Però no a Sant Bartomeu interromp lArnau pensa que és un poble que no sobrepassa els cent cinquanta habitants i líndex de probabilitats que dues persones duguin el mateix nom es poc arriscat.
LArnau té raó. Però coneixent els padrons registrats en el cens local de la comarca del Lluçanès, podem arribar a saber si la senyora Marquès era resident dalgun poble o vila daquest territori afirma la comissària.
Llavors millor demanar directament un permís de certificació didentitat censal a lAjuntament dOsona. Així podrem agilitzar tot el procés de cerca i captura dalguna dada, que ens deslliuri daquest encallament en el qual ens trobem sotmesos des de ja fa unes poques setmanes.
Bona pensada Martí! diu la comissària Ara la màxima prioritat es saber si aquesta dona pot prendre declaració en cas de trobar-se viva i en plenes facultats físiques i psíquiques.
I laltra prioritat es veure quina mena de relació sostenia amb el senyor Ribó, perquè crec que està molt desvelat que un grau estret de confiança havia dhaver-hi per escriure un monòleg en què la víctima parlar dunes experiències que no podem comprendre, però que expliquen la vida dun home que lacompanya fins la seva defunció dins dun lavabo tètric i llastimós.
Capítol 12
El juliol de 1999 és un mes una mica ple de tràfec. A poble les tasques són imparables: que si alletar el bestiar, abrigar-lo amb llana dovelles que ja han renunciat a la vida per alguna malaltia infecciosa. Tot son maldecaps i angúnies que sembla no tinguin final. En Maurici ja comença a tenir una edat. Tot i ser un pencaire de mena, cabut, entregat i abnegat als seus deures com a ramader, la feina de camp se li estar fent feixuga. La jubilació, en canvi, la veu llunyana. Es com si ell no pogués permetres el dret a tenir una vida sabàtica, sense compliments ni compromisos adquirits. La seva vida, esclava, lligada a la pagesia, tan poc agraïda, lha cremat de valent, sense ganes, però de dimitir pels seus propis mitjans.
La Carlina, ja casada amb en Robert, no para de burxar el seu home de canviar daires. A Sant Bartomeu no hi ha vida per una dona que lha tingut gairebé regalada. Una dona que ha pogut obtenir una titulació certificada en el camp dempresarials per treballar en una oficina, en un banc, una gestoria o consultoria i també en un bufet dadvocats. La modalitat de vida de camp ella la troba un despropòsit: malaguanyada, deshonrosa, insensata, menyspreable, en definitiva, abominable en tota regla. Els seus aires de dona estel·lar: refinada, pulcra, un xic prepotent i, per descomptat, amb un punt de mira una mica enfocat cap al reciclatge formatiu i el constant progrés monetari, fan que estigui en desacord que el seu marit treballi com un burro, dia i nit a les ordres dun pare autoritari, limitat de mires, gens obert als canvis o a les novetats, a altres maneres de treballar més compensatòries des duna perspectiva salarial.
La Carlina pressiona al seu home que deixi de fer de subordinat del seu pare. A tota costa desitja que aquest estiu sigui lúltim de la cua per tancar un cicle de vida que, segons ella, ha deixat de ser profitós i satisfactori.
El dia 25 de juliol, dia de lonomàstica de Sant Jaume, un cosí den Maurici que porta aquest nom de pila, resident a Terrassa, puja a Sant Bartomeu a fer una estància de dos dies. Sestarà allotjat a la pensió del poble, perquè a casa dels Ribó només amb dos dormitoris justos, en Jaume, la seva dona amb el nen petit, en Gerard, no poden instal·lar-se.
En Gerard es un nen hiperactiu. De caràcter, però bastant controvertit, té una personalitat ambivalent. Amb sis anys dedat, parla amb molta propietat i amb coneixement de causa. Li agraden molt els animals: en general, la biologia i la zoologia. També es considera entusiasta de laritmètica. Es mort de ganes de ser al poble per fer un recompte de les ovelles que en Maurici té al seu càrrec. No obstant tot això, en Gerard és maniàtic, quelcom excèntric. La seva actitud acostuma a ser introspectiva: un semblant reflexiu, una mirada un tan abstreta i un posat corporal bastant hermètic, el defineixen com algú amb un món interior ric en matisos, en què la intel·ligència cognitiva sobrepassa els barems de la normalitat, encara que també destaca per ser una mica enigmàtic, camuflat per conductes no gaire freqüents entre els nens de la seva generació.
Aquell matí, la Carlina i la Rosalia estan preparant un estofat de vedella amb bolets i una safata de canelons vegetals amb tonyina, ous durs i pebrot escalivat amb unes olives trossejades. La Rosalia està incòmoda. Aquell dia també pujaran de Barcelona la Paulina i en Jordi, ja que ella i la Glòria volen passar el que resta destiu a la casa pairal i en Jordi sofereix a portar-les amb les dents serrades i el front cenyit, típic dell, sempre rabiüt, rondinaire i hipercrític amb tot el que es presenta. LEusebi i la Sofia arribaran després de dinar, ja que han hagut danar al metge de guàrdia per una indisposició de la Sofia, de moment mantinguda en enigma.
En Maurici, des de les vuit del matí que es troba als corrals. La seva idea és engegar les ovelles de bon matí durant dues horetes, perquè els animals tinguin temps dairejar-se i datipar-se de valent, amb lherba ja crescuda des de lentrada de la primavera. Aquell mes de juliol es presenta amb força variables tèrmiques: moltes tronades fortuïtes, tempestes bastant cabaloses i ruixats imprevisibles amb laigua regant tot làrid terreny després dun hivern insòlitament amb molta escassedat de pluja, donen lloc a que els animals de pastura puguin atracar-se de tiberi i deixar els seus estómacs enfarfegats.
En Maurici sap que el fill den Jaume és pràcticament un fanàtic de les bèsties de granja. Tot i la seva edat prematura, és un nen responsable, que té cura del benestar de les ovelles, a fi que puguin mantenir-se il·leses i deslliurades de qualsevol percaç.
En Jaume i la seva família arriben a les nou del matí a Sant Bartomeu. En Gerard, només creuar lentrada del poble, dimmediat es fixa en els corrals den Maurici, situats justament en un pendent que fa de separació entre un planell i un garatge, en què lhome guarda estris de tot tipus des daixades, forques, destrals, galledes i ferradures; un lloc, en què les ovelles a vegades van de part. Les més novelles no tenen assumit el part, com a fenomen adjunt al període de gestació. En Maurici es fa un fart de fer de llevadora. Ell les assisteix i sap quan cada ovella estar a punt de trencar aigües, però massa cops loperació acaba quedant inutilitzada, perquè els nou nats neixen morts o amb alguna deficiència corporal que no dona cabuda a que la vida pugui perdurar en el temps. En aquest cas, les més joves son les més problemàtiques. Quan els descendents acaben daccedir al món, son rebutjats per les seves mares i, perquè altres femelles els vulguin adoptar en Maurici ha daprofitar els cadàvers daltres ovins, arrancar-los la pell, perquè les novelles acceptin els nascuts sense recança.
En Jaume explica moltes vegades a en Gerard la feinada que té el seu cosí a camp. Aquesta història, sha de reconèixer, fascina en Gerard i escolta amb molta recepció amb uns ulls que semblen dos fars que enllumenen tot el recinte. En Jaume es conscient de lesclavatge que en Maurici arrossega a les seves espatlles. Tota una trajectòria de vida que sallarga, sense tenir un final delimitat. Ell li diu molts cops al seu cosí que es repensi la venda del bestiar i acabi renunciant als maldecaps. Sense gaire preàmbuls, li fa saber que és partidari de la jubilació anticipada, ja que en Maurici hauria docupar el temps en altres afers de lleure, que no hagin dobligar-lo a traginar objectes feixucs i màquines que poden acabar malmetent la seva musculatura per una pesada significativa. En Maurici escolta els arguments del seu cosí, però en el fons li rellisquen. Aquest primer, sempre tan absorbit per una feina que li aporta pocs guanys, intensa i costosa, no veu una fi a curt termini. Té lacèrrima creença que ell es el capatàs de la família; lúnic membre que proporciona els aliments i les fons primàries, perquè la família pugui sobreviure. Amb una mentalitat quelcom rovellada, en Maurici està convençut que prescindint del seu negoci ramader, tota la família estaria ressentida i, en algun nivell, lestabilitat coixejaria. Moltes vegades fent broma, quan es comuniquen telefònicament, en Jaume fa referència al seu fill com a successor quan en Maurici li pertoqui retirar-se, ja que la dèria del nen excedeix líndex de la normalitat. La criatura podria ser que de gran tingués un cervell analític, agut, i arribar a exercir com a matemàtic o físic: una rèplica dEinstein, qui sap, li diu el seu pare amb un somriure de bat a bat. El nen, aleshores, sestarrufa dorgull tot i ignorar el currículum professional daquesta consagrada celebritat.
Aquell dia, durant el trajecte danada a Sant Bartomeu, en Gerard va contant mentalment les ovelles que en Maurici cuida. Tot el camí de viatge fa càlculs, en què la seva proesa pels números destaca amb escreix davant els seus pares, atònits i complaguts de tenir un fill tan enginyós i saberut. La il·lusió darribar a poble i acompanyar en Maurici amb el recompte de tots els components del ramat i poder, així, vigilar que cap ovella descarrili i desviï el recorregut durant linterval de pastura, per ell no té preu.
Papa, arribem ja? Tinc ganes de veure les ovelletes.
Tranquil fillet, que queda un quart dhora. Ja he trucat en Maurici des de la fonda que primer passarem pels corrals. Avui té les ovelles a prop de casa i les podràs veure.
Yupi! Que guai, papa! Tinc ganes dempaitar-les i acariciar-les. Vols dir que em coneixeran?
Pot ser reiet contesta el Jaume Però dempaitar-les ni parlar-ne. Els animals han de menjar i la teva obligació es mirar-los sense molestar-los.
Però jo vull ajudar en Maurici amb els xaiets petits, que segur que nhi ha molts.
Dacord, però només si en Maurici et dona lordre, si no tu obedient a les instruccions.
Està bé diu en Gerard contraient el pit i arrufant les celles.
I els minuts que queden per arribar al poble sels passa una mica emmurriat.
En Jaume és un pare bastant obert de ment tot i ser força gran. Taxatiu, però alhora expansiu i tolerant. El nen ho sap. Molts cops el nano li fa preguntes sobre biologia, fauna, flora i el pare li respon amb molta assertivitat, sense embuts i amb fermesa. Pot ser que, de tant en tant, deixi anar alguna mitja veritat per no ferir la sensibilitat del seu fill. No obstant, no li agrada explicar faules ni llegendes que sallunyin de la realitat, ja que en Jaume no es partidari que en Gerard creixi creient que el món es manté sostingut per uns pilars, en què la fantasia i la màgia tenen prevalença davant duna vida tangible i material.
A vegades, en Gerard però sempipa davant la visió tan realista del seu pare. Al nen li agrada elaborar hipòtesis, petites prediccions abans de saber del cert si un esdeveniment es farà creïble. Li agrada jugar entre els somnis i la consciència; la ficció i levidència; la imaginació més il·lusòria i la lògica menys refutable. Ell es considera un petit príncep. De fet, durant el trajecte, el pare porta el mític llibre que el nen a estones contempla pàgina per pàgina. Mira les il·lustracions, imatges en què astres i figures planetàries apareixen perfilades i es queda bocabadat. En canvi, el pensament del nen es concentra en el fet de fer dajudant den Maurici quan arribi a Sant Bartomeu. Els dibuixos latreuen, però el deure és el deure i sha de posar les piles per poder estar a lalçada i no decebre a ningú.
Un sol bastant esmorteït els saluda quan ja estant trepitjant el poble. Entren per un camí terrós, ple de grava i pedrotes escarpades, que fan que el cotxe gronxi una mica. Molts veïns, que tenen la casa a lentrada, estan al balcó o a la finestra dalguna de les cambres. Ja se sap que als pobles són molt curiosos. Qualsevol soroll que es desmarqui de lhabitual costum han de ser els primers en assabentar-se. Repenjats a les baranes, dissimulen fent veure que recullen roba estesa o vessen aigua a les jardineres i testos, però aquest ritual no deixa de ser un simulacre. Aquesta família dels Ribó, de seguida sadonen de les intencions del veïnat. La Rosa, dona den Jaume ajup una mica el cap des de la porta del cotxe i de seguida veu la xafarderia popular com saplega intrigada per acontentar la fal·lera de saber qui arriba en aquelles hores del matí.
Que silenciós tot! Diu la Rosa Gairebé sembla que anem denterrament.
Qui sha mort, mama? pregunta el nen.
Ningú, rei. Es una manera de parlar. Tot es veu molt solitari, no hi ha gaire ambient a la plaça.
Bé, suposo que es natural respon en Jaume avui no és un dia laborable i la gent no deu matinar tant i ronda més per casa.
I les ovelles? Quan les anirem a veure?
Ara de seguida diu la mare deixa que el papa trobi aparcament i baixarem a saludar en Maurici.
Ja sento les campanetes comenta en Gerard.
Vols dir les esquelles? corrobora el pare sí, es nota un repicar a la curta llunyania. En Maurici no deu ser gaire lluny.
Segur que és a prop de la Ribella, el riu que separa Pol de Sant Bartomeu assegura la Rosa.
Que bé! Segur que els animalets mesperen perquè els pasturi.
Tu quiet xicotet. Una cosa es saludar-los i laltra ben diferent que vulguis prendret llibertats i manar a la teva manera.
Què vols dir mama? Jo vull veure-les per tocar-les i jugar.
Les ovelles només es poden mirar. No shan de molestar que ben segur estaran esmorzant respon la mare.
Va, som-hi. Que ja hem deixat el cotxe dona pressa en Gerard. Tinc ganes de veure-les, com mengen, totes ajupides.
Uns petits tocs amb el clàxon fan que el parell de gossos que té en Maurici vagin a saludar els nou vinguts. En Jaume, en veure els mastins ja endevina el prat que el seu cosí ha escollit per fer nodrir el bestiar. La Rosa, quan veu els gossos fa escarafalls. Es molt escrupolosa, un xic recelosa amb els animals. Per una banda, els respecta i no té instints que vulguin fer esquivar els gossos i provocar que sallunyin della però no acaba de fer-los el pes. Es desconfiada i veu els animals com a predadors que només estan a laguait per atacar les persones més vulnerables.
Au, fuig de la meva vora diu la Rosa amb sequedat.
Els gossos però no es perceben del seu rebuig i continuen ensumant-la. Loloren com si estiguessin fent-li una exploració clínica. Son afectuosos per defecte. En Maurici els té força educats, perquè no ataquin a desconeguts dels quals no poden tenir la garantia que siguin persones malfiades o agressives.
He dit que us allunyeu, que encara em fareu caure Insisteix la Rosa amb un posat esquiu, una veu que sembla que li trontolla per lemoció aversiva que manifesta.
En Gerard, mentrestant, riu com un condemnat. La mare procura que el nen no els amanyagui gaire, ja que amb la seva opinió, tant restrictiva, té por que el seu fill contregui una al·lèrgia de pell.
Prou Gerard. No els toquis tant que tembrutaran de pels. Va, estigues quiet i baixem a veure en Maurici.
No vull, mama, Deixam es rebel·la en Gerard.
Tot i la seva curta edat, és molt contundent en les respostes. Quan vol assolir un propòsit, és entestat i caparrut, perquè la seva fita sigui complerta. Té personalitat i una capacitat de convicció molt peculiar quan té en ment una idea que considera que ha de defensar amb rigor. En això, sassembla a en Jaume, son pare. Ells dos tenen objectius a curt termini, que si no es realitzen el seu grau de frustració es força notori. Sencaparren amb facilitat perquè, en el fons, un xic de perfeccionisme i una falta dintolerància recorren les seves venes.
En Jaume procedeix duna família de manobres, que ha hagut de suar dur per guanyar-se els calerons i ell, de petit, sempre havia escoltat que el millor treball és aquell que saconsegueix amb la pell regalimada i les galtes envermellides. En Jaume, amb trenta anys, continuava edificant cases fins que una hèrnia discal el va fer plegar de la feina, tan àrdua i poc valorada socialment. El seu fill, en Gerard, ha crescut considerant que els oficis manuals són un bon partit, perquè un home es consolidi professionalment. El nen, per aquest motiu, sent que la feina de ramader es distreta, recompensant i agraïda, a més democionant i alhora arriscada. Els animals són una debilitat per la criatura que, la Rosa, tot i intentant-ho amb els seus cinc sentits, no ha aconseguit dissuadir-lo. Ella sha criat en un entorn de pedagogs. La seva mare, filòloga hispànica i el pare mestre historiador, ha tingut una vida que ha sabut apreciar a través de laprenentatge ortodox. La lectura, lescriptura i el descobriment cultural a través del fet de tenir assessors familiars que lhan recolzat durant la seva infantesa i adolescència,, han estat molt valorables i decisives perquè ella hagi acabat considerant que el seu fill, de gran, pugui explotar la seva vocació cap a una professió que requereixi un recorregut universitari. Ella sempre ha imaginat que en Gerard podria treballar com a bioquímic, analista de laboratori o bé divulgador científic. La Rosa, en aquest aspecte és del morro estirat. Totes les matèries que tenen a veure amb la medicina veterinària li fan més aviat repulsió. En Jaume, en canvi, és de mires molt més eixamplades. Troba que els animals són necessaris perquè els nens despertin un grau de sensibilització cap el medi ambient i la fauna, segons ell, és un element indispensable del qual no shauria de prescindir ni discriminar, ja que té una vàlua digna de ésser considerada com a important.