Onze dies després de la primera, el 18 dabril, arriba la tercera carta de lAlejandro, amb paper del consolat del Paraguai i una salutació més propera: La meva estimada María. Angoixat i ansiós per la resposta del «sogre», li proposa una cita.
Tindria una gran alegria de poder parlar llargament amb vostè. Si no estic mal informat, sé que alguns diumenges vavostè a la missa de vuit o de dos quarts de nou a la Concepció; el proper dia jo hi seré, de vuit a nou i, si vostè hi és, procuraré parlar-li. Si no pot ser, comuniquim si us plau la seva opinió duna manera o altra (Barcelona, 18/4/1913).
I la María lhi comunica, amb una targeta gran amb un viu blau cel i una il·lustració molt delicada el bust duna dona amb un barret ple de flors i un altre pom a la mà emmarcada dins dun oval amb una mica de relleu. Tot del més pur estil modernista. És la primera carta que la María adreça a lAlejandro abans, però, ha fet arribar una targeta a la Cora, que exerceix dalcavota, no fos cas que aquell eixelebrat la comprometés: Estimada Cora. Digues al teu germà Alejandro que estigui tranquil, que tingui una mica de paciència, que espero que tot anirà bé. Saludal afectuosament de part meva. Adeu, rep besos afectuosos de la teva amiga que testima. M. de las Mercedes Simón y Bach i li confessa que li costa molt dadreçar-li aquelles línies: [] pot creure que mha costat molt de decidir-me, perquè sempre havia dit que no escriuria mai a ningú sense que ho sabessin els meus papàs; però tinc plena confiança en vostè i per això mhe decidit a fer-ho (Barcelona, 19/4/1913).
Unes línies després, la María li insisteix que estigui tranquil, que creu que tot anirà bé, que només és qüestió duns dies de paciència, i li comunica que és impossible que es trobin a la Concepció perquè hi va amb la mamà i les germanes, i si els arribessin a veure i se nassabentessin els pares es disgustarien molt. Compensa la negativa amb un comiat tranquil·litzador, que devia sonar a música celestial a les orelles del jove angoixat.
També crec que vostè desitjaria saber si sento carinyo per vostè, i li puc dir, Alejandro, que el dia en què li vaig parlar em va ser vostè molt agradable i que ara cada dia sento més carinyo cap a vostè. Pot comptar sempre amb el carinyo sincer de la María (Barcelona, 19/4/1913).
Al correu següent, hi ha la resposta eufòrica de lAlejandro, que ha tingut un dissabte «de glòria».
És impossible que vostè es figuri com de feliç soc des de dissabte. Sense recordar-me del que ha de venir, que espero febrilment per part meva, em passo el temps projectant i somiant en la nostra felicitat, que amb el meu entusiasme ja considero segura (Barcelona, 21/4/1913).
La glòria ha vingut donada per la reiteració dhaver-la vist tres vegades, malgrat que encara no tenen el permís de parlar-se: al migdia sortint de casa dun amic comú, a la tarda passejant i a la nit al Liceu, on ha sentit un benestar que compensa les males estones passades en nits anteriors. Amb tot, la felicitat el desborda.
María, estic encantat de la vida, potser exageradament, perquè de vegades he de recriminar-me a mi mateix, ja que em poso com un nen de content. És tanta la meva satisfacció que em sembla que tot i tothom en participa. Em passaria el temps parlant de vostè, però, com que això per ara no pot ser, fujo de totes les companyies (Barcelona, 21/4/1913).
En resposta novament tria el format de la targeta gran, que té el mateix viu blau cel i loval amb il·lustració modernista duna altra dama, aquest cop embolcallada en pells i plomes, la María li comunica la bona nova: el seu pare li acaba danunciar que ja pot escriure a la Cora per dir-li que avisi el seu germà, i que li faci saber que lespera al despatx per donar-li una resposta, que simagina que serà bona.
Li escric aquestes línies boja dalegria i espero que a vostè, quan les llegeixi, també li passi igual.A mi també em passa com a vostè, tinc una alegria i una satisfacció que no havia experimentat mai, i és desperar que això anirà en augment (Barcelona, 22/4/1913).
Aquesta alegria desbordant fins i tot lha dut a escriure-li ella mateixa, tot i que li prega que faci veure que ha estat citat a través de la Cora. Tot seguit, linsta que passi aquella mateixa tarda pel despatx.
Lúltima carta daquest primer període, sentén que amb un permís força restrictiu, lenvia lAlejandro a la María el 28 dabril, només vint-i-un dies després de la primera i tímida aproximació. És la carta de la impaciència, de la frisança per allò que ja es pensa que sestà tocant amb els dits però que no sarriba a abastar.
Excedint-me una mica del permís concedit pel seu papà, li envio aquestes línies amb el convenciment que si ell se nassabenta perdonarà la meva falta (Barcelona, 28/4/1913).
Són quarts de dotze de la nit i es troba abatut perquè lha buscat arreu i no lha pogut trobar. A més, el dia anterior gairebé no han tingut ocasió de parlar, amb tantes coses que tenia per dir-li.
En canvi, em va agradar molt conversar amb la seva mamà, del tracte i lafabilitat de la qual vaig quedar encantat; i daixò que li dic en pot prendre una part vostè, ja que estic convençut que és el seu mateix retrat (Barcelona, 28/4/1913).
LAlejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre sha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.
Estimada María, tinc tantes ganes que tot estigui arreglat de forma que ens puguem veure cada dia, que em sembla que si depengués de mi faria els dies de quatre hores i els mesos de vuit dies (Barcelona, 28/4/1913).
Aquesta és lúltima carta de la llarga correspondència entre lAlejandro i la María en què encara sempra el tractament de vostè. A la següent, comencen a dir-se de tu i ja sanomenen promesos.
La María
Era la cinquena filla dun prestigiós editor barceloní, don Francisco Simón Font cofundador de lEditorial Montaner y Simón, ubicada al carrer Aragó de Barcelona, impulsor i president del Centre de la Propietat Intel·lectual i de lInstitut Català de les Arts del Llibre, a més de president de la Junta de Govern de la Casa de la Maternitat i membre de la Cambra de Comerç de Barcelona, i de la senyora Ana Bach Bobés, una dona menuda i molt prima que segons els seus nets tocava el piano, cantava melodies de Schubert i no parava de xerrar.
La María en realitat havia estat batejada com a María de las Mercedes, però sempre lhavien anomenat, o shavia fet anomenar, María havia nascut el 1887, a Barcelona. Per tant, en iniciar la relació amb lAlejandro tenia vint-i-sis anys.
El seu germà gran, el Francisco, havia mort un any després que ella nasqués, però en tenia tres de més grans que ella: lAna, la Magdalena i el Santiago, i una de més petita, la seva millor amiga i confident, la Carmen.
El pare, don Francisco Simón, es proclamava un republicà convençut, però tenia al menjador de casa una foto amb la reina Cristina, duna visita a la Casa de la Maternitat, que mostrava orgullós a familiars i visitants. Quan va morir, lany 1923, li van fer un enterrament a la Federica, amb un carruatge de cavalls guarnits amb plomalls negres que transportava el taüt, al qual seguia una corrua de nens tot al llarg del passeig de Gràcia.
La María tocava larpa, era molt religiosa i familiar i es beneficiava de la tranquil·la vida social i cultural de Barcelona. Era un paradigma duna noia de família de lalta burgesia barcelonina.
La família de la María una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes gaudia dun llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i lAlejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La família de la María una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes gaudia dun llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i lAlejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La María i lAlejandro es van casar el gener del 1914, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, després de vuit mesos de festeig.
Van tenir tres fills: el Francisco, que va néixer el mateix 1914; la Mercedes, la mare de la Veïna, el 1917, i el José Oriol, que va arribar el 1920.
Amb els fills va aparèixer un personatge cabdal a la vida de la petita família: Dolores Sala Alcocer, la Nana, una mainadera mexicana que havia fugit del seu país en plena revolució civil. Un personatge estimat, i amb gran predicament entre el matrimoni i els fills, que va viure amb la família fins a la seva mort.
La María i lAlejandro van fixar el primer domicili a casa dell, al carrer Ausiàs March, 12, però al cap de pocs mesos es van traslladar al passeig de Gràcia, 3, al mateix edifici on ja residia gran part de la família della: els pares i algunes germanes.
Gràcies a labundant correspondència que intercanviaven i que sinterromp lany 1925 potser perquè deixen de passar els estius separats?, potser perquè ja no guarden les cartes?, sabem que repartien els mesos destiu entre Puigcerdà i Tona, que van fer diversos intents de trobar una casa de lloguer més a prop de Barcelona i que, a partir dun cert moment, passaven el mes de juliol a Premià, on estiuejava una part de la família de lAlejandro.
La Guerra Civil va trasbalsar la vida de la família en tots els sentits, i els va obligar a abandonar el pis del passeig de Gràcia. Hi van tornar lany 1941. Estava destrossat, i van decidir rehabilitar-lo i vendrel.
Des de llavors, la María i lAlejandro viurien al passeig de Gràcia, 36, en un pis de lloguer.
Lany 1952 va morir lAlejandro, i tot seguit es van produir una sèrie de problemes familiars que van acabar amb la pèrdua de la fàbrica de teixits i la marxa dun dels fills i la seva família a terres sud-americanes.