Gal·les és un país de lEuropa occidental situat a ponent de la més gran de les Illes Britàniques. Té una extensió duns 20.720 km2. La capital és Caerdydd o Cardiff, al comtat de Glamorgan. Es calcula que compta amb uns tres milions dhabitants, amb una distribució molt desigual. Mentre que a les zones muntanyoses, els altiplans centrals i septentrionals es despoblen prou ràpidament, la conca hullera i els comtats de Glamorgan reuneixen el 75 per cent de la població en un 12 per cent de la superfície total. La població del país va créixer amb lesclat de la Revolució Industrial. En 1901 hi havia dos milions dhabitants i, gràcies a una forta natalitat i a la immigració danglesos i irlandesos cap a les regions industrials meridionals, la xifra va pujar a més de dos milions i mig en 1921. Tanmateix, la crisi econòmica produïda per la davallada de la demanda dels recursos minerals i latur va ocasionar la pèrdua de quasi mig milió de persones que van esdevenir emigrants a la recerca de treball i salari. Fou el període de la depressió, entre 1921 i 1939 temps de la infantesa i adolescència de la petita Esyllt, que deixà una dramàtica petjada en el poble gal·lès.
Esyllt Thomas Lawrence, al capdavall, va acabar també per deixar Gal-les i esdevenir una exiliada. Lactitud que va mostrar cap al món que lenvoltà des dels primers anys de vida i que perdurarà ns a la mort es va forjar a la llar familiar i, en especial, gràcies a la inuència que la mare va exercir-hi. Lorgull per la història i el passat de la terra que els havia vist nàixer i que Elvina va voler inculcar als lls va materialitzar-se en una regla inqüestionable que féu seguir dins la família: parlar gal·lès. De fet, la mateixa Lawrence sempre remarcava que havia estat la mare qui havia imposat el gal·lès a la llar, davant laclaparadora presència de langlès en el món públic i educatiu daquell Gal·les de les primeres dècades del segle XX. «Ja nhi ha prou danglès!», deia sense miraments Elvina als lls, quan tornaven de lescola.
Un dels textos narratius més populars que recrea la situació política, social i cultural que va viure Lawrence durant la infantesa és la famosa novel·la How Green Was My Valley (1939) de Richard Llewellyn (1907-1983). Lescriptor gal·lès, nascut a St. David, un poble del comtat de Pembrokeshire, es va descriure com «un expatriat gal·lès». Una vegada establert a Amèrica del Nord, va passar alguns anys a lArgentina amb el propòsit descriure sobre els descendents dels colons gal·lesos que shavien assentat a la Patagònia al segle XVIII. En How Green Was My Valley, Llewellyn relata la vida dun nen gal·lès atabalat per la divisió lingüística de la comunitat en la qual viu. El protagonista es queixa:
La gramàtica i la sintaxi angleses són difícils, ns i tot per als anglesos, però encara són molt pitjors per a un xicot gal·lès. Aquest parla, llig, escriu i pensa en gal·lès a casa, al carrer i a lesglésia, de manera que quan llig anglès es veu obligat a traduir; i quan parla anglès, pronuncia les paraules amb dicultat, com si fera servir crosses. Que estúpids són els anglesos que construeixen escoles per als gal·lesos i sentossudeixen, sota pena de càstig, a què shi parle.
El gal·lès ha estat durant segles lidioma propi de Gal·les. Durant locupació romana, el llatí esdevingué lidioma del govern, de ladministració civil i militar, del comerç, de leducació, del treball, de la religió cristiana, dels mercats, de les guarnicions i de les ciutats. La majoria del camperolat, tanmateix, va seguir parlant gal·lès. Lelit nativa esdevingué gradualment bilingüe (llatí-gal·lès) i aquesta situació es va mantenir ns al segle XVII. Si durant el període medieval el gal·lès es presenta com una de les llengües europees més utilitzades tant per a propòsits educatius, legislatius, administratius com literaris, lany 1536 marca el principi del seu ocàs. En aquest any se signa lActa de la Unió que va incorporar Gal·les a Anglaterra i amb aquesta disposició langlès va esdevenir-hi la llengua ocial i el gal·lès va desaparèixer com a llengua legal de ladministració. LActa de la Unió va decretar que
no person or persons that use the welsh speech or language shall have or enjoy any manner, ofce or fees within this Realm of England, Wales or other the kings dominion, upon pain of forfeiting the same ofce or fees, unless he or they use and exercise the english speech or language.
Aquest decret no va ser forçosament obligatori, però estava en el codi de lleis. Langlès no es va estendre ràpidament per les àrees rurals ni tampoc en ladministració, en els tribunals de justícia, i altres activitats burocràtiques. En realitat, shi va continuar fent ús del gal·lès per desconeixement majoritari de langlès.
Isabel I dAnglaterra va ser partidària de la igualtat i lacord en la religió, més que no de parlar la mateixa llengua, perquè considerava que eren els elements més adients per encoratjar la unitat. És per això que, irònicament, The Book of Common Prayer, el llibre doracions, fou traduït al gal·lès en 1567 i la Bíblia en 1588 pel bisbe Morgan. Aquesta fou la maniobra destinada no sols a propagar-hi el protestantisme, sinó també a cercar la cooperació gal·lesa en la lluita contra els enemics catòlics dAnglaterra. La traducció del llibre sagrat va salvar el gal·lès, perquè esdevingué un cànon, un model dús de la llengua. Quan Gal·les, juntament amb el seu veí més poderós, començà a deixar la congregació de lesglésia romana, el llatí va donar pas a langlès com a idioma ocial de la religió; a Gal·les, però, la llengua va romandre com a vehicle per a salvar ànimes. Shi va iniciar una tradició de lectura de la Bíblia en gal·lès, la qual es va erigir en baluard de manteniment de la llengua al llarg dels segles. Aquesta és una de les principals diferències respecte a altres llengües cèltiques; Irlanda i Bretanya continuaren sent catòliques i el llatí va ser lidioma de prestigi de la religió.
El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix lestatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de lèpoca, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben ns i tot a armar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de lEdèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades ns al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan dacord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, shi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. Sestima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; lús de langlès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).
Al nal daquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:
Els comtats de loest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a lestat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació duna xarxa descoles de lestat amb un ensenyament obligatori en anglès; laugment de prestigi de langlès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, levacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de lesglésia gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.
Lescriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on sensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però langlès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa daquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li diculta tant ladquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:
La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i diculta laccés i ladquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.
Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació dun estat dopinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més dun segle, més perniciós encara fou lefecte de les dues lleis dEducació de 1870 i 1899. Leducació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei dEducació de Foster en 1870 i la tradició dignorar lexistència del gal·lès a lescola va continuar. Langlès shi formulava com lúnica llengua dinstrucció. Els nens que parlaven gal·lès a lescola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT WN, com a senyal descarni. Això fou sucient per a portar endavant un procés danglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydl i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la inuència dun sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a langlès.
Quan la Llei de lEnsenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. Lensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, ns que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès sintroduïra com a assignatura a lescola. Cymdeithas es declarava a favor duna política de bilingüisme i insistia que lensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a langlès.
Així, doncs, lèmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la gura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que shaja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la lla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat dallò més estudiar altres llengües. Van ser els lls, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors deducació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. Duna altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals dallò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de lopressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en lèpoca de trasllat i assentament a Catalunya. Lassagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb lherència materna i lallunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball dinvestigació. Aquest procés culminà, ns i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura dEsyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i lescriptora signa Esyllt T. Lawrence.