LAlejandro, potser per lascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.
Jai reçu ta lettre de lundi soir dans laquelle tu ne me parles presque pas de ta tristesse à mon départ, mais malgré cela je ly devine et je comprends leffort que tu as fait pour méviter du chagrin. Je ten remercie mais je ne peux pas oublier ces larmes si délicieuses, si touchantes, que tu as versé pour ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).
Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.
Em fas posar molt content quan llegeixo com ets de feliç, i creu-te que el teu Alejandro ha de poder poca cosa o tha de fer tan feliç que no et canviaries amb ningú a la Terra. Aquest és el meu únic somni, veuret ben feliç com tu mereixes i formar al nostre voltant un ambient de benaurança i benestar que tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).
Em preguntes com podries demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada dia una mica més i estant molt content. Em dius que tu ets molt feliç i que voldries que jo ho fos igualment? Doncs no tinguis ni un moment de dubte, i pensa que la teva Mía mai a la seva vida sha trobat tan feliç i que no es canviaria amb ningú. La vida em sembla més plena dencant quan penso que tinc un Nano que mestima tant, i no tinc cap dubte que la meva felicitat anirà en augment quan no hauré de deixar-te més i podré viure només per fer-te feliç, mimar-te i cuidar-te, Nano meu (Puigcerdà, 29/8/1913).
Aquesta dansa democions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.
Com canvia un quan estima i sap que és correspost; no et passa igual, Alejandro meu? (Lamalou, 15/7/1913).
Testimo molt, María, moltíssim més del que tu et figures, perquè tu has fet en mi una transformació: que qui abans no trobava cap al·licient a la vida avui desitgi viure molt per estimar cada dia més la seva adorada dona (Barcelona, 26/7/1913).
Lligant aquesta falta de sentit de la vida que lAlejandro ara veu superada i els ulls tristos que havien cridat latenció de la María al Liceu, abans de la primera aproximació, hauríem de deduir que lAlejandro era un jove malenconiós, ara transformat per la força de lamor?
Sigui com sigui, tot sembla apuntar que labrandament i la passió li han proporcionat unes vivències de gran força i, molt probablement, insòlites.
Jo no soc, no em conformo sent el teu promès, soc molt més, soc teu, tot teu, i considero que a tu et deu passar el mateix. Som dos éssers, però no formem més que una sola ànima, amb els mateixos ideals, les mateixes esperances, les mateixes aspiracions i els mateixos sentiments. En conseqüència, i creient que mestimes com jo a tu, has de partir de la base que jo soc teu i tu ets meva i res més. Tenfades? Crec i espero que no, eh, preciosa meva? (Barcelona, 14/7/1913).
Són unes vivències tan abrandades que duen el jove que es tenia per raonable i discret a escriure juraments de colors «scarlettians» en la línia de la pel·lícula Allò que el vent sendugué en una carta de finals dagost.
Com podria demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort que mha donat Déu amb el teu amor, i moltes vegades em sembla un somni del qual temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu majudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).
Com podria demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort que mha donat Déu amb el teu amor, i moltes vegades em sembla un somni del qual temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu majudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).
Des del desterrament, la María, amb el seu estil més mesurat, tampoc es queda enrere en lexpressió duns sentiments que se li rebel·len cada dia amb més força.
Alejandro, com testimo, crec que tu ara pots estar ben content perquè estàs ben segur de mi, encara que sempre ha estat així; però recordo aquella carta en què suposaves que les meves llàgrimes eren causades pel fet de no estar segura de ser feliç amb tu i pel disgust que vaig tenir quan ho vaig llegir; però crec i espero que no pensaràs més així, al contrari, que ja saps que la teva Mía està contenta i es troba tan feliç que no es canviaria per ningú del món, i que cada dia està més orgullosa de tenir lamor del seu Nano estimat, tan bo i tan formal (Lamalou, 24/7/1913).
Tant damor i tant denyorament han de portar inevitablement a desitjar una relació més estreta, una unió total, cosa que per a lèpoca i la mentalitat dels dos enamorats només pot ser el matrimoni. Fa només uns mesos, menys de mig any, que es van adreçar la paraula per primera vegada, però les presses i la impaciència comencen a aparèixer en la correspondència de lAlejandro i li fan escriure alguns paràgrafs que en ocasions freguen el ridícul.
Ja dius que ets tan feliç que no et canviaries per ningú al món; el mateix em passa a mi, però aquesta felicitat dara és il·lusòria, és felicitat desperança, però quan es canviï en realitat, crec, com ja the dit algunes vegades, que ens farem envejar per tothom. [] Em preguntes si estaré content quan a loctubre siguis aquí i ens puguem veure tots els dies; no ho estaré del tot, no; més que ara sí, naturalment, però quan ho estaré més serà quan puguem viure lun per laltre al nostre niu amb una vida real, no il·lusòria, en què el teu Nano no farà res més que mimar-te, i et tindrà tant com pugui com una petita reina, sempre somrient i sempre manant-li i renyant-lo a ell com a un nen dòcil, sempre disposat a obeir les ordres de la senyora formal que no riu mai i que tanta gràcia em fa. Et sembla que seràs feliç, tu, aleshores? (Barcelona, 25/7/1913).
Té molta raó el teu oncle Ramón quan diu que és molt pesat haver descriures cada dia. Seria molt millor dedicar el mateix temps bras dessus bras dessous pour lallée des soupirs. Fet i fet, ja arribarà si Déu vol un dia en què no haurem de fer-ho i aleshores potser ens dirà que és molt pesat haver destimar-se tant i abraçar-se tants cops al dia, de la qual cosa riurem tots dos alhora, no és cert? (Barcelona, 26/7/1913).
Daltres, en canvi, són entendridors per lemoció i el desesper sincers que revelen.
Mentre tescric i et parlo del nostre amor, passen pel meu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et veig a tu al meu costat, a totes les edats i a tot arreu, i són tan feliços que crec que si seguís escrivint del mateix tindria al·lucinacions fins a arribar a la bogeria (Barcelona, 26/7/1913).
Quan podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).
També, en paràgrafs més escadussers, simposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a lesperança en el que ha darribar ben aviat.
No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciència i anar comptant els dies i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem gairebé sense que ens nadonem al dia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).
El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor
En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a lobligació i la devoció de lescriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar lamor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar lamant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant destiuejant desvagada i una sèrie inacabable dhores ensopides, converteix la carta en lestrella rutilant al voltant de la qual troba lúnica veritat i felicitat.
La carta, laliment vital.
Durant les moltes hores en què tavorreixes per allà, just seria que en passessis la meitat estimant-me i laltra meitat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).
La Laura em deia que em trobava trista i jo li he dit que és que em falta el meu aliment, sense el qual no puc viure, que és tenir notícies del meu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).
He rebut la teva carta dahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se mha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de lesborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, sha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).
He rebut la teva carta dahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se mha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de lesborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, sha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).
Pots creurem, cada dia espero amb més impaciència tornar del passeig per trobar la teva carta. Si em veiessis la cara de contenta que faig quan amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitació i em poso a llegir-la. No et pensis que amb una vegada en tinc prou, no sé lestona que em passo llegint i crec que si no em cridessin per sopar no sé quan em decidiria a deixar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).