, quan apareixia a la granja per recollir la llet, la Goja desapareixia com per art de màgia.
Tu saps si li passa alguna cosa? li havia preguntat aquell matí.
En Lamine deixa el carretó al seu lloc i emprèn el camí cap a la granja. Passa per davant de lhort. La presència de la Ginzburg caminant al seu costat està tan integrada en el seu dia a dia que gairebé ni la veu, com si fos un apèndix dell mateix. Es fixa, en canvi, en les corretjoles que creixen vigorosament entre les cebes. Tot just deu fer dues setmanes que la Goja va plantar aquestes cebes. Si no treu les herbes, les escanyaran, pensa en Lamine.
Un pit-roig lobserva des duna branqueta mig nua del cirerer en flor. És tan rodó i petit, i la branca tan prima i fràgil, que sembla que sels pugui endur un cop de vent. La branqueta oscil·la rítmicament sota el pes minúscul de locell i ell sembla delitar-se amb el moviment, com un nen petit en un gronxador. La Goja li va dir, fa dies, que el pit-roig ja no hi era. Fa setmanes que no veig en Whitman, li va dir.
Però ara en Whitman és aquí i entona alguns refilets inflant el seu pit diminut. Com sempre, la potència de la seva veu sorprèn en Lamine. Com pot ser, es pregunta, que una cosa tan petita canti tan fort? Intenta imitar-lo xiulant i locellet sel mira encuriosit abans de tornar a refilar. En Lamine li contesta amb nous xiulets. El pit-roig mou el cap a banda i banda amb moviments petits i secs i clava, cada cop, un dels seus ulls negres als ulls vermellosos de lhome. En Lamine intenta per últim cop establir algun tipus de conversa amb locell i torna a xiular. Llavors en Whitman, sense més ni més, alça el caparró cap amunt com si estudiés el cel i aixeca el vol. No desapareix en la immensitat blava i lluminosa, fet que en Lamine hauria interpretat com una mena de crida salvatge que lha empès cap a la llibertat; en comptes daixò, el pit-roig fa una voleiada curta i samaga dins la capçada de la gran alzina, a pocs metres de distància. Ja nha tingut prou, pensa lhome, de veure com faig lase.
Un lladruc inquisitiu de la Ginzburg, que fa estona que sel mira atentament, sembla que li digui que sí.
Al camp, en Balzac respira agitadament estirat sota un arbre. La Goja és al seu costat, blanca com un full de paper. Reposa lesquena contra el tronc. Una ovella amb una taca en un ull, com si portés un monocle, sacosta i li ensuma les sabates. La Goja sincorpora amb dificultat i li estira una orella. Lovella saproxima més. Mentre li grata la barra de la mandíbula, la Goja somriu i sospira.
Quina merda, Tsvetàieva.
Lovella mou lleugerament el cap i el prem contra els dits de la Goja. Sembla que tingui un somriure babau gravat a la boca. Els ulls separats i caiguts li donen un aspecte encara més babau. Enmig de la carícia, sense més ni més, la Tsvetàieva mou el coll bruscament i es queda mirant linfinit amb el cap abaixat i les potes separades. Resta immòbil durant uns segons i després salta a un costat amb les quatre potes. Es queda de nou amb la mirada perduda i el cap baix i arrenca a saltar una altra vegada a un costat i laltre com si shagués tornat boja. La Goja es posa a riure i per un moment soblida del mareig. La invitació a jugar és seductora, però no se sent amb prou forces. En Balzac ha alçat les orelles amb atenció i guaita furtivament la Goja amb mirades curtes. Tot el cos se li ha tensat i intenta contenir-se amb penes i treballs. La imatge duna ovella fent salts és irresistible per a un gos pastor.
Tot i que el mareig no li ha passat del tot, sembla que millora una mica. Segurament la pastilla que sha pres fa una estona està fent efecte. Sincorpora penosament mentre en Balzac ho fa dun saltiró. Sacosta a revisar labeurador i les menjadores repartides pel camp. Després obre la motxilla i la Zenobia apareix miraculosament al seu costat, movent tot el cul amb alegria de mastina, que és una alegria indolent i mandrosa. La Goja li posa pinso en una galleda, li acaricia les orelles i torna cap a casa pel camí que travessa la granja, amb en Balzac saltironejant al seu costat. Són gairebé dos quarts de set de la tarda i aviat haurà danar a munyir.
DIA 52
Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.
La Goja estira les mugroneres dun dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.
Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.
Ja casi estic. De veritat. No passa res.
Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i sapropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. Sasseu als esglaons i recolza el cap a les mans. Sestà així tota lestona que la Montse tarda a acabar de munyir.