També diu el refranyer que el mal temps lindica el vent i no pas la pluja o el fred. Per això una altra variant diu que Si la Candelera plora, lhivern és fora; però si fa vent, tres mesos més dhivern.
Podem concloure, doncs, com diu un altre savi refrany: Candelera, fred davant i fred darrere. O seguint amb enigmes indesxifrables: La Candelera, el dia dos de febrer, endevina quin dia i mes és.
Encara que sempre trobem algun agosarat optimista que, a les envistes del març, aposta per un canvi de temps imminent: Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora mig hivern fora. I realment ja hem passat més de mig hivern! Encara que tampoc no cal ser tan exagerats per dir que Quan la Candelera riu, ja ve lestiu. El que sembla clar és que el pas del temps és inexorable i, passi el que passi, acabarà arribant lestiu, com cada any.
Tira den Sísif, de Jordi Soler, publicada a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012
En lúltima dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. Duna banda, és lúnica figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de ladvent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer sha fet un lloc per ell mateix en limaginari col·lectiu.
CARLES RIBERA, «Amb la tradició a laire» (Presència, 19 de novembre de 2010)
Vots: 131 (10,87%)
Etimologia de Candelera, nom popular de la festa de la Presentació del Senyor, en què hi ha la benedicció de les candeles i la processó De candeler, persona que fa ciris, candeles, o que en ven, de candela, del llatí candela, mateix significat, forma culta, per influx sobretot eclesiàstic, dominant sobre la popular, antiga i dialectal, canela.
14 / 100
HOSTES VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN
Aquest és un refrany de gran difusió i coneixement popular i, daltra banda, sempre hi veiem una viva actualitat. Per això ens ha arribat amb infinitat de variants formals, com ara De fora vingueren que de casa ens tragueren, Forasters (o Hostes) vindran que de casa ens trauran i, encara, a Menorca, Unes hostes treuen ses altres. Aquesta popularitat i actualitat també es veu confirmada pel fet que actua com una frase feta que podem trobar conjugada en molt diversos temps verbals. Fa referència a la pèrdua de drets o beneficis que té algú per larribada de forasters. Aquesta actitud sha utilitzat de manera barroera i desencertada per criticar larribada de nouvinguts i ha esdevingut bandera de la xenofòbia més matussera i populista. En castellà hi ha el mateix referent: De fuera vendrá quien de casa nos echará o Huéspedes vendrán y de nuestra casa nos echarán, com també en portuguès: De fora virá quem de casa nos deitará. Però també trobem expressions sinònimes amb un imaginari ben diferent: Mete el gallo en tu muladar y saldrá heredero, que sembla una font semblant a la que té el francès: Accueille chez toi le déshérité, il deviendra ton héritier (Acull a casa teva el desheretat, que esdevindrà el teu hereu).
En un sentit menys marcat i molt més general es fa servir per indicar que algú, per la seva bondat, és perjudicat per algú altre que se naprofita.
Ja ens avisa el refranyer que Hostes i peix, als tres dies puden, proverbi antic que ja llegim al Curial e Güelfa. I quines solucions aporta? Uns hostes en treuen uns altres o Els hostes donen alegria quan venen i quan sen van. I encara ens adverteix que Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda. No és això un cant a la provisionalitat i la deixadesa si no volem veure la casa convertida en una fonda?
Fa uns quants mesos, anava a lautobús que va dels meus barris a la plaça dEspanya. No sé per què, si per les empentes o per les reclamacions que en sorgien, vaig sentir que un obrer català de la ciutat deia a una gitana la cèlebre frase que gairebé ja havíem oblidat de tan poc com lhavíem sentida darrerament: «Heu vingut a menjar-vos el pa», etcètera. Ah renoi, com es va posar la gitana! De primer li va dir que era tan catalana com ell o més, i per demostrar-li que ho era es va posar a parlar-li en català, en mal català, un català demergència, però català, al capdavall. I després linsultà. Li va dir que per guapos els murcians i no els catalans, que es fixés en tots els qui anaven a lautobús, perquè la majoria ho eren. La gent, rient i fent barrila, donaven la raó a la gitana, i això encara lengrescava més. [] Lhome, tot escorregut, va haver de baixar a la primera parada, però des de terra encara va cridar: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren!» Lautobús en ple el va esbroncar, i amb ell tots els catalans, que si eren així, que si eren aixà.
FRANCESC CANDEL, Els altres catalans (1964)
Vots: 131 (10,87%)
Hostes vingueren és un assaig de Joan Vallès i Pujals (Terrassa, 1881 Barcelona, 1966) publicat el 1929. I Hostes vindran, una obra teatral costumista del dramaturg Joaquim Balader (València, 1828-1893).
Ninot de Joan Antoni Poch (JAP) publicat a El Punt el 23 dagost de 2004
Etimologia dhoste Del llatí hospes, hospitis, el qui dona acolliment; amfitrió, mot compost dhostis, nom indoeuropeu de lhoste o allotjat (després estranger i, des daquí, enemic), i potis, amo (més tard poderós): lamo dun hoste, el qui el rep a casa seva; ulteriorment, i a conseqüencia del costum antic de la reciprocitat hospitalària, el mot prengué, de més a més, el sentit dhostatjat.
15 / 100
DE MICA EN MICA SOMPLE LA PICA
Aquesta expressió, esdevinguda proverbial a partir dun adverbi de manera (a poc a poc), recorda leficàcia de la persistència. La seva popularitat fa que molta gent només en recordi la primera part (De mica en mica) o que, en pro duna comunicació més ràpida i fluida, nhi hagi prou amb la primera part del refrany per entendre el missatge comunicatiu i alliçonador que hi ha al darrere. De fet, com hem anat veient tot sovint, ja es tracta duna dita que ens ha arribat escapçada. Originàriament era De mica en mica somple la pica, i de gota en gota somple la bóta. Variants? Tantes com en vulgueu: De mica en mica somple la pipa, només sentida a Sentmenat; De mica en mica, hom arriba a Roma; i amb referents ben diversos, com ara, Moltes candeletes fan un ciri pasqual, De les gotes sajusten els rius, Si vols tenir molt, guarda el poc, Moltes miques fan un tros, A poc a poc, anirem lluny o bé Tota pedra fa paret, que trobarem més endavant al lloc 74. Com veieu, sempre apuntant la idea que tot demana el seu temps i les coses, amb gradualitat i persistència, sarriben a assolir.
En castellà tenim alguns equivalents idèntics, com ara Pasito a pasito, Grano a grano hincha la gallina el papo, Gota a gota se llena la bota o Muchos pocos hacen un mucho, que relacionen aquest refrany amb el que trobareu en la posició 68: A poc a poc i bona lletra.
Hi ha moltes expressions per indicar que tot necessita el seu temps o que les coses saconsegueixen amb perseverança i constància. També és una recomanació per a lestalvi: De gota en gota somple la bota; de sou en sou es compra un bou. En castellà diuen Gota a gota se llena la bota, en francès Goutte à goutte on emplit la cuve i, amb altres imatges, en castellà diuen que Poco a poco hila la vieja el copo; en francès, Grain à grain, la poule emplit son ventre, i, en anglès, Grain by grain the hen fills her belly (Gra a gra, la gallina omple el pap) i encara, Little strokes fell great oaks; By little and little the bird makes his nest o By little and little the wolf eats up the goose (o sheep), com dèiem, tots amb el sentit de recomanar paciència i perseverança.
En làmbit de la paremiologia sàvia, aquella de la qual en sabem lautor, hi ha una frase atribuïda a molts diversos autors (lemperador August, Napoleó, Felip II dEspanya, Carles III o Ferran VII, entre daltres), que ens acosta a làmbit daquest refrany i que diu: Vesteix-me a poc a poc que tinc pressa, amb el sentit que val més fer les coses a poc a poc i ben fetes que no pas de pressa i malament.
Josep Espasa havia nascut a la Pobla de Cérvoles, a la comarca de les Garrigues, i va arribar a Barcelona sense res, amb les mans a la butxaca. Va treballar com a peó en lenderrocament de les muralles de la ciutat i a divuit anys es guanyava la vida fent de repartidor dobres que els editors publicaven en fascicles. Acostumava a dir que coneixia totes les escales de Barcelona, perquè les havia pujat i baixat moltes vegades. El 1860 sestablí pel seu compte com a editor, amb el suport dels seus germans, Ramon, Pau i Magdalena. De mica en mica somple la pica; a poc a poc anaren creant una editorial amb cara i ulls. Entre altres obres editaren el Diccionari en fascicles i dos volums i la Gramàtica de la llengua catalana. I el 1875 les Poesies catalanes de Frederic Soler, «Pitarra».
FRANCESC CABANA, Por i diners (1906-1923) (Barcelona, 2009)
La màxima «Qui guarda, troba» enclou, a més a més, el principi de lestalvi, de la mateixa manera que lenclouen, també, aquells altres preceptes populars que fan: «De gota en gota somple la bota» i «De mica en mica somple la pica». I és que estalviar vol dir conservar, en virtut duna idea preconcebuda, dun càlcul previ, un objecte o la part dun objecte que tingui valor en ús
PERE MAS I PERERA, «Lesca de la riquesa», dins El pensament econòmic català, 1900-1970, edició de Francesc Roca (Barcelona: Publicacions de la UB, 1994)
Tira den Sísif, de Jordi Soler, publicada a El Punt Avui el 3 de maig de 2012
Vots: 131 (10,87%)
De mica en mica somple la pica és una coneguda novel·la negra de Jaume Fuster (1972). El 1983 sen va fer una versió cinematogràfica escrita i dirigida per Carles Benpar.
Etimologia domplir Del llatí implere, mateix significat, derivat de linusitat plere, que es dona només en molts derivats, amb influx de la labialització de -mp- i segurament també del verb afí complere, omplir del tot.
16 / 100
AL POT PETIT HI HA LA BONA CONFITURA
En aquest cas ens trobem davant duna expressió polisèmica, amb diversos sentits possibles i que, a més a més, cadascú explica segons li convé. Per exemple, si es riuen dalgú perquè és petitó i ben poqueta cosa, de seguida es defensarà amb aquesta dita. També podria contraatacar amb aquella dita coneguda que fa Com més alts, més animals, o encara amb alguna altra, com ara, Val més petit i ardit que gran i ase, una expressió amb què lloem la intel·ligència o altres qualitats duna persona de poca còrpora.
En un sentit més recte, però, i sense personalitzar-ho necessàriament, podem fer servir aquest refrany per indicar que es valora més la qualitat que no pas la quantitat. I fent-ne abstracció i acostant-nos al camí de la filosofia, tampoc ens ha destranyar haver sentit dir algun cop que La brevetat és lànima de la intel·ligència. Per això quan sentim dir que algú o alguna cosa és el pot de la confitura, ens estem referint al fet que és el punt essencial duna qüestió.
En castellà diuen El perfume en tarro pequeño se vende o Pomo pequeño, lleno de aroma o, fins i tot, La pimienta es chica, pero pica. I ho podem trobar en altres llengües romàniques, com ara en francès: Dans les petites boîtes, les bons onguents (En les capses petites, els bons ungüents) o Dans les petits sacs sont les bonnes épices (En els sacs petits hi ha les bones espècies), o en italià: Nelle botti piccine ci sta il vino buono (En les botes petites hi ha el bon vi) o portuguès: Os melhores perfumes estão nos pequenos frascos (Els millors perfums són als flascons petits). I en anglès: Good things come in small packages (Les coses bones venen en paquets petits).
Esmolant lenginy, davant qui diu Al pot petit hi ha la bona confitura, hi ha qui etziba aquesta frase irònica de resposta: Al pot petit hi ha el que ha sobrat del gros. I anant més enllà, i jugant a actualitzar els refranys amb referents més moderns, algú ha dit algun cop que A lespot petit hi ha la bona confitura, suposem que fart dels talls publicitaris amb què ens regalen les cadenes televisives o lloant-ne la concisió del missatge, perquè ja se sap que un segon publicitari en televisió té un cost exagerat.
Després de laparador, va aprendre darreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número i el seu baptisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir amb les dones de la parròquia; una dotzena de frases que, encara que fossin sempre iguals, mai deixaven de fer efecte. A luna un «Déu vos guard» amb somrís; a laltra, una paraula, però ben dita; a les grosses un «vostè sha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la bona confitura»; a les viudes un «què shi farà», i a totes un ditxo escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament per donar un pam menos de gènero.
SANTIAGO RUSIÑOL, Lauca del senyor Esteve (1907)