I què li responia?
Que no, evidentment. El meu pare el tenia guardat i no en faria ús fins que sabés que la seva mort sapropava.
Però vostè pel que explica, ja sabia que seria lhereu primogènit, lúnic que podria manipular les escriptures o em confonc?
Sí, ho sabia, però no vaig forçar mai el meu pare a prendre aquella decisió... Jo ignorava el que ell tenia en ment.
Nestà completament segur?
Es clar, com satreveix? - En Robert començava a alçar el to de veu. El seu grau dalteració anava creixent significativament Faig tard, hauria danar tirant...
Perfecte, però vull programar-li una nova cita amb el seu germà a loficina. Aquesta entrevista no ha quedat tancada. Hi ha moltes escletxes que apunten cap a una direcció que sembla indicar que la mort del seu pare és un parany, una trampa enganyosa, programada des dels inicis per assolir un objectiu molt concret.
No puc escoltar-la més, ho sento. Mestic sentint ofès i acusat. No és just. Li garanteixo que mestimava el meu pare amb bogeria, per això el vaig voler acollir.
Això ja ho comprovarem, no en tingui cap dubte. No cal que macompanyi, ja sé on és la porta.
La policia agafa el diari amb lesperança que ha extret informació que pot ser reveladora i prou eficaç per desembussar lentramat de peces que encara estan força escampades, desordenades, molt disperses. Tanca la porta amb un cop brusc i baixa les escales amb un bri més dinamitzat.
Capítol 10
Lany 2004 les vacances destiu a Sant Bartomeu deixen un regust de boca amargant. La Paulina passa el mes dagost a casa dels seus pares, com acostuma a fer cada any. La companyia que els proporciona és gratificadora, compensatòria i extremadament inigualable. En Maurici i la Rosalia agraeixen les estones de enraonia amb la seva filla gran, la qual sempre està a laguait de la integritat i la seguretat dels seus progenitors. La Glòria, també decideix acompanyar la seva mare en lestància temporal a poble. La noia va a linstitut San Ferran, una acadèmia concertada, en què es sent bastant acoblada, ja que va seguint amb correcció els paràmetres indicadors dun aprenentatge ortodox, en les matèries que se li assignen. Ella té preferència pels temes lingüístics i, igual que la Paulina de jove, ella avorreix les matemàtiques. Les fórmules aritmètiques, les equacions, els logaritmes i aquells problemes de càlcul que shan de resoldre amb incògnites força complexes latabalen i sobreexcedeixen la seva paciència. La néta dels Ribó però, és aplicada. Gairebé any rere any sobrepassa la mitjana ponderada de laprovat. Les seves qualificacions tenen una puntuació mínima de notable i els pares, en aquest sentit, tot i no fer safareig popular, es senten satisfets pels resultats de la filla. Sha de dir, no obstant això, en Jordi es mostra desentès davant el grau de culturització i sapiència en procés devolució de la seva filla. El pare no acaba de valorar les institucions escolars com alternatives, que encarrilen el jovent cap a un futur laboral prometedor, en termes de competitivitat i deficiència. Lhome, curt de mires i de mentalitat que sapropa a lobsolescència, no valora el mèrit dels docents que comuniquen el seu saber, fruit dhores destudi, de lectura i dassimilació de continguts per ser grans transmissors gràcies a la persistència i abnegació durant la carrera de magisteri.
La Paulina, en canvi, sempre estimula la Glòria a que es recicli, a no quedar-se encallada ni conformada en el que ja hagi après. Per la mare, la qual a poble no va tenir els mitjans econòmics, per poder accedir en el procés daprenentatge formatiu, vol un futur per a la filla completament antagònic. És partidària que no deixi per demà el que es pugui fer avui. En altres paraules, la Paulina considera imperant que la Glòria estigui centrada i concentrada en assolir el seu objectiu: arribar a ser una futura promesa en el camp de la bioquímica. Sembla contradictori, ja que la literatura, els idiomes i la història contemporània i la inicial inclinació per la puericultura són camps destudi que més lexalten, en canvi, tot el que està relacionat amb la psicofarmacologia, la biogenètica i les fórmules químiques que constitueixen ser els components essencials per lelaboració dels fàrmacs, aquell any comença a adonar-se que la fascinen. Treballar en un laboratori, a porta tancada, analitzant, fent proves amb espècimens animals, testant la qualitat de les essències i comprovant leficàcia i la resposta regeneradora dels cossos dels usuaris que, posteriorment, consumiran el producte final, per ella es tracta dun càrrec gairebé honorífic.
Aquell estiu a pagès no podia trencar amb lexcepcionalitat dunes notes exímies, impecables, que transgredien els barems de la mitjana social. Tot i estar a Sant Bartomeu, la noia, a camí del vint anys, porta a la motxilla quaderns de repàs i novel·les que tenen relació amb la comunitat científica i els avenços farmacològics, a més de llegir les controvèrsies que es posen de manifest entre els filòsofs de la història de la humanitat, que van fer alterar, amb les seves teories implacables, lopinió pública del gremi mèdic al llarg dels mil·lennis. Lafany per poder contrastar recursos pseudomèdics i les influències entre els pacients, consumidors de productes pal·liatius i resolutius, en certa mesura, quan el dolor sintensifica, no deixen la Glòria indiferent i la seva mare, tot i tenir un marit que la desmereix, que difama la seva personalitat amb atributs desacreditadors per no dir demencials, ella sobreviu davant els alts i baixos dun matrimoni fallit gràcies a la Glòria. La filla és com laliment nutricional que fa que la mare pugui neutralitzar qualsevol indicador de violència que viu a Barcelona i també a poble, a través de la verinosa boca dun marit desnaturalitzat, que sapropa cap a una conducta de sadisme que aquest no sentesta en ocultar.
Aquell any, però, en Jordi treballava durant la setmana a Barcelona i només saproparia lúltim cap de setmana del mes dagost per exercir de xofer i recollir la família. La Paulina, en aquell sentit, podia respirar airejada, amb una certa calma que no tenia loportunitat de viure a ciutat. Cada dia sortia a passejar amb la Rosalia, mentre en Maurici anava al casal davis a jugar al dòmino i els escacs. Lavi de la Glòria tenia una propensió innata a gaudir dels jocs estratègics. Qualsevol moviment de fitxa que pugui desviar latenció del contrincant, era ben vinguda per ell fer la rematada final i derrotar-lo. Potser els gens són capritxosos i lavi té un cervell reflexiu, analític i pensador en desmesura, com la Glòria, des dun altre vessant temàtic. Néta i avi savenien a la perfecció en quant a atributs de caràcter. Eren caparruts, severs i exigents quan volien aconseguir sobrepassar un repte de complexitat elevada, però al final allò que es proposaven semblava ho acabaven vencent amb lentestament intocable que els caracteritzava.
De jove, en Maurici havia estat caçador. Tenia permís darmes per poder anar al bosc i matar porcs salvatges que després la seva dona cuinaria amb un bon sofregit de tomàquet, ceba, alls i pebre. De gran però, no sentia tanta febre perquè ja es sentia un home xacrós, per les adversitats fisiològiques duna edat avançada.
El 15 dagost de 2004, en Maurici va ordenar en Robert anar a Pol en què durant lèpoca de ramaders, havien arranjat un camp com a tancat amb filats elèctrics, perquè el bestiar oví pogués passar la nit i evitar fugides i dispersions inoportunes. A la llunyania del territori de Pol hi ha una parcel·la molt empinada, tota fornida darbres que semblen fusionar-se per unes branques extenses i ben erectes. Roures, pins, fagedes, es barregen amb les seves peculiaritats i conformen un lloc idoni per buscar porcins senglars, llebres, guineus o conills, que es desplacen amb una corredissa per cercar amagatalls.
Tot i que el 15 dagost no era una data en què lonomàstica de cap familiar dels Ribó hagués de ser motiu de celebració, tenien el ritu arrelat de fer una trobada amb els pares i germans a porta tancada de la casa pairal. Feien un arròs negre que només la Rosalia i la Paulina sabien condimentar, perquè quedés gustós i exquisit al paladar i una sardinada amb all i oli que, amb una graella precedida amb foc de llenya, es disposaven a cremar a lera de la casa dels Ribó.
El dinar fa el seu curs de cuinar mentre la família espera ansiosa larribada den Robert amb alguna presa que es pugui espellofar, per després ser rostida a foc lent. Els minuts van transcorrent parsimoniosament i, tot el procés de cocció es troba enllestit, a fi que la família es pugui entaular. Tothom sestranya que en Robert demori larribada a la llar. No és habitual en ell una absència que sallargui sense motiu.
LEusebi, mentrestant, fa cara de pomes agres. El seu semblant avinagrat, rude, no pot amagar lemprenyament i la rancúnia cap al seu germà menor. Ell només té en ment saber en quin estat es troben les escriptures notarials, si el testament ja sha redactat i constatat sense impugnació.
Cada any que arribava el 15 dagost, lEusebi pujava a poble amb fàstic. Sentia aversió a lhora de reunir-se amb la família alligada degut a que no podia evitar representar un paperot teatral que no li pertocava. La seva expressió facial però sempre lhavia delatat. Estava emmurriat, com la seva dona, la Sofia. Mai han pogut amagar lafany dambició que els defineix de manera intrínseca. Son una parella feta a la mida. Shan ajuntat com dues gotes daigua, inseparables, que sacompanyen tota la vida, per satisfer un propòsit comú: farcir-se de calers a costa de subornar, de fer xantatge i, fins i tot, damenaçar sense cap penediment.
En Maurici mira el rellotge i cada cop sel veu més angoixat i encaparrat. I si en Robert ha pres mal, ha tingut un accident de trànsit amb el furgó a la tornada cap a Sant Bartomeu? Evidentment, les possibilitats destar localitzable durant la dècada de principis dels dos mil no eren nul·les. Els mòbils es comercialitzaven al mercat i algun testimoni podia avisar si el fill petit dels Ribó estava malferit.
La Rosalia ja havia acabat amb el deure de cuinera, juntament amb la filla, la Paulina i, després desperar i esperar, va proposar que algú anés a lhostal del poble per preguntar si havien arribat rumors sobre el parador den Robert. El bar més freqüentat daquella població era com un noticiari setmanal. Cada dia se sabien novetats sobre els residents i els canvis en la vida quotidiana. Podríem dir que era com el focus de premsa, un organisme de propagació i divulgació de nous esdeveniments que, fora daquell recinte, els veïns eren gairebé incapaços destar-ne al corrent.
En Maurici és qui trenca amb la incertesa i la ignorància duna família que viuen amb lànsia al cor i temen, malauradament, el pitjor desencadenant.
LEusebi no diu res però, molt en el fons, salegra que en Robert es trobi desaparegut. La Sofia també es recrea mentalment en el fet que en Robert estigui indisposat, fora de combat, desconnectat i allunyat de la família Ribó. Quines ànimes més desentranyades! Com poden pensar només en heretar el patrimoni den Maurici quan un familiar proper es troba en risc de malmetre la seva integritat? Fins a quin punt arriba legoisme humà? On és la frontera, el límit per deixar de pensar per uns segons en lenriquiment duna herència que aquest matrimoni ja visualitzen com a seva? On són els sentiments més latents i honestos? Definitivament, sha de dir que no en tenen. Si en Robert estigués mort, ells podrien gaudir dunes vacances any rere any sense rendir comptes a les despeses ocasionades.
LEusebi sempre ha pensat que el seu pare estava forrat. En Maurici i la Rosalia mai shavien permès el luxe daprofitar moments de lleure, per fer viatges organitzats per agències de turisme o de manera autònoma. Eren gent tradicional feta a lantiga que mai sentien la necessitat dallunyar-se de les arrels natals per poder decorar la trajectòria de vida. LEusebi, sens dubte, atribuïa lactitud dels seus pares, tan replegada, tan garrepa i conservadora que havien, innegablement, de tenir ingressos milionaris. Potser no anava tan desencaminat però, en qualsevol cas, la vida dels patriarques Ribó no era un camí de flors que diguéssim. Sempre treballant de pagesos, no podien tampoc abastir-se de massa beneficis i fonts lucratives que els permetessin anys de renúncia a la feina tan poc guardonada. El camí laboral dels Ribó mai havia estat uniforme. Els guanys patien fortes oscil·lacions que només podien anar controlant i sobreportant a partir de les vendes del bestiar oví. La única via per regular les entrades de diners en el seu compte corrent bancari era conservar la cartera de clients de Sant Bartomeu, a més de contactes de poguessin conèixer el servei que oferien per procurar-se una subsistència assegurada.
El cervell de lEusebi i de la Sofia barrinen sense fre. En el fons estan expectants alhora que, internament, esclaten a riallades pensant en un possible incident fatídic, que repercuteixi les facultats i els òrgans sensorials den Robert per poder així disposar dun ben rebut cabdal monetari.
En Maurici trenca el silenci que regna a taula, un cop el dinar ja està emparaulat:
Aniré a preguntar a la Núria al bar a veure si en Robert, des dalguna cabina de telèfon, ha comunicat el seu retard.
Déu meu! diu la Rosalia Vull pensar que es tracta dun malentès o dun error i potser en Robert està bé. Lúnic que pot haver-li passat es que hagi trobar entrebancs a la carretera, potser se li ha punxat una roda... Què sé jo!
Que va, no ho crec això respon en Maurici Jo em temo un altercat de més gravetat. Alguna cosa que no afino a endevinar però que atempta el benestar del nostre fill.
Però és el primer cop que es demora tant afegeix la Sofia apretant-se les dents fondament. En el fons, ella volia estar errada, però havia de sobreactuar Segurament, estarà fent petar la xerrada amb algun conegut de Sant Bartomeu.
En Maurici va entrar a lhabitació a canviar-se de roba, per sortir a la cerca den Robert. No podien començar la cerimònia ritualitzada sense ell, no era escaient ni just ni lògic. Tota la família havia destar reunida per poder alçar les mans en mostra de germanor encara que només, en el fons, es tractés dun veritable simulacre.
Quan en Maurici es disposava a sortir, una presència que va caminant de tort apareix bruscament, obrint la porta amb fúria i entrant dins la casa, com si volgués, a partir del seu cos, envair tots els espais de lhabitacle. És en Robert. Sabia que era el dia en què la família es reunia de forma simulada i fingida i havia decidit no ser partícip de la vetllada i anar al bar a fer una ronda de canyes de cervesa. Mai havien vist en Robert tan entonat per una dosi dalcohol i no donaven crèdit a la presència tan patètica i demolidora que mostrava sense retracció ni pudor.
Quan parlava semblava que patís brots de deliri, en què les paraules desencaixaven davant duna possible connexió, eloqüència i coherència. El vocabulari emprat era reiterat i bombardejat dincriminacions que anaven dirigides al seu germà mitjà i a la seva cunyada.
Bona tarda estimada família reia amb sorna, amb una veu afectada per lembriaguesa. Magrada per fi ser aquí amb vosaltres. - Sé que mesperàveu amb el cul estret.
Però, perquè no has anat a Pol a complir lencàrrec acordat? Per quina raó havies de desplegar aquest espectacle tan lamentable davant de nosaltres? De què va això, explicans inquireix en Maurici.