09 / 100
QUI DIA PASSA, ANY EMPENY
Aquesta parèmia té més dun significat estricte. Tant serveix per indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, duna situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant, com pot voler dir que resolent les dificultats de cada dia, sarriben a resoldre les de tot lany. També pot al·ludir al desig natural que tots tenim dallargar la vida. És un refrany molt popular i dús estès majoritàriament en làmbit oriental del territori (català central i les Illes).
També podem sentir Dia que passa, any que empeny, o Qui dies passa, anys empeny, en plural. En castellà trobem els equivalents Mañana será otro día, Quien pasa punto pasa mucho, Después de un día (o año) viene otro o El que pasa un día, del año tira. Són refranys equivalents, però ja veiem que no parteixen ben bé de la mateixa imatge.
Ninot de LAvi publicat a El Punt el 27 de febrer de 2007
En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar duna manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.
SERGI PÀMIES, «Laltra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006)
Vots: 194 (16,1%)
Etimologia de passar Del llatí vulgar passare, mateix significat, derivat de passus, pas.
Ninot de Manel Fontdevila publicat a Regió 7 (Manresa), 15 doctubre de 2006
10 / 100
A LESTIU TOTA CUCA VIU
Com lanterior, Qui dia passa, any empeny, ens recorda lanar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa. Aquesta parèmia, ben vinculada al cicle anual, fa referència a la facilitat amb què tot es desenvolupa durant lestiu: tots (bèsties, plantes i persones) tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se daliment. També el trobem més «personalitzat»: A lestiu, tothom (o tot el món) viu. I, com en altres casos, també trobem una dita de dues clàusules, més llarga, que dona idea de la popularitat de la parèmia, escurçada i sintetitzada: A lestiu tota cuca viu; a lhivern, perd son govern.
En castellà trobem equivalents pel sentit, però no de font idèntica, com per exemple Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o En verano cada rana lava su paño.
DON JOAQUIM: Apa, cuita, que testic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!
FELIPA: I crec que vaig fent.
DON JOAQUIM: Em consta que lestimaves! També lhavies vist néixer!
FELIPA: Jo, no, senyor.
DON JOAQUIM: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom lha vist néixer menos jo. Soc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!
FELIPA: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A lestiu tota cuca viu.
DON JOAQUIM: Ni som a lestiu, ni soc cap cuca; però gràcies, Felipa, també tho agraeixo! Però apa, ves a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot duna vegada!
SANTIAGO RUSIÑOL, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)
Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a lestiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè shan acabat els mesos caníbals. Se nha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem lhivern tot esperant lestiu i, a lestiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.
MONTSERRAT ROIG, «Una estació ben tòpica» (Avui, 16 de juny de 1991)
Vots: 187 (15,5%)
A lestiu tota cuca viu és una breu «comèdia en un acte de costums estiuenques» de Josep Asmarats, estrenada a Barcelona el 1915.
Etimologia de cuca De cuc, mot dorigen expressiu.
11 / 100
DE PORC I DE SENYOR SE NHA DE VENIR DE MENA
Hem de creure en la predestinació o en la influència de leducació rebuda? Amb aquest refrany sens vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no sen pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo. Relaciona, doncs, les maneres duna persona amb leducació rebuda, amb lentorn familiar viscut. Per això diu se nha de venir de mena (o de casta). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser duna persona tota la vida.
Hi ha moltes maneres dexpressar la «bona mena» duna persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que nobtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.
Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de lorigen. Com ens demostren aquest parell dexemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.
Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se nha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.
I no shi veu gaire possibilitats desmenar aquesta situació: El que és de mena, mai sesmena.
El cert és, i Graves ho sap, que lapel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs letimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què lembotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se nha de venir de casta».
P. DE MONTANER, introducció a La branca morta de larbre dIsrael, de Robert Graves (Palma: Arxipèlag, 1986)
De porc i de senyor se nha de venir de mena. És el que em va passar pel cap laltre dia quan, tornant cap a casa, em vaig topar amb una noia que passejava un porc senglar pel carrer. Sí senyor, tal com ho llegeixen: un porc senglar de debò, dels que li agradava a lObèlix menjar-se rostits, passejant pel carrer lligat amb una corretja com si es tractés dun gosset de llanes.
SEBASTIÀ ALZAMORA, «De porc i de senyor» (Benzina, núm. 11, gener 2007)
Vots: 137 (11,37%)
De porc i de senyor: memòries dun senglar del Vallès és una novel·la dAlbert Vicens i Llauradó (2007).
Etimologia de senyor Del llatí senior, -oris, comparatiu de senex, ancià, que sanà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus, amo, senyor.
12 / 100
PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA; PER NADAL, UN PAS DE PARDAL; PER SANT ESTEVE, UN PAS DE LLEBRE
Tornem al calendari, que, entre els participants en el Top ten, tant com en la cultura tradicional, té i ha tingut sempre un paper decisiu. Aquest refrany sinscriu en el cicle de lallargament del dia. Els estudiosos el relacionen amb Santa Llúcia (13 de desembre), ja que per aquestes dates podem començar a observar que el dia creix.
El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que la nit de Sant Joan és la més curta i, la de Nadal, la més llarga. I per expressar aquest allargament del dia gairebé imperceptible, fa referència a salts de diversos animalons que en puguin deixar constància: Per Santa Llúcia, un salt de puça; Per Nadal, un pas de pardal; Per Sant Esteve, un pas de llebre; Per Ninou, un pas de bou, etc.
Tots aquests refranys van recollits en una cantarella que, depenent dels indrets i llocs on es recorda o recull, sallarguen o escurcen amb més o menys elements. Tant és així que cada un dels seus membres ha arribat a funcionar com un refrany independent dels altres.
I ara ens demanem: com pot ser que per Santa Llúcia, que sescau el 13 de desembre, el refranyer comenci a creure que el dia sallarga, si encara no hem arribat al solstici dhivern?
Ja hem dit en diverses ocasions que el refranyer és «elàstic», una mica mentider, i que es fa venir les coses al seu terreny com li interessa i quan li convé. Però en aquest cas no és així i hi podem trobar un parell dexplicacions plausibles.
Una ens ajuda a acotar lantiguitat del refrany, anterior a la reforma gregoriana del calendari, el 1478. Ens ho explica Joan Amades. Mentre va ser vigent el calendari julià, el calendari meteorològic es va anar desfasant respecte del calendari astrològic. Amb la reforma de finals del segle XV i ladopció del calendari gregorià (el que seguim actualment, per entendrens), es va resoldre aquest desfasament traient duna tacada deu dies del calendari. Fins aleshores, el 13 de desembre no corresponia a la data meteorològica corresponent, sinó que calia sumar-hi els deu dies de desfasament que arrossegava i corresponia al 23 de desembre, quan realment, passat el solstici dhivern, el dia es començava a allargar.
Una altra explicació possible és que, encara que quan es comença a fer clar encara no és més dhora (el sol va sortint cada dia una mica més tard fins a la segona setmana de gener, i a partir daquí matina cada dia una miqueta més), sí que comença a haver-hi més hores de sol, perquè el sol es pon més tard i per tant hi ha un lleu increment de lestona diürna.
«Per Santa Llúcia, un pas de puça», «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve, un pas de llebre» i «Per Any Nou, un pas de bou». Aquestes dites populars defineixen molt bé com a partir de mitjan desembre les tardes guanyen minuts de sol. Molta gent està convençuda que el dia 21 de desembre és quan el sol es pon més dhora, però no és cert. A partir daquest dissabte, les tardes ja seran una mica més llargues.
XAVI FREIXES, «Tardes més llargues» (Avui, 13 de desembre de 2007)
Vots: 135 (11,20%)
Per Nadal, pas de pardal és un disc de nadales catalanes de Rah-mon Roma (1995).
Etimologia de puça Del llatí pulex, -icis, mateix significat, a través del català antic plural pulces, don el singular antic pulça i després puça.
13 / 100
QUAN LA CANDELERA PLORA, LHIVERN ÉS FORA; QUAN LA CANDELERA RIU, LHIVERN ÉS VIU; TANT SI PLORA COM SI RIU, LHIVERN ÉS VIU
La Mare de Déu de la Candelera (o de la Candelària) sescau el 2 de febrer. Som en ple hivern i a pagès cercaven algun indici de canvi de temps o de millora, com tants altres procediments rudimentaris i poc científics que ens han arribat, oracles de lobservació de la natura.
La personificació de la Candelera és clara amb aquest riure o plorar que vol dir que aquell dia plou o fa sol, senzillament. Sense mullar-se gaire (i mai més ben dit), la majoria de refranys semblen voler predir que quan plou això anuncia que ja no farà tant fred, mentre que si fa bo, el fred encara persistirà.
No cal ser meteoròleg per saber que el cel tapat de pluja fa que les temperatures no baixin tant (quan plou no tenim tant fred), mentre que els dies radiants, clars i sense núvols dhivern acostumen a ser molt més freds, malgrat la presència del sol.
Hi ha moltes variants daquest refrany, amb més o menys precisió en els diagnòstics (De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fiïs della; Quan la Candelera no plora, lhivern no és ni dintre ni fora), però tots juguen amb lengany de predir que passi el que passi continuarà fent fred i lhivern serà viu: La Candelera la neu espera; si ja ha nevat, lhivern ha passat; si no ha nevat, ja nevarà. En castellà semblen anar més cap a lopció que la pluja de febrer indica que ja no farà més fred: Lluvia de febrero, despido de invierno.
En aquest cas, els antics homes del temps volien curar-se en salut i feien un sil·logisme infal·lible: faci el temps que faci, continuarà fent fred. Si en la previsió del temps tot és relatiu, la cantarella del refrany és rodona, i això és el que deu haver fet sobreviure aquesta sentència antiga.
Nhi ha algunes variants interessants com Candelera clara, fred hi ha (o farà) encara, que fa referència a la claror de la lluna per presagiar més fred o canvi de temps, que a Mallorca rematen amb Candelera espessa, fred per sa cabeça (o tapat, o guardat sa cabeça).
També diu el refranyer que el mal temps lindica el vent i no pas la pluja o el fred. Per això una altra variant diu que Si la Candelera plora, lhivern és fora; però si fa vent, tres mesos més dhivern.