La llargada.
Nano meu, escriu-me molt, molt llarg, perquè cada dia necessito més saber coses teves i saber cada dia que mestimes més com a mi em passa (Lamalou, 27/7/1913).
Ja veig per la teva carta que no estàs de bones i que estàs enfadat amb la teva Mía, però em sembla que no te nhe donat cap motiu; al contrari, les meves cartes són cada cop més llargues i estic notant que a les teves els passa el contrari. Ahir ho vaig comprendre perquè sopaves a casa de la Mercedes i després havies de sortir, però mescrivies que avui la teva carta seria llarga i no has omplert ni les quatre pàgines. Després em dius que la de dissabte sí que serà llarga perquè és vigília de festa i avui mescrius que thauré de perdonar que la carta de dissabte serà molt curta perquè has de sortir amb els teus amics. Molt bé, don Alejandro, així estem? Jo cada dia surto dues o tres vegades amb les meves amigues i no he pensat mai de fer una cosa semblant, però saps per què? Perquè jo seria la primera que em castigaria si cada dia no pogués passar una bona estona amb el meu Alejandro, però es veu que a tu no et passa el mateix (Puigcerdà, 2/8/1913).
Vas fer bé de pensar que em riuria de les teves cartes amb pretensions de sermonejar-me, que no són més que una quantitat de moixaines; almenys com a tals me les prenc jo, i com que he notat que quan va de sermó les cartes són de quatre planes, desitjo que vinguin sempre sermons (Barcelona, 5/8/1913).
Que bona que ets i quina sort tinc que mestimis com tu ho fas! Em sembla tanta i tan immerescuda la meva felicitat, que a cada moment temo perdre-la. Com et sacrifiques tu, que tens tantes distraccions, escrivint vuit pàgines al teu Nano perquè saps com de content està així! (Barcelona, 9/8/1913).
No em queixaré mai, com tu dius, que siguis egoista perquè vols que les meves cartes siguin ben llargues, ja que em posaria a mi mateix en el mateix cas perquè jo també voldria que les teves fossin cada dia no de quatre sinó de vuit planes, però confio que tu que ets tan bona sabràs perdonar-me que no compleixi amb tu com mereixes (Barcelona, 4/9/1913).
Procuraré únicament sent més extens recompensar-te pel meu laconisme dahir, perquè no et posis trista si és que encara persisteixes que lamor es revela amb el metratge de les cartes. Que dolent que soc! Començo ja fent-te enfadar, però només ho faig perquè dissabte, quan ens veiem, em facis un sermó daquells que em fan riure tant (Barcelona, 8/9/1913).
Els retrats.
Alejandro meu, estic molt trista; em sembla que ja fa moltíssim temps que ens hem separat i només és des dahir al matí. No ho sé, no puc fer-hi res, tot em deixa indiferent i ho faig tot per força; lúnic amb què gaudeixo és estant sola a la meva habitació (ho dic malament, sola amb el teu retrat davant meu) escrivint-te, per dir-te una vegada més que testimo molt, molt, i que desitjo que el temps passi molt de pressa (Lamalou, 11/7/1913).
Estic molt trist sense tu i ara que no puc veuret és quan més comprenc com testimo i la falta que em fas per contar-te totes les meves tristeses i alegries que tu sents tant com jo mateix. Tinc el teu retrat penjat a la meva habitació, al costat del llit i a laltura del meu capçal, així és que en ficar-me al llit i en llevar-me et conto la mar de coses (Barcelona, 11/7/1913).
Voldria que veiessis les ximpleries que faig i que et dic quan veig el teu retrat, perquè sabessis segur com testimo (Barcelona, 12/7/1913).
Ara he estat uns quants minuts encantada mirant-te, em semblava que manaves a parlar i dir-me alguns dels teus compliments; però desgraciadament he desperar encara alguns dies per sentir-los, no és veritat, Nano meu? (Lamalou, 14/7/1913).
Mentre no tenia posat el marc al teu retrat no matrevia a besar-lo per por dembrutar-lo, però ara me naprofito de valent i no entro ni una vegada a la meva habitació que no tagafi i et faci la mar de ximpleries, a las quals et quedes tan impassible com si estiguessis parlant amb algú de la família Simón (Barcelona, 15/7/1913).
Quan et deixo [descriure], em sembla impossible no poder veuret i parlar-te. Lúnic consol que em queda és que, quan vaig a lhabitació, tatabalo amb petons sobre el vidre massa fred i insensible del teu retrat (Barcelona, 16/7/1913).
Però ara, tenint un Nano que mestima tant i que mentre estic escrivint em mira amb uns ulls tan tristos que em recorden els del Liceu, no men cansaria mai i crec que em passaria tot un dia escrivint-li per dir-li el que ja li he dit tantes vegades (endevines el que és?), i que no tho vull tornar a dir. Quan et miro molt en el retrat gran i et veig tan seriós, em fa lefecte que estàs trist, llavors agafo el petit i et trobo que estàs rient amb una cara de satisfacció que em causa molta alegria (Lamalou, 22/7/1913).
La meva revetlla consisteix a fer el que més magrada, o sigui passar una bona estona amb la meva donetaestimada. Per això, mhi he posat amb tota comoditat i per estar més en família he deixat el despatx i he vingut al menjador, i amb el retrat de la meva Mía al davant he agafat la Waterman disposat a dir-li moltes coses (Barcelona, 24/7/1913).
Jo crec que a estones em torno boig perquè faig coses que no fan per la meva edat i menys pel meu caràcter; avui mateix, en arribar a casa he agafat el teu retrat i mhe posat a besar-lo i a ballar-hi dient la mar de bestieses. No puc treurem de la imaginació ni un moment la Reina de la meva ànima amb aquell vestidet i aquell tricot tan vistós i que li queia tan bé que semblava un daquells ocellets del Senegal. Veritablement amb lemoció de la meva partida no sabia el que em deia, però no saps, estimada Mariucha, com de bé et queia aquella munió de colors (Barcelona, 4/8/1913).
Aquest matí he passat una gran estona llegint les teves cartes i després amb el teu retrat al davant em feia lefecte que manaves a parlar, i després the fet molts «tonicos», però tu tan seriós com si la teva Mía no et digués res; vinga, prefereixo fer-te els complimentsa la teva mateixa persona, cada dia trobo que el teu retrat és més fred i desitjo més fer-los al meu Nano, no penses igual, tu? (Puigcerdà, 31/8/1913).
Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)
1. A partir daquí, i si vull seguir amb les notes temàtiques i alhora respectar una mica el fil cronològic de la correspondència, no puc comentar exhaustivament sobre per sobre. A. i M., obligats a una separació de més de dos mesos, des del 10 de juliol fins al 18 de setembre, i amb un carteig diari només sinterromp amb ocasió de les escadusseres visites que pot fer-li ell a Lamalou (una) i després a Puigcerdà (tres) com a únic nexe de relació i de consol, sintercanvien cent vint-i-quatre cartes plenes dinformacions, però sobretot de lexpressió duns sentiments en ebullició.
2. Potser no hauria dincloure tants fragments de les cartes en el redactat, però nhi ha tants que resulten aclaridors i emocionants per seguir laventura dels dos amants i la innocència i la il·lusió amb què viuen la descoberta i levolució dels seus sentiments.
3. Com sol passar quan sintercalen escrits de dos personatges i estils, he acabat desenvolupant una certa preferència per les cartes dA. Deixant de banda alguns comentaris i expressions de signe masclista, si els jutjo amb els meus ulls de dona del segle xxi daltra banda, perfectament atribuïbles als rols prescrits per lèpoca i la classe social dels joves promesos, les seves cartes són més amenes, substanciades i profundes. M., encotillada en el seu paper de nena de casa bona, aviciada i consentida, resulta més repetitiva, monòtona i previsible, encara que es podria pensar, en descàrrec seu, que la vida destiuejant ociosa que fa no li proporciona cap més tema i cap altre al·licient que el dalguna sortida familiar, lespera de les cartes i lexpressió constant del seu amor malenconiós, obsessiu i un pèl capriciós. Caldrà veure com evolucionen els respectius estils en les situacions vitals que els esperen en el futur.
4. Un altre aspecte que hauria de seguir considerant és levolució de les salutacions i els comiats. A. continua exhibint la seva creativitat en les salutacions: Mariucha estimada de la meva vida, Adorada Mariucha meva, Mía meva, Neneta estimada, Tonteta estimada, Doneta meva adorada, Ma petite, Ma chérie, Noieta adorada, durant els dos primers mesos de correspondència, encara que al setembre, després de la llarga separació, sembla que institucionalitza la salutació La meva estimada María, que només trenca un cop, Mía meva, en aquest últim tram. Quant als comiats, A. es mostra tan apassionat i inspirat, tan impacient daccelerar aquesta etapa de dolorosa absència, que es fa difícil una selecció. No mhe pogut estar de fer-ne una petita tria, amb tot: Adeu, estimada María, no toblidis ni un moment de qui només espera amb febre no haver-se de separar mai de tu i que amb tot el seu cor tenvia mil petons i abraçades dels que ara ens són permesos però que són a pagar amb el temps. Alejandro / El Ramón ja sestà passejant pel passadís com dient que ja és hora dacabar, així és que et deixo fins demà i et faig milers i milers de petons com sabré fer-los a qui estimo més a la meva vida i per qui estic cada cop més boig. Una abraçada i un petó com els que ens farem cada dia quan ens fiquem al llit, tenvia el teu Alejandro / Adeu, estimada Mía, perdona que en les meves cartes no sàpiga expressar com de molt, moltíssim, testima el teu Alejandro / Ja tinc el dinar a la taula. El meu menú és: una tassa de caldo, mongetes tendres, bacallà no sé com i rosbif; de postres peres i préssecs. Què et sembla? Vols acompanyar-me encara que el menú no sigui gaire lluït? Crec que ho faries amb molt de gust però te nhas de quedar amb les ganes, com jo em quedo amb les de tenir-te al meu costat i, abans de començar, fer-te mil petons com els que et faré sempre, del teu Nano / Amb tot et perdono, i perquè ho creguis i vegis, a cada cercle dels que et posaré aquí sota, hi posaré també un petó ja que no puc posar-tel a les galtes com seria el gust del teu Nano, que cada dia testima més. Alejandro [hi ha deu cercles] / Adeu, vida de la meva vida, tabraça amb tota la seva força i et besa amb bogeria el teu Nano, que no voldria separar-se mai de tu. Alejandro / Fins després, doncs, i pensa que mentre tu estiguis llegint aquesta carta, per la carretera va a tota velocitat fins a tu, amb el cor ple dalegria i dil·lusions, com si en arribar pogués estrènyer-te en els seus braços per comunicar-te tot lescalf del carinyo que sent per tu, amb lentusiasme dels seus petons i carícies, el teu Alejandro / Almenys, Mía adorada, el teu Nano així ho vol i no desitja res més que veuret ja en les teves funcions de mestressa i senyora, per prodigar-te a cada moment les seves carícies i fer-te la més feliç de totes les dones. Molts petons, mil abraçades i tot el seu amor de nen boig tenvia el teu Alejandro / En deixar aquestes altures, no toblidis ni una mica del teu amor i endú-tel tot per al teu Nano que sense no pot viure. Per última vegada en carta, tabraça molt fort i tenvia els seus petons més afectuosos el teu Alejandro.