No magradaven gens, aquelles instruccions. Uns quants homes havien rebut trets, però cap no era de lenemic. La majoria eren soldats. Constantment sentíem històries de soldats que disparaven a homes innocents durant la guàrdia. La majoria de les històries venien daltres posts, però una nit un dels nostres va disparar a un duna altra companyia. El paio va morir abans que poguessin fer res per ell, i al que li va disparar el van enviar a casa de permís, perquè es recuperés, però ja no va tornar mai més al nostre post. El van enviar a un altre lloc, perquè ningú no sassabentés que havia mort un company.
Molt aviat ja havia recorregut el terreny tres vegades. Em van passar pel cap un munt de coses, i llavors vaig començar a cantussejar una melodia que no sabia quina era ni on lhavia sentida. Però no vaig trigar a caure-hi, perquè en vaig recordar la lletra: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?».5 La cantava el pare, era una cançó de la guerra anterior.
Vaig començar a pensar què devia ser el que em volia dir en Lou. Llavors va aparèixer un quisso i sem va enganxar als talons. Lhi vaig agrair. Hi havia molt de silenci, només se sentia el soroll de les meves botes feixugues quan caminava, i el gos no feia cap soroll. Em vaig aturar un sol cop, tot i saber que estava prohibit, per parlar-hi. «Hola, noi», li vaig dir, i el gosset va arrencar a córrer. Va alentir el pas fins a aturar-se i va tornar a poc a poc. Em vaig adonar que no es refiava de mi. Hi ha molts gossos sense amo a prop dels posts militars.
Em va venir de gust fumar-me una cigarreta, però sabia que estava prohibit i men vaig estar. Però al cap duna estona em vaig sentir malament per no haver-mhi arriscat, així que em vaig posar una cigarreta als llavis, la vaig encendre i vaig començar a fumar i a sentir-me més bé, tal com deia en Joe Foxhall. Només havien passat trenta-cinc minuts, però a mi em semblaven una eternitat.
Vaig provar dinventar-me un joc per passar lestona, i em vaig dir: «Daquí al punt en què he de girar, hi ha exactament cent trenta-tres passes», i vaig començar a comptar-les. Però mhavia equivocat. En realitat hi havia cent cinquanta-quatre passes.
I llavors em vaig dir: «Si endevino, amb un marge derror de deu passes, quantes passes hi ha daquesta punta del terreny a laltra... demà al matí shaurà acabat la guerra».
Però de seguida em vaig adonar que allò era una bestiesa, així que vaig rectificar: «No, si lencerto no hauré de cridar lalto a ningú, i tornaré al centre de vigilància i en Joe Foxhall i jo ens alegrarem dhaver fet ja la meitat de la guàrdia, i potser en comptes de dormir ens asseurem a fumar i a xerrar».
Però després vaig pensar que igualment veuria en Joe Foxhall al centre de vigilància, i que igualment ens asseuríem a fumar i a xerrar, així que aquell tracte tampoc no em va convèncer.
Així que em vaig dir: «Si lencerto amb un marge derror de deu passes, el pare està bé. Ja no està tan malament com quan sen va anar de casa, i està sa i estalvi en alguna habitació moblada».
Però això tampoc no em va acabar de convèncer, tot i que sí que volia que el pare estigués bé.
Així que em vaig dir: «Coneixeré una noia abans que sacabi la guerra: la meva nòvia, la meva promesa, la meva dona. La trobaré i ella mestimarà tant com jo a ella, i viurem junts, sense que ens importi el que faci la resta del món».
Però aleshores ja havia recorregut la llargada sencera i no havia intentat endevinar quantes passes hi havia duna punta a laltra, així que ara ja estava recorrent lamplària del terreny, i com que aquella distància era menor, i per tant més fàcil dendevinar, vaig preferir esperar-me fins que em toqués girar per tornar a recórrer la llargada.
Quan ja estava a punt de girar, em vaig dir: «Hi ha tres-centes noranta-tres passes. Si lencerto amb un marge derror de deu passes, la trobaré».
I vaig girar i vaig començar a comptar.
Si vaig triar aquell nombre, el tres-cents noranta-tres, és perquè crec que el tres és el meu nombre de la sort, i per tant tots els nombres que són múltiples de tres em donen sort. El meu número de placa de lexèrcit està format per tresos i nous. Quan era petit magradava el set, però suposo que el set era massa alt, perquè de seguida em va deixar dagradar i el vaig canviar pel tres. Comptava de tres en tres, i això em donava sort.
Esperava no equivocar-me, perquè al final acabes creient en els nombres, però no vaig trigar a adonar-me que mhavia passat, així que vaig començar a fer passes més curtes, però tot i així em passava. En total només hi havia dues-centes vuitanta-quatre passes, incloent-hi les curtes, i aquest nombre a mi no em diu res. Dividit entre tres dona noranta-quatre amb seixanta-sis, que tampoc no em serveix. Però el nou de noranta-quatre era millor que res, així que vaig decidir que tenia dret a intentar fer un altre tracte, però com que havia fallat en el que hauria significat (tant de bo no hagués fallat) que trobaria nòvia, vaig decidir inventar-men un de nou, i aquest cop vaig dir: «Si veig aparèixer una estrella nova al cel, o si veig un estel fugaç...».
Volia demanar un desig i no sabia quin.
Però no vaig trigar a saber-ho, i amb certesa.
«Si durant el temps que trigo a recórrer el terreny una sola vegada veig una estrella nova, o un estel fugaç, no em mataran a la guerra».
Llavors em vaig posar nerviós, perquè no estava segur de tenir-ho fàcil. Caminant a poc a poc com ha de caminar un guàrdia, o fins i tot una mica més a poc a poc, trigava uns onze minuts a recórrer la zona, i tot i haver mirat el cel durant quasi tota la guàrdia no havia vist cap estrella nova ni cap estel fugaç. Però un tracte és un tracte, i jo lhavia fet i lhavia de respectar. Vaig pensar que valia més posar-mho difícil, perquè així si guanyava sabria segur que no em matarien a la guerra. De fet el més probable era que em salvés, així que em va semblar just no posar-mho fàcil.
Vaig intentar no mirar el cel mentre pensava en tot això, perquè si apareixia una estrella nova abans dallargar la mà en senyal dacord solemne no serviria de res, així que vaig allargar la mà, em vaig fixar bé en el punt on era, vaig mirar el cel i em vaig dir: «Si veig una estrella nova abans de tornar a passar per aquest punt, o si veig un estel fugaç, jo, Wesley Jackson, no moriré en aquesta guerra».
També em vaig proposar no fer trampa caminant més a poc a poc, o més a poc a poc que fins aleshores, perquè no em va semblar que servís de res intentar enganyar el cel. Si no mhavia de salvar, valia més saber-ho ja. Així deixaria damoïnar-me. Simplement em diria: «Bé, si ha de ser així...», i me noblidaria.
Vaig mirar el cel i vaig començar a caminar, i ben aviat ja havia recorregut la meitat del terreny. I encara no havia vist aparèixer cap estrella nova ni cap estel fugaç.
Però no em vaig desanimar.
No sé per què vaig tenir el pressentiment que veuria aparèixer una estrella nova abans dacabar el recorregut, estava segur que en veuria una; no veuria un estel fugaç, veuria sorgir una estrella nova de la foscor del cel, a milions de milles de distància, i llavors sabria que no em matarien. Tant me feia quines possibilitats tenia, perquè sabia que veuria una estrella; una estrella flamant al cel, la meva estrella, que em diria que no em passaria res.
Llavors vaig començar a mirar cap al punt on creia que apareixeria lestrella, cap a lest, a uns vint peus per damunt de lhoritzó. Jo no en sé res, destrelles. No sé com varia la seva posició en el cel dun mes a laltre, ni cap on es desplacen, ni quins noms tenen; així que ja us podeu fer una idea del risc que corria fixant-me en aquell punt concret. Però tant me feia. Jo sabia que la meva estrella apareixeria, i no us penseu que us dic cap mentida quan us dic que la meva estrella va aparèixer. I va aparèixer molt abans que acabés el recorregut. La vaig veure amb tanta claredat com veia les altres estrelles que hi havia al cel, i la vaig veure just en el moment en què va aparèixer.
Llavors vaig començar a mirar cap al punt on creia que apareixeria lestrella, cap a lest, a uns vint peus per damunt de lhoritzó. Jo no en sé res, destrelles. No sé com varia la seva posició en el cel dun mes a laltre, ni cap on es desplacen, ni quins noms tenen; així que ja us podeu fer una idea del risc que corria fixant-me en aquell punt concret. Però tant me feia. Jo sabia que la meva estrella apareixeria, i no us penseu que us dic cap mentida quan us dic que la meva estrella va aparèixer. I va aparèixer molt abans que acabés el recorregut. La vaig veure amb tanta claredat com veia les altres estrelles que hi havia al cel, i la vaig veure just en el moment en què va aparèixer.
Això és un miracle vaig dir. Aquesta estrella ha aparegut només per a mi. Déu lha feta aparèixer per a mi. És clar que abans ja hi era i la devia tapar alguna cosa, però Déu ha sentit el meu desig i ha apartat el que no deixava veure lestrella, i llavors ha aparegut per fi i jo lhe vista, i això significa que no moriré en aquesta guerra.
Em vaig posar tan content que vaig començar a cantar a plens pulmons: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?». El gos ja no em tenia por, i jo tampoc no tenia por de... de res. Vaig treure una altra cigarreta, la vaig encendre i me la vaig fumar, i ja mera igual que arribés algú i li hagués de cridar lalto.
Llavors vaig veure acostar-se algú per la carretera.
Sabia que era en Lou Marriacci, però vaig cridar igualment:
Alto! Qui hi ha?
Molt bé va dir en Lou. Crida-ho ben fort.
I vaig tornar a cridar, perquè sí.
______________________
5. «Where do we go from here» (Howard Johnson, Percy Wenrich), cançó de caràcter patriòtic que es va fer molt popular durant la Primera Guerra Mundial.
CAPÍTOL 8
En Lou Marriacci demana un favor difícil a en Wesley
En Lou i jo anàvem caminant lun al costat de laltre i jo em vaig demanar què devia estar pensant.
Veig que has perdut el teu amic va dir, referint-se al gos, que acabava de sortir corrent. Em cauen bé, els paios que agraden als gossos. Sé que són bona gent.
Hi ha molts gossos als quals no els agrado vaig dir. Un gos solitari es fa amic de qualsevol, a aquestes hores de la nit.
Ui, no. Aquest així que he arribat jo ha arrencat a córrer, i ara ja no és aquí. Ni tan sols sha quedat per aquí a la vora, dubtant si tornar o no. No tornarà fins que jo no men vagi.
I tu creus que això vol dir que no li agrades?
Sé del cert que no li agrado.
I per què no?
Doncs perquè és així va contestar en Lou. Els gossos es guien per linstint. Potser sequivoquen, però quasi sempre lencerten. Mhe passat aquí dues hores abans que tu, i he vist aquell gos un parell de cops ensumant laire, suposo que intentant decidir si se macostava o no. I al final no ho ha fet. Mha ensumat i no li ha agradat la meva olor.
Què vols dir?
Els gossos busquen algú que sigui bo. Jo soc bo amb mi mateix, suposo, però no amb els gossos. Potser tu ets bo amb tu mateix i també amb els gossos. Si és així, ets un bon paio. Jo crec que sí que ho ets, i per això volia parlar amb tu.
Digues.
En primer lloc, no expliquis a ningú el que ha passat aquí fa una estona entre el sergent i jo. Lhe ficat al llit i ja està tot arreglat. A partir dara es portarà bé amb nosaltres. La veritat és que no ha estat mai un cabró amb cap de nosaltres, però sempre està bé tenir alguna cosa per fer servir en contra dalgú a qui en qualsevol moment se li pot ficar a la ceba la idea de ser un cabró. En Cacalokowitz és un bon paio, però té una feina a fer i de tant en tant ha de donar-nos ordres; ja saps què vull dir: fregar els terres, endreçar la caserna, ajudar a la cuina, fer la guàrdia i tota la resta.
Suposo que tothom ha de tenir una oportunitat.
Tu ets molt bona persona va dir en Lou, i és ben lògic que pensis que tothom ha de tenir una oportunitat. Per això li agrades a aquell gos. Però jo no penso que tothom hagi de tenir una oportunitat. Sé que no tothom té una oportunitat, i això em molesta, perquè si hi ha una cosa que no suporto és sentir-me com un carallot.
Què vols dir?
En una guerra tothom hauria de tenir una oportunitat, i quan dic tothom em refereixo a tothom. Jo soc a lexèrcit, però conec un munt de paios que també haurien de ser-hi i se nhan deslliurat.
I això com és?
Perquè són llestos va dir en Lou. No són carallots. Si una guerra és justa, tots els homes del país hi haurien danar a lluitar, sobretot els que tenen més pasta, els que hi tenen més a perdre; però aquests no van a la guerra. Aquests volen que tu i jo anem a lluitar mentre ells continuen guanyant diners... i a costa nostra. Tant els fa, a quants de nosaltres matin, mentre ells puguin conservar el que tenen i aconseguir-ne més. També són molt patriòtics, deu vegades més patriòtics que nosaltres. A ells els agrada la guerra i nosaltres lodiem. Ells llegeixen el que diuen els diaris i les revistes sobre la guerra, i en saben més que nosaltres. I també ho saben tot de les guerres anteriors. Les estudien, per intentar esbrinar com guanyar diners amb aquesta.
Suposo que molta gent prefereix els diners a qualsevol altra cosa.
Molta gent va dir en Lou. Massa. Però no són només diners, el que busquen, també fan servir la guerra per aconseguir altres coses: més poder, més importància, més reputació. A lexèrcit ens convertim en números, no sens distingeix als uns dels altres a una distància de deu iardes. Però què coi, el que vull dir-te és això.
Vam continuar caminant en silenci fins que va dir:
Vull sortir de lexèrcit. Sé que ho puc fer. Però necessito una mica dajuda, i testic demanant que em donis un cop de mà.
No ho puc fer, això, Lou vaig dir. Ens podrien matar a tots dos per una cosa així.
No et pensis que no et tornaré el favor. I tant que tel tornaré.
No ho puc fer. Potser soc un carallot perquè soc a lexèrcit, però soc aquí i no penso fer res deshonest.
Però, i si no fos deshonest?
Sí que ho és. Jo sé que ho és.
Bé, posem que sí que és una mica deshonest. Et penses que a lexèrcit, al govern i al país sencer tot és just? Tot és deshonest, amic meu; sempre ho ha estat i sempre ho serà mentre la gent sigui així. La gent fa fàstic.
Potser sí, però no sempre.
No sempre. Jo, per exemple. Tinc una dona que estimo, i que per a mi ho és tot en aquest món, que es passa el dia plorant. També tinc tres fills que estimo. Jo no faig fàstic quan estic amb la meva dona i amb els meus tres fills. Tinc quaranta anys. A algun cabró veí meu no li caic bé i decideix enviar-me a lexèrcit. Sassabenta que tinc uns estalvis i diu que amb això ja nhi ha prou per mantenir la meva família durant cinc o sis anys, així que es reuneix amb els altres cabrons i entre tots decideixen agafar-me, decideixen ficar-me a lexèrcit com a càstig. El país està en guerra, tothom està nerviós, centenars de milers de paios sallisten a lexèrcit, per què no jo també, pensen. Un dells és un picaplets, un altre un jutge fatxenda, un altre un empresari destar per casa; però ells són a dalt de tot i per tant es fa el que ells diuen. La massa és al seu bàndol, no pas al meu. I a mi menvien a lexèrcit, com qui envia un lladre a la presó. Home, he estat ficat en alguns tripijocs, això no ho nego, però mai de la vida no he robat ni un centau a ningú. Sempre he saldat els meus deutes. He estimat la meva dona i he criat els meus fills.